EL “PUORQUOI ME REVEILLER?” MÉS TRIAT: JONAS KAUFMANN

Werther_Kaufmann_MET5

No ha estat cap sorpresa malgrat que a darrera hora tot semblava que podria donar un tomb. La tria més participada de IFL des de que un dia vaig decidir posar vàries versions de la mateixa ària sense identificar als seus intèrprets, ha estat també la més internacional, amb participació internacional, inclòs un fil obert de debat a ODB-Opéra amb un respectuós respecte a les normes que jo vaig imposar a casa meva i que malauradament no vaig poder aconseguir. Ell sí, han parlat de les versions sense anomenar al cantants. Bravo! per els amics del foro francès que han aconseguit allò que aquí ha estat impossible.

Des d’un bon inici la versió 11 cantada per l’inconfusible Jonas Kaufmann va situar-se a primera línía i a molta distància del segon, que en un principi va ser la versió 12 tot i que aviat el 6 va anar agafant força i en les darreres hores, perquè ha estat una qüestió d’última hora, s’ha apropat fins i tot perillosament a disputar la primera posició, qui sap si amb unes horetes més hagués hagut de desempatar. Continua llegint

ROH 2016/2017: LES CONTES D’HOFFMANN (Grigòlo-Hampson-Lindsey-Fomina-Rice-Yoncheva; Schlesinger-Pidó)

Recuperar la mítica producció de Les Contes d’Hoffmann de la ROH, deguda a John Schelinger, amb un vestuari fastuós de la gran Maria Björson i una escenografia bigarrada per a la qual els anys han passat de manera definitiva, bé mereixia un repartiment que tot i no intentar superar a Domingo, Serra, Baltsa, Cotrubas i Ghiulevev, al menys mantingués el llistó alt per preservar-la com un dels referents quan es parla d’aquesta òpera, però la Royal Opera House de Londres no ha estat gens encertada en aquesta nova retransmissió cinematogràfica de la temporada 2016/2017, proposant un cast a totes totes insuficient i vulgar, impropi de la categoria de la immensa majoria de produccions operístiques que presenta en les seves temporades. Continua llegint

LA ROH AL CINEMA 2015/2016: WERTHER (Grigolo-DiDonato;Jacquot-Pappano)

Joyce DiDonato i Vittorio Grigolo al tercer acte de Werther a la ROH, Producciño de Benoit Jacquot

Joyce DiDonato i Vittorio Grigolo al tercer acte de Werther a la ROH, Producciño de Benoit Jacquot

La celebrada, elegant, tradicional i inspirada producció de Benoît Jacquot pel Werther de Massenet podrà exhibir amb orgull el privilegi d’haver estat interpretada per molts dels millors tenors de l’actualitat, des de Kaufmann que la va estrenar en unes representacions inoblidables, a Alagna, passant per Villazón, Beczala, Borrás, entre altres i ara és Vittorio Grigolo que canta per primera vegada el rol al costat de la primera Charlotte escenificada de Joyce DiDonato després del seu debut al costat de Flórez al Théâtre des Champs-Elysées de París el mes de maig passat, que ja va ser motiu d’un apunt a IFL.

La ROH ha cregut convenient transmetre la representació d’aquesta reposició de la producció i el passat 27 de juny es va veure als cinemes, ara amb una mica de retard us en vull parlar. Continua llegint

EL MET AL CINEMA: LES CONTES D’HOFFMANN

No fa gaire parlàvem de la rutina de certes o moltes representacions de la temporada operística a la Staatsoper de Viena, doncs bé la representació de Les contes d’Hoffmann que va tenir lloc al Metropolitan i que es va transmetre en la temporada cinematogràfica del teatre novaiorquès el dissabte 31 de gener, és també pura rutina, començant per la direcció musical de Yves Abel, d’una vulgaritat sorprenent i l’escènica de Bartlett Sher, d’una depriment foscor i una lletjor estètica que no ajuda gens a aixecar l’esperit d’un equip vocal també rutinari i molt més que discret.

Definitivament aquesta temporada del MET al cinema és la més fluixa de totes les vistes fins ara i suposo que només aixecarà el vol en les dues properes transmissions, la del dissabte vinent amb el doble programa de Iolanta i El Castell de Barbablava, i la del 14 de març amb La donna del lago rossiniana. Continua llegint

L’ELISIR D’AMORE A LA ROH (Grigolo-Crowe-Terfel-Molnar; Pelly-Rustioni) vídeo

Avui us porto la representació de la popular òpera de Gaetano Donizetti, L’elisir d’amore, que va tenir lloc el passat 26 de novembre a la Royal Opera House, Covent Garden, de Londres.

Ni és l’òpera que més m’agrada, ni tan sols de Donizetti, ni el repartiment em sembla especial motivant. A la ROH de Londres no crec que passi a la historia però tenir a Bryn Terfel fent de Dulcamara, passant-s’ho molt bé (si més no ho sembla), és suficientment atractiu per a molts com per deixar-vos el vídeo a disposició. Continua llegint

EL VÍDEO DE LA BOHÈME AL MET (Opolais-Grigolo-Phillips-Cavaletti;Zeffirelli-Ranzani)

Kristine Opolais i Vittorio Grigolo a La Bohème del Metropolitan Opera House de Nova York. AP Photo/Metropolitan Opera, Marty Sohl

Kristine Opolais i Vittorio Grigolo a La Bohème del Metropolitan Opera House de Nova York. AP Photo/Metropolitan Opera, Marty Sohl

Avui un apunt sense gaire compromís, vull dir amb un vídeo que molts espereu i a altres us servirà per prendre una mica de respir.

Com que no fa gaire ja en vaig parlar, us deixo l’enllaç de l’apunt, per si voleu recuperar-lo, el repartiment i els enllaços, i així me’n puc anar a dormir una mica més aviat, ja que contestant comentaris també mi deixo les hores 😉

Gaudiu-la! Continua llegint

EL MET AL CINEMA: LA BOHÈME

 

Passen els anys i el MET continua programant La Bohème amb la producció que més que un clàssic esdevé mítica, deguda a Franco Zeffirelli (estrenada l’any 1981). Quan a La Scala (producció prèvia a la del MET) i al teatre novaiorquès decideixin proposar una altra visió de l’òpera eterna de Puccini, potser fins i tot Anglaterra serà República i Catalunya Independent, però el cas és que ja ha vist caure el mur de Berlín j la Unió Soviètica, un president dels USA negre i continua impertèrrita com si res, i continua sent aplaudida com la primera vegada quan s’aixeca el teló del segon i el tercer acte, i continua tenint aquell desmesurat hiperrealisme  zeffirellià que tant agrada  als conservadors recalcitrants que defensen les essències de “l’òpera com ha de ser”.

Una joia, sí, que continua funcionant malgrat el disseny de llums que no beneficia el cinema, ja que més aviat les escenes queden sota la penombra i és perd el detallisme malaltís de l’escenografia, sobretot en el segon acte i en l’interior del Cafe Momus, que hem pogut apreciar bé (no hi manca res) mentre Joyce DiDonato ens explicava les prèvies, però que durant la representació no s’apreciaven. Continua llegint

EL FAUST DE LA ROYAL OPERA HOUSE COVENT GARDEN 2011

Grigolo (Faust) i Gheorghiu (Margueritte) a la ROH 2011

A deu dies mal comptats de l’estrena de la temporada del Gran Teatre del Liceu amb aquest mateix títol, tot i que amb una versió tan abreujada que amb dues hores l’enllestirem, la Royal Opera House Covent Garden de Londres ha presentat el seu segon títol, encara que en realitat era el quart si tenim en compte que la inauguració, com bé sabeu, va anar a càrrec de Il Trittico puccinià.

Per l’ocasió els responsables artístics del teatre londinenc han reunit un elenc prou notori per cridar l’atenció dels aficionats d’arreu  i que és el següent: Continua llegint

ORANGE 2011: RIGOLETTO

Unes lleugeres turbulències, aneu a saber si produïdes per les ones que els crits de les sopranos que s’esbraven a Bayreuth i Salzburg, han provocat una desviació a la ruta i una parada tècnica no prevista en el viatge que ens havia de dur de retorn a Salzburg, després de passar una aclaparadora vetllada als PROMS londinencs.

Per aquelles casualitats de la vida l’escala va ser a Orange, on com tots sabeu cada any s’organitza durant el mes de juliol i els primers dies d’agost tot un seguit d’activitats artístiques, entre elles unes representacions operístiques i algun que altre concert simfònic i líric, aprofitant algun dels solistes que intervenen a l’òpera, a l’impressionant Théâtre Antique, aprofitant la magnífica acústica i l’aforament extraordinari que les graderies pètries i les de mecano-tub a la part més alta, que permeten allotjar a operòfils arribats d’arreu, per assistir a les representacions de títols quasi sempre extremadament populars, en dues úniques sessions que acostumen a esgotar totes les localitats a preus també elevats.

Si l’any passat va ser La Traviata, aquest any, per celebrar els 40 anys del Festival estiuenc, han escollit Rigoletto, amb un cast similar, on repetien la soprano Patricia Ciofi, una assídua i el tenor Vittorio Grigolo, afegint-se el veterà Leo Nucci, en un dels rols imprescindibles de la seva llarga carrera. Continua llegint

EL SAINT SULPICE DE GRIGOLO I NETREBKO AL ROH

Vittorio Grigolo i Anna Netrebko a l'escena de Saint Sulpice del ROH 2010 segons la producció de Laurent Pelly. Foto de Billy Cooper (ROH Covent garden)

Els que han vist aquesta Manon en parlen molt bé i el fet és que la crítica ha valorat la prestació del jove tenor italià Vittorio Grigolo, com tota una sensació, superant fins i tot a l’afamada i abassegadora Manon d’Anna Netrebko.

Jo a Grigolo fa temps que l’he encasellat en la categoria de tenors malaguanyats, però tenia curiositat per comprovar aquest miracle, ja que no es pot titllar d’altre manera aquesta rendició dels anglesos als encants, suposo que tan sols vocals, que li han demostrat.

La retransmissió radiofònica no m’ha acabat de posicionar definitivament, ja que cal veure una funció en directa per fer un judici quasi definitiu, però si que m’ha fet pensar una vegada més en la precarietat vocal dels estels emergents i la necessitat imperiosa de crear cada temporada nous divos que devorarem amb avidesa malaltissa.

Quan fem un repàs de la història dels darrers cent anys de l’òpera, aquells que podem valorar a partir dels testimonis sonors de molts dels seus més significats i gloriosos protagonistes, ens adonem de l’evolució de les tècniques i escoles de cant, algunes definitivament passades i d’altres encara vigents, sobretot ens adonem que les veus  especialment notables, ja sigui per carisma, bellesa, poder o color, marquen el destí de la majoria de les grans carreres. Bé és cert que d’altres amb instruments descaradament lletjos, han fet unes carreres notabilíssimes i alguns fins i tot estel·lars, per la personalitat o el magisteri dels cantants. Continua llegint

LA TRAVIATA A ORANGE 2009

Patricia Ciofi foto Christophe Agostinis

Patricia Ciofi foto Christophe Agostinis

Com cada mes de juliol el Festival de les Chorégies d’Orange aplega 4 representacions d’òpera (aquest any 3 títols) que acostumen a ser del gran repertori per tal de poder omplir, l’enorme aforament a uns preus decididament exorbitants (de 220 a 56 €) per ser un espectacle al aire lliure i amb un aforament enorme.

Aquest any les òperes escollides han estat, La Traviata de Giuseppe Verdi els dies 11 i 15 de juliol, dues del tàndem més clàssic i popular de l’òpera Cavalleria Rusticana de Pietro Mascagni i Pagliacci de Ruggiero Leoncavallo, els dies 1 i 4 d’agost i els concerts simfònics el 18 de juliol i el 3 d’agost. El detall del programa el trobareu prement aquest enllaç.

Avui us proposo la funció de La Traviata del dia 15 Continua llegint

El Gianni Schicchi de Leo Nucci (Scala 06/03/08)

I avui acabem el Trittico que aquests dies està oferint el Teatro alla Scala de Milano i del que us he anat deixant constància sonora, amb la millor de les tres òperes, la genial Gianni Schicchi, Continua llegint