Mentre el Saló dels Miralls era testimoni de:

• Les guspires que saltaven entre la Ministra i el Conseller de les cultures espanyoles i catalanes per mor del afer Centelles.
• La “viudetat” de la Reina Sofia que va haver de venir sola, doncs una indisposició sobtada i oportuna del monarca espanyol va evitar-li el “coñazo” de l’òpera, però si que el permetia recollir el primer premi de la Fundació FAES (el dissenyador supera en molt, el al·lucinant núvol de la Fundació Tàpias)

I a l’escenari del Liceu, sembla ser que pel que em deia la puntual crònica televisiva (diferida) del Colbran via telèfon, corroborada per la Mei al seu blog i algunes trucades solidàries d’amics interessant-se pels esdeveniments i que ahir varen assitir-hi, respecte a la fredor d’una representació que hauria de ser tot foc, jo em disposava a començar la segona vetlla.

Si la nit anterior l’equip era bo, ahir l’igualava o fins i tot superava. Felicitats doncs als equips nocturns de la quarta planta de la Delfos, per disposar d’aquests angelets nocturns, que amb energia, decisió, paciència infinita i quelcom més que una extraordinària professionalitat, fan possible una tasca mai prou agraïda.

Mentre l’Azucena i el Manrico cantaven allò que tant desespera al Colbran i a mi me pone de “Mal reggendo all’ aspro assalto”, a l’habitació un altre duet, aquest cop d’estupendes senyores, es disposaven a fer quelcom més que la seva feina.

Una d’elles, l’assistent,  a la que li toca fer les tasques més poc lluïdes, per dir-ho amb un eufemisme ben comprensible pels lectors, em va cridar especialment l’atenció.

Menuda, de pell molt bruna i faccions que denotaven una procedència forastera, fins i tot abans d’escoltar el dolç deix d’un castellà provinent de Centre Amèrica, que acabava per delatar-la. Edat indefinida, però esperit pràcticament d’una jove de la primera volada, que malgrat desvetllar-me a l’hora que a ella li sembla oportú, em feia somriure per la gràcia emprada en cometre les seves mecàniques tasques de neteja i manteniment dels malats al seu càrrec.

Fascinant manera d’afrontar-les, que ni els éssers més estimats som capaços de fer sense sentir por, fàstic o angoixa i que ella en particular, feia de tal manera, que penses que són fàcils, agradables i plaents.

El guió, això si, no varia de les unes a les altres, els “Cariño que guapa estás!” i frases similars, es repeteixen d’una nit a un altre i el to més aviat alt de les seves paraules, que la majoria de vegades no tenen resposta,  denoten que van dirigides a persones malaltes d’una edat avançada, que possiblement pateixen deficiències auditives i que mig endormiscades, són sobtadament “atacades” per les imprescindibles accions que hauran de portar als seus destinataris, millores evidents i benestar, ni que siguin de caire massa efímer.

Potser ahir ja m’havia acostumat a allò que m’han assignat per llit, i malgrat ser la base d’un artefacte que durant el dia fa les funcions de sofà on hi seuran les visites, m’ha permès tres llargues (?) estones de somnolència més o menys reparadora, tot i ser massa curt, doncs tan aviat em penja el cap com els peus, i si sóc hàbil al donar mitja volta, potser evitaré anar a parar a terra, doncs l’amplada, tenint en compte la funció primordial per el que va ser dissenyat (?), no pot ser gaire generosa.

Ahir, un cop la cambra estava en la penombra que ens hauria de permetre el descans anhelat, vaig caure en la temptació d’obrir la televisió per veure, ni que fos una miqueta, la funció trovatoresca que passava el 33. Jo catalanet com pocs i sabent que la inquilina oficial de la cambra, no està per gaires orgues, no vaig comprar la tarja que decodifica l’aparell i els instants que vaig veure, sense so, estaven presidits per un quadrilàter negra que ocupava el centre de la pantalla, tant sols deixant entreveure pels quatre laterals, algunes coses del que succeïa a l’escena.

Molt engrescador no em va semblar i no em vaig decidir a baixar a la recepció a comprar una tarja que em permetés veure la totalitat de la pantalla. Sembla que vaig fer santament.

M’esperaré, sempre i quan les circumstàncies m’ho permetin, a veure in situ, aquest Trovatore que pel que sembla, no serà especialment recordat per les grans veus que ens han volgut fer creure que eren el centre d’atenció de la producció, d’aquestes inexplicables 19 funcions.

Les vetlles, com heu pogut llegir, donen per molt, fins i tot per pensar en coses que em van permetre aïllar-me, ni que fos momentàniament, en allò que res tenen a veure en el fet de la mateixa vetlla.

Demà crec que tindreu la tercera entrega.