Mentre Barcelona bullia d’emoció amb la rua blau grana desfilant pels carrers col•lapsats de seguidors culés, un Liceu pràcticament buit es disposava a rebre en una sessió d’exquisida factura, a la gran Anne Schwanewilms.
Ni el Liceu és la sala ideal per un programa com l’escollit per la soprano alemanya, ni aquest programa era especialment dedicat a les meves preferències liederístiques.
Vaig quedar impressionat quan vaig poder veure a la Schwanewilms a Berlín, cantant una Elisabeth de somni en el Tannhäuser. També en un DVD comentat al blog, d’un Rosenkavalier de Dresde, la impressió va ser inmillorable, aixì com la seva Carlota Nardi del imprescindible Die Gezeichneten de Franz Schreker del festival de Salzburg (DVD de EuroArts)
Ahir al Liceu, un cop més, va demostrar que és una cantant exquisida, d’una musicalitat excelsa i amb una veu molt versàtil, però un programa estructurat a la primera part per les Proses lyriques de Claude Debussy i amb 4 lieders del Mörike-Lieder de Hugo Wolf, tots ells excel•lents, sobretot el darrer, Verborgenheit, no és que faci aixecar al escàs públic, dels seus seients. Un públic que com més anem, pitjor, doncs ara sembla que es vulgui imposar la moda d’aplaudir tots i cadascun dels lieders, trencant la concentració del artista. No hi fa res que alguns militants, vulguin fer callar als impacients i enutjosos aplaudidors, que els sembla que de no fer-ho, l’artista es sentirà maltractat pel públic de Barcelona.
La segona part ha estat organitzada en quatre blocs alterns de lieders de Richard Strauss i un altre cop Hugo Wolf.
Potser és la vegada que m’he empesat a Wolf sense gaires ajudes de digestius addicionals, tot i que la Schwanewilms ha volgut acabar de manera una mica distesa, amb tres lieders, diríem que còmics, de Hugo Wolf, que m’ha semblat deliciosament inofensius i per acabar en punta, poc idonis. Posats a escollir m’estimo més el Wolf més depriment i depressiu.
Per acabar el recital, ens ha regalat una meravella de Richard Strauss, digne final per una sessió esplèndidament cantada, però amb una manca de projecció emocional alarmant.
Ha estat correctament acompanyada pel pianista alemany Manuel Lange, tot i que una mica més de subtilesa en alguns moments que la veu de la soprano les feia, no haguessin estat mal rebudes.
Tan sols una propina. Tampoc és que el públic, escàs com ja he dit, s’hagi esplaiat amb els aplaudiments, però és que la soprano ha fet notar durant la segona part, unes certes molèsties, potser produïdes pels ornaments florals del escenari. Recordeu que Juan Diego Flórez en el darrer i inoblidable recital del Liceu, va haver de retirar-les del escenari, doncs li varen produir enutjoses molèsties de tipus al•lèrgic.
La propera temporada la gran Schwanewilms debutarà al Liceu amb un rol operístic. Ni més ni menys que en l’estrena del Król Roger, en el que es preveu com un dels propers esdeveniments musicals.
Allà ens tindrà, a l’espera de caure altre cop rendits al seu excels art.
IN FERNEM LAND 
Al Liceu hi faltàvem 2, la meva dona i jo que ens varem veure atrapats al mig del caos circulatori que va tallar Barcelona en dos meitats.
Després de fer una volta horrorosa, per trobar-nos un embús que ens hagués fet arribar a misses dites, varem decidir tornar al poble.
M'agradaM'agrada
Me temo que fui una de las que prefirió la rua…….. El Barça ganó la partida.
M'agradaM'agrada
Seguint les teves “recomanacions” m’he regalat un DVD del Rosencavallier cantat per la A Schwanewilms, m’ha agradat molt i molt.Gracies. Despres de veure’l m’ha entrat un dubte ¿perque Strauss va escriure un paper de soprano per Octavian? A la produccio del DVD l’Octavian el canta una senyora que no pot amagar el seu genere ni quan va vestida de oficial, me ha semblat estrany i no entenc perque Octavian no es un tenor (Di rigori armato me far imaginar com hagés pogut ser).
M'agradaM'agrada
Hola Jaume, quan temps!
Doncs me’n alegro molt que t’hagi agradat aquesta versió, que escènicament és la que veurem al Liceu aquesta temporada.
Pel que fa als rols transvestits, era una pràctica habitual en l’òpera barroca, clàssica i del primer romanticisme. Hi ha multitud d’exemples amb Handel, Gluck, Mozart, Rossini, Bellini i Donizetti. Precisament en Mozart és on s’emmiralla Strauss alhora de fer el Rosenkavalier, amb un permanent homenatge a Le Nozze di Figaro i on el propi comte Rofrabo, Octavian pels íntims i pels més íntims Quinquin, com li diu la Mariscala, és un Cherubino una mica més crescudet.
Strauss ja havia emprat una mezzo o contralt pel rol del patge de la Salomé i tornaria a utilitzar aquesta vocalitat pel compositor de l’Ariadne auf Naxos. Sabent la mania que tenia el compositor pels tenors, no es d’estranyar que per aquests rols de joves adolescents, s’estimés més donar-los a una vocalitat femenina, al voltant de les mezzosopranos lleugeres o fins i tot sopranos amb cos suficient per mantenir un registre central i greu, que contrasti amb la vocalitat de les seves companyes de cast.
Hi ha casos notables de cantants que varen començar cantant la Sophie, després l’Octavian i varen acabar cantant la Mariscala, sempre atenent al pas inexorable del temps (que tant preocupa a la Mariscala) i l’evolució vocal.
Hores d’ara, no m’imagino arribar al èxtasi musical per excel·lència com és el tercet, del tercet acte del Rosenkavalei, amb un tenor i dues senyores, o una presentació de la rosa de delicadíssims accents amb un tenor i una soprano.
Strauss com Puccini, però Strauss encara més accentuat, eren compositors molt propers a la sensibilitat de l’anima femenina i en la seva inspirada escriptura, varen saber copsar-ho de manera extraordinària.
Atenent que originalment (ara amb les noves dramatúrgies tot grinyola més) el Rosenkavalier es situa al segle XVIII i les perruques,xufets, mitges de seda, enfarinaments facials i camises amb xurreres estaven a l’ordre del dia, que el Octavian fos molt femení, no importa gaire.
M'agradaM'agrada
Que bé.Aixi ho entenc.
Ets un pou de ciencia!
Gracies
M'agradaM'agrada