IN FERNEM LAND

PESARO 2009: ZELMIRA


Cartellone e la Zelmira del ROF 2009

Cartellone e la Zelmira del ROF 2009

L’estrena de la Zelmira el 16 de febrer de 1822 al Teatro San Carlo de Nàpols, suposa la fi de la prodigiosa, fructífera i mestrívola estada del compositor a Nàpols, on amb l’empresari Bardaja i sota la protecció de la Cort dels Borbons, va estrenar 10 òperes; Elisabetta, regina d’Inghilterra, La Gazzeta (al Teatro dei Fiorentini), Otello (al Teatro del Fondo), Armida, Mosè in Egitto, Ricciardo e Zoraide, Ermione, La donna del lago, Maometto secondo i Zelmira.

Són més de 6 anys d’esgotadora activitat, si també tenim en compta que a part de les napolitanes, va estrenar altres 9 òperes a Roma, Milà, Venècia o Lisboa.

La fi d’aquest període, per causes econòmiques, polítiques i un desencís important del compositor en veure que durant tot l’any 1821 el San Carlo no li havia estrenat cap obra, va esperonar a Rossini a escriure una òpera per a Viena, on Bardaja havia signat un contracte per dirigir el Kärntnertortheater. L’agraïment de Rossini cap a Nàpols, la Cort i el seu públic, va concloure amb l’estrena de l’òpera que va escriure per a Viena, aquesta fabulosa Zelmira, que en la nit de la seva estrena va ser acollida triomfalment. En l’última de les deu representacions (el 6 de març) , el Rei va assistir per homenatjar al compositor i i a la fantàstica companyia de Bardaja, que durant tots aquells anys varen donar tant i tan bo.

Decorat del soterrani de Zelmira per l'estrena al Teatro San Carlo de Nàpols (1822)

Decorat de Zelmira per l'estrena al Teatro San Carlo de Nàpols (1822), realitzat per Pasquale Canna.

Certament la companyia era extraordinària, amb la Colbran, a punt del seu total declivi, assumint el rol de Zelmira, Andrea Nozzari com a Antenore, Giovanni David com a Ilo, Michele Benedetti com a Leucippo, Antonio Ambrosi (Polidoro) i Teresa Cecconi com a Emma. Al cembalo el propi Gioachino Rossini i com a primer violí i concertador Giuseppe Festa.

En acabà les representacions, Rossini es va casar amb Isabella Colbran a Castenasso, molt a la vora de Bologna, era el dia 16 de març. L’endemà marxaven cap a Viena, diríem que de viatge de nuvis, si no fos que el 13 d’abril tenia lloc la primera de Zelmira vienessa. L’èxit, malgrat l’estat vocal de la Colbran va ser grandiós i creixent durant les 21 representacions que varen tenir lloc fins el 20 de juliol.

A Viena el rol de Emma va ser interpretat per Fanny Eckerlin, cantant molt famosa a la capital austríaca i de gran bellesa, per qui Rossini va escriure la bellíssima ària del segon acte “Ciel pietoso, ciel clemente”. No es coneixen els motius, però Rossini va menysprear l’actuació de la Eckerlin, dient que era mediocre. Malgrat aquest  judici personal, la cantant va rebre excel·lents crítiques com la resta de la companyia.

El periple triomfal de la Zelmira va seguir amb l’estrena de l’òpera a la Scala de Milà, però amb Teresa Giorgi Belloc com a Zelmira i Filippo Galli com  a Polidoro. El 24 de gener de 1824 l’òpera s’estrenava al King’s Theatre de Londres. Manuel García li va demanar a Rossini cantar el rol de Ilo. Per complaure al pare de la Malibran, va haver de fer canvis a la partitura doncs García era un barítenor i la part de Ilo està escrita per un contraltino. L’Antenore va ser cantat per Alberico Curioni. Les representacions de Londres varen ser un fracàs parcial, doncs la Colbran va estar molt malament.

A l’estrena de l’òpera a Paris, en el Théâtre Italien el 14 de març de 1826, el rol de Zelmira va ser cantat per la famosa Giuditta Pasta i el famós Rubini va interpretar el rol de Ilo. Rossini va fer una ària final diferent per la Pasta, basada en l’ària final d’Ermione, en l’habitual tàctica de reciclatge emprada pel compositor durant tota la seva vida. En l’edició de Pesaro d’enguany s’ha recuperat aquesta ària final, que us he deixat per escoltar.

L’estrena al Estat Espanyol va tenir lloc al Teatre Principal de Barcelona, el 6 de maig de 1824, amb Letizia Cortesi cantant el rol de Zelmira i Francesco Piermarini com a Ilo, desconec qui va cantar el rol de Antenore. A Madrid, l’obra es va estrenar al Teatro del Príncipe amb la mateixa Zelmira que a Barcelona, però amb el Ilo del tenor Montresor. A la capital espanyola es va tornar a fer al 1828, al 1831 al Teatro de la Cruz amb Henriette Meric-Lalande de Zelmira i al mateix any però al Teatro del Príncipe amb Adelaide Tosi en el rol titular.

Durant els darrers anys cal esmentar les representacions del ROF de 1995 amb Mariella Devia com a Zelmira, en un rol que no li correspon per vocalitat, malgrat ser una gran belcantista, Sonia Ganassi com a Emma, Paul Austin Kelly com a Ilo i Bruce Ford com a Antenore. Una de les representacions recents més recordades varen ser les de l’Òpera de Roma a l’any 1989 amb Cecilia Gasdia com a Zelmira, Gloria Sclachi com a Emma, Rocwell Blake com a Ilo i Chris Merritt com a Antenore

Zelmira malgrat un llibret impossible, té una música meravellosa, és una òpera grandiosa i d’extrema dificultat vocal, al mateix nivell que Ermione o Semiramide. No té obertura, com la majoria d’òperes del període napolità i la majoria dels números musicals formen part d’una concepció unitària molt lligada amb la dramatúrgia. Conserva encara àries aïllades de lluïment com la famosa “Terra amica”, l’espectacular entrada de Ilo o l’ària final de Zelmira. Rossini va començar a donar més importància a les situacions dramàtiques, més que a les àries de virtuosisme.

L’extraordinària música de Rossini va ser font d’inspiració per a Bellini, que quasi cita literalment l’inspirat duettino del primer acte entre Zelmira i Emma, en la seva òpera Bianca e Fernando.

Zelmira acte 2on ROF 2009 Producció de Giorgio Barberio Corsetti

Zelmira acte 2on ROF 2009 Producció de Giorgio Barberio Corsetti. Foto ROF

L’aposta del ROF 2009 ha estat clarament triomfadora i crec no exagerar si dic que serà recordada com una de les funcions glorioses del festival, començant per la direcció musical de Roberto Abbado, un director que ja va demostrar l’any passat amb l’Ermione, que és un gran coneixedor del món rossinià i que aquestes obres de gran compromís, les domina absolutament. Extraordinària concertació, amb tensió dramàtica i molt curós amb els detalls. Cal escoltar el famós duettino entre Zelmira i Emma, per admirar com Abbado crea el fantàstic clima amb extrema elegància, deixant que l’encisadora melodia del corn anglès i l’arpa donen pas a les veus solistes, que sempre i en tot moment, son respectades per la massa orquestral, que no els va tapar mai. Direcció enèrgica, brillant, delicada, grandiosa quan la música, com en el grandiós Finale primo, ho demana.

L’Orquestra del Teatro Comunale de Bologna va lluir el nivell que ens té acostumat. És una bona orquestra amb excel·lents solistes que en directe sona molt millor del que es pot escoltar en la transmissió de la RAI, amb uns tècnics de so més aviat discutibles i uns micròfons col·locats de qualsevol manera.

Pel que fa al cor, aquest cop no era el cor de Cambra de Praga, com és habitual al ROF, si no el del Comunale de Bologna, que no em va causar gran impressió.

Kate Aldrich (Zelmira) ROF 2009

Kate Aldrich (Zelmira) ROF 2009. Foto ROF

L’aposta per Kate Aldrich, la mezzosoprano nord-americana, ha estat del tot reeixida. Aquest cop el ROF ha estat fidel a la tessitura original de l’estrena i ha donat el rol a una veu central, com ho era la famosa Colbran i Kate Aldrich ha recollit el repte, obtenint un resultat excel·lent.

És una cantant molt elegant, en escena i musicalment, que sap modular molt bé la veu, projectant-la sempre sense estridències, malgrat que la tessitura aguda de la part, no li és còmoda, però donant tota la intenció dramàtica a les frases i lluint una tècnica i un estil rossinià molt acurat, resolent les coloratures brillantment. Va superar l’escena final, amb la seva ària i cabaletta  i el difícil finale secondo, de manera notable. Li manca potser una mica de personalitat vocal, que estic segur que amb els anys obtindrà, però no tinc cap dubte que està destinada a donar-nos moltes satisfaccions.

Escoltem com va cantar Kate Aldrich el dia de l’estrena tota la seva escena final, “Da te spero, o ciel clemente….Dei, vindici ognor voi siete”, que és l’ària afegida per la Pasta, enllaçada amb el “Riedi al soglio: irata stella” que era el final original, on l’acompanya un inspirat Flórez i Alex Exposito amb el cor.

Gregory Kunde, Antenore a la Zelmira del ROF 2009

Gregory Kunde, Antenore a la Zelmira del ROF 2009. Foto ROF

El rol de Antenore és d’una extrema dificultat i està escrit per a un baritenor. Després de Bruce Ford no han sortit més cantants d’aquesta corda i Gregory Kunde, sent un tenor líric amb força cos vocal i volum suficient, ha anat adaptant la seva veu, amb una peculiar tècnica d’emissió que si bé li permet resoldre gran part dels  problemes que la vocalitat li reporta, no pot amagar unes greus mancances en la zona greu i una conflictiva resolució en el pas de la veu. És com si cantessin tres tenors diferents.

On la veu llueix més lliure és en la zona aguda, però l’esforç que li ha suposat fer un repertori heroic (ha cantat també l’Eneas de Les Troyens amb resultats molt meritoris), li han deixat unes sequeles vocals prou complicades. Qui escolti el seu Gerald de la Lakmé gravada l’any 1997 o el seu Cellini del 2003 i l’escolti ara, se’n adonarà del deteriorament. La veu no flueix natural, sona sempre forçada, tot i que resolt bé el cant lligat i la coloratura. En aquest Antenore fins i tot s’ha inventat una manera de fer els greus inexistents, prou eficaç, tot i que sempre em fa patir. Canta al límit i de moment se’n surt.

Malgrat això, i no és poc, Kunde és molt valent i afronta aquests rols sense amagar res, potser per això el públic del ROF l’adora, com ja vaig dir en ocassió del seu recital.

Juan Diego Flórez (Ilo) Zelmira ROF 2009

Juan Diego Flórez (Ilo) Zelmira ROF 2009. Foto ROF

Les actuacions de Juan Diego Flórez en el ROF es comptant per èxits aclaparadors. Cada any sembla que no pugui millorar i cada any ens demostra que està millor, més segur, més tècnicament perfecte i amb la veu intacta, sense senyals de deteriorament. Tot i així, quan vaig escoltar per primera vegada la gravació que us deixaré, del dia de l’estrena, em va semblar que alguns sobreaguts els emetia una mica forçats, però si haig de parlar del dia que el vaig veure en directe, el 18 d’agost per la nit (La Scala di seta va ser en funció matinal), la sensació va ser totalment diferent. Aparentment sembla que tot el que fa no li costi gens, no fa patir, el cant és natural i fluid, malgrat que algunes de les notes que emet siguin pràcticament sobrenaturals.

El rol és molt difícil. No tan sols ha de superar la seva sortida amb tota una demostració de virtuosisme, doncs després té un hermós duo amb Zelmira, les intervencions en el finale primo, un duet amb Polidoro i l’intervenció en el conjunt final. En totes aquestes parts, Flórez no s’amaga mai i demostra que ell, com la Podles en el concert del Teatro Rossini del dia 16, és un “fuori classe”, un cantant que està per sobre de l’excel·lència per assolir l’excepcionalitat. És un cantant que hores d’ara ja ha fet història i que per sort, penso que en continuarà fent amb els nous reptes que es proposi.

Certament, la veu semble bastat difícil que evolucioni a un repertori més central, però és un cantant intel·ligent, com ha demostrat amb les decisions preses darrerament i anirà assolint fites no prenent riscos perillosos. Altres cantants s’han quedat amb l’intent, ell amb l’elegància que el caracteritza, ens mantindrà  admirats amb les demostracions d’exquisida i espectacular musicalitat, tècnica i virtuosisme.

Escolteu l’escena sencera de la cavatina de Ilo, tal i com la va cantar Juan Diego Flórez el dia 9 d’agost de 2009 en la inauguració del ROF d’enguany. “S’intessano agli allori…Terra amica, ove respira…Sien grazie ai Numi!”.

Marianna Pizzolato (Emma) ROF 2009

Marianna Pizzolato (Emma) ROF 2009. Foto ROF

El rol d’Emma, és breu i no té la importància musical que Rossini va donar a altres rols de contralt (Calbo, Arsace, Sigismondo, Malcolm, Falliero), tot i així, com ja he comentat per l’estrena de Viena va escriure una ària molt inspirada i ha de donar el pertinent contrast vocal, en el bellíssim duettino amb Zelmira.

Marianna Pizzolatto, habitual en el ROF des de que va haver de suplir a Daniela Barcellona en un Tancredi, assolint un èxit rotund, és una excel·lent mezzosoprano (no contralt), d’extremada musicalitat i cant acurat. No és espectacular i la seva figura no l’acompanya alhora de fer els gran rols heroics, però ens trobem davant d’una cantant exquisida que en les funcions de la Zelmira, ha fet un èxit personal després de la seva ària (afegida per la versió de Viena) que inicia el segon acte.

En el duet la veu de l’Aldrich i la seva es confonien una mica, doncs al ser mezzos totes dues, no hi havia el suficient contrast, però això és un demèrit a una prestació que no desmereixia gens al excel·lent conjunt.

El dia 18 d’agost, en la inspirada ària afegida, la Pizzolatto va estar notablement millor que en la retransmissió radiofònica del primer dia, és per això que no us deixo aquest fragment.

Ara crec que és el moment per deixar-vos el famós duettino del primer acte “Perché mi guardi , e piangi”, dedicat a l’amiga Assai, que es va quedar extasiada amb aquest fragment, no és per menys, és una pura delícia.

Alex Exposito (Polidoro) Zelmira ROF 2009. Foto ROF

Alex Exposito (Polidoro) Zelmira ROF 2009. Foto ROF

Alex Exposito, és un baix baríton que també s’ha fet al ROF. El rol de Polidoro, dramàticament parlant, és molt inconsistent, però a nivell musical de moments molt interessants, començant per una cavatina al inici del primer acte, seguit d’un tercet amb Zelmira i Emma, un duet preciós al segon acte amb Ilo, el quintet i les intervencions amb Zelmira al final. És un rol lluit i Exposito va demostrar un cop més que és un bon cantant, coneixedor del estil i que molt possiblement assolirà reptes més importants en les edicions futures del festival, doncs la veu és  rotunda, tot i que encara li manca més consistència en el greu, per esdevenir l’intèrpret ideal dels grans rols de baix.

El encara més jove Mirco Palazzi, va assolir un èxit personal en el ingrat rol de Leucippo, el dolent dolentíssim de la història. Aquest si que ja és baix, l’única cosa que li manca són anys de rodatge i experiència escènica, doncs estic segur que amb la veu que llueix (també en la Peite Messe Solennelle) no hi ha cap dubte que té un futur esplèndid per endavant.

En rols menors varen complir Francisco Brito (Eacide) i Sávio Sperandio com a Gran Sacerdote (malgrat el rídicul vestuari que li va fer lluir).

No parlaré gaire de l’escena, malauradament i com succeeix massa sovint, el veritable punt feble d’aquestes representacions. Una òpera d’argument impossible més val deixar-la sense gaires coses que distreguin al personal. Doncs bé, aquesta no ha estat la filosofia utilitzada per Gianluca Barberio Corsetti, que ha cregut que era millor distreure al personal, mentre els cantants estàtics en escena, feien les seves agilitats vocals.

Un altre mirall (haurà fet consurs de creditors algún fabricant de la zona?), aquest enorme (les dimensions de la nova sala del Adriatic Arena són gegantines), reflecteix tot el que passa en el soterrani del Palau, de tal manera que mentre Juan Diego Flórez canta la seva cavatina, el mirall ens mostre uns cosos mig despullats (això sempre despista), ensangonats i arrossegant-se per passadissos soterranis com si fossin larves. Estèticament és de dubtós gust, però el que més em va molestar és que distreia molt. Aquesta solució del mirall és utilitzada sovint, mentre els cantants, romanen en escena una mica deixats de la ma de Déu (mai millor dit, doncs molts  “regisseurs” es creuen Déu).

L’escenografia és fosca i lletja i és clar el vestuari horrorós, ambientat en època contemporània, com haureu vist. Ilo podria ser un Che, i Antinore un lider feixista (original, oi?). Elles (totes les dones) semblen refugiades kosovars i el Gran Sacerdot va vestit de cavalcada dels Reis Mags. El dia de l’estrena l’equip escènic va rebre una sonada protesta. El nostre dia no varen sortir, com en canvi si que ho varen fer pel matí els responsables escènics de  La Scala di seta, rebent una decidida ovació amb més bravos que l’equip vocal.

És llastimós que unes representacions d’aquest nivell musical i vocal, s’hagin vist embrutades per una proposta escènica tan buida, pretensiosa i inútil.

L’any vinent segurament editaran el DVD, que en aquest cas seria millor que fos CD.

Tot i aquest nyap escènic, vaig (varem sortir) flotant del teatre, doncs acabàvem d’assistir a una funció d’aquelles importants, que et deixen un record de per vida, que justificava les mancances trobades en les altres dues òperes.

Ara us deixaré els enllaços de la funció del dia 9, que repeteixo, no s’ajusten del tot amb la funció del dia 18, sensiblement millorada respecta a l’estrena.

L’endemà ens esparava la Petite Messe Solennelle, un colofó brillant, a l’alçada del que hom sempre espera del ROF i a vegades no troba.

7 comments

  1. assai

    Enhorabuena Joaquim, has hecho un post magnífico, sin duda uno de los mejores que te he leído. Es una crónica precisa, detallada y exhaustiva, todo un ejemplo de “savoir faire” que me ha hecho disfrutar y al mismo tiempo aprender muchísimo leyéndola. Poco o nada se puede añadir, sin duda hace honor a una representación que con ligerísimos peros, de los que tú ya has dejado constancia, calificaría de musicalmente excepcional, de esas que se recuerdan.

    Escribo mientras reescucho el precioso duo de Zelmira y Emma que sigue pareciéndome un hallazgo, una delicia ese acompañamiento sutil de arpa que se desliza entre sus voces y que realza ese clima de ternura que ellas consiguen expresar tan rebien con sus voces. Gracias Joaquim.

    Ha sido un lujo, un auténtico regalo para mi, poder compartir esta Zelmira con Colbran y contigo, vosotros si que sois “de reclinatorio”.

    M'agrada

  2. colbran

    Con “Zelmira” conseguimos el punto más alto, en cuanto a óperas, de esta temporada. A pesar de disponer de dos versiones en disco y conocer una tercera, es para mí una de las óperas menos frecuentadas de Rossini y , sin embargo, es una de las mejores, mea culpa.

    En esta ocasión únicamente la puesta en escena y la dirección escénica “desafinaron”. Una vez más se entendía poco de lo que sucedía y cuando se entendía, el vestuario y el “retrovisor” distraían de la interpretación vocal de los cantantes. Si ya en tiempos de Rossini nadie entendió nada del argumento hasta mediado el segundo acto y eso que las escenografías eran esclarecedoras, imaginaros ahora nuestro problema con estos escenógrafos y directores de escena que todo lo complican, lo mezclan y lo cambian..

    Pasando pues por alto la escena, nos encontramos ante la perla del ROF de 2009. La dirección musical exquisita y viva de Roberto Abbado y el excelente resultado de la orquesta, ayudaron sobremanera a
    hacernos gratificante una velada que la distribución actual de los asientos en el Adriatic Arena puede hacer insoportable, a la primera de cambio y si el espectáculo no es de gran calidad. Como en este caso si que lo era, aguantamos estoicamente un primer acto en el que yo apenas veía la sexta parte del escenario en su “ala este”. En la segunda parte, y gracias a una entrañable pareja amiga que insistió en que nos cambiáramos, pudimos gozar con toda comodidad del segundo acto, pues las primeras filas y los asistentes que teníamos delante nos lo facilitaron. A nosotros nos remordía la conciencia porque nuestros amigos se habían sentado en nuestros asientos, pero se dió el caso que sus vecinos delanteros “desesperados” habían abandonado sus asientos y no tuvieron problemas de visión y, además, mejoraron acústicamente, pues en este teatro improvisado se oye mejor atrás que delante.

    La actuación de los cantantes la ha pormenorizado tan bien Joaquim que yo poco añadiré. Flórez estuvo genial; Kunde muy aplicado y entregado y su canto no tenía nada que ver con el empleado en su recital-bolo que tan mala impresión me dió; no obstante su falta de registro grave es realmente grave. En mis dos grabaciones de 1965 y 1989 (ambas cercenadas en una hora y en cuarenta y cinco minutos, respectivamente) las cantantes que asumen el rol prncipal de Zelmira (Zeani y Gasdia) lo hacen con un material vocal inadecuado, por lo eminentemente sopranil; Zeani fuera de contexto rossiniano y Gasdía con gran entrega, pero lejos de la cuerda que corresponde de mezzo aguda/soprano dramática de agilidad. Por esta razón encomendar el rol a Kate Aldrich, la joven mezzo norteamericana me llenó de alborozo, aunque yo hubiera preferido a Sonia Ganassi, antes de ver el rendimiento de la Aldrich.

    Lo único que eché en falta a Kate Aldrich es aquella entrega apasionada y visceral de la eminente Ganassi
    en el genial “Ermione” del año pasado y que ya está disponible en DVD en todas las tiendas especializadas. Por lo demás su canto es inmaculado y la emisión de su voz está siempre controlada en los registros central y grave, quizás no tanto en el agudo. Sus dúos con Flórez y Pizzolato fueron magníficos y sus arias finales extraordinarias.

    Un titulo y un resultado que daban por válido un viaje a Pésaro, mosquitos incluídos, si no fuera porque Ewa Podlès había conseguido con su concierto el nivel más alto que uno puede imaginar, pero aún nos quedaba la “Petite messe solemnelle”…

    M'agrada

  3. assai

    En primer lugar felicitarte Colbran, como siempre, por lo bien que escribes y el despliegue de conocimientos que desarrollas en cada uno de tus “algo más que comentarios” Sólo una cosilla, a mi la Aldrich me encantó, hasta el punto que – y seguro que tú tienes más elementos de juicio que yo, y además más referencias, por eso dejémoslo en mi impresión personal, sólo eso- no puedo encontrarle ni un solo pero.

    Me gustó hasta su elegancia de movimientos, su interpretación, ni histriónica ni afectada, buscando el equilbrio a pesar de lo difícil que se lo ponía la horrible puesta en escena. También porque -y vuelvo a ser muy subjetiva- admiro a quienes cantan de forma natural, sin forzar la voz, sin gritar; A quienes son capaces de trasmitirnos la sensación de que el sonido fluye sin trabas, sin atropellos – quizás esto sería un defecto que achacaría a Kunde en algunos momentos- y sin duda -para mi- es algo más que elogiar a la Zelmira de Aldrich.

    Bueno, en sintesis, Aldrich y Florez estuvieron para mi “de reclinatorio” en la Zelmira.

    M'agrada

  4. He llegit totes i cadascuna de les cròniques del Festival Rossini d’enguany que has anat penjant. Moltíssimes gràcies, Joaquim, per oferir-nos-les amb tants detalls, i moltíssimes gràcies també a aquest comentarista de luxe anomenat Colbran per acabar de reblar, amb les seves informacions i criteris, aquests posts.

    Si he triat el post dedicat a la “Zelmira” per enviar aquesta doble felicitació és perquè també voldria comentar que aquesta és una òpera de la qual jo només en coneixia la versió cantada per la Gasdia, en Blake i en Merrit, i el mal que tenen les òperes de les que només en tens una versió –parlo per mi, eh?- és que t’acostumes tant a sentir sempre la mateixa que després se’t fa difícil sentir-ne una versió diferent.

    D’aquesta versió de Pesaro que has penjat he de dir que no m’acaba de fer el pes que de l’ària final de la Zelmira no només en falti un tros, sinó també que no només la canti ella i que sigui el tenor, en aquest cas un Flòrez de -com dius tu, Joaquim- de reclinatori, qui faci les coloratures.

    Buscant al “yutub”, les versions d’aquesta ària final que he trobat han estat totes com la que jo ja coneixia, i si bé ja sabia que la Ceci em tornaria a emocionar escoltant-la com la va cantar a l’Olimpico de Vicenza, he de dir que vaig descobrir una soprano que em va deixar garratibat: Virginia Zeani… Una dona, a més a més, guapíssima.

    Bé, comença un “nou curs” i ja anirem parlant. Una abraçada!

    M'agrada

    • Assur, la versió de Pesaro és la de Paris, és a dir, la que va estrenar la Pasta i suposo (no ho sé del cert, però investigaré), que les coloratures inicialment previstes a “Riedi al soglio”, les faci Ilo, després que la pobre Zelmira hagi cantat una ària i cabaletta tan temibles com les escrites per la Pasta, són per tal de que la soprano desscansi.
      No m’agradaria pensar que a Pesaro li hagin regalat el lluïment per Flórez i d’aquesta manera alleugerir a l’Aldrich del compromís.
      En el festival de Edimburg del 2003, la soprano (la inadequada vocalment però espectacular en una zona aguda no prevista i escrita per Rossini, Elisabeth Futral) acaba amb la pirotècnica “Riedi al soglio” i el rondó final “Deh! ciecondatemi miei cari ogetti”, però és clar, sense l’ària de Paris.
      La Gasdia, crec que ho fa tot, lo de la Pasta més lo de la Colbran, però deixam que investigui una mica més.
      La versió de Pesaro, amic Assur, és magnífica i l’Aldrich, deixa’m dir-te que sota el meu punt de vista supera a la Gasdia, amb cos i seducció vocal, malgrat que la italiana, lluïa un estil rossinià molt acurat.

      M'agrada

  5. Francisco

    Felicidades por esta crónica exhaustiva, pero intuyo un poco interesada.
    Es curioso, señor Joaquim, que no nos haya deleitado con ningún fragmento de Gregory Kunde y algunos momentos tenía para hacerlo.
    Me gustaría que fuera más concreto cuando dice “una conflictiva resolució en el pas de la veu” y también me gustaría que nos informara de quien puede canter estos roles con la garantía suficiente.
    En mi opinión, y he visto a los dos, Chris Merritt, pese a tener una voz mucho más idónea, carecia de la linea de canto de Gregory Kunde, mucho más afinado y atento a la linea de canto y en cuanto a Bruce Ford, que usted también menciona, tenía poca proyección, como el Sr. Flórez, tan vitoreado y alabado por Usted.

    Me sorprende su valoración de la Sra. Pizzolato. El día que yo asistí, dejo mucho que desear en su escena. Es el mismo de la grabación que tan gentilmente nos ha dejado, con lo cual todos aquellos que hayan bajado los archivos, podran cerciorarse de los problemas que tubo para finalizar.

    Me temía que su valoración no fuese precisamente laudatoria y nos preparo con la anterior crónica del recital.

    Gregory Kunde, pese a lo que Usted crea, es un gran tenor rossiniano y ha dado suficientes muestras de ello, cantando en los mejores teatros del mundo y con los mejores directores.
    Si canta asiduamente en Pesaro, recibiendo siempre grandísimas ovaciones por parte del público y la crítica, por algo será.

    M'agrada

    • Efectivamente Sr. Francisco, mi crónica es interesada, es la mía y pretende hacer llegar lo que yo he percibido. Si Usted prefiere una crítica como Dios manda, ruego se dirija a la prensa y revistas especializadas, quizás encuentre lo que desea, pero si no fuera así, no vaya a creer que existe una confabulación contra el Sr. Kunde.
      En este post ya hago mención que la Sr. Pizzolato estuvo mucho mejor el último día que el primero. Ya que mi intención no es ser ni desagradable, ni faltar, a ser posible, a las mínimas normas de educación, he obviado, como siempre intento hacer, los fragmentos musicales donde uno o varios de los interpretes no están a la altura de lo esperado. Es por ello que yo he creído oportuno no seleccionar la preciosa escena de Emma en el segundo acto.
      En cualquier caso, cualquiera de las personas que entren en este post, puede descargarse los archivos y escuchar la ópera entera para sacar sus conclusiones de todos y cada uno de los interpretes.

      M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: