IN FERNEM LAND

I Puritani a Amsterdam (17.02.2009): Osborn – Cantarero


Mariola Cantarero (Elvira) Amterdam 2009

Mariola Cantarero (Elvira) Amterdam 2009

Mentre s’està coent al forn el premi per l’Atticus, avui us porto I Puritani de Vicenzo Bellini, una òpera que darrerament sovinteja al blog, recordeu que els primers dies de gener us vaig deixar la funció del Comunale de Bologna amb un stupefaciente Flórez i la juvenil i esplèndida Elvira de Machaidze.

Avui viatjarem fins el Muziektheater d’Amsterdam on el passat 17 de febrer va tenir lloc la cinquena de les nous representacions programades de l’òpera de Vicenzo Bellini, I Puritani.

El repartiment complert és:

Lord Gualtiero Valton: Daniel Borowski
Sir Giorgio: Riccardo Zanellato
Lord Arturo Talbo: John Osborn
Sir Riccardo Forth: Scott Hendricks
Sir Bruno Roberton: Gregorio Gonzalez
Enrichetta di Francia: Fredrika Brillembourg
Elvira: Mariola Cantarero

Koor van De Nederlandse Opera (instudering Martin Wright)
Nederlands Philharmonisch Orkest
Dirigent: Giuliano Carella

Interessant representació amb una direcció vibrant i experta de Giuliano Carella i amb una parella protagonista molt per sobre de la resta.

John Osborn, que no és la primera vegada que visita el blog, substituia a Eric Cutler que va marxar a La Fenice a substituir a Jonas Kaufman. No tenint la seguretat tècnica de Flórez i fins i tot estilística, és molt valent i s’enfila per les notes que no calen, però que formen part del circ operístic. L’estil és l’adequat i jo crec que sense fer els sobreaguts, la linea de cant guanyaria amb seguretat i la línea seria me homogènia.

John Osborn (Arturo) AMsterdam 2009

John Osborn (Arturo) Amsterdam 2009

El mateix li succeeix a Mariola Cantarero. Amb una veu cada cop més ample, més lírica, menys lleugera, malgrat que ella insisteix i aquest cop, tot i algun sobreagut una mica curt i estrident, se’n surt prou bé, demostra una adequació al estil belcantista, que és bàsicament el seu terreny natural i on ha obtingut els triomfs més sonats de la seva carrera.

A la Cantarero se li poden retreure moltes coses, algunes naturals del instrument, que si té un vibrato i un color poc agradable, o una veu gens microfònica, també se li podrà retreure un cant massa sovint fixat en el portamento i en els preciosismes manieristes, tendència adquirida amb la seva professora vienesa que també ho ha estat de la il•lustre Gruberova, de qui Cantarero cada vegada s’emmiralla més en el seu cant i sobretot en la manera d’atacar els sobreaguts, atacats des de sota i portamentats fins el sobreagut. Jo fa temps que li aconsalleria un canvi de registre i que deixés de voler fer sobreaguts sempre que la partitura ho permet, encara que no estiguin escrits. A la Cantarero se li ha eixamplat molt la veu i aquesta tendència a anar sempre a buscar l’efecte del sobreagut, la pot perjudicar més que beneficiar, però ja se sap que quan es col·loca bé i amb el volum que gasta la senyora, l’èxit està pràcticament assegurat, però els riscos són molts.

La resta del repartiment és fluixot. No m’han semblat res del altre dijous ni el baríton Scott Hendricks una bona veu, no apte pel belcanto, com a Riccardo, ni el baix Riccardo Zanellato com a Sir Giorgio.

En aquesta edició d’Amterdam, s’ofereix una edició crítica i diuen que sencere, de l’òpera, per tant el personatge de la reina Enrichetta di Francia, interpretada amb correcció sense més, per la desconeguda Fredrika Brillembourg, pren una mica més de relleu.

I Puritani Amsterdam 2009 (Cantarero - Elvira)

I Puritani Amsterdam 2009 (Cantarero - Elvira)

Us deixo escoltar des del duo del tercer acte fins al final de l’òpera on Francisco Negrín ha decidit que Arturo ha de morir.

També us adjunto un Youtube  d’una mica més de dos minuts, editat per la Nederlandse Opera, on podreu escoltar al responsable de la producció escènica, l’espanyol Francisco Negrín, conegut al Liceu per la Norma i La Clemenza di Tito, i on podreu veure uns fragments de l’òpera

Finalment i com acostumo a fer sempre que puc, us deixo els enllaços per poder baixar-vos l’òpera sencera.

Espero que ho gaudiu

4 comments

  1. dandini

    Ay! Que és pot dir…No m’ ha agradat la Mariola Cantarero .Em sembla que l’estil es l’adequat pero les agilitats sonen molt poc atractives.D’altre banda la seva veu sona excessivament impostada i aixó fa que no comuniqui.El John Osborn tampoc acaba de convencer. La seva veu no és massa atractiva , hi ha alguna flema en un lloc compromès i la linia de cant tontolla derprés dels eforços.Tot plegat i sigui dit amb tots els respectes bastant provincià .

    M'agrada

  2. Isolda

    Guanyadora dues vegades del nostre premi Grup Liceiste de 4rt. i 5è pis al Concurs Internacional de cant Francesc Viñas, a la “Jove promesa espanyola” i de qui estem molt molt orgullosos de la seva carrera artístca. Persona lluitadora, treballadora, lliurant-se sempre sense límits, per aixó i altres qualitats tindrà sempre la meva admiració, tot i què les veus vribants ( sempre hi han excepcions) no són sants de la meva devoció. En aquest fragment és un exemple clar de la seva tenacitat. Malgrat tot crec que hauria de canviar de repartori i dedicar-se en el camp més líric.
    Li desitjo molts anys de carrera i éxits.
    “Brava” Mariola…!!!

    M'agrada

  3. Chusco

    Siempre que he visto a Mariola Cantarero me ha gustado y algunas veces, como en el Elixir, mucho.
    Es una cantante que no tiene los 30 años y está desarrollando una carrera bastante apañadita pero que aún no ha dado el salto.
    Creo que el salto lo dará cuando su voz quede definitivamente aposentada en un registro más central, pudiendo abordar sin ningún tipo de problemas, las heroínas de Donizetti y olvidando el registro de lírico ligera que la ha lanzado a la fama, pero que le puede acarrear problemas, de persistir su empeño en hacer unos sobreagudos demasiado metálicos e hirientes, sobretodo cuando no se escucha en directo.
    Yo nunca la tildaría de provinciana, pero si que le recomendaría un cambio de repertorio. Intentar imitar a la Gruberova sin tener las facultades de la diva eslovaca es inútil.
    A John Osborn también le recomendaría un poco de tranquilidad. Si no hace el Mi, o el Fa, tanto da, eso no es lo más importante. La línea de canto es muy apropiada, pero el color de voz se deteriora al querer hacer esas notas, que deberíamos recordar que cuando se hacían en el siglo XIX, eran en falsete y ahora les ha dado a todos por hacerlas de pecho, con resultados, siempre discutibles y casi nunca bellos, sea el tenor que sea.
    En fin, unos Puritanos valientes, mejorables, pero con el valor que le otorga el ímpetu de los cantantes jóvenes y a la vez el riesgo.
    Gracias una vez más por los enlaces, nos estás llenando el disco duro a marchas forzadas.

    M'agrada

  4. colbran

    Yo no creo que la Cantarero intente imitar a Edita Gruberova, pero, lógicamente, el haber compartido maestra de repertorio la lleva a emitir los agudos por medio del sobado portamento que tánto me iirita en Mariola y en cualquiera. Parece como si las sopranos hubieran olvidado el salto de notas que es tan espectacular y agradecido. Por otra parte hacer abuso del portamento puede llevar al calado de notas, algo que Mariola detesta, pero si sigue con ésas puede llegar a incurrir en ello..

    A mí me gusta cómo interpreta este personaje y si lo cantara como Bellini se lo escribió a Giulia Grisi, es decir sin un solo sobreagudo, estaría mucho mejor, pero el público creería que evitaba los sobreagudos porque no los tiene.

    No hay que olvidar que la Grisi era una soprano dramática/mezzo soprano que cantaba “Zelmira” (Colbran), “Norma” (los dos roles), “Anna Bolena” (Pasta), Valentine de “Les huguenots” e incluso Fides de “Le prophète”, todos roles estrenados por voces de su misma cuerda (ella estrenó Adalgisa). Por consiguiente, tal como está el diapasón en la actualidad, una soprano lírica con buen centro, graves y agudo (no sobreagudo) puede interpretar estupendamente el rol de Elvira. Mariola Cantarero posee estos requisitos.

    Estoy de acuerdo en que la Cantarero debería abandonar los roles de lírica ligera e incluso “I puritani” tradicional y dedicarse a los de las heroínas de Donizetti, para más adelante, si su voz se desarrollara en esa dirección, asumir los personajes dramaticos de Rossini que estrenara Isabel Colbran. Tiene un ejemplo en Montserrat Caballé, aunque el rol de Ermione lo asumió ésta demasiado tarde.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: