IN FERNEM LAND

LA FONOFERNEMLANDTECA D’EN COLBRAN


Isabel Colbran (madrid 1785 - Bologna 1845)

Isabel Colbran (Madrid 1785 - Bologna 1845)

El 14 de juliol en Colbran m’envià el seu arxiu per la Fonofernemlandteca, el segon després de la inauguració oficial amb l’aportació d’el Assur.

Ja us vaig avançar que en Colbran com l’Assur va triar al seu estimat Rossini, amb això no em va sorprende, estaba pràcticament cantat, tot i que ell podia enviar-me multitud de propostes. Es va decidir per l’òpera, com ho hagués pogut fer amb el teatre musical o la copla, però si era òpera estaba segur que seria Rossini, amb l’òpera casi us diria que també vaig encertar-la, però la cantant no, vaig equivocar-me, tot i que l’escollida és absolutament “colbranesca”.

Bé jo no m’enrotllo més i us deixo el text que em va enviar:

Deseo que mi sintonía sea “Una voce poco fà“, de “Il barbiere di Siviglia” de Gioacchino Rossini, interpretada por Ewa Podlès.
Me ha costado mucho la elección porque son muchas las arias de Rossini (mi compositor favorito) que pueden identificarme. Además yo quería que fuese un tema correspondiente a un rol estrenado por Isabel Colbran, pero las grabaciones disponibles no se ajustaban a mis criterios. El “Bel raggio lusinghier” lo terminan tanto Teresa Berganza como Cecilia Bartoli (mis intérpretes favoritas de esta pieza) en agudo, cosa que Rossini ni escribió ni aceptaba. “D´amor el dolce impero”, de “Armida”, está maravillosamente cantado por Montserrat Caballé, pero no es una mezzo como requiere el rol; lo mismo sucede con su “Assisa al pie d´un salice”, de “Otello”.
Por consiguiente he optado por un aria escrita para una contralto (Geltrude Righetti-Giorgi) por una auténtica contralto coloratura. De esta manera me representa la cantante más preciada por mi, cantando una de mis arias predilectas, perteneciente a mi ópera favorita, de mi compositor favorito.
La única pega es que Isabel Colbran nunca cantó esta ópera aunque es muy probable que en algún recital o concierto incluyera el aria; no obstante no tengo información donde acogerme.
Muchas gracias por aceptar mi tema.
Colbran

Fantàstica la Podles, oi?

La versió es va enregistrar el mes de maig de 1995 i l’acompanya l’Orquestra de l’Òpera Estatal de Hongria, sota la direcció de Pier Giorgio Morandi.

La Fonofernemlandteca ha començat molt rossiniana, però la setmana vinent, amb la proposta de l’Olympia. Sense moure’ns de l’òpera italiana, anirem a una de les òperes que m’estimo de Giuseppe Verdi, amb una ària fabulosa i una interpretació, seguint la norma d’aquestes dues primeres aportacions, de reclinatori.

Quan vaig pensar en aquesta proposta volia fer una pàgina, però finalment he decidit, que mentre hi hagin arxius, cadascun d’ells serà una entrada, etiquetada sota el nom de fonofernemlandteca, de tal manera que premem sobre aquesta etiqueta les tingueu totes juntes.

Més endavant faré nous incentius per tal de que hi participi el nombre més gran de infernemlandaires*.

Us animo doncs a tots aquells que vulgueu que la vostra música estigui representada permanentment a In Fernem Land, que m’envieu l’arxiu en format mp3 i un text amb l’explicació del motiu de la tria.

*infernemlandaire és tot aquell que visita i alguna vegada ha gaudit del blog o amb el blog.

9 comments

  1. Assur

    Uiiiii!… Ha anat d’un no res, amic Colbran, que no l’encertés, tot i que sí vaig encertar, com vaig deixar dit a en Joaquim, quina seria l’única peça de Rossini que NO triaries.

    A mi la veu de la senyora Podles també m’entusiasma, com m’entusiasma, de la mateixa corda, la de la malaguanyada Valentini Terrani.

    Aquestes –i disculpa l’expressió, però no en trobo d’altra- veuarres tan potents i segures em posen la pell de gallina (anava a escriure “la gallina de piel”, però he pensat: “Va, Assur: sigues seriós, home!”)

    Una abraçada!

    M'agrada

  2. Branca

    És impressionant la veu d’Ewa Podlès cantant “Una voce poco fà” de Rossini. No havia escoltat encara una contralto coloratura, de sopranos coloratura, sí.
    Ahir a la nit vaig estrenar el meu primer Turandot en directe i crec que em quedarà pòsit per sempre més. En primer lloc la seva escenografía sumptuosa és tot un regal i aquell fum ple de fragancia que tot sovint ens embolcallava un plaer pels sentits. Dit això, i com no tinc massa Turandot al meu curriculum per comparar, dir que Georgina Lukács fent de Turandot em va semblar imponent i freda com suposo que se li escau al personatge, quan a Carl Tanner em va semblar un Calaf molt estàtic, i la seva veu quan semblava que arrencava, l’orquestra el tapava, fet que no em semblava tan evident amb Georgina Lukács. Dels diferents tenors que he escoltat cantant el Nessum dorma, cap amb la força i la vehemencia de Luciano Pavarotti.
    Vaig percebre que Norah Amsellem ja tenia el seu públic disposat a recompensar-la com més aviat millor, i de fet va ser la única que va rebre aplaudiments després d’una ària. Al final els aplaudiments dedicats a cada cantant també van constatar aquest fet.
    El suicidi de Turandot és un bon final, només d’aquesta manera es pot guanyar que l’òpera porti el seu nom, perquè sempre será Liù qui s’emportarà l’empatia del públic.
    Salutacions

    M'agrada

  3. Concep

    Una versió magnífica.
    M’agrada molt aquest color fosc de la veu de la Podles, però crec que per la Rosina és més adient una veu més femenina, més jovenívola.
    Tampoc sóc gaire entusiasta de la Marilyn Horne fent aquest paper.
    Les Rosinas que més m’agraden podrien ser la Berganza, la von Stade o la DiDonato que en Joaquim ens ha deixat fa dos dies. Aquest tipus de veus més lleugeres, les trobo més d’acord amb el caràcter entremaliat
    A la Horne i a la Podles les reservo per Tancredi, o Arsace, on no tenen rivals possibles.

    M'agrada

  4. Acostumada a veus més primes i enjogassades, m’ha sorprés gratament aquesta Rosina Podlès que converteix en or tot el que canta.
    Una preciosa versió que fa l’ària més trascendent i la Rosina més madura.
    Una abraçada, Joaquim i Colbran!

    M'agrada

  5. colbran

    A mí también me gusta mucho Berganza en Rossina, siendo una voz de mezzosoprano y no contralto, pero Rossini escribió este rol para una contralto coloratura la Giorgi-Righetti (o Righetti-Giorgi, se la conoce por las dos formas de su apellido, su marido era el abogado Giorgi) que también le estrenó “La cenerentola” y cantó “La italiana in Algeri”, la Desdemona del “Otello” y la Clarice de “La pietra del paragone”, retirándose muy joven, a los 29 años, dejando una ola de añorados por su extraordinario canto y sus grandes condiciones de actríz.

    En tiempos de Rossini abundaban las contraltos (el tono típico de las italianas, según decía el cisne Pesaro) y las mezzosopranos no existían aún como
    tales, hasta la Isolier de “Le comte Ory”.

    Que le guste una voz más ligera, Concep, me parece bien, es fruto de la costumbre de escuchar determinados roles por voces que son más sopranos
    que otra cosa. Si Ewa Podlès no tuviera coloratura yo también preferiría a las cantantes que la tuvieran, pero afortunadamente es una contralto con una facilidad extraordinaria para las coloraturas y con una extensión que le permite (o permitía) llegar con extrema facilidad al do agudo de las sopranos. Y de este modo cuando la escucho, en grabaciones o cuando la he escuchado en persona cantando Rossini, me retrotrae a los tiempos en que este gran compositor estrenaba sus obras.

    M'agrada

  6. colbran

    Concep, como en el párrafo que precede a mi sintonía digo algo que puede crearle confusión, deseo aclararle que la voz de Isabel Colbran ha dado origen a raudales de tinta, pues al no haberla podido escuchar en persona hay que aceptar los estudios hechos sobre las partituras que Rossini le compuso que fueron 10 óperas y varias cantatas. En base de dichos estudios se ha llegado a la conclusión que su voz era una frontera entre la soprano dramática de aglidad y la mezzo aguda de hoy día, más de la segunda clasificación que de la primera.

    Ella se consideraba contralto, que no lo era aún cuando interpretó roles de ese registro y así la calificaban en Viena, por ejemplo. Voces actuales próximas a la tesitura de Colbran pueden considerarse: Sonia Ganassi, Kate Aldrich, Jennifer Larmore, Cecilia Bartoli e incluso Joyce di Donato y bastantes más que ahora no me vienen a la memoria y cuyas tesituras intermedias les permite dar los saltos de escala a que obligan las partituras de Rossini, siendo la zona central y grave las primordiales, con incursiones al agudo, no por encima del SI pues, cuando Rossini conoció a Isabel Colbran, ésta ya no superaba esta nota.

    M'agrada

  7. pfp

    fantástica elección Colbran.
    Creo que a los vecinos también les está gustando. ..ya se sabe, verano , ventanas abiertas… si, ya les oigo aplaudir…

    M'agrada

  8. Tosca

    Sorprendida e impresionada, así me he quedado tras escucharla.
    Sorprendida porque fuera cantada por una voz tan oscura y porque, tras oirla unos segundos, dejara de chocarme que así fuera.
    Impresionada por las facultades vocales de esta mujer.

    Gracias Colbran por esta fantástica pieza.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: