La Cabeza del Bautista (Liceu) Foto Antoni Bofill
L’estrena absoluta d’una òpera hauria de ser una festa, un motiu de joia i orgull per a qualsevol teatre i temporada. Malauradament no és així per molts motius.
Hi va haver una època que els compositors varen declarar la guerra al públic, insistint amb l’allunyament absolut d’allò que el públic estava disposat a acceptar i el que ells volien oferir. És una guerra perduda, per a tots dos bàndols.
Si pensem que l’òpera, fins que els teatres han esdevingut equipaments culturals pagats per les administracions i per tant, no dependents dels èxits de les òperes que integren les temporades, per tal de subsistir, sempre havia estat un negoci que buscava l’excelència artística i el èxit de taquilla.
Jo he tingut, al llarg de la meva vida operística, “el privilegi” de veure unes quantes estrenes mundials que han passat de manera vertiginosa a un altre vida i són molt poques, poquíssimes, les òperes estrenades en els últims 50 anys que hagin superat les funcions de l’estrena absoluta, per tornar-se a fer a un altre teatre o temporada.
De les que jo he pogut veure, en cap cas es complia un dels principals requeriments operístics i és tenir un bon llibret. Un llibret dramàtic que per si sol, aguantés el interès teatral del que se’ns vol explicar.
No vull fer un repàs exhaustiu de les estrenes absolutes que he vist, però si em fixo amb les últimes estrenes presenciades al Liceu, ni Gaudí, ni DQ, ni el Cristobal Colon de Balada, tenien el més mínim interès teatral. Ni les accions dramàtiques tenien la força suficient per mantenir una història inexistent, ni el llibret tenia la més mínima atracció literària. En el millor dels casos (DQ), tota l’atracció es centrava en el fastuós muntatge escènic i de la música, malauradament ningú recorda qui és l’autor. DQ és l’òpera de la Fura dels Baus. Trist oi?
En La Cabeza del Bautista, l’òpera estrenada al Liceu el passat 20 d’abril, és la primera vegada que l’acció dramàtica té interès i els personatges, tot i ser estereotips del teatre valleinclanesc, senten, pateixen i estimen no com a ninots sense ànima. Això suposo que és importantíssim alhora de inspirar musicalment al compositor.
Altre cosa és que el petit relat del Retablo de la avaricia, la lujuria y la muerte, doni per 90 minuts de música. Jo crec que no, que hi han escenes massa llargues, però és la primera estrena d’un òpera, al menys com les entenc jo, amb tots els ets i uts.
Enric Palomar
M’ha agradat la música d’Enric Palomar. En prou feines havia escoltat alguna coseta seva per ràdio, però mai en directe i he trobat una música molt interessant, hereva de mil i una escoles, però sense renunciar a la tradició i a la melodia. Quan s’atreveixi a utilitzar-la pel cant, ens podem trobar amb alguna sorpresa agradabilíssima.
Els compositors actuals ja han començat a introduir línees melòdiques en les seves obres. Ja és un pas cap a la recuperació d’un públic esgotat, que ha tingut que anar a cercar en el període barroc les novetats i satisfaccions que no li donava la esgotada fórmula romàtica del s.XIX i la massa sovint críptica música feta pels hereus dels primers dodecafonistes.
Molts va dir que la melodia era decadència, però per sort, de mica en mica i sense fer gaire soroll, tot i que vestida amb cèl•lules melòdiques, com han estat els minimalistes, la melodia ha anat tornant en totes les partitures operístiques de les abundants estrenes que omplen les temporades, sobretot les americanes.
Palomar, amb una rica paleta orquestral, va trenant durant les vuit escenes del acte únic, un llenguatge musical atractiu i dramàticament molt interessant, amb esclats lírics molt notables. Llàstima que amb el cant no s’hagi atrevit a regalar als personatges, passatges descaradament melòdics, que trenquessin la monotonia excessiva d’un declamat a punt d’esdevenir melòdic.
L’escena final de la Pepona, la que més ens acosta a la Salome straussiana, era un moment idoni per fer una gran escena final. No sé si és por o mancança de veritable inspiració per donar al gran moment dramàtic, el contrapunt musical i teatral més escaient.
Josep Caballé Domenech, responsable musical de l’estrena, ha obtingut bons resultats globals de l’orquestra i el cor del Liceu.
Alejandro Marco-Buhmester i José Manuel Zapata. Foto Bofill
La part vocal, la més ingrata, està molt ben resolta pel tenor José Manuel Zapata en el rol de Don Igi. Zapata si no fos per un físic que no l’ajuda gaire (ho dic pels directors d’escena que busquen Netrebkos i Ildebrandos a tort i a dret), esdevindria un tenor imprescindible, doncs la veu es important i el cant segur i molt musical. El baríton Alejandro Marco-Buhrmester (el Jándalo) m’ha decebut una mica. L’havia vist a Bayreuth fent l’Amfortas i allà em va sobtar molt. Ahir diumenge va tenir moments que semblava que la veu perdés projecció. Potser l’escenografia, excessivament oberta, no l’ajudava gaire.
ÁNgeles Blancas. Foto Bofill
L’Ángeles Blancas sempre m’ha agradat molt. Li he vist coses molt grans (La Voix Humanine al Liceu o la Rusalka de Torí). Més per la capacitat que té per fer viure els personatges, que per la perfecte adequació tècnica, la Blancas és una cantant que emociona i que s’ha de veure en directa. Tan sols escoltada posa en evidència les mancances que en aquesta Pepona, potser s’han posat en evidència més que mai.
La interpretació dramàtica és intensa i tot lo convincent que el estereotipat personatge li permet. Però és clar, ella és la creadora del rol i fa tot allò, que en un rol de repertori no s’atreviria mai a fer, al menys sense jugar-se una escandalosa esbroncada. Crida, desafina, fixa i portamenteja a plaer. És clar que la intensitat dramàtica li permet, però hi ha hagut algun moment que li hagués dit, ¿POR QUÉ NO TE CALLAS?.
La resta de personatges, tots ells més anecdòtics, han estat força ben servits, sobretot Michael Kraus, el cec i Antonio Lozano, el pajarito.
La posada en escena del mateix responsable de l’adaptació del llibret, Carlos Wagner, es segueix amb facilitat, tot i que l’embolcall escènic, no acaba de ser ni trencador, ni el més tradicional associat al món esperpèntic de Valle Inclán. Hi ha alguns moments d’atractiva plasticitat, sobretot motivats pel tractament de la llum, dissenyada per Xavi Clot, però l’escenografia de Alfons Flores (habitual en els muntatges de Calixto Bieito), no ajuda gaire a la bona projecció vocal.
La resposta del públic del torn T ha estat d’extrema fredor.
A la sortida d’Enric Palomar, algú, de manera més aviat discreta, ha amés una protesta soterrada, però per sort no ha estat seguida per ningú.
Pels cantants tampoc hi han hagut grans mostres d’agraïment, tot i que la tasca no ha esta fàcil i tot plegat m’ha semblat molt descoratjador. L’obra es mereix molt més reconeixement i potser amb algun retoc, fora possible tornar-la a veure representada. Crec que es mereix una segona oportunitat.
Més informació a La Cabeza del Bautista
IN FERNEM LAND 
Yo estuve en el pre-ensayo y tampoco me disgustó. De hecho, a mi hija (8 años recien cumplidos), que no tiene el oído condicionado por la melodía que todos buscamos, le encantó. Lo que más me gustó fue la escena final (la que cantaba era Rosa Mateu, me hubiese gustado escuchar a Ángeles Blancas para poder comparar).
Creo que la duración es perfecta. Con este tipo de música, obras más largas se hacen pesadas. La volveré a escuchar en la radio cuando la retransmitan, creo que merece la pena.
M'agradaM'agrada
Totalment d’acord que el material dramàtic és bo, però insuficient per omplir els 90 minuts de la peça i els afegitons de l’inici són clarament prescindibles.
Vaig trobar l’escriptura vocal, especialment la de La Pepona, tediosa.
Tot plegat una llàstima, perquè es percep que l’equip creador hi ha posat esforç i il·lusió.
M'agradaM'agrada
L’amic bocachete va deixar un comentari a suggeriments, doncs no sabia on fer-ho, l’endemà de l’estrena absoluta de La Cabeza del Bautista. L’he copiat i us el deixo aquí, doncs em sembla que és on ha d’estar.
Hola,
Com que no va de res dels altres, us ho poso aquí. Més que res, perquè penso que, vist tel que s’ha vist, val la pena.
Ahir vaig ser a l’estrena de “La cabeza del Bautista” de Palomar. D’entrada, mitja entrada: és a dir, si hi havia un 50% d’ocupació al teatre, ja som generosos. Ho trobo significatiu. Personalment, penso que alguna cosa falla per tot arreu.
El motiu és que, personalment, penso que val la pena que hi aneu: de les poques estrenes absolutes d”òpera vistes al Liceu (i a tot Barcelona) en els últims anys (els últims trenta, tranquil•lament), deu ser aquesta l’obra que més a prop està de ser una òpera més o menys rodona, amb tots els peròs que vulgueu (no hi compto el Llibre vermell de Benguerel, perquè és més una cantata que no pas una òpera). Té una música interessant, variada, amb troballes, amb un color orquestral molt adequat, de base tonal, melòdica, on s’hi poden trobar moltes coses, però amb un resultat atractiu, penso. Hi ha referències a la Salomé, però no com a cita literal ni com a pastitx, sinó en determinants tractaments orquestrals o girs harmònics. La vocalitat pot ser més discutible: penso que el tractament de personatges com Don Igi (Zapata) o el cec són adequats i funcionen (potser si no hi hagués hagut un tall com el de la Guerra Civil, potser l’evolució del teatre musical en castellà de les avortades avantguardes hagués pogut arribar a alguna cosa similar), recordant tractaments molt lingüístics com un Falla al Retablo, o un Bártok, o un Berg. Hi ha un cert us de la declamació, d’un cert sprechgesang, però sense passar-se. Potser el paper d’ella, de la Blancas, és el que li treu menys suc. Fins al final no llueix i podria ser més… no sé, potser és qui té una part menys “lírica”. En tot cas, l’escena final està molt aconseguida.
La música val la pena (podria haver-hi coses millors, potser, però està bé, de bo de bo) i, la veritat, si aquest noi comptés amb la confiança del teatre I DEL PÚBLIC, podria arribar a ser com un Boesmans a Brussel•les i podria fer coses vàlides, exportables i que podrien arribar a ser de repertori. Almenys, té alguna cosa, talent dramàtic. No té tocs folklòrics ni clarament reconeixibles, però hi ha moments amb un color, un to que sí que expressa alguna cosa rural i hispànica. Tampoc no és allò de “sona a sarsuela” que sovint es pot dir despectivament. Sona al que podria haver estat l’evolució natural de la sarsuela, potser, si Berg o Janacek n’haguessin fet alguna. Hi ha una obertura, amb el cor amagat, que és una bona introducció al clima general de l’obra.
I, finalment, per fi trobem una òpera nova amb argument! El llibret funciona! Al contrari que a Gaudí o D.Q. (o a la recent Ciutat de l’avarícia, que tenia un llibret teatral, però dolent amb ganes) o El ganxo, aquest llibret explica una història amb suc, amb tensió, amb moments dramàtics. Val a dir que la primera part, potser s’allarga abans de començar propiàment el conflicte. Està bé la presentació de l’ambient, dels personatges, etc., però potser és un pèl anecdòtic. Potser alguna intervenció de la Pepona (la Blancas) hagués ajudat a encaixar millor les dues parts.
La imbricació música i text està aconseguida. La posta en escena, correcta. També funciona. Potser algun detall secundari no agradarà, però és molt secundari, la veritat.
La interpretació… no sé. Zapata molt bé, potser té el paper més agraït. Els altres, ho fan bé. De la Blancas, maquíssima i dominant, com sempre, uns enormes tacons, no sé… m’esperava més intensitat. Potser és una tesitura massa dramàtica per a la seva veu. Una vocalitat poc adequada a ella, potser? Quan arriba al final… no sé. Actua molt bé, això sí.
En fi, que deu ser la millor obra estrenada en anys, i l’única amb reals possibilitats de fer-ne alguna cosa més, d’una extensió raonable (90 minuts, com una pel•lícula), sense entreactes, i val la pena conèixer-la.
Ara, davant d’això, és raonable que en un torn d’abonament no hi vagi ni la meitat de la gent? I que la que hi ha reaccioni amb una fredor tan gran. De bo de bo que hem vist coses molt pitjors i s’hi ha aplaudit més. L’orquestra va sonar molt bé, els cantants van estar bé, la música era bona… Si hagués saludat Britten, a La mort a Venècia, l’haguéssim tractat igual? I segur que a qui no va agradar ahir La cabeza, tampoc no devia agradar-li La mort. Que estem escarmentats de tants bodris contemporanis i ja en passem? Pot ser, però correm el risc d’equivocar-nos.
Penso que en aquest cas, val la pena. Aneu-hi, si podeu. Jo hi tornaré perquè, amb l’entusiame desvetllat, dubto que el teatre torni a apostar per alguna cosa així. Ja us dic que si Boesmans fos d’aquí no hagués estrenat ni la primera òpera.
M'agradaM'agrada
Doncs a mi no em va agradar gens. Ni el texte de Valle-Inclán, ni la música. Salvo als interprets, i a l’escenografia, que vaig trobar interessant i dramàtica. La resta, no entra dintre el ventalls, cada cop més ampli, de coses amb les que disfruto.
Vec que totes les opinions son positives, i no li trec cap merit a l’obra. Simplement, no em va agradar.
M'agradaM'agrada
Jo tenia curiositat per veure-la,pero possiblement no hi tornaría. Els intèrprets em van agradar i força, potser el mes fluixet per mi va ser l’Alexandre Marco-Buhrmester. He de dir que no tinc, possiblement la suficient cultura musical per entendre segons quins tipus de música, pero el que també es cert es que no m’agrada. Que hi farem!!!
El que tampoc em va agradar son els “buuus” al Enric Palomar, jo me’n guardaría prou de dir que la musica es dolenta, si no m’agrada el problema en tot cas es meu, i tampoc crec que ahir el Liceu fos ple de experts musicòlegs.
De tota manera m’agrada haver-hi anat.
M'agradaM'agrada
Esta ópera contiene una música muy interesante, pero el canto no está ni a la altura del texto ni de la música, especialmente la parte vocal encomendada a la Pepona, en un grito constante. Es una pena porque hubiera sido una ópera redonda.
Es cierto que el preámbulo es largo, con personajes que luego no se ven desarrollados en la trama (por lo que son prescindibles) y también es cierto que la Pepona merecía un solo (no quiero llamarlo aria no fuera que me tildaran de carroza) en la primera parte de la opera, ya que las canciones populares que cantan esos secundarios dan pie a que ella cante otra.
En realidad la trama que interesa de esta ópera comienza cuando llega el Jándalo, lo que antecede es un relleno con una música importante, pero no trascendente. Me pareció localizar unas notas de la canción popular “No me mates con tomates”. Lo mejor de esta ópera está en los últimos 20 minutos.
José Manuel Zapata está adecuadísimo para su papel y Angeles Blancas hace lo que puede con su imposible “particella” que o la arregla el compositor o no la podrá cantar nadie y si la canta alguien será a riesgo de una posibilidad de quedarse sin voz..
Por lo demás es una ópera muy meritoria y, desde luego, la mejor de las estrenadas en los últimos 25/30 años, durante los cuales hemos podido escuchar verdaderos tostones.
M'agradaM'agrada
Em va semblar una obra musicalment molt interessant .De les veus voldria destacar a Jose Manuel Zapata de fàcil projecció i bell timbre i Michael Kraus contundent i alhora comunicatiu.Sóc admirador de la soprano Angeles Blancas a la que he aplaudit i bravejat en un munt d’ocasions pero sempre he pensat que el públic no s’ha de casar amb ningú.Ahir el seu cant temerari i poc musical semblava sortit d’un remake de “una noche en la Ópera”.Espero gaudir de nou de la seva tasca en ocasió de “Me llaman la primorosa”.
M'agradaM'agrada
El meu parer,és una òpera important musicalment, i molt interessant el llibret. Els personatges absurds e inpactants de Valle Inclan tenen una força dramàtica punyent. El tractament de les veus per mi, no és lograt, i la més perjudicada en aquest cas és la soprano, he de pensar, que ha estat escrit com l’hem escoltat per donar-li més dramatisme al personatge, d’altra manera seria imperdonable els crits i desafinament constant de la Pepona.
Jo crec que estat la millor òpera estrenada el s.XX-XXI d’un compositor català i espanyol d’ença molts anys.
El problema està en què, son pocs els interessats, curiosos en coneixer noves formes d’art i en aquest cas escoltar nous compositors, molts d’ells importants. Malauradament, ha sigut, és i serà sempre, no sols aquí, tanmateix ho trobem arreu del mon.
A Barcelona hem viscut estrenes de compositors forans, autentiques joies musicals i “nunca más se supo” , a fora també hi ha el mateix problema.
La gent és repropi a les novetats, crec hauriem d’esforçar-nos una mica més del contrari ens quedarem molt limitats.
M'agradaM'agrada
Hola Xavi, benvingut al blog i gràcies per comentar.
Puc entendre la teva argumentació i encara m’agrada més la teva actitud.
Espero llegir-te en altres ocasions.
Sembla força unànime, que La Cabeza del Bautista ha interessat a pràcticament tothom.
M'agradaM'agrada
En mi opinión…
La palabra “esperpento” le viene como anillo al dedo.
Si como texto y música se le puede considerar una buena o interesante ópera…….. Acepto pulpo como animal de compañía……..
Menos mal que ya llega Fidelio, aunque sea sin Jonás……..
M'agradaM'agrada
Contra gustos no hay nada escrito. Yo, como otros post anteriores, me inclino a pensar también que es una ópera importante. El mejor estreno en los últimos 25 o 30 años. La música dibuja con precisión la dramaturgia de Valle-Inclán. Mis sinceras felicitaciones a las partes implicadas.
M'agradaM'agrada
Bienvenido Alejandro.
Quizás a la obra le conviene algún retoque, pero estamos de acuerdo en que se trata del mejor estreno de los últimos años.
Esa costumbre tan nuestra de destrozar lo que se hace aquí, para ensalzar lo foráneo, se ha puesto una vez más de manifiesto.
Espero verte de nuevo por el blog. Gracias por comentar.
M'agradaM'agrada
No es por ser de aquí o de allá.
A mí no me gustó y lo comento.
Buen día a todos-as.
M'agradaM'agrada