IN FERNEM LAND

DOS REGALS I UN ROBATORI


La vida ja ho té això, és com una gran balança que per tal de no decantar-se perillosament cap a una de les dues bandes, quan hi ha quelcom que fa que el plateret s’enfonsi, de l’altre banda sorgeix una força sobrenatural que conflueix en el mateix i precís moment per tal de tornar a l’equilibri desitjat. A vegades, és cert que aquest equilibri no és immediat, però jo crec que sempre hi ha algú que ajuda fer-ho possible de manera més ràpida.

També és veritat que això tant passa quan el plateret feliç s’enlaira, com quan la dissort enfonsa l’altre a l’abisme. Aquest equilibri vital, sense saber exactament per quin motiu es produeix, ens ajuda a tocar de peus a terra i a sobreviure a la quotidiana rutina.

Ahir no va ser un dia especialment lluit. Molta feina, que m’obligarà a treballar dissabte pel matí i un entorn momentàniament entristit, no semblava que m’ajudes a fer passar el divendres, dia tradicionalment estimat en el meu cicle vital.

Una trucada inesperada i ves per on, el primer regal. Un regal fantàstic que malauradament, tot sembla indicar que no s’acabarà de materialitzar, però el regal existeix i l’efecte que volia fer, enlairant un dels braços de la balança, ja s’ha assolit.

Sembla com si en la distància, hi hagués algú que sap o al menys té la percepció que les coses no acaben d’anar del tot bé i et llença, potser de manera fins i tot inconscient, el que en diem un cable, una ajuda per creure que no tot pot ser necessàriament dolent o negatiu.

Després d’una llarguíssima jornada laboral i desobeint la meva praxis diària de posar música al cotxe en lloc d’escoltar qualsevol emissora d’àmbit general, d’aquestes que tenen com a principal objectiu, a qualsevol hora del dia, amargar-nos-el, he aturat el dial a una tertúlia nocturna que parlaven de la noticia del dia, aquella que fa referència al robatori que pretenen fer-nos de dos anys de les nostres vides. Dos anys del període de jubilació (és a dir del teòric període d’alegria expansiva) que ara sembla que es veurà castigat, amb un allargament de la vida laboral que haurà d’alleugerir el calaix del Estat. Calaix empobrit per una gestió dubtosa d’una crisi fins fa dos dies inexistent i ara apocalíptica, tant que m’estan alterant l’agenda a 15 anys vista.

És una enganyifa més per tal de quadrar els números. És trist, doncs és un robatori que ens el volen vendre en positiu. No tothom gaudeix d’un treball creatiu, intel·lectual o científic, que després dels 65 encara pugui aportar molt a la societat. Més aviat la majoria de gent anhela plegar de la seva feina i dedicar-se a no fer res, que és una cosa ben trista i sobretot avorrida, però descansar.

No ens havien promès que a partir dels 65 podríem optar per fer el gandul i tots els agents socials hi estaven d’acord (Pacte de Toledo, oi?), com és que ara es passen per l’engonal una de les fites més desitjades i preuades de tot treballador?. Si algú es creu capacitat per seguir després dels 65, que ho faci, segurament d’aquests ni haurà pocs. Què ningú, de manera voluntària, se senti discriminat i apartat del món per una data d’aniversari, però obligar-nos a treballar més, no, de cap manera.

Ho tenen magra els joves. Si ara ja ho tenen difícil per començar a treballar, imagineu-vos amb dos anys més de vida laboral de tota la població activa actual, encara ho tindran pitjor.

A mi la mesura m’agafa de ple o sigui que, preocupat i cot baix, vaig arribar a la bústia de casa per recollir la propaganda de les pizzes a domicili i els extractes del banc i em trobo amb el segon regal del dia. Un sobre amb un llibre i una carta.

El llibre que havia buscat i rebuscat per totes les llibreries sovintejades i que no hi havia manera d’aconseguir el tenia a les mans. A In Fernem Land se’n va parlar molt bé i davant la impossibilitat d’aconseguir-lo vaig optar per llegir la segona novel·la del seu autor que acaba d’editar-se.

La vaig devorar i tot seguit, durant uns quinze dies, ha estat penjada com a recomanació al blog. Encara hores d’ara em venen al cap imatges de les estranyes vivències de l’August, el protagonista de El vigilant i les coses, que és com s’anomena aquesta segona obra d’en Pasqual Farràs. Una novel·la farcida de moments que de manera sobtada m’apareixen entre la fascinació i la pertorbació d’unes imatges i situacions quasi oníriques, fetes literatura mitjançant la utilització d’un llenguatge ric i inesperadament diferent.

No cal que us expliqui gaires coses més, Sóc un home afortunat, ho sé, estic envoltat de gent que m’estima i avui, malgrat que m’han robat  24 mensualitats vergonyoses, me’n vaig a dormir content.

Ah! m’oblidava, la novel·la regalada és La mort del fabulador i ja l’he posada immediatament al darrere de totxo del Muñoz Molina que m’ocuparà les migdiades fins a meitats de febrer i que ha passat pel davant de Proust traduït per Josep Maria Pinto (Combray) i d’un altre totxo, aquest de l’Almudena  Grandes. Ja us en faré cinc cèntims, de tots.

Gràcies a tots els fabuladors i fabuladores, que han fet possible que aquest dissabte comenci bé.

2 comments

  1. Rex

    Hola, Joaquim:

    A mi també m’indigna el tema de la jubilació al 67 anys (preludi del que realment es vol: la jubilació al 70 ó més tard) com el globus sonda de la jornada laboral de les 60 ó 65 hores. Ambdós robatoris vénen del mateix lloc: Unió Europea, demanda europea…

    El que passa és que no som conscients que tot allò que tenim i que forma base de l’estat del benestar (com ara les 40 hores setmanals, jubilació als 65, educació i sanitat universals, etc,) són CONQUISTES que han costat molts morts i sang. Basta llegir Dickens per veure quina era (és) la cara real del CAPITALISME: explotació, sous de misèria, xiquets treballant, analfabetisme, inexistència de serveis públics, educació i sanitat restringida als que se la podien pagar, etc.

    Res del que tenim ha segut una cosa que el sistema ens haja regalat, sinó fruit d’una llarga lluita, que hem de DEFENSAR si no el volem perdre. Però ens han adormit amb l’opi del consumisme i d’uns mass media i d’altres mitjans alienadors que no solament ens han fet girar l’esquena al que passa en el Tercer Món –explotat pel Primer, per les nostres multinacionals – sinó que ens han fet assumir la ideologia dominant, que és la de la classe dominant. Valors com la competitivitat o individualisme s’han imposat als de la cooperació i la fraternitat. I ara ens demanen un SACRIFICI “pel nostre bé” per “assegurar l’estat del benestar” i, amés, és “imperatiu europeu”, o siga, que no hi podem fer res…

    I jo em pregunte, què és Europa? Doncs un mercat, l’Europa dels Mercaders. I quins són els interessos dels mercaders? Doncs justament els contraris de la gent comuna. Els mercaders es mouen per cobdícia, buscant el seu propi benefici, quan més guany, millor. Això implica que els treballadors han de fer més hores i treballar més anys, que el comiat ha de ser lliure i gratuït, que els serveis públics han de privatitzar-se i que els impostos directes (que són els que més graven als que més en tenen) han de reduir-se al mínim, que ells poden pagar-se la educació i sanitat i, fins i tot, la seguretat privada. Amb tenir un exèrcit que garantisca l’establishment (que defensa els seus interessos) ja n’hi ha prou.

    Si no som conscients que, a hores d’ara, solament un sistema impositiu progressiu pot garantir l’estat del benestar estem perduts.

    El que està clar és que van a aprofitar la PASSIVITAT general i la neteja ideològica que fan tots els dies per defensar el seu capital. L’aborregament tan estés entre la població va a fer-los possible eixir-se’n amb la seua. Igual té que el govern estiga en mans d’un partit o d’un altre, al cap i a la fi són les dues cares d’una mateixa moneda que té la funció de fer creure en la IL•LUSIÓ que el poder està en mans del poble, quan el que realment passa és que està en el poderosos, que “poderós” ve de “poder”.

    I, per fer una referència musical, faré esment al Ring de Wagner, que va començar en 1848, en plena onada revolucionària europea. El llibret és una metàfora del nou sistema socioeconòmic que s’imposava pertot arreu i les seues injustícies. Les condicions de vida dels nibelungs són un reflex de la condició del proletariat de l’època, com va explicar Bernard Shaw en “El perfecte wagnerà”.

    Salut.

    Rex.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: