IN FERNEM LAND

PESARO 2009: LE COMTE ORY


"Locandina" de Le Comte Ory del ROF 2009

"Locandina" de Le Comte Ory del ROF 2009

Malgrat ser una òpera preciosa, amb un 50% aproximadament de música aprofitada de Il Viagio a Reims, aquest any varem decidir no tornar a veure-la, doncs creiem encertadament, que seria molt difícil superar la versió de l’estrena d’aquesta producció del any 2003, el nostre primer ROF, amb Flórez i Bonfadelli encapçalant el cartellone.

És clar que un cop a Pesaro i sabent que hi havia localitats disponibles (ens varen voler encolomar localitats a 110 €, però no ens varem deixar estafar, optant per les de 20 €, sense visió), no varem poder resistir la temptació de tornar-hi. Dit i fet, mal situats en una llotja de proscènic, que a penes ens deixava veure el que succeïa en escena, a no sé que ens abraonéssim sobre la parella que seia en les dues localitats de primera fila, em vaig disposar a fruir un cop més de la refrescant música escrita per Rossini.

Els motius per els quals el mestre Zedda, director artístic del ROF, va decidir regalar a un alumne de l’Accademia Rossiniana del 2008, el rol protagonista d’aquesta òpera, en l’edició del 2009, quedarà com un dels misteris més grans del festival.

A priori podien ser dos els motius, o bé ens trobàvem davant d’un jove tenor excepcional, que calia llençar-lo de immediat en el difícil circuit internacional, o les polítiques econòmiques de Silvio Berlusconi en l’àmbit cultural, havien fet desestimar una primera figura i arreglar-ho amb un bon tenor desconegut, però prou vàlid per fer un bon paper amb quatre cèntims d’euro.

La realitat és bastant més trista. Yijie Shi, el jove tenor  nascut a Shanghai o espavila, prèvia visita a algun santuari capaç de fer miracles o veig difícil que ens trobem davant d’una futura figura del cant. La veu és petita, tot i que en la gravació que us deixo del primer dia, sembli molt més gran del que és en realitat, no es bonica ni té un timbre seductor i per acabar-ho d’adovar la projecció és mes aviat escassa. Tampoc sembla que estiguem devant d’un virtuós. Li manca la gràcia escènica i vocal necessària per un rol fatxenda, però elegant i amb aires aristocratitzants com el del Comte. Va mostrar una certa distinció en la línia de cant i l’estil adient, però en cap cas, suficient per debutar en un rol protagonista d’un festival de contrastat prestigi i amb un historial gloriós. Tenint en compte que Juan Diego Flórez va fer-ne magisteri en la edició del 2003, encara es feia més incomprensible l’elecció.

Com poder admetre que aquest tenor mostrés l’any passat amb el Cavalier Belfiore de Il Viaggio a Reims, que serveix any rere any per veure el nivell dels joves que surten de l’Accademia Rossiniana, mostres suficients per esdevenir el protagonista d’una òpera en el festival del 2009?. És més, trobo que aquesta tria és una presa de pel al públic que es trasllada cada estiu d’arreu per assistir al que hauria de ser el bressol de les essències rossinianes. Si no poden portar als millors, al menys que portin als més dignes, però pagar el mateix per escoltar a Flórez que a Shi, em sembla directament, una estafa.

Potser ja va sent hora que Lawrence Brownlee debuti en un rol operístic a Pesaro (va fer un recital) i potser en aquest rol hagués estat magnífic, doncs ell va ser l’encarregat de fer aquesta mateixa producció al Comunale de Bologna en la temporada 2003-2004.

Moreno (Adèle), Polverelli (Isolier) i Shi (Ory) a Le Compte Ory de Pesaro 2009

Moreno (Adèle), Polverelli (Isolier) i Shi, no és Shirley Maclaine (Ory) a Le Compte Ory de Pesaro 2009

La resta del repartiment tampoc era per tirar coets, però al menys eren cantants experimentats i més dignes. Quelcom del que s’espera del ROF.

Quan la granadina María José Moreno (debut a Pesaro) va irrompre en el món de la lírica, semblava que s’ho havia de menjar tot. Al seu voltant es varen crear unes immenses expectatives, que de mica en mica s’han anat apaivagant. La Moreno és una soprano líric lleugera molt correcta, però s’ha estancat i no sembla que la seva carrera vagi més enllà.  És disciplinada i tècnicament el rol de la Comtesse Adèle no li suposa grans problemes. Canta bé però ella no aporta res d’especial que la faci brillar, ni espectacularitat en les coloratures, com era el cas de la Bonfadelli a l’estrena, ni una actuació teatral memorable. És més aviat una mica avorrida, amb tendència a una homogeneïtat que mai la fa brillar, ni tan sols en la cavatine “En proie a la tristesse”, on em va semblar que no va passar res d’excepcional, a part dels aplaudiments i bravos de la colònia hispana que li va arribar a dir “Así se canta”. Em va fer una certa vergonya escoltar-ho, però els incondicionals de qualsevol cantant, ja ho solen fer això. Cal dir, que malgrat aquesta manca de gràcia o virtuosisme, va ser la millor de tots.

Us deixo per escoltar l’ària del primer acte “En proie à la tristesse” tal i com la va cantar María José Moreno el dia 11 d’agost de 2009, on també podreu escoltar a la Polverelli i a Shi.

El rol de Isolier, és el primer rol que Rossini va escriure per a la corda de mezzosoprano (ho va estrenar Constance Jawureck), ja que tots els altres rols femenins greus estaven escrits per a contralts. Per l’edició del 2009, la direcció artística del ROF va estar més encertada que a l’estrena. Si en aquella ocasió ho va cantar una gris i ensopida Marie-Ange Todorovitch, aquest cop ho ha fet la prestigiosa Laura Polverelli, que un cop superat algun problema en els aguts, durant el primer acte, va signar una bona prestació.

Em va decebre una mica Lorenzo Regazzo com a Le Gouverneur. El baix italià, més baix baríton que veritable baix rossinià, no va estar gaire lluit, quedant les seves intervencions una mica esmorteïdes.

Roberto de Candia, cantant el Raimbaud, tampoc va saber treure en la seva intervenció més lluïda, l’ària “Dans ce lieu solitaire” (la mateixa que la “Medaglia incomparabili” del Don Profondo a Il Viaggio a Reims), totes les possibilitats còmiques i vocals que l’ària permet. Es va moure en la correcció, això si.

Correctes també, Natalia Gavrilan i Rinnat Moriah en els rols de Dame Ragonde i Alice.

Al capdevant de l’excel·lent orquestra del Comunale di Bologna, Paolo Carignani va signar una excel·lent concertació, molt enèrgica i fluida, amb temps molt lleugers, com en ell és costum, traient un so, potser massa contundent per les dimensions del teatre, però en cap cas anodí i vulgar. Em va agradar molt.

Correcta el Cor de Cambra de Praga, un cor millor en la sala de concerts, que dalt del escenari.

Si l’any 2003 no em va convèncer gens la proposta escènica de Lluís Pasqual, ara que ja sabia de que anava la cosa, encara menys. És clar que tampoc prestava gaire atenció a l’escena. Em va semblar que havia fet algunes variacions, potser perquè en el seu moment Flòrez no va voler fer coses i lluir algun vestuari, que Shi no hi va posar inconvenients, però l’essència és la mateixa.

És curiós com una proposta escènica pot fer perdre l’interès per seguir l’acció i ens faci concentrar-nos tan sols en la part musical i si aquesta no és res de l’altre dijous, doncs…

Si a una dramatúrgia, com està de moda dir ara, costa seguir la trama original, malament. En aquest Comte Ory, prèviament has de llegir la nota escrita en el teló, on se’ns diu que en un hotel, els aristòcrates i la selecta clientela que si allotgen, decideixen representar la història de Le Comte Ory. Com deia el meu pare, agafat per aquí que no cauràs. El problema és que les aventures del Comte, les monges i les disfresses no acaben de situar-nos en mig d’un saló de billar, cortinatges i làmpades de cristall, amb smokins, tratjes de nit i guants llargs, més apropiats per a una pel·lícula de Fred Astaire i Ginger Rodgers.

No s’entén res de res, o al menys la meva capacitat mental, no capta la “intel·ligent” proposta de Pasqual. El cert és que una farsa que hauria de fer riure, o al menys somriure al públic, no va provocar ni un lleuger símptoma o rictus d’alegria en un públic, que com jo, era incapaç de seguir la trama, amb tot aquell joc de transvestismes i iconografia gai, que sembla ser un recurs de molts directors actuals, que quan no tenen gaires idees o l’òpera no dona gaire de si, creuen acontentar a part del públic que acostuma a assistir als espectacles operístics. S’equivoca Pasqual i tots aquells que ho pensen, hi ha una gran part del públic molt preparada.

No calia que al final, quan tothom canta “Écoutez ces chants de victoire”, fessin voleiar banderetes amb l’arc de Sant Martí, com si la festa es fes al Hotel Axel, per adonar-nos que Pasqual volia fer-nos una picada d’ullet per guanyar els aplaudiments. Si arriba a sortir a saludar l’hagués buat.

Si voleu baixar-vos tota la funció del primer dia (11 d’agost de 2009) premeu sobre cadascun dels actes:

Demà La scala di seta, una obreta rossiniana amb la millor proposta escènica vista aquesta temporada (no a Pesaro, EN TOTA LA TEMPORADA).

One comment

  1. colbran

    Aunque la mayoría prefiere “Le comte Ory” a “Il viaggio a Reims”, de donde procede en gran parte, a mí me sucede lo contrario, prefiero la ingeniosa cantata escénica. Dicho esto, la partitura nueva para el rijoso conde es muy buena, pero no superior a la de
    “Il viaggio…”

    “Le comte Ory” tiene un argumento que parece extraído del “Decamerón” de Boccaccio, aunque no es el caso, ya que se basa en una leyenda picante que se remonta al siglo XI. Precisamente su argumento licencioso estuvo a punto de impedir su estreno, por cuanto recientemente se había presentado en París un ballet titulado “La sonnambule ou L´arrivée d´un nouveau seigneur” , de Scribe y Aumer con música de Hèrold que había causado un gran escándalo y puso a los censores en guardia, ya que la bailarina salía descalza y en camisón…(!)

    La obra pudo estrenarse, pero se dudaba que pudiera hacerlo en Italia. En el papel de Alice triunfó Laure Cinti-Damoreau y en el de Ory un Adolphe Nourrit con 26 años. La Cinti-Damoreau fue una de las primeras sopranos que se adjudicó los roles de contralto de las óperas de Rossini, tanto de “Il barbiere”, como de “La cenerentola” o de “L´italiana in Algeri”. Gracias a Conchita Supervía se volvieron a recuperar para mezzo o contralto, cien años más tarde. Pero, además, la Cinti-Damoreau (que era muy apreciada por Rossini) estrenó en París los roles de soprano de las versiones francesas y estrenos nuevos de las operas del cisne de Pésaro.

    Cuando ví por primera vez la versión escénica de Lluis Pasqual quedé sorprendido pero la acepté, por aquello de apuntarme a lo moderno. Vista hoy la encuentro errónea y confusa. No se entiende nada.
    Musicalmente ha estado bien servida en las dos ocasiones, pero vocalmente, en esta ocasión, ha sido bastante desastre. De todos los cantantes ha destacado una discreta María José Moreno (a años luz de la Bonfadelli) y una veterana y adecuada Laura Polverelli, con algún problema, como ha señalado Joaquim. Roberto de Candia comenzó bien, pero no sacó provecho de su gran aria. El resto del reparto a un nivel muy bajo, pero el más bajo de todos el alcanzado por el tenor chino Shi, quien gracias al micro se le oye en la retransmisión, pero en persona apenas se le intuía; además como actor es negado y carente de gracia, mientras que Juan Diego Flórez, en la primera versión de esta producción, estuvo divertidísimo y vocalmente increible.

    Valía la pena remontar esta producción si no se contaba con grandes cantantes? Yo creo que no, pero resulta más económico utilizar una producción previa que no recurrir a otro título con producción nueva.

    O sea que hemos visto “Il comte Ory” de época de crisis o de rebajas. Esto no favorece nada al prestigio conseguido durante treinta años por el ROF. Rossini se merece mucho más.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: