IN FERNEM LAND

Ian Bostridge canta Schubert al Liceu


Ian Bostridge

Ian Bostridge

Amb el recital d’ahir del tenor anglès Ian Bostridge, acaba la brillant tanda de recitals de la present temporada del Liceu, que ens ha permès gaudir de Matthias Goerne, Anne Schwanewilms, Thomas Quasthoff i Edita Gruberova.

Si arran del fabulós recital de Quasthoff vaig classificar els liederistes en dos grans grups, els introvertits que cantaven per a ells, tenint un públic al davant que els escolta i aquells que canten pel públic que els ha vinguts a escoltar, em sembla que no m’erro si situo a Bostridge en el primer grup.

La limitada veu de Bostridge, utilitzada fins l’últim recurs pel sensible artista, corre perfectament per la sala, amb una emissió nítida i un domini de la respiració notable, tot i que durant el recital, íntegrament dedicat a Schubert, li hem notat alguns problemes en la zona més aguda, potser motivats per raons físiques més que tècniques. De fet, durant la segona part ha anat discretament darrera el piano a veure aigua en diverses ocasions. Potser la refrigeració de la sala li ressecava la veu o potser es tractava d’un altre problema.

La figura quasi espectral de Bostridge, així com la seva particular gestualitat, li atorga un aire d’especial misteri, que si bé inicialment sedueix amb aquesta àuria mística, no us negaré que m’acaba per distanciar, que és potser el que ell pretén. No he acabat de comunicar amb el que se’m oferia, tot i trobar-ho bellíssim, però excessivament cerebral.

Si hagués d’escollir “el moment”, entre els 20 lieders escollits, sense cap mena de dubte em quedaria amb el segon de la segona part, “Sei mir gegrüßt” op. 20 núm. 1 amb text de Rückert. Per mi ha estat el moment àlgid, d’una segona part que m’ha interessat més que la primera, excessivament, és clar que potser això era degut als lieds escollits.

Julius Drake

Julius Drake

Si alguna cosa m’ha semblat excepcional, a part de la limitada seducció que m’ha produït Bostridge, és l’acompanyament pianístic de Julius Drake. En molts moments m’ha interessat més ell que el tenor i això ja em perdonareu, però denota alguna cosa.

El públic que no omplia ni de bon tros el Liceu, ha premiat amb calorosos aplaudiments als artistes, que ens han obsequiat amb dos lieders més. Ian Bostridge com una permanent ànima en pena, ens obsequiava amb un lleuger somriure del seu rostre inquietant.

Ha estat l’as que ha fet el repòquer, d’una temporada que s’està acabant i que a jutjar pels recitals, ha estat magnífica. Ja m’agradaria haver pogut dir el mateix de la operística.

Si no heu vist mai a Bostridge en directa, jo us ho recomano. Avui ha estat una bona teràpia a una setmana laboral, especialment feixuga.

8 comments

  1. OLYMPIA

    Jo el vaig sentir en directe cantant Britten i si no hagués estat perquè el seu nom ja sonava feia temps, qausi m’hauria semblat un tenor més, delicat però força prescindible.
    Salutacions, com sempre, plenes d’afecte.

    M'agrada

  2. colbran

    Con todas las cualidades que no le niego y sus defectos que también son patentes: falta de registro agudo, monotonía y falta de carisma (al menos para mí), este tenor ya lo tengo archivado, no me interesa.

    M'agrada

  3. Branca

    També vaig trobar Ian Bostridge inquietant en directe. Va haver-hi alguns moments que patia per la seva veu, com altres en els que pensava que finalment cauria a terra, la seva fragilitat i la manera d’agafar-se al piano em tenien amb l’ai al cor.
    Potser eren aquests patiments que em distanciaven del que cantava fins a tenir la impressió que el pianista Julius Drake de vegades ofegava la veu de Bostridge.
    Vaig sortir una mica decebuda.
    Cordialment,

    M'agrada

  4. bocachete

    Hola!

    Jo vaig gaudir, la veritat: ara, potser va ser més pel programa, que vaig trobar molt ben triat, amb lieder bellíssims i no gaire habituals en recitals. Per exemple, vaig trobar la primera part, amb peces de maduresa de Schubert, colpidora. Potser va ser més variada que la segona, on predominaren les peces més lànguides i etèries, que a més quadren millor amb el posat i la imatge del tenor. Ell canta bé, diu bé… posa sentiment, potser una mica d’afectació. Va fer-ho bé.

    La imatge, sí… és una mica de “vampir” de la sèrie de Crepúsculo, afectada, amb un plus de “feblesa” i quasi-anorèxia d’aquesta que a molta gent li agrada (suposo que per un sentiment protector que et deu sortir en veure’l). D’aquests que inexplicablement agraden a les i els adolescents. Vaig trobar que canta constantment amb el cap cot, sembla que eviti el contacte visual amb el públic i projecti la veu cap al terra, no sé jo… Aprofitant que el teatre estava buit (un 30 o 40%, potser? ni això), vaig posar-m’hi per baix i se sentia bé, però no sé jo si en algun moment aquesta projecció que feia afectava o no a com se sentia des de dalt. De fet aquesta mostra de pretesa timidesa és coherent amb el “look” general que transmet. Ara, per mi, va fer un gran recital. No és la meva veu ideal i potser sí que per dalt estava una mica forçat, però Déu n’hi do.

    Al costat seu, Julius Drake era tot el contrari: vital, extrovertit, amb moltíssima força… Va ser extraordinari: només cal veure’n la foto de cadascú per a apreciar-ne com són de diferents: això sí, compenetradíssims tots dos. Si et va acabar interessant més el pianista, penso que no és tant perquè el cantant ho fes més bé o malament (que podria ser una lectura fàcil), sinó perquè el pianista és, senzillament excepcional. En el de Quasthoff vaig trobar que al pianista li faltava alguna cosa, que hi havia una distància massa gran entre tots dos. En aquest últim, però, realment, el pianista és grandíssim (i en moltes de les peces, té una intervenció important, com passava en aquests líders d’un Schubert ja més madur).

    Valia la pena, doncs. Potser també estava jo molt receptiu i, pel mateix fet de tenir un repertori que t’agrada, potser no valores tant si hi ha alguna cosa que no acaba de rutllar.

    M'agrada

  5. Hola Bocachete, ho has explicat, com sempre, molt bé. T’agreixo els teus comentaris, sempre aportant motius interessants de reflexió.

    També, aprofitant la trista, quasi diria vergonyosa entrada, vaig seure a un altre lloc, vaig triar l’amfiteatre.

    Potser un divendres del mes de juliol no és el millor dia per programar un liederabend i Bostridge quasi necessita una austera capella gòtica per trobar el marc ideal a aquesta manera tan particular que té d’interpretar els lieds.

    Jo no li nego cap dels innegables valors que posseeix aquest tenor en aquest camp, d’on n’és un especialista indiscutible, és clar que altre cosa és la percepció final, allò que l’artista acaba assolint amb l’auditori.

    Quasthoff vol des de la primera nota que estiguis per a ell. Ens necessita per expressar tot el que en les meravelloses cançons ens han de dir. Bostridge cantaria igual amb la sala buida o al menys aquesta és la sensació que dona o vol donar. Aquest mirar sempre a terra o al infinit, sense concretar mai a qui dirigeix el que canta, és prou significatiu.

    És clar que va demostrar que és un gran músic, un gran artista, però em va fer remoure a la butaca més d’un cop, cosa que ni amb Quasthoff, Goerne o la Schwanewilms em va passar.

    Estem també d’acord amb el pianista. El millor dels que hem escoltat acompanyant, aquest any.

    M'agrada

  6. Carme

    Gràcies , gràcies, gràcies per l’audio del recital de THOMAS QUASTHOFF AL LICEU. Ha estat un regal per una que no hi va poder assistir. Intentaré llegir encara que sigui una mínima part del teu interessant web. Déu n’hi dó!!!! :-)))

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: