Sergei Rakhmàninov. Foto colorejada de Sergei Mishkin

La tercera i darrera òpera de Sergei Rakhmàninov és El cavaller avar (Skupoi Ritsar), basada en un relat d’Alexander Pushkin i composta quasi paral·lelament amb la Francesca de Rimini, es va estrenar juntament amb aquella, al Teatre Bolsxoi de Moscou el 11 (depenent del calendari rus, també podeu llegir el 24) de gener de 1906, dirigida pel mateix compositor, aleshores director musical del Teatre.

És la més russa de les tres i la a priori té una història més dramàtica que desenvolupar, però com succeeix amb les altres dues, un fluix llibret minva les possibilitats teatrals que en canvi, si li ofereix la magnífica música escrita per Rakhmàninov.

Els perfils dels personatges són molt interessants, però mai acaba d’esclatar el conflicte necessari per enxampar al espectador.

Un ancià molt ric, baró i de caràcter cruel, anomenat “el cavaller avar”, recrimina constantment al seu fill, el jove i dissolut Albert, la seva vida i decideix retirar-li la pensió que li permet viure dilapidant la fortuna paterna.

Un jueu usurer (original oi?), aconsella a Albert emmetzinar al pare i d’aquesta manera heretar la fortuna. Albert refusa la sinistra proposta i es dirigeix al Duc, per tal de intercedir entre ell i el seu pare. Els intents del Duc per apropar-los, deriven en una tensa situació que acabarà amb la mort del baró, provocada per una aturada cardíaca en veure que el Duc el menysprea, quan desafia al fill a un duel.

El que hagués pogut ser una trama de tensió creixent, acaba esdevenint fallida al no comptar amb un llibretista capaç de teatralitzar les tensions i dotar a les escenes del interès dramàtic necessari.

Musicalment l’obra té molt més interès i potser és la que orquestralment, denota més influències wagnerianes, no debades el compositor acabava d’assistir a les representacions d’un Ring sencer a Bayreuth.

Escrita sense cor i tan sols amb personatges masculins, l’òpera va ser escrita pensant que el baró fos interpretat per el baix Féodor Txaliapin, que tant va contribuir al èxit d’Aleko, però que va desestimar aquest rol en la tercera òpera, al no acabar d’agradar-li la gran escena a ell destinada (la segona), cosa força incomprensible i diria que injusta, si l’escoltem.

Aquesta segona escena, de llarga durada (no la podré posar tota, ja que dura al voltant de 22 minuts) és un recorregut emocional del baró, pels soterranis del seu castell, mentre observant el seu immens tresor, l’orquestra ens va fent una descripció dels diferents estats psicològics del personatge.

Per contra la tercera escena, la del desenllaç al Palau, és d’una mediocritat dramàtica desesperant, tot i que musicalment conserva l’interès melòdic i orquestral fins l’últim compàs.

Txaliapin finalment va cantar la segona escena en un concert a Sant Petersburg, l’any 1907, tot i que sense obtenir l’èxit esperat, doncs sembla ser que la interpretació va ser rutinària i cantada sense intenció ni gaire interès. Un pecat mortal, doncs l’escena li dona moltes possibilitats.

L’òpera no va assolir mai, l’èxit que es mereix la música. Potser el fet de no haver personatges femenins i intriga amorosa, li va restar adeptes entre el públic de l’època.

Vladimir Jurowski

La versió que us proposo baixar-vos és la del Festival de Glyndebourne del 2004 sota la impressionant direcció del jove Vladimir Jurowski, dirigint la London Symphony Orchestra, sota el següent repartiment:

Glyndebourne Festival Opera 2004

El cavaller avar (Sergei Rakhmàninov)

Baro: Sergei Leiferkus (baríton)
Albert: Richard Berkeley-Steele (tenor)
Duc: Albert Schagidullin (baríton)
Salomon (el jueu): Viacheslav Voynarovskiy (tenor)
Servant: Maxim Mikhailov (baix)
London Symphony Orchestra
Director: Vladimir Jurowski

Malgrat un punt notòriament feble en el repartiment, com l’Albert del tenor anglès (discretíssim Siegmund a la Tetralogia del Liceu, substituint a Peter Seiffert que ens va deixar penjats després de la primera), la versió és d’una exultant intensitat, gràcies a Jurowski i a la sonoritat luxuriosa de la LSO, que demostra un cop més perquè és una de les millors orquestres del món.

Leiferkus, amb la seva particular veu, fa un veritable tour de force en la segona escena, fent una demostració d’intensitat vocal, amb entrega i passió, molt considerable.

La resta del repartiment compleixen, malgrat que sense el suport visual, ens perdem la sibil·lina interpretació d’Albert Schagidullin en el repugnant usurer, tot i que s’intueix.

Així doncs amb aquest post d’avui acabem aquesta introducció a les tres òperes de Rakhmàninov, que podrien interpretar-se com Il Trittico puccianà, en una única sessió, al ser totes tres, de durada inferior a una hora, però que malauradament no es programen juntes i en prou feines separades.

De la versió de Glyndebourne la casa Opus Arte va editar el DVD molt recomanable, però exageradament car, per una òpera tan curta i sense l’òpera que va acompanyar-la en aquesta ocasió, la pucciniana Gianni Schicchi, que també venen per separat, els molt pocavergonyes, us deixo un mini YouTube de promoció (?), d’un minut de durada, on veureu a Leiferkus en la segona escena. Ja veureu com us agafaran ganes de veure aquesta producció i si més no, escoltar la que us deixo.

Per tal de baixar-vos la retransmissió magnífica de la BBC del 26 d’agost de 2004, heu de prémer AQUÍ.

També us recomano la versió signada per Neeme Järvi per la DG, en l’àlbum amb les tres òperes, aquesta amb el mateix Leiferkus de protagonista, acompanyat per Larin, com a Albert, Chernov en el rol de Duc, Ian Caley com el repugnant usurer i Kotscherga cantant el episòdic rol del criat.