IN FERNEM LAND

PESARO 2009: LA SCALA DI SETA


Locandina de La scala di setaVa ser després del èxit assolit per Rossini amb “L’Inganno felice”, estrenada a Venècia l’any 1812, que l’empresari del teatre San Moisè, Antonio Cera, va encarregar al jove compositor, altres tres farses (peces còmiques i curtes en un sol acte), demostrant amb aquesta aposta per un compositor jove, la gran visió de futur. Cera va dir que aquell jove compositor estava predestinat a escriure obres mestres i no es va equivocar gens ni mica.

La primera d’aquestes tres farses, va ser “La scala di seta“, estrenada el 9 de maig de 1812 al teatre venecià, les altres dues “L’occasione fa il ladro”, estrenada mig any més tard, el 24 de novembre de 1812 i finalment “Il Signor Bruschino”, estrenada el 27 de gener de 1813.

La scala di seta no és una obra genial ni molt menys. Ja en l’estrena, la varen considerar inferior a “l’Inganno felice”. La crítica va parlar de l’ària de Dorvil (tenor), la de Giulia (soprano) i del concertant final. Curiosament no varen fer esment de l’obertura, el fragment potser més famós en els nostres dies i la millor de les obertures del període juvenil.

L’òpera es va representar durant 12 representacions, però va deixar pas a la reposició de “l’Inganno” i durant els anys posteriors a l’estrena es va representar molt poc. L’any 1813 a Senegalia, al 1821 a Siena i al 1823 a Lisboa. També cal dir que les òperes en un sol acte, molt freqüents als teatres venecians de l’època, no tenien la mateixa acceptació que les mes llargues, en dos actes, fossin còmiques o no.

Certament és una òpera menor, amb la música agradable que sempre caracteritza a Rossini, però sense la genialitat i magisteri que trobem en la majoria de les seves obres.

Després de l’excel·lent obertura, l’òpera està estructurada en vuit números, tres de conjunt (la introducció, el quartet central i el concertant final), un duo entre Giulia i Germano i quatre àries (Dorvil, Lucilla, Giulia i Germano).

Potser de totes les àries, la més reeixida és la de Germano, el criat, amb totes les característiques còmiques que donen tant joc als intèrprets especialistes en aquests personatges còmics, que són l’eix de tota la trama.

L’edició de Pesaro ha afegit una ària no escrita per l’òpera original, destinada a un personatge molt important en l’acció i a qui curiosament, Rossini no li va regalar cap moment solista, potser per les limitacions vocals del intèrpret de l’estrena. Es tracta de Blansac, el rol de baix. Alberto Zedda, utilitzant una pràctica molt habitual en temps de Rossini, ha afegit una ària preciosa “Alle voci dell’amore”, una gran ària escrita durant el mateix període i que es desconeix per a quina òpera estava destinada, ja que el personatge de Grimani, que figura en la partitura original, no ho és de cap de les òperes que coneixem. Seria extraordinari, hores d’ara, que descobrissin un altre òpera del geni pesarès.

El text original del ària és “Alle voci della gloria” que a Pesaro s’ha substituït per “alle voci dell’amore“, encaixant perfectament amb el personatge i la situació de la trama argumental. Tot i així el responsable escènic de l’obra, Damano Michieletto, la fa cantar en el proscènic davant del teló, tot just abans de reiniciar-se l’òpera després d’un entreacte no previst en l’obra origial, en un encert més, d’una proposta escènica immillorable.

Per a dirigir aquesta nova producció (s’havia fet en el ROF del 1988), es va encarregar la direcció a un històric, Claudio Scimone que haig de dir que malgrat l’aparent fragilitat física, va dirigir tota l’estona amb una gran vitalitat i preciosisme, traient delicats matisos dels solistes de l’Orchestra Haydn de Bolzano e Trento i no deixant decaure mai una òpera que amb una direcció tediosa, esdevindria directament impossible.

Peretyatko_2

L’equip de solistes estava encapçalat per Olga Peretyatko en el rol de Giulia. La soprano russa que fa dos anys em va treure de polleguera quan va assolir de manera poc apropiada, per tipologia vocal, el rol de Desdemona en el Otello, ha tornat al ROF (d’on va sortir) per cantar, aquest cop si, un rol adient a les seves característiques. Peretyatko és una soprano líric lleugera, amb facilitat per la coloratura, tot i que amb unes certes mancances en el registre més agut. És correcta, molt jove i amb un aire a lo “Netrebko” que darrerament es porta molt, però no he notat especial millores vocals de dos anys ençà. Canta amb gust i en escena és molt simpàtica, no gaire més.

José Manuel Zapata i Carlo Lepore a La scala di seta el 18.08.2009

José Manuel Zapata i Carlo Lepore a La scala di seta el 18.08.2009

José Manuel Zapata, el tenor granadí assidu al ROF des de l’any 2003, va cantar la part de Dorvil. Durant els primers dies del Festival,  Zapata va estar afectat d’un refredat molt fort, proper a la pulmonia. Tot i així va cantar les primeres funcions, sense que el públic fos avisat. Sembla ser que el ROF no té substituts o covers. En la gravació que us deixo del primer dia (10 d’agost) s’aprecien problemes d’afinació molt notables. En la funció que vaig veure jo, la del dia 18, va millorar notablement, però una certa tendència a no afinar, si que li vaig notar. La veu és molt agradable i es projecta molt bé, amb un volum notable que el destaca de la majoria de tenors rossinians ad hoc. Ara bé, Zapata, que és un home que llueix bonhomia i simpatia, hauria de cuidar a part dels aspectes tècnics de la veu, l’aspecte físic. No és possible que un home tan jove com ell, mostri una figura tan poc cuidada. Això segur que no l’ajudarà gaire en la seva carrera, que amb la matèria primera que té, estic segur que podria ser molt notable.

Carlo Lepore (Blansac) Teatro Rossini 18.08.2009

Carlo Lepore (Blansac) Teatro Rossini, Pesaro 18.08.2009

Carlo Lepore, en el rol de Blansac va estar molt bé. Va aprofitar, amb el seu material vocal, el regal que li va fer el mestre Zedda amb la incorporació del ària esmentada. Té solvència i estil rossinià. La veu és més adient per a rols de basso buffo que no pas de basso profondo, però domina perfectament l’escena i va fer un èxit personal. Us deixo escoltar l’ària que inicià la segona part i que s’ha incorporat per aquesta edició del ROF 2009.

Paolo Bordogna (Germano) a la Scala di seta del ROF 2009

Paolo Bordogna (Germano) a la Scala di seta del ROF 2009

El baríton buffo Paolo Bordogna es va fer càrrec del divertit criat Germano, fent-ne una creació teatral molt important, doncs Michieletto li dona un protagonisme escènic, similar al que podia tenir la genial Carbonell en la celebrada sèrie de TV3, Plats bruts, a la que recorda físicament molt, malgrat que inicialment ha de ser un criat i en aquesta proposta escènica no queda gaire clar el sexe del personatge. Vocalment Bordogna no està dotat d’una veu gaire agradable, però sap com treure partit d’aquest material poc agraciat i el diu magníficament bé, obtenint al final de la seva divertida ària “amore dolcemente” i al final de la representació, sonores aprovacions per part del públic.

Anna Malavasi en el segon rol femení de l’obra, la cosina Lucilla. La veu no és res del altre món, però la composició teatral del personatge és brillant i en la seva arietta del sorbetto, “Sento talor nell’anima” va estar molt simpàtica.

Daniele Zanfardino en el breu rol de Dormont va estar correcta, però és que la part musical no dona per gaire i l’escènica és anecdòtica.

La genial producció d’aquesta obreta, la ha fet veritablement interessant. Damiano Michieletto que ja va signar la regia de La Gazza Ladra de l’edició del 2007, és un jove director amb moltes idees. Si en la Gazza vaig trobar alguns excessos gratuïts, al costat de genialitats visuals molt importants, en La Scala di seta, ha concentrat molt la direcció en els personatges, per bé que els situa en un apartament molt “italian fashion” dels nostres dies, amb una escenografia original i potent.

Cadascun dels personatges està ben dibuixat, tot i que la trama no dona per gaires filigranes, però sap extreure totes les potencialitats, conferint amb la seva acció i gestualitat, credibilitat contemporània, no sent gens forçat que Giulia canti la seva cavatina, mentre fa els seus exercicis gimnàstics o el poc decidit Dorvil sigui l’encarregat d’omplir la rentadora.

Apartament de Giulia durant l'obertura, mentre el planell es va omplint del mobiliari. Podreu observar en la part superior el mirall que reflecteixel planell i l'acció escènica en cadascuna de les estàncies

Apartament de Giulia durant l'obertura, mentre el planell es va omplint del mobiliari. Podreu observar en la part superior el mirall que reflecteixel planell i l'acció escènica en cadascuna de les estàncies

L’escenari és un planell a escala 1:1, de la planta del apartament de Giulia. Duan la obertura un mirall que romandrà en escena tota l’estona, ens deixa veure el planell amb la divisió de cadascuna de les cambres, el dormitori, el bany, la cuina menjador, o fins i tot el celobert amb la rentadora. Mentre sona la música de la genial obertura, els encarregats de la mudança, van omplint l’espai amb el mobiliari corresponent. No hi han parets, de tal manera que veiem tot l’espai, harmoniosament moblat i els personatges simulen obrir i tancar portes, però tot queda molt simpàtic, modern i comprensible. L’acció es segueix perfectament i no hi ha que re interpretar la dramatúrgia, com proposa Pasqual en el Comte Ory comentat ahir, aquí tot és perfectament comprensible. Una farsa amb certs aires de vaudeville, que passa volant, ja que tot el que succeeix en escena és àgil, creïble i divertit.

Si els cantants haguessin estat els de l’edició del 88 (Serra, Bartoli, Matteuzzi, Natale de Carolis i Roberto Coviello) la cosa hagués pogut ser antológica.

Tothom ens va parlar bastant malament d’aquesta funció i acostuma a passar, quan varem sortir, malgrat la feblesa de la pròpia obra, portàvem un agradable somriure.

Us deixo els enllaços per si voleu baixar-vos la representació del dia de l’estrena 10 d’agost de 2009, oferta per la RAI3.

Demà el plat fort, la fabulosa Zelmira.

6 comments

  1. Branca

    Encara que no digui res et llegeixo cada dia, però aquests darrers dies és un nivell MOLT i MOLT alt, per això calladeta millor i prenent nota. Salutacions

    M'agrada

  2. assai

    Coincido contigo en tu opinión sobre la obra. Quisiera resaltar que es una pena lo de Zapata, a mi me parece que tiene de sobra capacidades para cantar múchisimo de cómo le hemos escuchado, y desde aquí le animo a que lo haga. Estoy segura de que si se empleara, si no se abandandonara, sería un tenor de primera fila.
    No así Peretyatko, donde no hay no se puede sacar, y dentro de sus limitaciones dió al máximo de su vocecilla. Es una voz la suya que no me dice nada, porque es lo que es; un “pajarillo del bosque”, no creo que sea una cuestión de juventud, sino de fuste.

    A destacar la notabilisima gracia de la puesta en escena, todo un ejemplo de inteligencia y la única que -en mi modesta opinión- se salva y aprueba con nota de las tres.

    M'agrada

  3. colbran

    A mí lo que más me gustó de esta representación fue la simpatiquísima y apropiada puesta en escena (y al día) de esta obra menor de Rossini.

    Por lo visto, aunque hay estudiosos que no lo confirman, el cisne de Pésaro estaba molesto por el desgraciado libretto que le habían puesto a su disposición para musicarlo y compuso una partitura de compromiso, en plan venganza.

    Hay demasiadas coincidencias entre el argumento de “La scala di seta” e “Il matrimonio secgreto de Cimarosa. No obstante la farsa de Rossini se basa en un libretto de una ópera francesa que a su vez se basa en el libretto de una ópera cómica anterior que, además, se basa en otro anterior,…y llegando así a su antecdente original: la serie de cuadros de Hogarth que llevan por título genérico “Marriage à la mode”. Es decir que se trataba de un tema ya muy socorrido.

    Francamente, en mi opinión, lo únicamente válido de esta partitura es la hermosísima y juguetona obertura que tan adecuadamente precede al desarrollo de la farsa. Añadiré que me agradó muchísimo el aria “Alle voci dell´amore” (en realidad “della gloria”) que, según nos aclara Joaquim, Alberto Zedda ha interpolado en la partitura, a mayor gloria de Carlo Lepore, el mejor cantante de toda la función. El resto de la música es graciosa, transparente como siempre en Rossini, pero poquita cosa. Antes y después compuso farsas y óperas bufas mejores y, sobretodo, 26 óperas serias de extraordinaria calidad.

    La orquesta original se componía de 2 flautas (ambas tocando también el piccolo), 2 óboes (el segundo se encargaba de otro instrumento), 2 clarinetes, un contrabajo, 2 trompetas y sección de cuerdas. Es decir que a lo sumo serían unos 16 músicos. A la farsa de Rossini no se le debió dar mucha importancia por cuanto compartió la representación con la entonces muy celebrada ópera en un acto “Ser Marcantonio” de Stefano Pavesi y el ballet “I minatori”.

    Su estreno fue exitoso y sorprendió al propio Rossini que escribió alborozado a su madre explicándole lo bien que había ido todo, pero la crítica se la cargó despiadamente, aunque yo pienso que con razón, pues ya comenzaban a surgir los envidiosos de turno y uno de ellos incluso la protestó sonoramente el día del estreno.

    Sobre este estreno Stendhal hizo posteriormente un comentario completamente erróneo, pues adjudicó a la obertura de “La scala di seta” el golpe de los arcos sobre la madera cuando esta genialidad de la interpretación corresponde a la obertura de “Il signor Bruschino” que es posterior en dos títulos a la farsa que nos ocupa. El fallo de la memoria de Stendhal se debe a que la crónica del estreno la escribió 11 años más tarde y no se cercioró bien al respecto.

    Como sucede con todas las óperas, sean cómicas o serias, buenas o menos buenas, el buen resultado depende quién las cante y cómo y de quién las dirija y cómo, amén de la producción escénica. Sobre el último punto nada que decir: espléndida producción.
    Sobre la dirección orquestal y resultado de la orquesta me remito a lo expresado por Joaquim. Ahora bien sobre los cantantes, con la excepción de Carlo Lepore el resto dejaba mucho que desear.La señorita Peretyatko tiene una vocecita y un palmito propios de opereta ligeresa y musical, pero nunca de ópera. Zapata es una gran voz, pero ha de vigilar el estilo, la entonación y el peso. El resto del reparto fue correcto, sin más. Con un elenco así no se puede conseguir un éxito sonado, como sí lo consiguieron los responsables de la escena y el maestro Scimone.

    Se comprende que hace 21 años fuera un gran acontecimiento la puesta en escena, en el Auditorio Pedrotti de Pésaro, de esta inefable farsa porque entonces sus intérpretes fueron Luciana Serra, Cecilia Bartoli, William Mateuzzi y Natale de Carolis y con un elenco así hasta lo más discreto resulta bueno.

    M'agrada

  4. assai

    Colbran, tu comentario es más que eso, se podría hacer un post de él, no puedo dejar de darte la enhorabuena; es tan interesante como ameno y toda una curiosidad la “equivocación” de Stendhal.

    M'agrada

  5. Diego

    A la distancia, en tiempo y lugar (centro de Argentina) he leído estos comentarios que me han valido para revalorizar esta obra y puesta que tengo conmigo. Lamentablemente, me he esforzado y comprendido a medias el análisis crítico en catalán, lengua que no conozco. No obstante, creo que es excelente. Me gustaría, si es posible, contar con su traducción al castellano (español). Correo: diegoscar60@yahoo.com.ar

    M'agrada

    • Hola Diego, bienvenido a IFL. Si me dejas un poco de tiempo, te pasaré una traducción del post. Comprendo que la traducción que facilita Google resulte la mayoría de las veces, incomprensible, sobretodo cuando intenta traducir expresiones muy locales.
      Una abrazo y gracias por comentar.

      M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: