LICEU 2016/2017: WERTHER

Quasi 25 anys després de la darrera representació al Gran Teatre del Liceu (19 de juliol de 1992) ahir per la tarda va tornar al seu  escenari Werther, l’exquisida òpera de Jules Massenet, i ho va fer de manera excel·lent perquè va comptar amb un intèrpret de luxe, el tenor polonès Piotr Beczala, que només havia cantat al Liceu en aquella gran selecció del Faust en forma de concert que va inaugurar vergonyosament la temporada 2011/2012. Si aleshores va triomfar ahir va excel·lir, fins i tot bisant “Puorquoi me réveiller?” potser com a revenja, enfadat perquè va quedar el 10 de 14 a la tria d’aquesta casa, quelcom que no té cap importància, perquè el que veritablement importa és el que va passar ahir al teatre i Beczala es va posar al públic del Liceu a la butxaca després de que els dos darrers Werther al teatre fossin interpretats per Kraus, i una mica de fenomen “vidus de Kraus” cal reconèixer que encara regnava al teatre, ahir aquest fantasma es va esvair, ahir va ser una gran tarda d’òpera. Continua llegint

LICEU 2016/2017: SONDRA RADVANOVSKY

001

Al Liceu sempre han agradat les grans veus, les de volum abassegador que omplen tots els racons de la sala encara que pel camí caiguin consideracions de caire preciosista, d’estil i d’estètica que poc importen a aquells que s’estimem més un plat abundant a una exquisidesa per paladars refinats, res a dir jo he estat el primer en una època ja llunyana de la meva vida en sucumbir rendit a aquesta mena de fenomens, amb els anys però, m’he tornat més exigent en certs aspectes i qüestiono molts dogmes per molt que la reacció del teatre sigui majoritàriament contraria a la meva percepció.

És impossible no rendir-se a una veu com la de Radvanovsky i es fa difícil no caure rendit quan canta allò que li escau com anell al dit. Continua llegint

LICEU 2016/2017: ELEKTRA

Hi ha nits que et queden gravades a la memòria de per vida i no tinc cap mena de dubte que la d’ahir serà una d’aquestes.

No sempre és possible obtenir d’artistes amb gran talent resultats a l’alçada de les expectatives, hi ha molts factors que influencien per tal de que tot es conjuri a favor de l’art i arribar a assolir un nivell de compromís i excel·lència extrem que facin possible que tot el públic respongui extasiat i excitat després del darrer acord, amb un rugit de gratitud espontani i  ensordidor per intentar agrair tot el que han rebut amb intensitat desenfrenada durant una mica més dels 100 minuts que transcorren des de que les criades netegen durant uns llargs minuts de silenci musical, només trencat per l’escombrada del pati interior del palau reial de Micenes, fins els conclusius i violents darrers acords de l’orquestra abans que la foscor envaeixi l’escenari i ens evidencií que la màgia en aquesta ocasió brutal, de l’òpera ha acabat i que tornem per tant a la quotidianitat.

En recordo unes quantes de nits com les d’ahir, no moltes, però són en qualsevol cas aquelles nits que recordes, rememores i transmets a tots els que en un futur no massa llunyà voldran conèixer i saber coses de primera ma dels afortunats que hi varen assistir. Que al sortir m’aturin dues noies a les quals no havia vist mai i em diguin que han baixat expressament de Ripoll fent-me cas, per no perdre’s aquesta Elektra malgrat que no és el repertori o el tipus de música que més els satisfà i el més important, que em diguin que els ha agradat molt, és com us podeu imaginar el colofó perfecte a aquesta experiència musical, teatral i vocal que de ben segur es repetirà en les quatre representacions que queden (11,15,19 i 23 de desembre) i que no us hauríeu de perdre per res del món, i ara, si l’excitació que encara em dura després de les més 3 hores d’acabada la representació, m’ho permet, us explicaré els motius. Continua llegint

TIME OUT I L’ELEKTRA llegir-ho per creure-ho

Evelyn Herlitzius (Elektra) Producció de ptarice Chéreau a Aix-en-Provence 2013 Fotografia Pascal Victor/ArtComArt

Evelyn Herlitzius (Elektra) Producció de ptarice Chéreau a Aix-en-Provence 2013 Fotografia Pascal Victor/ArtComArt

He llegit amb perplexitat els motius per els quals la revista Time Out creu que paga la pena apropar-se al Liceu per veure l’Elektra de Strauss.

Possiblement el Time Out en la versió anglesa que jo coneixia com a revista de referència cultural del Londres de fa 30 anys mai hagués encapçalat les raons per veure aquesta obra mestra a la ROH com ho fa a l’edició catalana en el 2016. De fet ningú signa aquest reguitzell de perles i més aviat sembla una promoció feta des del mateix Liceu, si més no l’estil recorda molt aquell tarannà de les promocions que envaeixen els mitjans de comunicació promocionant l’activitat del teatre, con aquell ja mític Benvenuto Cellini de Terry Gilliam.

Més que provocar l’interès del públic operístic d’aquí i arreu,  que hauria de ser l’objectiu que semblaria normal per part de la direcció del teatre tractant-se d’una producció lloada fins la sacietat i amb l’imponent equip vocal de la famosa estrena a Aix-en-Provence, el teatre sembla que amb només 5 representacions, que segurament en un altre teatre faria mesos que s’haurien esgotat les localitats, aquí encara n’hi ha moltes de disponibles, no hi hagi cregut mai, semblava que Elektra ja era un problema abans de començar, una nosa i un compromís heretat de l’antiga direcció. Com és possible que no l’hagin sabut vendre? Com és possible que hagin hagut de recórrer  al pèssim guru del Time Out per intentar omplir de modernor allò que al Liceu ja no omple però en altres teatres si?. Què ens fa diferents? o perquè hem canviat tan ràpidament? Continua llegint

LICEU 2016/2017: LE NOZZE DI FIGARO

Vaig assistir a l’assaig pre-general de Le nozze di Figaro i ahir a la darrera representació de les 7 programades aquesta temporada i curiosament ahir semblava més un assaig pendent de rodatge i en el pre-general tot semblava més lligat. Potser el fet de que ahir Susanna i Cherubino fossin les del repartiment alternatiu (també ho van cantar el dia 10) podia influir, però em va sorprendre que hi haguessin tants dubtes entre el fossat i l’escenari, perquè el pre-general del dia 4 de novembre.

Josep Pons ha aconseguit que l’orquestra del Liceu ofereixi un so pulcre, polit i en definitiva mozartià, sobretot gràcies a una corda molt motivada i corpòria, i a unes fustes (imprescindibles en l’orquestració de Mozart) càlides i de resultats feliçment curosos i de qualitat, que van mantenir l’estructura refinada i un so genuí, que amb la distribució concentrada en el centre del fossat i aquest molt més alçat del que és costum a la casa, atorgava una sonoritat més abrupte, fins i tot podia semblar agressiva, que recordava les interpretacions més historicistes, allunyades de classicisme més amable i dolç. Continua llegint

LICEU 2016/2017: RECITAL SIMON KEENLYSIDE & MALCOLM MARTINEAU

001

El públic que ahir en prou feines omplia el 50% de l’aforament del teatre va posar en evidència la decrepitud d’un model cultural que està perdent la exquisidesa, el refinament o aquella “finezza”, com diria un italià cultivat, que potser un dia ja llunyà semblava que teníem, però que després de l’expressió més barroera del comportament durant el liederabend que van protagonitzar el baríton ara irlandès (ençà del Brexit) Simon Keenlyside i el pianista Malcom Martineau, ha quedat definitivament oblidat donant pas a la tristíssima demostració que aquest teatre per poc que s’ho proposin perdrà el valor de la marca, i parlo en termes marquetinians perquè sembla que al cap i a la fi és l’únic que els interessa.

Perdoneu que comenci parlant de temes aliens als artistes però ahir el poc i mal avingut personal que varem anar al teatre, varem poder assistir a una vergonyant manca de respecte quan no tan sols no es van respectar els blocs del programa, aplaudint quan els semblava, sinó que alguns ho feien insistentment abans de que el piano acabés els darrers compassos, com si veiessin virtualment que el teló començava a baixar, senyal inequívoc per els neòfits que encara que la música continués, ells ja tenien la vènia per aplaudir.   Continua llegint

LICEU 2016/2017: DMITRI HVOROSTOVSKY

001

Ambient de màxima expectació el diumenge per la tarda al Liceu per assistir al concert que el baríton rus Dmitri Hvorostovsky acompanyat per l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu dirigida per Mikhail Tatarnikov, va oferir en aquest moment especialment sensible de la seva vida, superant una greu malaltia que aparentment no ha deixat gaires seqüeles a la veu, si a la força i la intensitat de l’emissió.

El preciós programa estava format per una part íntegrament eslava, només per això calia anar-hi ja que és molt difícil escoltar les obres programades als  escenaris, no només al del Liceu, i una segona part italiana i un afegitó francès molt més habitual tot i que amb una concessió no gens habitual en concerts i recitals. Tot plegat una proposta que cal agrair al carismàtic baríton rus.

Comencem per les coses formals: Continua llegint

LICEU 2015/2016: DIE ZAUBERFLÖTE (Ivashchenko-Clayton-Pudova-McKay-Köninger)

La temporada 2015/2016 del Gran Teatre del Liceu es tanca amb la celebrada producció que Barrie Kosky i Suzanne Andrade han passejat per mig món, de Die Zauberflöte de Wolfgang Amadeus Mozart amb dos equips vocals al complert procedents de la Komische Oper de Berlín sota la direcció del director musical del cèlebre teatre alemany, Henrik Násási. Tot plegat garanteix un nivell i una correcció homogènia molt solvent, però en cap cas una versió memorable d’aquesta cabdal i popular òpera, i això `perquè a la Komische, com a tants teatres alemanys, les prioritats són unes altres i potser el fet diferencial rau per l’aposta escènica, en aquest cas veritablement singular.

La representació va començar amb un missatge de record a les víctimes dels atemptats terroristes, especialment al darrer de Niça llegit en quatre idiomes, català, castellà, francès i anglès, que va provocar una ovació del públic que omplia el teatre. Continua llegint

LICEU 2015/2016: LA BOHÈME 2 o l’enèsim incompliment

Eleonora Buratto (Mimi) i Saimur Pirgu (Rodolfo) Foto © Antoni Bofill

Eleonora Buratto (Mimi) i Saimur Pirgu (Rodolfo) Foto © Antoni Bofill, gentilesa del departament de premsa del Gran Teatre del Liceu.

S’han fet tan habituals el canvis en els repartiments del Liceu, que veure un trist foli en el dispensador dels fulls de sala (ni tan sols es dignen a canviar-ho com sempre s’havia fet i es fa arreu) anunciant el darrer dels incompliments, ni ens altera ni tan sols ens indigne.  Surt una senyora a dir-ho davant del teló (ahir no era la senyora Scheppelmann) i ho aplaudim amb resignació cristiana. Definitivament el Liceu s’ha empobrit en tots els sentits, també el públic tan pacient, tan conformista, tan letàrgic, tan gris, tan poc exigent i tan bon pagador.

Ahir molts hi varem anar pensat que Polenzani cantaria Rodolfo, l’únic atractiu d’una Bohème provinciana i sense interès, i ens varem trobar que Tatiana Monogarova es va indisposar (a ella ningú la va trobar a faltar) i en el seu lloc cantava Eleonora Buratto, fet que hagués provocat, si els astres ens haguessin estat favorables, que la parella que molts anhelàvem per a aquestes representacions discretes, amb Buratto com a Mímí i Polenzani com a Rodolfo, fos possible, però el tenor nord-americà també es va indisposar (masses indisposicions tot i que hi ha qui diu que s’ha enfadat amb el públic del Liceu perquè no l’aplaudim prou, com en Marcelo Álvarez, recordeu?), i va cantar Pirgu, tant ell com Buratto havien cantat el dia abans, per tant el Liceu arriscava al màxim i els feia cantar dos dies seguits, potser els més perjudicats vam ser el públic del torn T, o no.

És a dir repetíem el tenor i la soprano que ja vaig veure el dia 21 de juny i la resta del cast oficial que em tocava veure. Continua llegint

LICEU 2015/2016: LA BOHÈME (Buratto-Pirgu-Bermúdez-Kulchynska-Galán-Radó)

La Bohème és tan bona que ni la mediocritat pot amb ella, sempre té aquella frase musical, aquella melodia o aquell arravatament emocional que et provoca el calfred, és una obra mestra i encara que sobre l’escenari imperi la grisor, la partitura i el llibret s’imposen.

Sobre l’escenari del Liceu i al llarg de la seva luxosa història, s’han vist Bohèmes de tota mena, algunes inoblidables i altres oblidables.  Aquesta que vaig veure ahir seria clarament de les segones si no fos perquè compta amb una Mimi de veritat, amb una veu de veritat i amb una artista de veritat, el seu nom Eleonora Buratto, i si no fos (una altra vegada) que no té encara l’aureola d’estel operístic, que mereix molt més que altres sopranos que omplen els teatres amb més glamur que veu i obtenen èxits fins i tot abans de començar a obrir la boca, ahir hagués merescut un èxit molt més sonat del que va obtenir, tot i que va ser la més aplaudida. Continua llegint

JAUME RADIGALES ENTREVISTA A ROGER GUASCH

Ahir a Una tarda a l’òpera, el programa de les tardes de diumenge de Catalunya Música referent de l’activitat operística a casa nostra, va dedicar quasi tres quarts d’hora a Roger Guasch, director general del Gran Teatre del Liceu, que sota les preguntes, algunes incisives, de Jaume Radigales, va tornar a fer un “deja vu”, posant el pilot automàtic per deixar anar xifres i xifres, no del tot contrastades, o si més no, no del tot ben explicades, que només ens acaben conduint a una autocomplaença i/o un autobombo impropi d’un teatre en plena crisi que té molts fronts oberts i que hauria, si més no, de buscar un equilibri, no només en el compte de resultats, sinó en el model cultural, no apostant només per un equipament estrictament abocat a la rendibilitat de taquilla, que encara no tinc gaire clar amb els descomptes d’última hora, que s’hagi assolit. Continua llegint

TORNANT A PREPARAR LA BOHÈME

1896. Premiere de La Boheme a Torino, Teatro Regio. Tieste Wilmant, Evan Gorga and Cesira Ferrani

1896. Premiere de La Boheme a Torino, Teatro Regio. Tieste Wilmant, Evan Gorga and Cesira Ferrani

Avui reciclo un apunt de l’any 2012, això no és mandra, és el resultat d’insistir sovint en les  mateixes òperes tenint-ne altres del mateix compositor desades en el bagul de les oblidades mereixedores de ser programades, però de moment és el que tenim i no cal donar-hi més voltes.

He actualitzant tot allò que ha quedat desfasat i he canviat alguns youtubes que malauradament ja no estan disponibles. També he tret els enllaços de descàrrega tal i com ho feia temps enrere.

A partir d’aquest vespre tindran lloc al Gran Teatre del Liceu 14 representacions (4 menys que l’any 2012) de La Bohème, l’entranyable i estimada òpera de Giacomo Puccini estrenada al Teatro Regio de Torí el dia 1 de febrer de 1896, i per tant fidel a la preparació prèvia insistiré en allò que ja us vaig dir fa quatre anys, amb alguna que altra sorpresa. Continua llegint

LICEU 2015/2016: DIANA DAMRAU i Nicolas Testé

Diana Damrau Liceu 2015/2016

La soprano alemanya Diana Damrau s’ha apuntat a la llista de cantants que aprofitant la seva posició avantatjosa ens encolomen a la seva parella, també cantant, i es queden literalment tan amples i satisfetes. Al menys el senyor Testé té allò que en diríem una presència i lluny de ser un cantant digne de fer un concert en solitari a qualsevol teatre o sala de concert amb pretensions, acompanya a la seva il·lustre senyora amb una discreció elegant, res més. Ara bé que tingui quasi el mateix protagonisme que Damrau, 5 peces en solitari i un duet, més una més i un duet en la tanda de propines, és excessiu i injust, perquè a banda de la seva senyora, dubto que hi hagués en tot el teatre algú que l’anés a veure a ell i de passada a la senyora, per tant un duo a cada part i una obra en solitari ja hagués estat molt més del desitjable i en canvi en lloc de les sempre feixugues obres orquestrals en concerts d’aquesta mena, per deixar descansar al solista, l’hem escoltat a ell (o quasi)  i d’aquesta manera tots (o no ben bé) satisfets. Continua llegint

LICEU 2015/2016: I CAPULETI E I MONTECCHI (Ciofi-Tro Santafé-Siragusa)

No us negaré que 2 Capuleti e i Montechi en 24 hores es fan una mica feixuccs, en primer lloc perquè és una òpera menor de Bellini, amb moments de gran bellesa i altres de tràmit, i també perquè si els cantants, malgrat ser tots de bon nivell, no són excepcionals, costa més tirar endavant una representació que tampoc compta amb una producció escènica i una direcció musical que ajudin a situar-la, ni que sigui com un miratge, en un lloc superior al que li pertoca per mèrits, el treball de Bellini.

Seguint les dues vessants d’anàlisi que tan bé em va anar ahir per explicar la meva experiencia amb l’altre repartiment (Siurina-DiDonato-Albelo), avui insistiré en allò que em sembla objectiu, amb allò més subjectiu que sempre acaba decantant la balança. Continua llegint

LICEU 2015/2016: I CAPULETI E I MONTECCHI (Siurina-DiDonato-Albelo)

Hi ha dues maneres de veure una mateixa cosa, l’objectiva i la subjectiva, i si només fonamentem el judici en una d’elles segurament la nostra valoració quedarà coixa, per tant intentaré sense saber si seré capaç de reeixir, explicant d’aquesta manera el que vaig viure ahir al Liceu en la primera representació que he assistit aquest any de l’òpera I Capuleti e i Montecchi, amb el repartiment que encapçala l’apunt, és a dir, Joyce DiDonato infiltrada en el repartiment alternatiu, al costat d’Ekaterina Siurina i Celso Albelo.

No tenia previst assistir-hi, tot i l’interès per veure els tres cantants, pensant que en la funció d’ahir dissabte ja no hi haurien entrades sense visió disponibles, però la veritat és que la vaig comprar el dia abans i tot i que el plano mostrava molts menys verds dels que realment hi havia, el Liceu presentava una visió general acceptable, malgrat que hi havia buits en totes les zones.  Continua llegint

LICEU 2015/2016: SIMON BOCCANEGRA (Nucci-Frittoli-Sartori-Kowalljow-Òdena;Gómez-Zanetti)

A la temporada 2015/2016 del Gran Teatre del Liceu teníem tres Verdi programats i per ara, tot i que les representacions de Simon Boccanegra tot ajust acaben de començar i hi ha diferents canvis de repartiment previstos que poden alterar sensiblement el resultat, estic segur de no equivocar-me si dic que han estat tres fracasos notables.

No s’han escollit bé els repartiments, això és obvi, o potser quan es van dissenyar (ja fa anys) els cantants estaven en un estat vocal més favorable. Apostar en cantants que passen la setantena d’anys és una temeritat, i ara només parlo de Leo Nucci, però és obvi que cada any que passi la seva resposta serà més feble i més allunyada del que esperem la majoria quan volen assistir a una representació d’una de les òperes més belles de Giuseppe Verdi.

Dóna la sensació que el Liceu va tard, i quan teníem que gaudir de Barbara Frittoli aquesta cantava arreu menys aquí,  i ara que tocaria escoltar l’Amelia de Maria Agresta, tenim a la Frittoli.. Només espero que quan Agresta torni al Liceu el seu estat vocal no sigui decrèpit, perquè ara un teatre que vol ser ha de portar a Agresta, no a Frittoli. Continua llegint

SIMON BOCCANEGRA LICEU 30/12/1985 (PONS-FRENI-CARRERAS-FURLANETTO-CHAUSSON;R.ABBADO)

Simon Boccanegra

Continuant amb una preparació “atípica” per les funcions que van començar ahir de Simon Boccanegra de Giuseppe Verdi, avui i com a continuació de la tria del millor Gabriele Adorno de Josep Carreras, us porto al blog la representació que va tenir lloc el 30 de desembre de 1985 al Gran Teatre del Liceu i que va suposar una rèplica descafeinada però encara valuosa, de l’herència de la mítica producció d’aquesta òpera sota la direcció de Claudio Abbado a la Scala de Milà, si bé al Liceu la direcció d’orquestra no va anar a càrrec del gran Claudio sinó del aleshores anomenat “il nipotino”, Roberto Abbado, el joveníssim nebot que començava a despuntar i que en aquell Liceu sota el “regnat” de Lluís Andreu ens havia colpit des del seu debut la temporada 1982/1983 amb dues luxoses produccions: el Don Carlo inaugural (Caballé, Carreras, Nucci, Obraztsova, Talvela i Salminen) i La Cenerentola (Baltsa, Palacio, Bruscantini, Montarsolo).

Per la temporada 1985/1986 es va programar aquest famós Simon Boccanegra, una òpera que en el Liceu s’havia representat fins aleshores en 16 ocasions. Lluís Andreu amb l’intent de situar Barcelona al primer nivell operístic  portant les millors produccions possibles i amb els millors cantants. Continua llegint

LICEU 2015/2016: A L’ENTORN DE ROMEU I JULIETA

001

En el projecte de millora o si ho voleu dit d’una altra manera, de (re) construcció de l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu que el mestre Pons va presentar en el seu moment, els concerts simfònics eren una part imprescindible per poder assolir els diferents estadis que l’havien de portar a la millora tan anhelada i imprescindible.

No cal dir que malgrat els més de quatre anys transcorreguts des de que el mestre Josep Pons es va càrrec de la direcció musical del Liceu, encara no s’ha assolit el nivell desitjat, de fet tampoc crec que la (re) construcció d’una orquestra es pugui fer en tan curt període de temps, però si que crec que a hores d’ara el nivell hauria de ser un altre, però com que en el projecte no estava prevista la crisi, ni les retallades conseqüents, primer gran error, ara es pot explicar una mica millor aquest retard que ningú voldria però que encara es prou evident malgrat els avenços que sortosament ja es poden percebre.

A la temporada 2015/2016, a banda de la participació en el concert final del Viñas, l’Orquestra del Liceu farà en total 3 concerts simfònics, perquè El Pessebre de Pau Casals no és un concert simfònic, si en canvi el ja celebrat a l’entorn de Wagner i el cinema, el que va tenir lloc ahir a l’entorn de Romeu i Julieta, i el que tindrà lloc els propers 6,7 i 8 de maig a l’Auditori de Barcelona, dins la temporada de l’OBC, amb obres de Mendelssohn i Txaikovski, tots tres dirigits per Josep Pons. Continua llegint

LICEU 2015/2016: REFLEXIONS DESPRÈS DE LA CATARSI DEL DARRER GÖTTERDÄMMERUNG

Iréne Theorin Brunnhilde a Götterdämmerung (liceu 2015/2016) Foto © A Bofill Gentilesa del Departament de Premsa del Gran Teatre del Liceu

Iréne Theorin (Brünnhilde) a Götterdämmerung (Liceu 2015/2016) Foto © A Bofill Gentilesa del Departament de Premsa del Gran Teatre del Liceu

 

No estava previst fer un altre apunt sobre el Götterdämmerung, tot i el fabulós Hagen de König, creia que amb l’apunt del primer dia ja estava tot dit sabent que, com és habitual, a mida que les representacions avancen tot queda més encaixat i amorosit, i per tant la cocció, sinó perfecta, acostuma a millorar molt, però és que ahir en la darrera i apostoflant representació de la darrera jornada de la Tetralogia em van venir tantes coses al cap, que algunes, les més honorables, no em puc resistir a dir-les en veu alta.

Ahir finalment el Liceu feia goig, no estava ple del tot però quasi. Que no s’hagin esgotat les localitats cada dia, diu molt poc del públic operístic en general i dels wagnerians en particular. Ens creiem o ens ho havien dit que n’érem molts més i res de res, perquè la majoria com a mínim n’hem vist dos i això vol dir que si no haguéssim repetit encara hagués estat pitjor.

Fa anys que les coses no es fan bé i el resultat el tenim ara, ja que de manera injusta, una de les millors representacions d’òpera dels darrers anys del Liceu no ha tingut la resposta esperada en 6 “escadusseres” funcions i penso que trigarem a tornar a veure un Götterdämmerung d’aquest nivell. Continua llegint

LICEU 2015/2016: WRITTEN ON SKIN

002

El temor que l’estrena en forma concertant (això de semiescenificada és un eufemisme) de l’òpera de George Bejamin, “Written on Skin” fos descafeinada al no comptar amb la potent posada en escena de l’estrena a Aix-en-Provence deguda a Katie Mitchell, es va diluir ben aviat gràcies a que és una òpera amb una música excepcional i un llibret molt potent i teatral, però també per comptar amb uns intèrprets/cantants sensacionals.

La sala del Liceu no presentava un aspecte digne, cal dir-ho i denunciar-ho. El públic de Barcelona una vegada més no ha estat a l’alçada de l’esdeveniment, ni de la seva ciutat, i es va estimar més donar a l’esquena a una obra mestra dels nostres dies. És clar que molts direu que esteu escamats per la immensa majoria de raves i fraus que ens hem hagut d’empassar en les estrenes d’òpera contemporània que s’han fet en el nou Liceu, però aquesta òpera ja venia precedida del merescut èxit que ha recollit arreu on s’ha presentat i els pocs liceistes que ahir varem vèncer la mandra i la por  que sempre provoca una òpera dels nostres dies, varem gaudir de valent amb la segona i ja obra mestra de Benjamin. Continua llegint