IN FERNEM LAND

LA MARSCHALLIN DE MARTINA SERAFIN


Martina Serafin (Die Feldmarschallin a Amsterdam 2004 en la producció de Willy Decker, dirigida per Brigitte Fassbaender

Martina Serafin (Die Feldmarschallin a Amsterdam 2004 en la producció de Willy Decker, dirigida per Brigitte Fassbaender

L’any 2004 l’òpera holandesa havia d’estrenar una nova producció de Der Rosenkanvalier, amb la Feldmarschallin Fürstin Werdenberg de la malaurada soprano anglesa Susan Chilcott. La malaltia i posterior mort d’una de les cantants amb més futur d’aquell moment, un any abans de l’estrena, va fer que haguessin de buscar una substituta, que no va ser altre que la soprano austríaca Martina Serafin, la mateixa que aquesta temporada que comença, ens cantarà aquest emblemàtic rol al Liceu. Les desgràcies d’aquesta estrena holandesa no varen acabar aquí, doncs la direcció escènica del espectacle, original de Willy Decker, va haver de ser realitzada per l’eminent mezzosoprano, ja retirada del cant, Brigitte Fassbaender, que el va substituir per malaltia.

Martina Serafin va néixer a Viena. L’any 1991 va guanyà el primer premi del concurs Nico Dostal. Des de l’any 1994 va començà a freqüentar el festival del llac de Mörbich, dedicat a l’opereta (hi han forces dvd’s editats amb les interpretacions de la Serafin i a YouTube podreu trobar-los fàcilment).

Entrà a formar part de la companyia de Graz l’any 1995 i des de aleshores sovintejà els teatres de Munic, Stuttgart, Colònia, Essen i Bolonya, entre d’altres.

A l’actualitat, la carrera de Martina Serafin ha agafat una important rellevància, actuant ja als principals teatres del primer circuït. En la seva agenda futura figuren, a part de la Marschallin del Liceu, el mateix rol a Berlín, la Tosca a Viena o la Elisabeth del Tannhäuser a Roma.

Ha obtingut èxits ressonants com a Sieglinde a Zuric i Tokyo i la Lisa de la Pikovaia a Viena, rol que també va interpretar al Liceu, al febrer del 2003 en el segon repartiment d’unes representacions bastant grises al fallar Plácido Domingo i ser substituït per un decebedor Gabriel Sade. Martina Serafin em va agradar bastant més que la titular del primer repartiment i he anat seguint amb interès la seva carrera, que finalment s’ha consolidat amb fermesa.

El passat més de juliol va substituir a Gallardo Domas al Teatro Real de Madrid, en un concert dedicat a Puccini, al costat de Marcello Giordani, obtenint tots dos un èxit clamorós.

Martina Serafin 3

Martina Serafin és una dona encara jove, que fa molt goig. Físicament se la veu molt carnal i vital. Aparentment costa imaginar-la com una Mariscala que ha de donar pas a la joventut. Per dir-ho d’altre manera, la Sophie ha de ser de campionat per tal de que l’Octavian decideixi marxar de les faldilles d’una, per anar a l’altre, més jove, si, però sense el “charme” de la princesa de Werdenberg i amb aquest físic encara imponent. Difícil elecció en el famós i fabulós tercet final.

Potser aquesta imatge tan potent li restarà l’encant d’elegant decadència, que emana el rol de la Mariscala, sobretot al final del primer acte, quan vol aturar tots els rellotges per intentar que el temps inexorable, no faci arribar el que ha d’arribar.

Vocalment parlant la Serafin posseeix una veu lírica, ample i ferma, de bell timbre, que amb la Marschallin no patirà en la zona aguda, doncs el rol no és gaire compromès en aquesta zona, d’una certa estridència metàl·lica que tendeix a mostrar quan ha de forçar la veu a les alçades.

Jo avui us deixaré dos fragments. El primer, el final del primer acte, des de ” Da geht er hin, der aufgeblasene schlechte Kerl”, quan el Baró Ochs deixa a la seva cosina, la Mariscala, amb l’encàrrec de fer portar la rosa de plata a Sophie, la jove, bonica i insignificant filla d’un nou ric, com dicta una falsa tradició inventada per Hofmannsthal, en senyal de compromís matrimonial.

Vocalment Martina Serafin, ja veureu com està esplèndida. L’acompanya el bon Octavian de la mezzosoprano Michelle Breedt, amb l’orquestra de l’Òpera Holandesa dirigida de manera excel·lent per Edo de Waart

El segon fragment és el famós tercet del darrer acte. Moment culminant de l’òpera i potser de tot l’opus operístic straussià, on la Mariscala ha de deixar pas a la joventut, cedint el jove Octavian a la “vulgar” Sophie. Tres veus de dona fluint entre la inspirada melodia i la refinada i exuberant orquestració, que una exaltada manifestació d’enfrontaments i emocions sentimentals, ens transporten al límit de la bellesa, quasi bé insuportable.

Als intèrprets citats abans i hem d’afegir la Sophie, una mica estrident,  de la soprano Katherina Müller. Tots ells intèrprets d’aquest Rosenkavalier holandès, que es va representar el dia 6 de febrer de 2004.

Recordeu que al Liceu les representacions del Rosenkavalier amb Martina Serafin de Mariscala, tindran lloc durant el mes de maig de 2010.

6 comments

  1. Isolda

    Quin començament de diumenge..!!! Aquest tercet amb té el cor robat, estic esborronada, és un dels fragments més bonics escrits per òpera. Has de ser molt poc sensible perquè aquesta música no et porti pujant poc a poc a les estrelles – no per estrellar-se- sino perque brilla com elles.Són molts els compositors d’òpera que m’agraden però preferits no tants, un d’ells és Richard Strauss.
    Bé vaig a escoltar-le per tercera vegada.
    Una vegada més gràcies pel regal.
    Petonets.

    M'agrada

  2. kenderina

    Martina Serafin es mi Tosca 🙂 Es la primera, y de momento la única, que he visto y oido en vivo. Me gusta mucho porque ademas de tener una voz grande y bonita es una actriz estupenda. No es facil llegar a ROH de sustituta en el dia..y que te aplaudan mas que a la titular (no es un público muy generoso con los aplausos). Creo que a pesar de su juventud será una muy buena Marschallin , un papel que lleva bastantes años cantando.

    M'agrada

  3. Emilio-Bcn

    Si el cielo existe, con este terceto, casi llegas a tocarlo de puntillas, ………..pero bajo a la tierra pues me voy al Piromusical de la Mercè.
    Como veis un poco de aquí y un poco de allá…

    M'agrada

  4. alex

    No tiene la elegancia de la gran Mariscala actual que es Renée Fleming, pero Martina Serafin es sin duda un gran voz ( algo estridente en el registro agudo, quizá su única pega como se notó en su Concierto Puccini del Real el pasado julio) y sobre todo escenicamente, una muy notable artista.

    Esperemos que la reggia liceista de este ROSENKAVALIER esté a la altura porque el cast vocal previsto es a priori magnífico.

    M'agrada

  5. colbran

    Martina Serafin es una cantante estupenda que no tiene por qué parecerse a nadie y si tiene un problema es que es extraordinariamente guapa y tiene un tipo y una estatura fenomenales.

    Cuando hace años vino al Auditorio para relagarnos un concierto de arias y duos de opereta nos dejó a muchos de los presentes anonadados. Luego cuando cantó en el Liceu “Pique Dame” estuvo estupenda, pero no obtuvo el éxito que se merecía porque nuestro teatro generalmente se fija en los nombres consolidados y ella era prácticamente desconocida, aunque sus actuaciones anuales en las operetas escenificadas en Mörbisch están editadas en DVD y por consiguiente al alcance de cualquiera. Por cierto, el intendente de las representaciones de Mörbisch es su padre, el otrora barítono Harald Serafin que ahora interviene en roles de carácter. Un hermano de Martina también también suele aparecer en las citadas operetas.

    A propósito de elegancia la Serafin es una señora elegantísima, como ha demostrado en las diversas funciones de Mörbisch, tanto si hace de gitana en “Der Zigeunerbaron” como en personajes de alta alcurnia, con vestuario “ad hoc”. Además su porte ya es de natural elegante, no necesita interpretar para serlo…

    Su voz es de una gran suntuosidad y su volumen es más que notable, con lo que yo espero su actuación de la Marschallin con gran delectación y su dicción alemana está fuera de discusión porque es austríaca.

    En su actuación en el recital de Madrid levantó al público materialmente de sus asientos, cosa que les cuesta mucho hacer a los habituales del Teatro Real. Por algo será…

    En este monólogo del “Rosenkavalier” está fresca y convincente y yo no noto ninguna nota crispada. La que hace las notas crispadas es la Sophie del terceto.

    M'agrada

  6. Álex la producció que veurem al Liceu, és excel·lent.
    No oblidis a la fabulosa Schwanewilms, crec que lo de la Fleming ho has dit molt a la lleugera, tot i ser una grandíssima Mariscala, no és l’única, també tens a l’Adrianne Pieczonka i ja veurem si la Serafin que allà on la fa obté grans èxits.
    Et deixo un YouTube on podràs veure una mica de la producció.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: