IN FERNEM LAND

EL CLAN WAGNER segons Jonathan Carr


El clan Wagner0001

El clan Wagner és un llibre imprescindible i apassionant escrit per Jonathan Carr i ben traduït al castellà, tot i que crec que de manera millorable, per Miguel Martínez-Lage.

El periodista anglès va ser durant molts anys, el corresponsal a Alemanya de diaris tan prestigiosos com el The Finantial Times o The Ecomist. Va rebre l’any 2000 l’Ordre del Imperi Britànic i va morir malauradament, l’any 2008, un any després de la publicació d’aquest excel·lent estudi sobre la familia Wagner.

La seva vinculació amb el festival de Bayreuth des de l’any 1970, va ser definitiva per elaborar aquest mosaic abrandat, d’un extraordinari interés, fins i tot per aquells que no estiguin interessats pel Wagner músic, però si per la història, tot i que ambdues coses semblin indissociables. Entre altres obres, també va escriure una biografia de Gustav Mahler.

505 pàgines que he devorat amb especial interès, fruïció i passió, mentre davant meu passaven les figures de Richard Wagner, Cosima, Franz Liszt, Hans Von Bulow, Lluís II de Baviera, Mathilde Wesendonck,  Chamberlain, Tietjen, Siegfried, Winifred , Hitler, Friedelind, Wieland, Wolfgang, Frida Leider, Anja Silja, Astrid Varnay, Toscanini, Furtwängler, Praetorius, Klemperer, Knappertsbusch, Boulez o Chéreau, entre mil personalitats de cabdal interès i rellevància en els darrers quasi dos-cents anys de la història d’Alemanya o el que és el mateix, de la història del món.

El llibre no és una biografia del músic, que ocupa relativament poc espai, tot i està sempre present, en el extens estudi elaborat per Carr, si no una radiografia del clan Wagner, ple de l’ambició, gelosia, enveja, genialitat, mesquinesa, misèria, traïdoria, amor, sexe, esforç, lluita o ambició, propis d’una saga novel·lada per un serial televisiu de la migdiada, si no fos que els Wagner són una família cabdal per la història de la música, l’art i la política, que abraça des de la primera meitat del segle XIX fins els nostres dies.

Carr no defuig cap dels temes més polèmics que han marcat a tots i cadascun dels protagonistes d’aquesta nissaga, començant per Richard Wagner i acabant per Wolfgang, el net petit i pare de l’actual equip directiu format per Eva la filla del primer matrimoni i Katharina, la nineta dels seus ulls, filla del segon matrimoni amb Gudrun, la secretària esdevinguda senyora de Bayreuth (a l’ombra), ambdues associades en una empresa, que les ha mantingut enfrontades durant molts anys.

El llibre no s’oblida ni del profund, inflamat i documentat antisemitisme de Richard i les constants contradiccions que això va suposar en la seva vida, ni l’animadversió profunda de Cosima cap els jueus i la transmissió d’aquest tret diferencial de la família al llarg de la història, secundats per personatges i ideologies tan rellevants i sinistres com Chamberlain o l’oncle llop (Hitler) i tota la cort del III Reich.

Per sobre de qualsevol obstacle calia preservar l’obra i el Walhalla particular, representat per la mansió familiar de Wahnfried (amb l’arxiu documental, és clar)  i el Festspielhaus, que no podia ser dirigit per ningú que no fos del clan. Aquest és, al cap i a la fi, l’objectiu que els ha mantingut amatents i en permanent lluita entre ells i amb la resta del món.

Al final del estudi, quan Carr arriba als nostres dies, tot just amb la renuncia de Wolfgang i l’anunci de successió per part de les dues filles, en morir inesperadament Gudrum, la segona esposa del gran hereu, fa una sèrie de reflexions del tot interessants i encara hores d’ara pendents, doncs gran part de la documentació essencial per arrodonir com cal la historia del clan Wagner, roman segellada.

Segurament és més indigne que aquesta documentació no hagi vist la llum pública, que el que hores d’ara puguem arribar a llegir dels diari de la Cosima, Siegfried o sobretot les cartes i diaris de la perversa i obstinada Winifred, l’esposa de Siegfried i mare dels quatre nets de Wagner, que alhora varen procrear una munió de descendència que ferida, orgullosa i traumatitzada pel passat, es continuen disputant l’anell del Nibelung, és a dir la direcció del Festival i l’herència familiar, tot exorcitzant-se per un passat que els oprimeix com una llosa.

Hi ha un extracte del discurs que va fer Walter Scheel, el President de la República Federal, que va succeir a Willy Brandt, en el discurs del centenari de Bayreuth en el ja llunyà 1976 i que va fer bellugar incòmodament de les cadires a la vella guàrdia wagneriana quan va dir:

No podem suprimir sense més el capítol obscur de la història alemanya i de la història de Bayreuth. En efecte, estic convençut que les lliçons que hem d’extraure de tot allò, són fins i tot més importants que el que Wagner ens volia transmetre en les seves òperes. Hem aprés a desconfiar de les doctrines absolutistes de la salvació, tant si provenen de la dreta, l’esquerra o del mateix Bayreuth. Hem aprés que sotmetre’s  incondicionalment a un home, a una obra o a una nació, és quelcom que irremissiblement ens porta al abisme.

Aquestes paraules que hores d’ara sembla que no ofereixen discussió possible, un cop s’ha llegit tot el que Carr ens ha explicat amb detall i de manera amena i fluida, prenen un sentit ferm i definitiu per tancar una veneració més enllà de la música i l’obra de Richard Wagner, potser el compositor d’òpera que més m’agrada, però en cap cas un Déu, ni el únic i veritable artista, referent absolut de la veritat, com hi ha hagut tants i importants personatges, amb influència notable sobre la resta, que ens ho han volgut fer creure, amb conseqüències terribles i hores d’ara inexplicables.

Que aquestes paraules fossin dites pel President de la República davant de l’essència del wagnerisme, encara hores d’ara amb nostàlgies pernicioses, malgrat tot el que ha passat al voltant del mestre i Bayreuth, són d’una eloqüència i importància molt notables, tot  que més de trenta anys després de ser dites, encara queden coses obscures que han de sortir a la llum.

Veurem si Katharina compleix la promesa de fer públic tots els arxius que queden amagats i així estigmatitzar definitivament, a la veritable família reial d’Alemanya, els Wagner, deixant al lloc on pertoca l’obra genial d’un artista amb una ideologia, si més no, repugnant i d’una família a l’alçada del personatge, en tots els seus aspectes.

De imprescindible i apassionant lectura.

10 comments

  1. Sé que l’Edipa Maas el va llegir i n’estava entusiasmada. Tant que, al cap d’un temps, el vaig regalar a un bon amic.
    Jo encara no he tingut temps d’agafar-lo però entre el que em va explicar l’Edipa i el que dius tu, no és com llegirlo, però me’n puc fer una idea. Tots ressalteu el repugnant, execrable antisemitisme.

    M'agrada

  2. rex

    No fa molt acabe de llegir el llibre. El trobe molt ben escrit i documentat, preferible a un altre – “La familia Wagner”. B. Hamann. Juventud – que també toca el tema, però de manera un tant superficial, ja que és molt més breu.

    En el que discrepe amb Ximo és en la qüestió de la ideologia wagneriana. És cert que va ser antisemita, com molta altra gent del seu temps i del passat (Quevedo, Shakespeare, Baroja…), però també és cert que va tenir molts amics jueus, com Lévi, que va dirigir el seu Parsifal i va ser un dels que dugué el seu taüt al muscle. Aquest senyor, de família rabínica va dir que Wagner era “el millor dels homes).

    Van ser els nazis, començant per Chamberlain els qui van manipular les sues idees i van fer-lo “proto-nazi” postmortem.

    Wagner va participar activament en les revolucions de Leipzig de 1830 (era un adolescent nascut en 1813) i de Dresde de 1849 amb l’anarquista rus Bakunin, de qui era amic. Va perdre el seu còmode treball com a mestre de capella de la Cort i va haver d’exiliar-se per salvar la vida.

    Que un boig assassí, com ara Hitler, diguera que el seu programa estava en l’obra de Wagner és una absurditat que molts han cregut i continuen creent. Hitler era un gran admirador de Wagner. Això no vol dir que Wagner fora nazi, ja que va morir en 1883, és a dir, abans del naixement del paranoic dictador que també admirava Beethoven i Bruckner. La música de tots tres va ser utilizada en actes polítics nazis. En canvi, ningú no els titla de “proto-nazis”.

    És cert que una bona part – no tota – de la família Wagner es va embrutar amb aquesta reprovable ideologia, però relacionar a Richard Wagner amb el nazisme, a més d’absurd, és donar-li la raó a Hitler.

    Salut des del País Valencià.

    Rex.

    M'agrada

    • Hola Rex:
      No sé on has llegit que jo hagi dit que Wagner era nazi, si que he dit que era profundament antisemita, tot i tenir amics jueus. Wagner era un gran compositor, humanament no m’interessa gaire o més ben dit, gens.
      La seva trajectòria política és, si més no, contradictòria i poc coherent. És va acostar al poder descaradament per tal d’obtenir els recursos necessaris, renunciant evidentment als ideals revolucionaris i esdevenint un vividor de la cort o de qui fes falta.
      Fent política ficció, segurament s’hagués acostat a Hitler, besant-li els peus, tenint en compte que Bayreuth va rebre molt més finançament en època del III Reich, que no pas en la de Ludwig II. Sabent com li agradaven els diners, el luxe i l’adulació, segurament hagués fet acatament a Hitler, més per el redit que en pogués treure que no pas per la ideologia que pogués anar al darrere, tot i que en alguns aspectes, eren perillosament coincidents.
      Si Wagner va triar a Levi, malgrat ser jueu, va ser perquè era el millor. No ho dubtis, tots els escrits van en el mateix sentit. Els escrits antisemites són contundents, tant, que sembla que donessin peu al extermini i al genocidi que es va cometre molts anys més tard.
      El llibret de G.Bernard Shaw és curiós, imprescindible i com tot, discutible i és clar que d’una història com el Ring, se’n poden fer moltes lectures, fins i tot estic convençut que una de pro nazi. No costa gaire imaginar-la. Chereau va ser el primer en donar-li el tomb i després tothom la imitat fins la sacietat, però no deixa de ser la interpretació feta per un altre artista.
      De la família, efectivament ni ha de tots els colors (més d’un bàndol que del altre) i Richard Wagner no és responsable de les barbaritats comeses per tots els que el varen precedir, tot i tenint idees properes. Recorda que el ideari wagnerià va ser escrit pel propi compositor, no és una lectura feta per altres i les paraules escrites són contundents, arribant a dir que als jueus i a tot lo jueu s’hauria de cremar a tot. Profètic ho va ser, si més no.
      Hauràs de reconèixer que en mom de Wagner, la mateixa família, va fer-li molt de mal, començant per la Cosima i la seva nora, que eren més wagnerianes que Richard Wagner i la segona profundament nazi, omplint Bayreuth d’una pàtina que encara dura o aquesta és la sensació que em va donar a mi, tot passejant per aquells jardins bucòlics, envoltat d’un públic heterogeni, però majoritàriament ranci.
      No em preocupa el que digués Hitler i tot el que hi ha al darrere, em preocupa molt més el que va dir ell i com va actuar. La genialitat d ela seva música està per sobre, ja ho sé, però està bé que es posin les coses al seu lloc i també que el millor operista de tots els temps, tenia aspectes discutibles i execrables.
      En la història de la música hi ha casos de integritat, coherència i sacrifici per uns ideals, que fan avergonyir als que creguin en l’alçada ètica de Wagner, se’ns dubte, un genial aprofitat.

      M'agrada

  3. rex

    Se m’oblidava donar una informació: El socialista B. Shaw, autor de Pygmalion, va qualificar l’Anell del Nibelung de “Manisfest Comunista de la Música” en el seu llibre “The Perfect Wagnerite”, escrit molt abans que ningú no sabés qui era un tal Hitler.

    Salut.

    M'agrada

  4. colbran

    Olympia llevo leídas dos terceras partes del libro, motivo por el cual no puedo dar mi opinión definitiva del mismo. Me está interesando mucho, pero al principio, cuando mezcla la vida de Liszt con la de Wagner, hay un poco de baturrillo que yo creo que es debido a una traducción no del todo conseguida, aunque no descarto que ya exista algo de confusión en el original.

    Desde luego está clarísimo el antisemitismo de Richard Wagner, como se puede comprobar por los panfletos que comenta Carr y que fueron publicados en su momento. Atribuía a la cultura judía la dèbacle de la cultura mundial, por lo que la cultura alemana tenía la misión de ser la salvadora de la misma, aunque para ello hubiera que quemar a todos los judíos, despreciando a Meyerbeer (que tanto le ayudó), a Mendelsohnn y a muchos más. Por lo tanto Wagner no era nazi (faltaban muchos años para la aparición del nazismo) pero dió muchas ideas que los nazis llevaron a cabo.

    Por otra parte, en lo que llevo leído, la temible Cosima Wagner se encargó de destruir todo aquello que pudiera desprestigiar concretamente a su marido, como publicaciones, cartas, comentarios,…Así y todo sabemos bastante de sus ideas personales; cómo sería si tuviéramos a mano todo lo que se llegó a destruir!

    El juicio sobre su música, no obstante, no tiene que estar influído por la opinión sobre su persona, pero no porque se admire su gran obra hay que pasar un tupido velo sobre lo que es innegable, o intentar suavizarlo.

    M'agrada

  5. rex

    Joaquim, jo no he dit que tu digueres que era nazi (no podria ser-ho) com és evident. El que haguera fet si haguera viscut en temps de Hitler no podem saber-ho. No serien més que suposicions. Cap el final de la seua vida, li demanaren suport per a un escrit antisemita i ell es negà a signar-lo.

    Quant a l’antisemitisme, he de dir que era una cosa lamentablement molt estesa al seu temps, i no solament a Alemanya. A França o Polònia era molt més fort. Recordem el cas Dreyfus o els pogroms (matances de jueus dutes a finals del XIX a la Rússia zarista). Els Reis Catòlics els expulsaren en 1492. En les fogueres de la Inquisició és cremaven els dits “judaïtzants”. El reformador Luter – pare espiritual de l’Alemanya moderna- els va condemnar. Wagner no és més que una peça més de l’engranatge d’aquest fet.

    En la seua darrera obra, Parsifal, enalteix la pietat i la compasió, gens a veure amb la ideologia nazi, ans al contrari. Per aquella època, pocs anys abans de morir, va escrure un assaig tilotat “Religió i Art” on manifesta que la sang de Crist pot redimir tota la humanitat, jueus inclosos. Fins i tot, en el seu controvertit escrit antisemita “El Judaïsme en la música” – malinterpretat per persones interessades – va manifestar que els jueus podien redimir-se, el mateix Carr ens ho conta al llibre. El seu antisemitisme, que era real, és matisable i no equiparable al de Hitler. Sempre guardà un record molt agradable de Lehrs, un jueu amic seu que conegué quan passava fam a París i qui va introduir-lo en Proudhon, Feuerbach i altres pensadors revolucionaris.

    Quan al seu acostament al poder, he de dir que tot artista necessita un mecenes, i més al seu temps. Mozart, Beethoven o Liszt els tingueren també. En el cas de Wagner, va tindre la sort de trobar-se amb un monarca -Lluís II de Baviera- que estimava la seu obra i que li va donar suport. En aquell moment estava tan deprimit que pensava en el suïcidi. Sense aquest rei, el més probable és que no hagués composat mai ni l’Anell, ni Tristany, ni Mestres, ni Parsifal.

    És clar que com a ser humà tenia els seus defectes, fins i tot coses altament reprovables, però tampoc no era el dimoni que alguns ens volen presentar.

    Salut.

    M'agrada

    • Ens entenem Rex, no pateixis.
      El fet de que l’antisemitisme fos una pràctica habitual no eximeix a ningú. Estic segur que també ni havia persones que el depreciaven i lluitaven en contra d’aquesta intolerància “tan ben vista”.
      El que no és gaire normal, bé potser si que malauradament és molt normal, és que de revolucionari arrauxat passi monàrquic redimit. Però crec que en el seu cas no era la gana, que també, però és que el luxe el tornava boig.
      Tenia molts defectes, això els seu defensors acèrrims ho haurien d’acceptar i aleshores tots ens entendríem, al menys aquells que estem d’acord en que la música que va escriure és excelsa i única. El que no puc acceptar és que el posin als altars.
      Un plaer, com sempre. Ah! i que et sembla la teoria esmentada per Carr, que Wagner i Cosima n’eren de jueus?

      M'agrada

  6. colbran

    Incluso Hitler tenía ascendencia judía!

    I quién demonios era Wagner para adjudicarse la potestad de que un judío se pudiera REDIMIR haciéndose cristiano? Un nuevo Cristo?

    Nadie debe meterse con la religión de los demás, lo mejor es no tener ninguna, pero si tienes una que te satisface no has de metérsela por los ojos a los demás. La religión es una cosa privada con la que nadie debe hacer ni manipulaciones ni proselitismos y mucho menos autonombrarse “salvator´de la Patria”, en este caso “salvator´ dell´anima”.

    Wagnerf fue demasiado lejos en su megalomanía, hasta Luis II quedó harto de él hasta el flequillo y cuando Herr Wagner se fue a Venecia, el monarca respiró aliviado porque ya no le podía soportar!

    M'agrada

  7. rex

    La qüestió de les ascendències és una cosa molt complicada. Pense que vés a saber; segles i segles de compartir territori diferents races, religions i cultures té una conseqüència el mestisatge, cosa que em pareix molt bé. Fins i tot tinc entés que Torquemada -famós inquisidor hispànic- era “cristià nou”, és a dir, que algun dels seus ancestres va professar el judaïsme. Que els personatges citats pogueren tenir ascendència jueva és una hipòtesi que caldria demostrar, però impossible no és. Qualsevol de nosaltres podria tenir ascendència jueva o morisca, al capdavall és el frut natural de segles i segles de convivència. Però no crec que això siga important. Per a mi tots els éssers humans són iguals, siguen de la raça, religió, nacionalitat… que siguen.

    En el cas concret de Wagner – que sempre va tenir dubtes sobre el tema – dos homes podien haver segut pares seus: un, dit Wagner, i un altre, Geyer. Cap dels dos era d’ascendència jueva, encara que durant molt de temps es va aventurar que Geyer ho era. En el llibre “La familia Wagner”, que estic llegint ara, l’autora posa fotos de Richard Wagner i del seu germà major – fill sense dubte del primer matrinoni de sa mare – són quasi idèntics. Està provat que la família Wagner va ser luterana des de generacions. Encara que el que importa és QUÊ pensara Wagner. Alguns diuen que el seu antisemitisme podria radicar, entre altres motius, en el fet de creure que era d’orige jueu, com a reacció d’autoodi. Vaja vosté a saber.

    Sobre el tema de la REDEMPCIÓ, he de dir que és una idea molt estesa durant el segle XIX. Es pensava que la humanitat estava degenerada i que devia de canviar per a millorar. No és una idea que Wagner es traguera de la mànega. Els romàntics pensaven que, després de la pèrdua de fe, del reculament de la religió era l’art qui podia redimir al ser humà, a tota la humanitat. Wagner participava d¡aquesta idea, que trobem en molts alt, com ara el poeta alemany Heine -jueu- que va influir en el compositor en la redacció del libretto del Holandés.
    Quan vaig referir-me a la idea de Wagner -de l’últim Wagner- en el sentit que la sang de Crist podia redimir a tots, jueus inclosos, era per a demostrar que no proposava la seu eliminació física, com els nazis. Recorde que tenia molts amics jueus. Tampc és una idea original seua, el cristianisme sempre ha afirmat que els jueus es poden “salvar” o redimir si es bategen. I tot això no té res a veure amb el que jo puga pensar de les religions, senzillament expose uns fets, no una opinió personal.

    Sobre el suposat CANVI de pensament de Wagner, he de dir que era una cosa molt comuna en els romàntics el fet aburgesar-se deprés d’haver tingut una joventut més o menys revolucionària. El cas del francés Víctor Hugo, que de jove va ser republicà i revolucionari i, de vell, catòlic i monàrquic- n’és un exemple. De totes maneres, en el cas de Wagner, hi ha qui afirma, com Françoise Giraud (autora del llibre “Cósima Wagner”) o Gregor-Dellin (autor d’una estupenda biografia de Wagner publicada en Alianza) que Wagner no va renunciar mai a les seues idees en el seu interior, encara que mantinguera les “formes”, i que en el fons mai no va deixar de ser el vell anarquista de sempre.
    Això sí, una de les seues passions era el luxe i sempre va viure carregat de deutes que no pagava, més o menys com Mozart, que també vivia per damunt de les seues possibilitats i demanava diners a tothom. El que passa és que en això no es fixa ningú, ni en el tema de l’antisemitisme familiar. Son pare, Leopold, es jactava d’haver obligat a batejar-se més d’un músic de les orquestres que va dirigir. Està escrit en la seua correspondència. El que passa és que sobre Mozart no penja l’estigma que pesa sobre Wagner. Estic convençut que si Hitler no haguera nascut, ningú no relacionaria a Wagner amb el tema.

    Una abraçada.

    Rex.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això: