IN FERNEM LAND

Patti Lupone canta CAN CAN de Cole Porter


Patti Lupone a Can Can (City Center Encores! 2004)

Patti Lupone a Can Can (City Center Encores! 2004)

Els blogs musicals, In Fernem Land bàsicament ho és, acostumen a seguir uns cicles naturals marcats pel calendari.

Ara tocarien Rèquiems, Stabats Maters, Passions i altres insignes mostres de la millor tradició musical de caire religiós. Jo no ho faré.

Primer, perquè ja hi han molts blogs, excel•lents blogs que ho fan.
Segon, perquè les imposicions no m’agraden gaire.
Tercer, perquè m’han caigut del cel una sèrie de gravacions de musicals, que són versions amb molt interès i molt poc conegudes.

Seguint doncs aquesta sèrie de posts dedicats al musical, avui us proposo una obra “menor” del gran Cole Porter, Can Can. Un musical  amb 5 o 6 números musicals del millor que mai va escriure el genial compositor, veritables hits que tan sols escoltar-los, sense saber que pertanyen a aquest musical, qualsevol persona, fins i tot aquells que sovintegeu el blog i més aviat passeu de llarg quan penjo alguna cosa de musical, sou capaços de xiular, taral•lejar o fins i tot cantar.

can-can-obcCan Can es va estrenar el da 7 de maig de 1953 al Shubert Theatre de Broadway i va tancar al cap de 892 representacions.

Entre el cast hi trobem a Lilo, Gwen Verdon, Hans Conried i Peter Cookson. L’obra va ser coreografiada pel gran Michael Kidd i dirigida i produïda per Abe Burrows, que també va ser l’autor del llibret. Ja deveu saber que Cole Porter era l’autor de la música i les lletres de les cançons.

fotografies del Can Can original de 1953 amb Lilo

fotografies del Can Can original de 1953 amb Lilo

L’obra va guanyar dos premis Tony, per a Gwen Verdon i Michael Kidd.
A Londres es va estrenar al Coliseum al octubre de 1954 i va romandre en cartell durant 394 representacions.

A l’any 1960 la Fox la va portar al cinema, dirigida per Walter Lang, amb Shirley McClaine, Frank Sinatra, Louis Jordan, Maurice Chevalier i la presentació de Juliet Prowse, fent canvis importants a la partitura.

Posteriors reposicions no han assolit l’èxit anhelat.

A l’any 1981 es va estrenar una producció al Minskoff Theatre amb coreografia de Roland Petit i amb Zizi Jeanmarie .

Can Can 1979

Can Can 1981

A Londres ho varen tornar a intentar a l’any 1988 incorporant caçons d’altres musicals de Cole Porter. La protagonista va ser Donna McKehnie.

Al 2004 es va fer una versió en concert, que es la que avui us ofereixo, en el City Center Encores amb aquest repartiment:

Artistic Director: Jack Viertel
Musical Director: Rob Fisher
Director-in-Residence: Kathleen Marshall
Starring: Patti LuPone, Michael Nouri, Reg Rogers, Charlotte d’Amboise, Special Guest Star: Eli Wallach.

Also starring Paul Schoeffler, Caitlin Carter, David Costabile, Michael Goldstrom, David Hibbard, Mary Ann Lamb, Solange Sandy, Robert Wersinger. With Gerrard Carter, Rachel Coloff, Cara Cooper, Melissa Fagan, Lisa Gajda, Thom Graham, James Harkness, Dale Hensley, Joshua Johnston, Amy Krawcek, Mary MacLeod, Michael X. Martin, Mark Moreau, Rachelle Rak, Josh Rhodes, Alex Sanchez, Carolyn Saxon.

Directed by Lonny Price

Guest Music Director: Michael Kosarin
The Encores! Orchestra
Choreographer: Melinda Roy
Fight Choreographer: Rick Sordelet
Casting: Jay Binder
Scenic Consultant: John Lee Beatty
Sound: Scott Lehrer
Costume Consultant: Toni-Leslie James
Lighting: Kenneth Posner
Concert Adaptation: David Lee
Production Stage Manger: Jeffrey M. Markowitz
Musical Coordinator: Seymour Red Press

A l’any 2007 a Califòrnia al Pasadena Playhouse, encara es va fer una nova adaptació del musical, amb un nou i més arriscat llibret a partir de la cançó que comença el segon acte (no en aquesta versió de concert), “Who Said Gay Paree?”.

Avui doncs anirem al Montmartre parisenc, passant pel toc Broadway i amb les magnífiques cançons de Porter, al capdavant del repartiment l’abassegadora personalitat de Patti Lupone i tota l’emoció d’una representació en directe.

Aviso a tots aquells que no els hi acaba d’agradar la Lupone, està més Lupone que mai i el senyor Nouri està senzillament fatal.

Espero que passeu una bona estona.

Us deixaré un tast i si us agrada podeu baixar-vos tota l’obra amb els diàlegs adaptats per la versió de concert. Manca incomprensiblement Who Said Gay Paree?.

Escolteu, bàsicament a la LuPone cantant C’est Magnifique!, Live and Let Live, Alle-Vous-En, I Love Paris i Can Can.

Per baixar-vos el primer acte, premeu aquí

Per baixar-vos el segon acte, premeu aquí

5 comments

  1. Roberto

    Ya has hecho bien en avisar, realmente Patti LuPone está más LuPone que nunca, ya sabes que a mí no acaba de agradarme, no obstante, espero que siga la racha de estas grabaciones de las que no sé porqué no se han comercializado en su momento. A Michael Nouri tuve la lamentablemente ¿suerte? de verlo en Chicago junto a Julie Andrews en “Victor/Victoria” y ya tuve bastante con su pobre actuación. Estoy totalmente de acuerdo contigo en lo que se refiere a las imposiciones típicas de esta época, ¿porqué diablos tenemos que oír precisamente en estos momentos el Stabat Mater o ver por enésima vez Ben-Hur?

    M'agrada

  2. colbran

    Lamento discrepar, pero la Lupone está sensacional!

    Cole Porter escribió la partitura de “Can-Can”para una cantante sin voz, que recitase más que cantase, por esta razón escogió a Annie Cordy, que nunca tuvo la más mínima voz, pero siempre fue una gran caricata. Pero Annie Cordy tenía un compromiso ineludible y no pudo aceptar la invitación y fue ella quien recomendó Lilo a Cole Porter que había tenido un éxito discreto en “Le chanteur de Mexico”, al lado de Luis Mariano, en el personaje que hace tres años protagonizó Rossy de Palma con Ismael Jordi en el Châtelet de París.

    En “Can-Can” el único intérprete que ha de tener auténtica voz es el barítono, es decir el personaje de Aristide Forestier. En Broadway fue Peter Cookson y en Londres una leyenda viva del musical lírico: Edmund Hockridge, cantante canadiense que había comenzado su carrera cantando todos los roles de Gilbert y Sullivan correspondientes a su voz y luego se adentró en los circuitos de ópera, para finalmente pasarse al musical en 1950 con “Carousel” y, posteriormente, “The pajama game”, “Can-Can”…

    Precisamente Edmund Hockridge murió el mes pasado a la edad de 89 años.

    El resto de los roles de este musical están asignados a actores que pueden entonar algo, pero no a auténticos cantantes. Como prueba recomiendo escuchar el Original Cast de Broadway, con una Gwen Verdon, por ejemplo, cantando como una almeja.

    Es decir que Patti Lupone canta mucho más que lo que le exige la partitura de Porter y además acentuando la comicidad, como ha de ser.

    Lo que sucede es que “I love Paris” y “C´est magnifique” los han cantado como standards voces bellísimas y entonadas, lo cual ha dado prestigio a esas maravillosas gemas, pero en su origen teatral no tenían esa finalidad, más pronto estaban encuadradas en escenas cómicas.

    De todas formas, aun siendo hermosísimas esas universalmente conocidas canciones, mis temas preferidos de “Can-Can” son “Allez-vous en” y “I am in love” (principal tema del barítono); sin embargo nunca llegaron a standards y sí que llegó “It´s all right with me”, en mi opinión muy inferior a mis preferidas.

    Yo le tenía mucha manía a Patti Lupone, pero cada vez me está interesando más como intérprete de teatro musical.

    M'agrada

  3. Jo penso que la Patti LuPone és una autoritat pel que fa el musical: Ni canta molt bé ni fa res per fer-ho i, tot i així, fa vibrar l’audiència amb la seves pallassades que només una gran artista com ella es pot permetre.
    Memorable escoltar-la en aquests fragments de Can-Can, musical que em va aburrir quan tenia 10 anys i que, al cap de poc, em va descubrir unes quantes precioses cançons del gran Cole Porter.
    Salutacions!

    M'agrada

  4. spectador

    Feia pot ser un mes no entraba al blog,donç vaig veient força teatre, llegint els comentaris sobre Can Can, a la Pelul-la participaba Julliet Prowse que es va poguer veure duran mes o mes un any al Teatre Comic del Para´-lel a Arrivederrci Roma i aqui el seu nopem era Giuletta a seques amb una noia que Patricia, que van donar un aire al paral-lel que començaba a decaura ja, jo encara no habia vist cap musical mes que els de las pelicules, i si moltima revista, ay si Joaquim gasa hagues pogut fer fer els musicals del moments per que avui no es podrian montar las seves revistes plenes de vedettes segones y terceres, i “20 bellas señoritas veintes”vestides amb luxe impropies de como anaben les coses als 50’s i 60´s, res a veure amb les revistes de Madrid.

    M'agrada

  5. spectador

    Al meu ddarrer comentari on hi diu Pelu-la es pel-licula i nopem es nom, tindre que pendre el costum de repassar abans de enviar un comentari, cada escric pitjor i es que penso mes coses de les que puc escriure

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: