Andrew Richards (Don José) i Anna Caterina Antonacci (Carmen)

John Eliot Gardiner ha dirigit per primera vegada l’obra mestre de Georges Bizet, en el mateix teatre on es va estrenar, la Salle Favart, mundialment coneguda com l’Opéra Comique, durant el mes de juny del 2009. Avui la dirigirà a Granada, dins el marc del Festival d’estiu.

Al fossar la seva orquestra, és a dir l’Orchestre Révolutionnaire et Romantique i en escena amb els cantants, el fabulós The Monteverdi Choir, actuant, segons he llegit, amb la personalitat pròpia d’un altre personatge i no com una massa coral que és limita a acompanyar i omplir l’escena.

Els cantants, tret de la Carmen de referència en l’actualitat, la seductora Anna Caterina Antonacci, no són gaire coneguts. El jove tenor americà Andrew Richards com a Don José, Anne Catherine Gillet com a Micaela i Nicolas Cavalier com a Escamillo.

Cal a dir que Gardiner utilitza la versió més sencera que jo he escoltat mai de la Carmen, amb els diàlegs parlats i tots els talls habituals oberts, amb un primer acte que passa de l’hora de durada, amb algun fragment com aquest, que estic segur que pocs de vosaltres heu escoltat mai. No hi ha cap versió de Carmen igual una a l’altre.

Aquest fragment correspon a l’escena del canvi de guàrdia, immediatament després de la primera entrada de Micaela i abans que entri Don José a rellevar a Morales.

Nicolas Cavallier (Escamillo) Anna Caterina Antonacci (Carmen)

El primer punt d’interès d’aquesta versió, malauradament tan sols d’àudio, és la direcció del mestre anglès, decididament llençat en el repertori més eclèctic, lluny dels barroquismes, però no per això menys rigorós i cercant la veritable essència musical del obra, com sempre ha fet.

El tempo és lleuger, però d’una densitat dramàtica molt notable, tot i que el gruix orquestral és menys evident del que estem acostumats a escoltar en les orquestres habituals dels teatres o les gravacions discogràfiques, amb un predomini dels timbres aguts per sobre dels greus, que no m’acaba de convèncer del tot.

Això si, és impossible avorrir-se amb la direcció de Gardiner, és brillant, sorprenent, lírica en els moments més bucòlics i quasi brutal en els més dramàtics, tot mostrant unes dinàmiques enlluernadores com la progressió inicial del segon acte, espectacular de ritme i color. Una presència més notable de la corda gruixuda no li hagués anat malament a aquesta personal manera d’entendre Carmen.

Dels cantants cal dir que l’Antonacci, és ja una fera sense veure la seva potent i explosiva interpretació escènica (veient les fotografies ja ens posem a to). Vocalment ella juga amb una dicció claríssima i sense amagar que és una soprano, amb un centre molt generós i un greu suficient, però no volent fer mai de mezzo. La importància d’aquesta gran intèrpret i cantant és que porta el seus personatges absolutament assimilats, donant sentit a cadascuna de les notes i paraules. La veu es més incisiva que vellutada, però la sensualitat de la interpretació és tan potent, que no he enyorat mai a la mezzo tradicional.

Gardiner ha optat per escollir cantants amb veu líriques i això afecta tant al Don José com a la Micaela, excessivament lleugera pel meu gust, tot i que de notable musicalitat.

La fonètica d’Andrew Richards no és precisament un dels seus punts forts, la veu és la d’un tenor líric, res a veure amb els Don José dramàtics. En el duo amb Micaela fa una exhibició de pianos i legato poc habitual en aquest rol i molt remercable, però estic segur que no serà ben rebut per tothom. La veu no és gaire maca, no brilla, és una veu mate amb unes certes nassalitats, però el registre és generós i no mostra preocupants dificultats en la zona aguda. Mostra varietat i expressiva i apiana l’agut de l’ària de la flor, tal i com està escrit, però que posa malalt a molta gent.

Escolteu ara l’ària de “la fleur”

Nicolas Cavallier, és un Escamillo força cridaner i de veu no gaire seductora i la Micaela d’Anne-Catherine Gillet està més a prop d’una veu de soubrette que no pas a la d’una soprano lírica, amb un vibrato una mica ingrat.

Anna Caterina Antonacci (acte 1er)

El interès rau doncs, en la concepció global del espectacle, portat per Gardiner amb ma ferma, variada i de resultats excel·lents,  amb uns cantants disciplinats, al costat d’una Carmen de l’Antonacci, referencial i vocalment més precisa que en la versió del ROH al costat de Kaufmann i D’Arcangelo.

Comptar amb una versió de l’obra amb tots els talls oberts i amb orquestracions diferents (preludi del 3er acte), així com el debut de Gardiner en la genial partitura de Bizet, crec que té prou interès com per portar-vos aquesta gravació a In Fernem Land.

Us deixo escoltar a l’Antonacci en el fragment que m’agrada més de la Carmen, l’ària de les cartes, on fixeu-vos com diu el text la soprano italiana. L’acompanyament del director anglès és climàtic, suggerent i inquietant.

De ben segur que aquesta Carmen s’editarà en DVD, al menys la representació del dia 25 de juny es va retransmetre pel cinema a França i Suïssa. Aleshores també podrem parlar de la interessant proposta escènica d’Adrian Noble, que ha despullat l’obra de tota referència folklorista, per treballar a fons els personatges.

Jo us deixo els enllaços a disposició

• Acte 1er
• Acte 20n
• Acte 3er i 4at

Duo final (acte IV) Carmen (Anna Caterina Antonacci), Don José (Andrew Richards)

Carmen (Georges Bizet)

Anna-Caterina Antonacci,  Carmen
Andrew Richards,  Don José
Anne-Catherine Gillet, Micaëla
Nicolas Cavallier, Escamillo
Francis Dudziak, Le Dancaïre
Vincent Ordonneau, Le Remendado
Matthew Brook, Zuniga
Riccardo Novaro, Moralès
Virginie Pochon, Frasquita
Annie Gill, Mercédès

The Monteverdi Choir
Maîtrise des Hauts de Seine
Orchestre Révolutionnaire et Romantique
Director:  Sir John Eliot Gardiner

Salle Favart, l’Opéra Comique, Paris, 30 de juny de 2009

Gardiner dirigira aquesta Carmen avui i diumenge al Festival de Granada i el 29 d’agost a San Sebastian, tot i que en totes tres ocasions, en versió de concert.