Wolfgang Wagner (30 d'agost de 1919 – 21 de març de 2010)

Recordo com si fos ara que durant el meu primer any a Bayreuth, el 27 d’agost del 2004, vam enfilar l’avinguda fins arribar al Festspielhaus per gaudir dels jardins i el magnífic entorn natural del famós turó verd, abans d’anar per la tarda a la segona representació wagneriana de la meva vida. De sobte en Colbran em va dir:

– Mira Joaquim qui hi ha allà, és en Wolfgang Wagner!

i si era ell, un senyor més aviat baix, ancià, amb el cabell molt blanc, però encara força àgil i vital, malgrat que aleshores ja tenia 85 anys.

– Corre ves, digues-li alguna cosa!.

Em vaig quedar quiet, parat, tot jo fet un mar de dubtes. El tenia allà a tocar, el nét de Wagner, una de les personalitats més importants i contradictòries dels darrers 50 anys de la història de l’òpera i el veritable artífex de la supervivència del Festival de Bayreuth, després de la II Guera Mundial, però també el home que amb les seves discutibles decisions artístiques, també polítiques, però vull centrar-me en allò que m’interessa més de la seva personalitat, va fer malbé tants repartiments i festivals sencers, sobretot en els controvertits anys finals del seu mandat.

No vaig anar a dir-li res, ni tan sols a fer-me una foto, com si van fer altres passejadors que es varen topar de sobta amb ell, tot deixant-se fotografiar i atenent amicalment, diria jo, a tothom.

Vaig pensar, i que li diràs?, faràs el tanoca i acabaràs tenint l’autògraf del nét de Wagner, aquell que tants estius havia maleït quan escoltava les transmissions radiofòniques farcides de cantants indignes del prestigi del Festival, mentre altres més valuosos, malgrat l’escadussera nòmina de veritables veus wagnerianes, d’ençà que la darrera generació de cantants sorgits amb la precarietat del Neu Bayreuth, van enlluernar al món. Hores d’ara, encara vivim d’aquell miracle.

I d’aquell miracle ell també, si hem de ser justos, n’és en gran part l’únic responsable, malgrat que sempre s’ha endut totes les lloances el seu temible i genial germà, Wieland Wagner, l’ideòleg artístic, però sense la capacitat de gestionar, liderar i treure suports que si tenia Wolfgang. Sense ell, difícilment el Festival hagués reprès l’activitat tan aviat i amb aquells resultats tan llegendaris.

Wolfgang va substituir el regne femení que va gestionar el Festival d’ençà la mort de Richard, quan Cosima es va fer càrrec de les regnes, per passar molts anys més tard el testimoni, a la seva nora Winifred, després de la mort inesperada de Siegfried.

Si Wolfgang no s’hagués imposat en l’ombra dels despatxos amb les seves habilitats gestores, un cop Winifred es va veure forçada per la poc dissimulada adhesió al nazisme i a la idolatria malaltissa que sentia per Hitler, a repartir el poder entre els dos fills, fent una neteja a fons de les velles estructures del Festival i enfrontant-se a Wieland i alhora trobant el finançament necessari, removent cel i terra per tirar endavant el Festival en una Alemanya destrossada, per tal de que el germà, creador genial, pogués portar endavant la revolució estètica, fruit en gran part de l’escassedat de mitjans, de ben segur que avui no disposaríem del memorable llegat dels 10 primers anys, després de la reobertura.

També va ser Wolfgang qui se’n adonar que aquella revolució sense el seu germà, mort l’any 1966, no la podria continuar ell sol, doncs ningú millor que ell mateix coneixia les seves limitacions artístiques. Fou aleshores que decidí obrir el Festival a les noves tendències artístiques i va portar noms de la rellevància de: Patrice Chéreau (el seu anell del centenari continua sent font d’inspiració permanent per a tots els directors teatrals), Harry Kupfer, Götz Friedrich, Jean-Pierre Ponnelle, Peter Hall (fracàs inexplicable), Heiner Müller, Werner Herzog, Claus Guth, Dieter Dorn, Jürgen Flimm i tants d’altres. De fet Wolfgang va tenir que anar a cercar al exterior, allò que ell no podia crear i que el seu avi volia que fos el Festival.

Les aportacions que va fer ell mateix en l’àmbit de la direcció d’escena han estat quasi sempre criticades, per poc renovadores i sobretot en el cas del seu Ring, sovint criticat per copiar a Wieland sense aportar res de nou. Malgrat això, les seves poc innovadores produccions, no cauen quasi mai en el ridícul, mantenint si més no, una qualitat al servei de la tradició estètica.

Pel que fa a la política de contractació d’artistes, tot i la penúria de veus que patim des de fa anys, hem de recriminar-li la dura i criticada gestió que ell va imposar i que ha fet desistir a molts cantants que hi han anat, de tornar-hi i a d’altres de debutar. D’acord, veritables veus wagnerianes no ni ha gaires, però cantants millors que els que hem sentit any rere any, per cantar sobretot l’Anell, tots en tenim un grapat al cap.

Altres coses incomprensibles, son el secretisme i la màfia establerta, en la venda d’entrades. Fins fa dos dies el Festival no s’ha informatitzat i la web sembla que comença a despertar del anacrònic disseny inicial.

L’esperada reforma de la sala, no tan sols les famoses cadires i aquella renglera interminable que en cas d’evacuació urgent, seria una ratera,  és una de les coses més inadmissibles, sota qualsevol punt de vista. Sembla mentida com un país tan estricta amb les normatives, com és Alemanya, permeti un local tan perillós, que de ben segur no compleix cap norma de seguretat.

Encara continua funcionant el sistema de petició arcaic, amb les butlletes que any rere any s’han d’emplenar, tenint cura de no saltar-te cap petició, tot i potser no tenir previst anar-hi un any, per no perdre la tanda i les estrelletes que cada any augmenten les possibilitats de ser admès alguna vegada, en el sel·lecte i decrèpit club dels escollits que passegen amb orgull dels poderosos, l’exclusivitat de la cita, durant els entreactes.

Aquestes coses, gens secundaries, continuen inamovibles i Wolfgang Wagner no va fer, durant el seu llarg regnat, quasi res per millorar-ho.

És indiscutible que abans d’ahir diumenge, amb la seva mort, és tanca un llarguíssim capítol, que no està gaire clar si està ben resolt amb la successió de la societat interessada i no gaire benavinguda, entre les dues filles; Katharina (la nineta dels seus ulls) i Eva (l’esperança de molts).

Algunes coses sembla que s’albirin, però encara es aviat i aquests festivals, encara arrosseguen la gran i polèmica influència del darrer nét de Richard Wagner.

Us deixo amb la darrera escena dels Meistersingers, gravats a Bayreuth al 1984, amb Bernd Weikl com a Sachs i la direcció musical de Hors Stein i l’escènica de Wolfgang Wagner, en la segona producció (encara en feria un altre) d’aquesta òpera i que es va representar al Festival entre els anys 1981 i 1989, amb la curiositat afegida per la gravació, de veure al director del Festival i de la producció, jugant a fer d’Alfred  Hitchcock, tot fent un cameo.

Aquesta curiositat li haig d’agrair a Winsey. Si no ho hagués esmentat ell en l’enyorada Llança, jo malgrat haver vist vàries vegades la producció en vídeo, no me’n havia adonat.

No us dic quan surt, a veure qui és el primer a trobar-lo.

Descansi en pau.