Joan Manuel Tresserras i Gaju, Conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya
Ahir mentre dinava, fullejant l’Avui em vaig aturar davant d’un titular escandalós.
Un món sense música. L’autor J.M.Hernández Ripoll, ens informa que els músics catalans han alçat el crit al cel per l’absència de representants en aquest Consell Nacional de la Cultura, format pels onze notables que han triat per dissenyar l’àmbit cultural català en els propers 5 anys.
Els membres proposats són:
Xavier Antich, filòsof i crític d’art
Juli Capella, arquitecte i activista del disseny
Jordi Coca, escriptor i crític
Manel Forcano, humanista i traductor
Chantal Grande, galerista
Francesc Guardans i Cambó, advocat
Sílvia Munt, actriu i directora
Marta Oliveras gestora cultural
Pilar Parcerisas, crítica d’art
Rosa Vergés, realitzadora
Xavier Bru de Sala, intel·lectual
Cap membre relacionat amb la música.Vol dir això que la música no es tindrà en compte?. No, això és poc probable, però la música no tindran cap representant. Trist, llastimós i molt preocupant.
Si a aquest fet li afegim el comentari deixat pel Javier en aquest bloc, al voltant de la polèmica suscitada amb el mestre Oue, insinuant que la Conselleria de Cultura no es partidària de la seva continuïtat, apostant per un nom català per dirigir la primera orquestra catalana, el meu nerviosisme comença a ser justificat. Sobretot perquè tot sembla dat i beneit.
Per cert, heu vist alguna vegada al Conseller al Auditori per anar a escoltar l’OBC?, o al Liceu?, al Palau, als Auditoris de Lleida o Girona? o a Vilabretran per assistir a una Schubertiada o al Auditori Josep Carreras de Vila-Seca? No serà que al Conseller Tresserras no li agrada gaire la música mal anomenada clàssica i per aquest motiu pensa que la veu dels músics, pot ser representada per qualsevol dels altres onze notables?
Una política de cultura musical, no gaire clara, sense uns objectius definits, sense un projecte ambiciós, en un país amb gran tradició musical en tots els àmbits, però on les institucions semblen anar per lliure i fins i tot competint entre elles. Em dona la sensació que la majoria de vegades, la npostre política és més d’aparador que de sòlids fonaments que permetin fruits segurs i perdurables a mig i llarg termini.
Si en altres àmbits culturals, el discurs del Conseller Tresserras m’ha semblat de força nivell i molt més sòlid, modern i progressista del que s’havia fet fins ara, en l’àmbit musical, la preocupació està esdevenint nerviosisme.
Segurament els musics es faran sentir aquests dies, però segons ens recorda Hernández Ripoll, sembla difícil que el President Montilla canviï la composició del Consell o ampliï el nombre de membres per fer-hi entrar un music notable o un notable music.
Us deixo a l’OBC sota la direcció del mal acomiadat Franz-Paul Decker en el 2n moviment, (Käftig bewegt, doch nicht zu schell) de la simfonia núm. 1 en Re, simfonia Tità de Gustav Mahler.
Si voleu baixar-vos (format rar) tota la simfonia, premeu aquí
IN FERNEM LAND 
quin morro que tenen els de les altes instancies, vergonya em fa a vegades ser d’aquest pais, un enemic més a la llista, que oportú ets noi!
M'agradaM'agrada
Es lo de siempre Joaquim, política de aparador e intereses electoralistas y partidistas.
Yo no me siento representado con la lista de este Consell, no tanto por no parecerme buenos los perfiles de los escogidos, si no por ser perfiles con cuota de partido, más que verdaderos consejeros asesores, plurales y representativos de todas las artes.
Han tenido que pactar equilibrios tripartitos y algo más, para parecer plurales, pero primero han tenido que repartirse los cromos. Uno para ti, otro para mí.
Cualquiera de ellos pueden asesorar sobre música, pero lo más racional sería que la música estuviera representada por músicos y en cuanto a lo de un Director catalán para la OBC, me parece de una cortedad mental alarmante.
Si no hay directores de notabilísimo nivel nacidos en Cataluña, se buscan donde sean. Todas las orquestas del mundo buscan fichajes excelentes, no autóctonos, si los hay vale, pero en la lista mental que me he hecho, no encuentro, desgraciadamente, ningún director catalán o español que pueda competir con el propio Eiji Oue.
Si hay algo que distingue al arte, es que no entiende de nacionalismos. Lo importante de la música, entre otras muchísimas cosas, es que un director japonés pueda ponerse al frente de cien músicos de múltiples nacionalidades e interpretar todos juntos una obra de un compositor del Empordá o neozelandés. ¿Qué importa donde haya nacido?
He seguido con interés, de hecho ha sido el tema que me ha traído a tu blog, las informaciones que has publicado sobre la OBC y Eiji Oue. No es normal que hasta la semana pasada nadie de la prensa haya publicado nada. Parece como si hubiera un pacto de silencio sobre el tema, de hecho lo creo.
Excelente trabajo Joaquim.
M'agradaM'agrada
La veritat és que no tinc una opinió formada sobre el tema, tot i que la idea d’un Consell de la Cultura sembla, en principi bona. Espero, en qualsevol cas, que no passi com amb el CAC…
Potser els hauríem de donar un vot de confiança. Pel que fa a la música estic segur que en Xavier Antich, que és un paio molt vàlid i s’estima molt aquest art (i l’òpera en particular, a ell sí que el podreu veure sovint al Liceu), farà sentir la seva veu. Caldrà seguir-ho de prop.
Quant a això d’un director català per a l’OBC, no puc estar més d’acord amb l’Arturo. De vegades, per no dir sovint, som un país de pandereta. En fi…
Salut!
M'agradaM'agrada
La cultura, aquesta paraula tan plena de significats i de la que tothom fa lloança i distinció (tothom s’omple la boca), sempre te el risc de ser escapçada, manipulada, utilitzada i, fins i tot, violada pels polítics. És inevitable que la cultura “oficial” sigui retòrica, manipuladora i molts cops mediocre… A mi em sembla que és possible que fins i tot sigui bo que no aparegui cap músic en el “consell”, d’aquesta manera la música sortirà indemne. La cultura de debò sempre ha anat de baix cap a dalt. La cultura “oficial”, de dalt cap a baix, te molts riscos per ser lliure i creativa, sempre estaran pel mig interessos de partit, d’ideologia, etc. Als creadors, els artistes de debò, no els trobareu mai ficats en “consells”, en grups d’estudi, en reunions de caràcter institucional, en comissions, això no els interessa. Si aparegués un músic en aquest grup, provablement seria “poc” músic, i poca cosa bona aportaria, segurament res de bo en trauríem!
Si voleu un exemple, penseu en els meravellosos anys del Teatre Lliure de Gràcia, on un grup de persones creatives van donar un impuls al món teatral com mai més hem pogut veure. Es van donar els components adients, no havien “politiquets” pel mig i es van assolir uns nivells que ara enyorem, en tots els sentits. Què passa amb el Lliure actual? Que no és de debò, és oficial, és de dalt a baix. Aquell Lliure era modern i autèntic… aquest va de modern, va de trencador… però no ho és. Quan la cultura oficial vol ser trencadora fa fàstic i es torna esnob.
Dels polítics cal demanar subvencions i inversions econòmiques… però que no ho “remenin” gaire!.
El públic aclama a Oué i les institucions es plantegen canviar-lo? Un exemple més!
La veritat és que ara que ho he dit, m’he quedat molt més tranquil! Quina gran teràpia que és aquest blog!
M'agradaM'agrada
¿ Un director catalán a toda costa ? Como dice Arturo: ” Si no hay directores de notabilísimo nivel nacidos en Cataluña, se buscan donde sean” ¿ Acaso no es de lógica? ¿ Alguien puede concebir que el Barça despidiera a Messi i compañía para fichar a catalanes infinitamente peores ?
Claro que para mantener a Messi hay que blindarlo muy bien y subirle el sueldo hasta niveles estratosféricos para evitar que se vaya y brindarle todo el soporte que necesita para brillar, sin reparar en gastos, pero ¿ Cuando ha habido dinero para la música?. Dejemos que se vaya (o le obligamos a ello por falta de medios), contratamos a otro más barato , lo vendemos como promoción de personal autóctono y listos! Total, mientras el Barça gane la liga…..
Ains !!
M'agradaM'agrada
Aquest país no té remei. Jo quan torni a néixer, ho faré més cap al nord, que també tenen els seus problemes, però són problemes més simpàtics que els nostres.
M'agradaM'agrada
Doncs no puc més que estar en desacord amb el que heu escrit fins ara als comentaris.
Primer, construir tota una teoria de la conspiració (Tresserras en vol carregar a Oue per posar a un d’aquí a tota costa?) a l’entorn d’una insinuació d’una suposició em sembla…poc seriós, com a mínim. La bola la podem inflar tant com volguem, pero no hi ha “fet demostrable”. El Joaquim, prudenment, parla de hipòtesi, no pasem de això a fer un plec de càrrecs.
Segon, ja n’estic farta de la gent que només fa que renegar del país, com si les miseries humanes no passesin a totes parts, com si aquí tot hagués de ser perfecte: ho és algo més que a alguns llocs, i algo menys que a d’altres.
Tercera: cada vegada que sento parlar de termes com “politiqueig” o expressions com “tots els polítics son iguals” (a part de observar que els escollim nosaltres), em recordo d’un dia que em deia això mateix, en castellà, un senyor taxista que portava la COPE atronadorament posada, el cotxe brut i amb mala olor i que em va dur al lloc on anava per un recorregut més llarg i més car, mentre despotricava “contra los mangoneos” i los “sinverguenzas”.
Amb tot el respecte personal pels que heu escrit abans que jo, però igual que us heu despatxat a gust, també hi volia dir la meva.
I respecte al que ha escrit el Joaquim: si, es veritat, sembla que la música és poc representada, encara que el fet de que posin un músic o algú d’aquest món tampoc voldria dir que l’encertesin, oi?
M'agradaM'agrada
En Tresserres que sembla del bo i millor que hi ha al Consell Executiu, evidentment no es una persona ni massa culta, ni massa cultivada. El fet que sigui doctor en Ciències de la Informació no l’avala com a Conseller de Cultura. Evidentment la seva aposta és més per les arts plàstiques que per la música (mal anomenada clàssica). Le sentit una colla de vegades, però mai parlant de música. Els mitjans audiovisuls, i el CAC…, li treuen el son, però com la majoria de companys de gabinet, el que els atrau fonamentalment, i si els treu el son és perdre la nòmina, no pas el servei del país, ni menys la seva cultura musical, (el que mai perdran es una jubilació daurada, com cap músic podrà ni somniar
Però aquest es el nostre país. Disortat país, on la vàlua personal i la cultura en general no te cap valor social. Encara sort que la xarxa es un àmbit lliure, on hom es pot expressar-se amb alguna llibertat, i a més hi ha ànimes altruistes com en Ximo, que fan que la vida sigui cada dia, per uns moments, més agradable amb les músiques que ens regala a cada post.
Directors catalans? N’hi deuen haver, segur, però fora del país. Aquí no han estat mai valorats.
M'agradaM'agrada
Estic gaudint d’allò més amb la 1a de Mahler de l’OCB amb F.P. Decker. Això s’ha editat?
M'agradaM'agrada
No os quejéis, que en comparación con la Comunidad Valenciana, lo vuestro es Viena, XD
Mks.
M'agradaM'agrada
Jo també crec que haurem d’esperar a veure com ho fan aquests notables, però això no vol dir que hagi de conformar-me amb aquest oblit imperdonable i que la tria em sembli que representa de manera plural tot l’àmbit artístic. Sembla que els hagi preocupat més tot l’ample espectre polític.
Benvingut Arturo i gràcies pel teu extens primer comentari.
Trobo que la tesi del Ricard és molt interessant. Amb la cultura cal ser combatiu Teresa, ja prou dirigits estem en tots els processos de la nostre vida. Al menys aquells que formen part de la creació artística haurien de ser lliures de missatges i consignes, sobretot dels polítics que subvencionen i paguen.
Pel que fa al tema Oue, tot és una probable suposició, però qui va deixar la informació, va dir i així ho haig de creure per la bona informació que té al abast, que les fonts eren molt fidedignes.
No es renega del País Teresa, és renega d’alguns dirigents que francament, jo i alguns més, esperàvem molt més de la seva responsabilitat. El País és molt més que els polítics que ens governen i si, els hem escollit nosaltres, però tenim el privilegi de fotre’ls a l’oposició si no ens agraden.
Això no és un tòpic i tots els polítics no són iguals, però ni ha molts, masses, de dolentots.
Aquesta és la percepció que en tinc jo i si parlem de cultura musical, la cosa encara és força més problemàtica. La música no és tan sols el Liceu, l’OBC, la Capella Reial de Catalunya o la Dharma.
Al País li falta nivell (això és una obvietat si ens comparem amb models molt més desenvolupats) i els polítics sorgits del país estan a l’alçada, és a dir, força mediocres.
Awake, m’agrada emmirallar-me amb el que tinc per sobre, si ho faig amb els que estan pitjor, tinc el perill de deprimir-me.
En qualsevol cas, la política de la Conselleria de Cultura sembla molt més enfocada a les Arts Plàstiques, com diu
la Martina i la música, amb un teixit molt extens pel País no es veu representada pel col•lectiu.
No sé que passaria si el escriptors haguessin de ser representats pel gran interès per la lectura de Jordi Savall, per exemple.
Que hagin fet un Consell d’Assessorament Artístic no em sembla malament, caldrà veure que fan i aleshores opinarem.
No m’agrada que no hi hagin musics. Això és tot.
Ferran, aquesta gravació extreta de l’emissió de Catalunya Música va ser editada pel Periódico en una caixa de 12 CD’S que es va regalar als abonats.
M'agradaM'agrada
És significatiu l'”oblit”. Potser sí que s’haurien d’haver tingut en compte, precisament per evitar tot això, uns representants de cada sector. De fet, tampoc no són representats altres sectors importants: només hi ha els relatius a la creació (literària, artística i escènica, llevat de la musical). En canvi, els sectors de gestió i difusió de la creació i el patrimoni (museus, arxius, biblioteques i centres de documentació, auditoris…) , que no són creació, però tenen un paper fonamental en la gestió cultural d’un país, no tenen cap representació, llevat d’una gestora cultural genèrica. Potser onze membres són massa pocs o potser no calia repetir escriptors o crítics i cobrir-ne el lloc amb gent representativa d’altres àmbits.
Sense haver de renegar de tot (tampoc no m’agrada a mi generalitzar i dir que tot és igual arreu), sí que cal exigir uns mínims, i una mica del que cal. En aquest cas, no penso que hagi estat una tria encertada. De fet, mai no ho seria i sempre s’hi podria trobar alguna opció millor, però, almenys, podria estar més treballada perquè no hi hagués desequilibris obvis. I això sí que es pot criticar. Deu ser el que passa amb qualsevol consell assessor similar, com el mateix del Liceu.
M'agradaM'agrada
Bufff, com està el pati! No crec que la meva aportació sigui de gaire interès, però…. no sé si passa en altres països, però com és que és tan difícil traçar alguna política cultural… I, per a què serveixen aquests consells? Quines són les seves funcions, a qui es reparteix la subvenció?
Un altre tema que apunteu, la relació entre la política i l’art; crec que ha estat sempre així una d’oficial (de trepes?) i una de reinvindicativa (els vertaders artistes?). Em vénen exemples al cap, però els ometo per no ferir sensibilitats. Ai, em sembla que m’he fet un embolic…
M'agradaM'agrada
Joaquim,
Què vol dir un director català?
Molts musics joves de casa nostra triomfen a l’estranger, es formen tenen un nivell contrastat. Pensen en ajudar aquest jovent o pensen en donar una canongia a alguna “patum” de casa nostra o de la veïna. Si és així penseu:
1. El senyor conseller durarà el que un pastís a la porta d’un col.legi.
2. Si en col.loquen una “patum la tindrem per uns quants anys.
Aquests polítics, que són assamblearis, per què no consulten als qui pageuem. Ja ho deia Josep Pla: “tot això, qui ho paga?”.
Parlant de pagar: quin són els pressupostos de tots els consells assessors que es fan i es desfan. En una situació greu de cresi, sembla que visquem a Xauxa.
Mentre tant: recolço al mestre Eiji Oue, que sembla el dolent de la película.
Luis Sarrado
M'agradaM'agrada
Em sap greu, però el fet que trobis penós que no hi hagi cap músic, només constata la teva ignorància.
Si el discurs fos aquest, aleshores perquè no parlem del circ, de la dansa, dels il·lustradors….si haguessim fet un consell gremial malament aniriem.
Es que encara no ho heu pillat? No és un consell gremial!!!!!
M'agradaM'agrada
Hola Maria, benvinguda.
Si noia, sóc ignorant i amb moltes ganes d’aprendre, però deixam dir-te que en el teu comentari he apreciat que anivelles la música, amb el circ o els il·lustradors (molt respectables, ambdós). La dansa ves per on, la meva ignorància també li hagués atorgat un altre notable per dir-hi la seva i això que a mi no és l’art que més m’agradi.
Doncs bé Maria, no estic d’acord amb tu. No és una visió gremialista el que ens cal, amb això coincidim. Els notables han de vetllar per què tots hi estiguin representats i han de construir els fonaments del que ha de ser la cultura catalana en els propers dos anys, doncs quan vinguin un altres (si és que venen), ja hi serem, haurem de canviar notables, a mi me toquen dos i a tu t’en sobre un, ens entenem, oi?. No puc estar més d’acord amb la nur
Què haguessis pensat si el molt Honorable President Montilla, assessorat per qui li hagi proposat la llista (penso que el conseller Tresserras) hagués signat una llista amb onze prohoms provinents del amplíssim àmbit musical. Hi ha gent amb molta vàlua en aquest GREMI, i amb nivells prou contrastats com per representar als escriptors, a les arts plàstiques o audiovisuals. Con que la visió no ha de ser mai gremialista, haig de suposar que no hi tindries res a dir, m’erro? Si m’erro, n’estic segur.
Què els musics no hi siguin és prou significatiu. Cap music, de cap de les múltiples i variades facetes que engloben l’art musical. Ningú.
Deixe-m’ho córrer, els ignorants ja ho tenim això. No podem opinar, si no volem caure en el risc de dir alguna cosa que pugui ferir les sensibilitats o incomodar (el idiota del Boris no fa altre cosa en tot el que dura l’òpera).
Sembla mentida que amb un teixit tan extraordinàriament important i arrelat en la societat catalana, com és el musical, me’ls comparis amb el molt honorable circ. Això demostra que tos dos tenim encara molt camí per recórrer i que hem d’aprendre molt, però molt.
Sempre que vulguis ja ho saps on em trobaràs.
A disposar
M'agradaM'agrada
Jo el que he copsat és que la llista respons gairebé matemàticament a criteris de quota d’afinitat-simpatia ideológica i política (no sempre traduïble a disciplina partidista, però¡) i que, forçant-t’ho molt en clau de significació d’altres criteris, en tot cas podrien fer-se encabir a criteris majoritàriament sectorials, però amb prdomini absolut d’uns sectors: arts escèniques, plàstiques, literatura …. Perfils que responguin a una vera visió integral o si més no transversal del fet cultural ni en conjunt ni individualment. La música?? una maria. Però com totes les maries fonamentals en l’avenç, en aquest cas cultural, d’una societat 😉
De totes maneres sempre m’ha semblat que en el nostre país i a tots els nivells de la nostra administració, la finalitat de l’impuls d’aquests òrganismes són més per consolidar i legitimar les posicions, objectius i interessos polítics i prtidistes, i no com a espais participatius de transformació i canvi.
M'agradaM'agrada