LICEU 2016/2017: WERTHER

Quasi 25 anys després de la darrera representació al Gran Teatre del Liceu (19 de juliol de 1992) ahir per la tarda va tornar al seu  escenari Werther, l’exquisida òpera de Jules Massenet, i ho va fer de manera excel·lent perquè va comptar amb un intèrpret de luxe, el tenor polonès Piotr Beczala, que només havia cantat al Liceu en aquella gran selecció del Faust en forma de concert que va inaugurar vergonyosament la temporada 2011/2012. Si aleshores va triomfar ahir va excel·lir, fins i tot bisant “Puorquoi me réveiller?” potser com a revenja, enfadat perquè va quedar el 10 de 14 a la tria d’aquesta casa, quelcom que no té cap importància, perquè el que veritablement importa és el que va passar ahir al teatre i Beczala es va posar al públic del Liceu a la butxaca després de que els dos darrers Werther al teatre fossin interpretats per Kraus, i una mica de fenomen “vidus de Kraus” cal reconèixer que encara regnava al teatre, ahir aquest fantasma es va esvair, ahir va ser una gran tarda d’òpera. Continua llegint

ONP 2016/2017: SANCTA SUSANNA DE HINDEMITH (ANTONACCI-MORLOC-BRUNET;RIZZI)

Sancta Susanna ONP 2016 Anna Caterina Antonacci i Renée Morloc

Sancta Susanna ONP 2016
Anna Caterina Antonacci i Renée Morloc

El 27 de desembre vaig publicar l’apunt dedicat a la Santizza que  Elīna Garanča va cantar a l’ONP en un doble programa on s’obviava els tradicionals Pagliacci que acompanyen habitualment a l’obra mestra de Mascagni, proposant la Sancta Susanna de Paul Hindemith, una òpera que forma part d’un tríptic primerenc del compositor alemany (Hanau, 16 de novembre de 1895 – Frankfurt del Meno, 28 de desembre de 1963) juntament amb Mörder, Hoffnung der Frauen op. 12 (1921) i Das Nusch-Nuschi op. 20 (1921).

Expressionisme musical concentrat en una mica més de 20 minuts d’una partitura molt teatral que permet lluir-se sobretot a la protagonista, ja que tots els altres rols, per a contralt, són quasi anecdòtics, malgrat que la intensitat vocal de les tres protagonistes és notori en les seves intervencions i només aconsegueixen que lamentem que l’obra sigui un sospir. Continua llegint

“UNA MICA” DE BERLIOZ PER LA VIGILIA: LES TROYENS A SAN FRANCISCO 2015

Potser tot uns Troyens semblarà excessiu per ambientar-nos pel Benvenuto de Berlioz, recordeu que és de Berlioz, seria obvi si no fos que en els darrers dies la primera òpera del genial compositor francès sembla que hagi canviat d’autoria.

Finalment a partir de demà, perquè les parts com sempre ha de succeir en un conflicte, han arribat a un acord, i fins el 19 de novembre, en el Liceu podrem gaudir d’aquest treball primerenc i ja absolutament  innovador i sorprenent del compositor de Les Troyens.

20 anys separen el Benvenuto de la magna obra que avui us porto a IFL en una proposta del juliol passat a l’òpera de San Francisco, sota la direcció del titular de la casa, Donald Runnicles i amb un tercet d’autèntic luxe: El Enée de Hymel,  la Cassandre referencial de Antonacci i l’elegant i transcendent Didon de Graham. Continua llegint

LA CIOCIARA (Two Women) de MARCO TUTINO: Antonacci-Shafer-Pittas-Delavan:Luisotti)

Sarah Shafer (rosetta) i Anna caterina Antonacci (Cesira) a Two Women de Marco Tutino, producció de Francesca Zambello. Estrena mundial a l'Opera de San Francisco juny 2015

Sarah Shafer (Rosetta) i Anna Caterina Antonacci (Cesira) a Two Women (La Ciociara) de Marco Tutino, producció de Francesca Zambello. Estrena mundial a l’Opera de San Francisco juny 2015 Fotografia Cory Weaver

El passat mes de juny va tenir lloc al War Memorial de San Francisco l’estrena mundial de l’òpera de Marco Tutino, Two Women, basada en la novel·la de Alberto Moravia, La Ciociara, que Vittorio de Sica va portar al cinema amb el mateix títol i que va consagrar la carrera de Sofia Loren amb l’Oscar a la millor actriu, sent la primera vegada que una actriu no anglosaxona el guanyava. Loren va aconseguir 23 premis més per la seva emblemàtica Ciociara, entre ells el de millor actriu en el Festival de Cannes i ara aquell personatge tan operístic ha trobat qui li donés veu i música. Continua llegint

PREPARANT COSÌ FAN TUTTE

Cosi_fan_tutte_-_first_performance

Després de imperdonables oblits, només justificats per una situació personal complicada que sortosament sembla que comença a millorar, torna un apunt preparatori a IFL, ara a propòsit de les representacions que entre el dia 20 i el 30 de maig tindran lloc al Liceu de l’òpera Così fan tutte, la darrera i genial col·laboració entre Wolfgang Amadeus Mozart i Lorenzo Da Ponte, estrenada al Burghteater de Viena el 26 de gener de 1790.

Fer un apunt preparatori d’aquesta òpera quan teniu a disposició l’imprescindible treball que Pere-Albert Balcells va editar a l’Editorial Dux l’any 2011 “Escoltar el Così fan tutte de Mozart” em sembla improcedent, no hi ha millor preparació que l’apassionant lectura dels llibres que el músic i professor barcelonía (1957) d’anàlisi musical i piano, va fer de la trilogia Da Ponte i de Die Zauberflöte. Són estudis erudits, pedagògics, brillants, gens pedants, assequibles i complerts,  imprescindibles per saber escoltar i sobretot gaudir d’aquestes obres mestres, per tant no dubteu ni un minut en llegir-los tots, però ara, és clar, la prioritat és Così fan tutte, la menys “estimada” de les òperes que conformen la trilogia, si ens atenem a la popularitat i difusió en front de Don Giovanni i Le Nozze di Figaro. Podríem fins i tot dir que encara avui és la més incompresa i la que fa arronsar més el nas al gran públic,  que accepta el Don i Le Nozze, però que amb el Così, potser perquè la proposta és molt més perillosa, subtil i propera, no ha acabat de quallar mai, tenint com té una partitura gloriosa i segurament (la) més refinada del seu catàleg operístic i un llibret que més enllà de la poca-soltada inicial amaga un estudi de les relacions humanes, inquietant. Continua llegint

EL 300 ANIVERSARI DE L’OPÉRA COMIQUE

Fundada el desembre de 1714 per Catherine Baron i Gautier de Saint-Edme, fruit de la combinació de dos petites companyies teatrals de les fires parisenques de Saint Germain i Saint Laurent, i també, tot i que bastants anys més tard (1762) de la Comédie-Italienne, l’Opéra Comique és una de les institucions teatrals més antigues de França. La seva primera temporada es va fer a les afores de la capital i tenia com a competidores reials a  la Comédie-Française i L’Opéra (Académie royale de musique), la primera en l’àmbit estrictament teatral, mentre que l’altre monopolitzava l’opera i la dansa. L’Opéra Comique va ser l’encarregada de donar a conèixer aquell gènere sorgit del vaudeville, que alternava el parlat, amb les escenes de cant i dansa, amb números tancats, àries per a solistes, números orquestrals (obertures), concertants i cors, per tant res a veure com tantes vegades la paraula comique ha donat a entendre, amb el gènere buffo, tot i que des d’un inici es va considerar que aquesta alternança entre el parlat i les parts cantades o musicades, afavoria una tipologia d’espectacles més lleugers i per això va obtenir tanta acceptació popular. Més endavant entendrem com òperes tan dramàtiques com carmen, s’estrenessin en aquesta institució i no a l’Opéra. Continua llegint

LES TROYENS A LA SCALA (Antonacci-Barcellona-Kunde;Pappano)

Avui tornen Les Troyens a IFL,  una de les meves òperes predilectes que tinc l’esperança que un any o altre podré anar a veure agafant el metro, sense la necessitat de comprar bitllets de trens o avions. Ho teníem a la vora però aquesta tampoc és sostenible i per tant ens haurem d’esperar, ves a saber fins quan.

Com sabeu la temporada passada La Royal Opera House Covent Garden de Londres va estrenar una nova producció en co-producció Viena, San Francisc i el Teatro alla Scala de Milà, i com que el repartiment canvia quasi totalment a la versió vídeo que us vaig deixar, he cregut oportú portar-la, si bé aquesta vegada el format és àudio i per tant no podrem gaudir de la impressionant producció de MvVicar. Continua llegint

LICEU: la darrera incorporació a la TOSCA 2014, ANDREA CARÈ

Andrea Carè

Andrea Carè

Tal i com ens informava Raúl en un comentari que ens va deixar ahir i segons informa el web del Liceu, el tenor italià Andrea Carè cantarà el rol de Cavaradossi en les funcions del dia 19 i 22 de març, és a dir les dues darreres del tercer repartiment, al costat de Fiorenza Cedolins  i Vittorio Vitelli, les dues primers les cantarà José Ferrero (avui i el dia 15), ja que Riccardo Massi ha desaparegut definitivament i s’ha hagut de re-composar tot el terrabastall.

Qui és Andrea Carè?. Qui recordi el Nabucco que va cantar Plácido Domingo al Covent Garden, potser li sonarà el nom ja que va cantar el Ismaele, cal dir que no de manera gaire distingida.

Seguint les seves actuacions a OperaBase ens adonarem que Carè va cantant rols de tenor líric i líric spinto, fins i tot amb una estranya incursió a un rol tan dramàtic com el Samson de l’òpera de Camile Saint-Saens. Continua llegint

LA NEBBIE ESCOLLIDA: ANNA CATERINA ANTONACCI

Anna Caterina Antonacci

Anna Caterina Antonacci

Aquesta edició de la tria no ha estat gaire participada, no sé si és que la cançó de Respighi no us ha motivat massa o qui sap si han estat els cantants escollits els que no us han semblat prou engrescadors, o potser és la formula que ja us cansa i hauré de fer un altre “The Turn of the Screw”, m’hauré de inventar alguna altra cosa?.

En total han estat 77 vots, que deuen ser uns 26 infernemlandaires. Hauré de tornar a posar a Kaufmann per animar la propera tria? 😉

D’un bon principi la Nebbie 3 ja semblava destinada a guanyar o a disputar, si més no, el primer lloc amb la 5, si bé després la sorprenent Nebbie 2 va anar agafant embranzida.

Al final la tria ha quedat així:  Continua llegint

ÒPERA AL CINEMA: CARMEN A LA BASTILLE

Nikolai Schukoff (Don José) i Anna Caterina Antonacci (Carmen) a l'Òpera de Paris, producció de Yves Beaunesne

Nikolai Schukoff (Don José) i Anna Caterina Antonacci (Carmen) a l’Òpera de Paris, producció de Yves Beaunesne. Acte 2on

Ahir vam tornar al cinemes Girona per anar a l’òpera. Vam canviar Milà per Paris, ja que a La Bastille ahir feien la tercera representació de les deu previstes de la nova producció de l’òpera Carmen.

El cinema no era ple del tot però diríem que hi havia una bona entrada i en tot cas estic segur que molt més ple que si haguessin fet una pel·lícula d’estrena.

El so, sense tirar coets, era millor que el del dia de l’inauguració de la Scala (Lohengrin), i molt millor del que ens tenen acostumats els de l’Icària, al menys el volum era molt més suportable, no hi havia aquell transfons tan molest i les veus i l’orquestra mostraven un equilibri bastant natural, aproximat a com se sent al teatre. He dit aproximat.

El repartiment era interessant, sobretot per la Micaela de la soprano emergent Genia Kühmeier i pel Don José del tenor austríac Nikolai Schukoff, ja que la Carmen d’Anna Caterina Antonacci és prou coneguda i l’Escamillo de Ludovic Tézier prou previsible.

Com sol passar en les estrenes de les noves produccions dirigia l’orquestra el director musical de l’Òpera de Paris, el jove Philippe Jordan.

No és de les vegades que m’ha agradat més aquest director que m’acostuma a agradar sempre. Ni l’orquestra ha tingut un dia especialment feliç, ni les coses han anat gaire quadrades entre fossat i escenari, però principalment el problema més gran és que jo no he trobat que del fossat en sortís passió i això a la Carmen és prou greu. Continua llegint

LA DIDON D’EVA-MARIA WESTBROEK A LES TROYENS DEL ROH 2012

Eva Maria Westbroek com a Didon a Les Troyens de Berlioz a la ROH 2012. Producció de David McVicar. Foto:Bill Cooper / Royal Opera House

Quan a l’abril del 2010 vaig tenir la fortuna d’assistir a Amsterdam a la producció de Les Troyens i veure a Eva-Maria Westbroek fent el rol de Casandra vaig pensar que seria una immensa Didon, i que potser arribaria el dia que com algunes escollides, interpretaria el dos rols en una mateixa representació. De moment la gran soprano holandesa s’ha estrenat amb la reina de Cartago a la nova producció de la ROH, signada per el mestre titular de la casa, el gran Antonio Pappano i quasi diria que el director escènic també de la casa, David McVicar, en una producció que tots aquells que han tingut la sort de veure, no han estalviat elogis.

Qui sap si a curt o mig termini aquesta producció es veurà al Liceu, en el que seria l’estrena d’aquest monument operístic a Barcelona, malgrat que la coproducció és amb la Scala, la Staatsoper de Viena i l’Òpera de San Francisco, sense aparèixer per enlloc el nom del nostre teatre.

De moment us puc dir que el que escoltat m’ha semblat d’un nivell musical i vocal molt notable i pel que fa a Eva-Maria Westbroek, la seva Didon és d’una intensitat que de ben segur no defraudarà als seus seguidors, entre els que no cal dir que m’incloc. Continua llegint

AVUI CAL FELICITAR A TOTES LES CARMES

El 16 de juliol acostuma a fer sempre molta calor. Ara comença el més fort de l’estiu i caldrà que comencem a refrigerar-nos bé, ja que el que ens espera és tòrrid i no parlo tan sols del clima.

Cada any, tal dia com avui es celebra la Mare de Déu del Carme i aprofitant que per can infernem en passegen unes quantes i que el dia 21 començarà la nova tanda de representacions de la popular òpera de Bizet al Liceu, he pensat, aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid, fer una felicitació ben bizetiana a totes les fidels amigues infernems.

No voldria deixar-me’n ni una, en conec moltes i tot i que intentaré felicitar-es a totes personalment, per si de cas aquí va la felicitació blocaire.

Totes les versions, o quasi, tenen suficient interès per tal de que feu “l’esforç” de veure-les fins al final. Ja ho sé, n’he posat moltes, però l’havanera de Carmen tampoc és tan feixuga i creieu-me quan us dic, que ni ha per sucar-hi pa.

Totes elles m’agraden però permeteu-me començar per aquesta: Continua llegint

ANNA CATERINA ANTONACCI, LA DESDEMONA ROSSINIANA

Anna Caterina Antonacci (Ferrara 5 d'abril de 1961)

El passat 11 de novembre tenia lloc en el inquiet Theatre des Champs-Elysees de París, una representació en forma de concert de l’òpera Otello de Gioachino Rossini.

L’Otello de Rossini és una d’aquelles òperes quasi bé impossibles de fer, ja que necessita tres vocalitats diferents de tenor rossinià, que en el cas de la del protagonista, avui en dia en tornem a estar orfes. No hi han baritenors i l’Otello en necessita un de rotund, però també necessita un contraltino per cantar el Roderigo, que sigui capaç de cantar tot el que Rossini va reservar-li i ja us asseguro jo que això no és gens fàcil.

A Paris el repartiment tenia diferents al·licients, ja que el rol principal, associat a una exigent i inclement tessitura, estava assignat al tenor John Osborn, que inicialment no és la veu més idònia, però que sempre demostra moltes i bones coses.

En el rol de Iago, que no té la importància que Shaskespeare li atorga, hi trobem al tenor granadí José Manuel Zapata, que ja ho va cantar a Pesaro i del que ja en vaig parlar quan vaig assistir a aquelles representacions. Si el voleu escoltar al costat de Flórez, en el duet Roderigo-Iago, premeu aquí i si voleu saber més de l’Otello de Rossini i les funcions del ROF, premeu aquí.

El pèrfid Roderigo va ser el tenor Dmitry Korchak, un rossinià que sembla que s’hagi desinflat una mica i la Desdemona va ser la gran Anna Caterina Antonacci.

M’aturaré en l’actuació d’Antonacci, ja que sempre m’ha semblat una cantant d’extraordinari impacte dramàtic, que té la veu idònia per fer front al rol escrit per a la Colbran, i per tant posseïdora d’aquella tessitura tan discutida com tergiversada per sopranos líriques i fins in tot lleugeres, quan tots sabem que l’original es mou entre la soprano dramàtica de coloratura i la mezzo.

Continua llegint

EL 16 DE JULIOL: CARMEN!

Rosabel Morrison en Carmen (a l'entorn de 1896)

Felicitats a totes les Carme i/o Carmen, també a la de Merimée i és clar, a la més Carmen de totes, la de Bizet.

Con que la cosa és llarga, molt intensa i de visió i escoltada obligatòria, no m’enrotllaré gaire, aquí us deixo tota la Carmen de Bizet, en còmodes YouTubes que podreu anar mirant, gaudint i repetint, tantes vegades vulgueu, en una versió que en el seu format àudio ja va tenir lloc a In Fernem land, però avui, per tal de regalar a totes les Infernemlandaires que s’anomenen com l’òpera, ho gaudirem en un format visual.

La versió és l’explosiva de John Eliot Gardiner al capdavant de la Orchestre Revolutionnaire et Romantique i amb una producció d’Adrian Noble va ser filmada el juny de l’any 2009 a l’Opéra-Comique, amb el següent repartiment: Continua llegint

LES TROYENS (I): Malhereux roi

El Cavall de Troia Tiepolo

Avui vull començar una petita serie de posts dedicats a Les Troyens, a una setmana de la inauguració de la temporada de Les Arts, amb aquest títol cabdal de la historia de l’òpera.

Les Troyens és una òpera colossal, imponent, de dimensions gegantines i suposa un repte per a qualsevol teatre que decideixi programar-la.

No és tan sols un repte pel teatre, és també un repte pel públic, doncs la música de Berlioz requereix quelcom més que seure i gaudir de l’espectacle.

Com succeeix en totes les obres cabdals de la música, per abordar Les Troyens cal una predisposició i sobretot haver escoltat molta música, que ens permetrà valorar amb tota la intensitat, vàlua i detall, la importància d’un músic avançat en el seu temps i encara hores d’ara força incomprès pel gran públic, que troba les seves obres poc digeribles, amb una música amb imprevistos girs melòdics, una instrumentació grandiloqüent i feixuga .

Amb Les Troyens, Hector Berlioz (1803-1869) va superar totes les seves obres anteriors, assolint el veritable concepte del drama musical, que Wagner enaltiria i el feria seu, però que amb el compositor francès i aquesta òpera, veiem que ja estava inventat. Continua llegint

L’explosiva Carmen de John Eliot Gardiner

Andrew Richards (Don José) i Anna Caterina Antonacci (Carmen)

Andrew Richards (Don José) i Anna Caterina Antonacci (Carmen)

John Eliot Gardiner ha dirigit per primera vegada l’obra mestre de Georges Bizet, en el mateix teatre on es va estrenar, la Salle Favart, mundialment coneguda com l’Opéra Comique, durant el mes de juny del 2009. Avui la dirigirà a Granada, dins el marc del Festival d’estiu.

Al fossar la seva orquestra, és a dir l’Orchestre Révolutionnaire et Romantique i en escena amb els cantants, el fabulós The Monteverdi Choir, actuant, segons he llegit, amb la personalitat pròpia d’un altre personatge i no com una massa coral que és limita a acompanyar i omplir l’escena.

Els cantants, tret de la Carmen de referència en l’actualitat, la seductora Anna Caterina Antonacci, Continua llegint

La Petite Messe Solennelle de Rossini

Portada partitura

Gioachino Rossini va escriure la Petite Messe Solennelle l’any 1863, originalment escrita per a 12 cantants (4 solistes i 8 de cor), dos pianos i harmònium i la va dedicar a la comtessa Louise Pillet-Will.

Quan va escriure aquesta missa, Rossini estava instal•lat a Paris gaudint de la fama extraordinària del seu gloriós passat operístic, en una jubilació anticipada pel que fa al teatre, però amb una relativa activitat, que tractant-se d’un dels musics més importants del s.XIX, inclou obres mestres.

L’obra es va interpretar per primera vegada el 14 de març de 1864 a les deu de la nit a casa de l’esmentada comtessa, en ocasió de Continua llegint

LA STUARDA DE LA DEVIA


Mariella Devia, la que per molts és la “Regina assoluta” del belcanto en l’actualitat, ha tornat a la Scala després de la mort del seu marit, per cantar la Maria Stuarda al costat de Anna Caterina Antonacci, Carlo Cigni i Francesco Meli. Tots sota les direccions de Antonio Fogliani i Pier Luigi Pizzi. Continua llegint