Patricia Ciofi foto Christophe Agostinis
Com cada mes de juliol el Festival de les Chorégies d’Orange aplega 4 representacions d’òpera (aquest any 3 títols) que acostumen a ser del gran repertori per tal de poder omplir, l’enorme aforament a uns preus decididament exorbitants (de 220 a 56 €) per ser un espectacle al aire lliure i amb un aforament enorme.
Aquest any les òperes escollides han estat, La Traviata de Giuseppe Verdi els dies 11 i 15 de juliol, dues del tàndem més clàssic i popular de l’òpera Cavalleria Rusticana de Pietro Mascagni i Pagliacci de Ruggiero Leoncavallo, els dies 1 i 4 d’agost i els concerts simfònics el 18 de juliol i el 3 d’agost. El detall del programa el trobareu prement aquest enllaç.
Avui us proposo la funció de La Traviata del dia 15, sota la direcció de Myung-Whun Chung i un cast, gosaria a dir que massa discret pel preu i el prestigi del festival, però anem a pams.
Giuseppe Verdi
La Traviata
Patrizia Ciofi, Violetta Valery
Laura Brioli, Flora Bervoix
Christine Labadens, Annina
Vittorio Grigolo, Alfredo Germont
Marzio Giossi, Giorgio Germont
Stanislas de Barbeyrac, Gastone de Letorières
Jean-Marie Delpas, Le baron Douphol
Armando Noguera, Le Marquis d’Obigny
Nicolas Courjal, Le Docteur Grenvil
Choeurs de Opéras de Région direcció Janine Reiss
Orchestre Philharmonique de Radio France
Director, Myung-Whun Chung
Chorégies d’Orange 15 de juliol de 2009
Tots hem escoltat moltes vegades que amb una bona Violeta, La Traviata és sempre un èxit, tot i que l’Alfredo i el Germont siguin discrets i és limitin a acompanyar-la sense , molestar, gosaria a dir jo.
Patricia Ciofi és una cantant magnífica. Molt musical i voluntariosa, una gran professional molt disciplinada, que sense tenir una veu especialment brillant, doncs es caracteritza per una certa afonia i un registre de lírica sense més, assoleix meritoris triomfs, amb la seva incisiva musicalitat, però no ens enganyem, no és la Violeta que hom espera, ni em feria fer uns quants quilometres per veure-la. Si ve al Liceu, magnífic, encantats, però anar a Orange per veure-li La Traviata, no està entre les meves prioritats. Tot i així i pel que he escoltat i es pot veure en aquests Youtubes, ella i el director són els veritables punts àlgids d’una representació més, d’aquesta emotiva obra mestra.
A vegades a la Ciofi li manca el cos vocal necessari, però s’esforça i convenç més per la intenció que no pas pels mitjans i això no està malament, és important aquest aspecte, doncs segur que al cap i a la fi ens arribarà a emocionar, però posats a demanar una mica més de luxe i opulència vocal no estaria malament. El seu “Amami Alfredo”, magistralment acompanyat per l’orquestra i cantat de manera molt emotiva, amb una mica més de gruix m’hagués satisfet plenament. Durant tota l’audició tinc aquesta sensació. En el primer acte si hagués tingut una mica més de brillantor vocal i en el segon i tercer si hagués tingut una mica més de cos. Malgrat tot, la Ciofi és artista i sap anar guanyan-te poc a poc per acabar convencent plenament. Mai em podré treure del cap aquella injusta esbroncada que es va endur en la seva Lucia del Liceu.
Escena de Violeta del primer acte, de la funció del 15 retransmesa per France2, i a agraïr a 45antar
Al costat d’aquesta Violeta “de petit format” i no ho dic tan sols per l’estatura de la cantant, però d’esforçada i meritòria interpretació, hi trobem un jove tenor, d’aquests tan ben plantats (visiteu l’espectacular web), que s’està imposant de mica en mica, tot i que li queda molt per fer. Després del seu excel·lent Cassio al Liceu, en el Otello del Cura i la Stoyanova, ja es veia a venir que tenia un esdevenidor.
“Lunge da lei…De’ miei bollenti spiriti” gentilesa de 45antar
Vittorio Grigolo és molt jove i la veu, en alguns moments, sembla encara per fer. L’emissió es a vegades insegura, com de cabreta espantada i la veu no es projecta sempre bé, a vegades es queda enganxada al clatell i en d’altres sona esplèndida i brillant (sobretot al tercer acte). És per això que dic que sembla que estigui per fer, tot i que hi ha cantants que romanen tota la vida així, per fer. (Filianoti per exemple). Espero que en aquest cas, Grigolo desenvolupi una mica més la veu i que acabi agafant una mica de consistència en el centre i a la zona greu. Per un tenor que vol fer un repertori de tenor líric, aquest aspecte és bàsic. A Les Arts, el passat mes de febrer va cantar el Faust i properament cantarà dos rols que jo crec que no li escauen gens, però amics, els designis dels tenors són inescrutables. El Hoffman (massa aviat) i el Corrado de Il Corsaro de Verdi (absolutament inadequat). Tots dos dos a un teatre petit com és el de l’òpera de Zuric, però crec que no ho hauria de fer.
Ara un YouTube de italianoperafan, de la confrontació del segon acte “Mi chiamaste? che bramate?” amb la Ciofi, Grigolo i Giossi.
El gran rol de Germont ha estat assignat a un baríton desconegut, al menys per a mi, i quan l’escoltes s’entén bastant. Marzio Giossi és un discret cantant dels circuits provincians, bàsicament de França (Avignon, Reims, Vichy, Rennes o Nancy) i també d’Itàlia, és un habitual del Festival de Torre del Laggo, que no es caracteritza precisament per uns repartiments gaire estelars. Desconec si des de un inici va ser ell el baríton escollit, però tot em fa pensar que es tracta d’una substitució, si no és així, creiu-me, no ho entenc.
La resta, discretament correctes.
Ara bé, m’ha agradat molt la direcció del coreà, nacionalitzat nord-americà Myung-Whun Chung. Nervi, personalitat, presència i tensió dramàtica garantida. No es tracta d’un acompanyament orquestral rutinari. En tot moment Chung imposa detalls a una orquestra amb una corda esplèndida.
Escolteu el preludi del acte tercer i ja em direu el què. A mi m’ha semblat esplèndid.
Ah! i ara us deixaré l’escena que segueix amb una colpidora Violeta de la Patricia Ciofi, dient allò de “Tenesse la promessa…la disfida Ebbe luogo” i cantant allò altre tan maco de “Addio, del passato”.Gràcies al YouTube de 45antar.
Bé amics i amigues, us deixaré els enllaços dels àudios, en tres parts.
IN FERNEM LAND 
Como bien dices, Ciofi está correcta pero no justifica el viaje.
Grigolo será Alfredo en Les Arts en Abril junto a Marina Rebeka. Ya le vimos en Faust donde mostró una notable facilidad para moverse por el registro agudo, falta de homogeneidad en centro y graves y sobreactuación escénica. Asusta un poco su prisa por ampliar repertorio y sus veleidades de crossover.
Lo que me ha sorprendido más favorablemente ha sido la lectura de Myung-Whun Chung y lo bien que suena la orquesta.
Del Giorgio Germont, de cuyo nombre no quiero acordarme, prefiero no decir nada, que me he propuesto acabar la semana relajadito.
Gracias por ahorrarnos el viajecito a Orange.
M'agradaM'agrada
Gràcies Joaquim per aquests fragments de La Traviata. Tant la soprano, Patricia Ciofi com el tenor Vittorio Grigolo jo no els coneixia i m’han agradat però no m’han fet sentir res especial.
També aquests dies vaig llegir que la soprano Natalie Dessay estava representant La Traviata, i això ho comento perquè m’agradaria saber l’opinió d’un entès sobre aquesta soprano. Personalment m’agrada molt la seva veu com la seva interpretació. Ja sé que no és continguda, però l’opera no és el cinema i no hi ha primers plànols, per tant, que sigui intensa i quan és el cas molt dramàtica ja m’està bé. I pel que fa a la seva veu la sensació que en tinc és que no he de patir mai, és talment com si respirés, flueix i en fa el que vol.
M'agradaM'agrada
Patricia Ciofi siempre me ha gustado, pero me da la sensación de que La Traviata le queda demasiado grande. No le aporta el dramatismo vocal necesario (porque no tiene voz para ello) y el resultado es una Violetta lánguida y débil en exceso, no la mujer decidida y fuerte que requieren determinadas escenas. Aún así, es una interpretación más que digna.
Grigolo es el típico tenor guaperas… que ya veremos en qué queda. Si avanzase poco a poco, afianzando los recursos que tiene, es posible que llegue a ser un buen tenor, pero me temo que, como tantos otros, está empezando a coger carrerilla para darse de morros contra una pared. Eso sí, reconozco que en el tercer acto, haciendo de macho latino ofendido, está fráncamente bien. Potencial, parece que hay. Sólo queda esperar que no se lo cargue.
M'agradaM'agrada
La Ciofi normalment m’agrada, tot i els seus mitjans discrets, però ací no l’acabe d’agafar el punt. A les agilitats m’ha fet patir, no tant perquè no les puga fer, sinò perquè la veu se li va fen més i més feble per acabar amb un agut raquític.
Grigolo, que ja és un habitual a València (Requiem de Verdi, Faust i enguany Alfredo a la Traviata), és un cantant que també em fa patir perquè crec que té un bon instrument i no l’està tractant bé. Recordeu que l’altre dia, al blog de l’Atticus parlavem de cantants que es veu a la llegua que tindran una debacle vocal? Doncs Grigolo té totes les paperetes per això, a no ser que tinga una resistència física extraordinària que li permeta estar molts anys confiant més en la força que en la tècnica.
M'agradaM'agrada
La Ciofi em sembla tan digna com justeta. La Violetta requereix una gran veu. Ës una bellíssima òpera que posa a proba les falcultats dels que la canten i, en especial, d’ella. Si vingués al liceu, tal vegada…A ell no l’he pogust escoltar. S’encallava el youtube.
No em descarragaré l’enregistrament però te l’agraeïxo igual, Joaquim.
Una abraçada!
M'agradaM'agrada