Estudi d'Olympe Pélissier (Judith) 1830 Emile Jean Horace Vernet Museum of Fine Arts,Boston
La più bella cortigiana di Parigi, segons Balzac, és a dir Olympe Pélissier va esdevenir, després d’una llarga i meritòria carrera per tots els més cotitzats salons parisencs, col·leccionant una llarga llista d’amants provinents del mons polític, financer i artístic, la segona esposa de Rossini, després de la mort de Isabella Colbran a l’any 1846.
Els inicis de la carrera de la Pélissier són més aviat poc brillants. Era una mediocre actriu de teatre, fins que va esdevenir la protegida d’un duc que va traspassar-la a un milionari nord-americà. L’encantadora Pélissier no va deixar perdre l’ocasió i va prendre molta cura a administrar amb quelcom més que enginy, les possibilitats financeres que el yankee li oferia. En poc temps va aconseguir arreplegar una fortuna que va obrir-li les portes dels més cotitzats salons dels palaus parisencs, esdevenint la musa d’ambients tan dispars com el polític i l’artístic, sense mai oblidar el financer. Era molt llesta.
Rossini i la Pélliser es més que probable que es coneguessin a París l’any 1823, quan ella i el pintor Horace Vernet eren amants. Van passar 10 anys fins que Rossini li va dedicar la Grande scena – Giovanna D’Arco. Cantata a voce sola con accompagnamento di piano, espressamente composta per Madamigella Olimpia Pélissier da Rossini, Parigi 1832.
Podria ser que aquest fos el regal inicial de la relació entre ells. Abans ella també havia inclòs a la brillant nòmina d’insignes a Honoré de Balzac, que es va inspirar en ella per escriure els personatges de Madame Schontz en la novel·la escrita a l’any 1839, set anys després d’haver trencat la relació sentimental, Béatrix o la Fedora a La Peau de chagrin (1830).
El cert és que un cop va conèixer a Rossini i després del seu casament amb l’insigne músic (16 d’agost de 1846), la Péllisier va fer “bondat absoluta”, dedicant tota la seva vida al marit i a administrar la immensa fortuna que ambdós posseïen, a cuinar per a ell tot emmagatzemar quilos, oblidant aquell esplendor físic que l’havia fet llegendària.
La Péllisier va trobar en Rossini un definitiu reconeixement social. Ja no era una noia esplendorosa i jove i necessitava, reconeguda administradora com era, solidificar el seu posicionament. Rossini segurament buscava una esposa que el cuidés, lluny del món de les dives operístiques que la Colbran, malgrat el seu declivi vocal, es resistia a deixar. Gaire contenta tampoc podia estar, ja que el marit tenia una vida molt inquieta que acabaria per encomanat-li la malaltia venèria que el maltractà de per vida i que també provocaria moltes complicacions a la diva.
Rossini malalt d’una gonorrea crònica, no sífilis com sovint s’ha dit, que arrossegava des de l’estrena de Il Barbiere di Siviglia (1816), també patia de constants trastorns de bipolaritat, segons es desprèn de les patologies descrites per Osborne en la seva biografia. En qualsevol cas, la vida domèstica de Rossini, estava plegada d’unes atencions i cures, que la Pélissier va saber gestionar amb paciència i dedicació propera a la d’una fidel infermera, cosa que la gran Isabella Colbran, envoltada de la divinitat canora, no va voler o saber donar-li.
L’Olympe va morir l’any 1878, deu anys després que el seu home. En el testament va deixar escrit quer volia ser enterrada al seu costat, sabent que el Govern italià no consentiria el trasllat de les seves restes a la Santa Croce de Florència, on reposen definitivament els d’ell.
Ella resignada va dir “Resterò sola dopo la loro traslazione a Firenze. Faccio questo sacrificcio in tutta umiltà. Ho avuto abbastanza gloria dal nome che ho portato. La mia fede, i miei sentimenti religiosi mi danno la speranza di una riunione al di là della terra“.
Avui en homenatge a Olympe Péllisier, esperant que la divina Isabella Colbran no m’ho tingui en compte, li dedico com va fer Rossini, la cantata Giovanna D’Arco, estrenada per la gran contralt Marietta Alboni.
La cantata està estructurada en dues àries, cadascuna d’elles precedida d’un recitatiu.
El primer recitatiu i ària “É notte, e tutto addormentato è il mondo. Solo io veglio, ed aspetto…O mia madre, e tu frattanto la tua figlia cercherai” és una meditació sobre la missió a ella encomanada, al voltant dels dolços valors de la família i a la mare en particular. La música segueix l’estructura d’un andantino belcantista ABA.
La segona part, iniciada amb el recitatiu “Eppur piange. Ah! Repente qual luce balenò nell’oriente” oblida els aires bucòlics, donant pas a un entorn militar que amb l’ària i cabaletta final “Ah, la fiamma che t’esce dal guardo già mi tocca, m’investe, già m’arde” possibilita a la cantant deixar anar tota la seva capacitat virtuosística, amb un ampli desplegament de les coloratures i variacions tan definitivament associades al belcanto rossinià.
La versió que us proposo és la d’Ewa Podles, l’insigne contralt polonesa, provinent del concert celebrat a la gran sala del Conservatori de Moscou el 6 de juny de 2007 i del que ja us vaig portar un esplèndid tast amb la “Cara sposa” del Rinaldo de Handel, la setmana passada.
L’orquestració de la cantata no és de Rossini. De fet no existeix d’aquesta partitura cap orquestració de Rossini, malgrat que hi ha alguns escrits que parlen d’una orquestració del propi compositor.
La versió absolutament fidel al estil rossinià, és deguda al compositor sicilià Salvatore Sciarrino, que la va orquestrar sota l’encàrrec del ROF de Pesaro, per l’edició de 1987. La va estrenar la mezzo-soprano madrilenya Teresa Berganza, sota la direcció d’Alberto Zedda.
Aquí us deixo la cantata en dos YouTubes que he pujat al meu Canal, ja que la llargada de l’obra supera els deu minuts que estableix el límit de durada dels vídeos.
Espero que ho gaudiu i que el post dedicat a la l’Olympe Péllisier us hagi agradat.
“É notte, e tutto addormentato è il mondo. Solo io veglio, ed aspetto…O mia madre, e tu frattanto la tua figlia cercherai”
“Eppur piange. Ah! Repente qual luce balenò nell’oriente…Ah, la fiamma che t’esce dal guardo già mi tocca, m’investe, già m’arde“
IN FERNEM LAND 
Un post magnífic.
Desconeixia totalment la història d’aquesta senyora.
Lo de la Podles és fora de sèrie.
M'agradaM'agrada
Madame Pélissier de Rossini es un caso increíble de transformación moral, pasó de cocotte de lujo a esposa amantísima y sumamente religiosa y en la ciudad de Pésaro se la adora, por su contribución al desarollo de todas las artes y especialmente de la música y aún más especialmente de la música de su esposo, el personaje más famoso nacido en la encantadora ciudad del Adriático.
Años atrás Olympe Pèlissier presidía el Festival Rossini, en el teatro habilitado en el extraradio, con un retrato al óleo ampliado a tamaño descomunal, haciendo mención de su patrocinio de las artes, gracias a la fortuna de su marido (parte de la cual procedía de la fortuna personal de la Colbran, a la que abandonó enferma de la gonorrea que le había contagiado, a cargo de su propio padre-el de Rossini-con una mísera asignación mensual de 1.000 liras, con la justificacióin de que era adicta al juego y así no podría gastar el dinero en ese vicio…).
La cantata “Giovanna d´Arco”, como muy bien menciona Joaquim, la dedicó Rossini a la Pèlissier en 1832, pero no para que la cantara, como en cierta ocasión dijo un famoso escritor y crítico catalán, sino como muestra de afecto y permaneció sin interpretarse durante 27 años, hasta que la estrenara la legendaria contralto coloratura Marietta Alboni el 1 de abril de 1859 en París, durante un concierto en la propia residencia de Rosini, en la ciudad del Sena, donde intervinieron diversos artistas, todos interpretando instrumental o vocalmente arias y piezas musicales del compositor anfitrión. A la Alboni le cupo el honor de concluir la primera parte con “Una voce poco fa” y concluir también la segunda parte con el estreno de la cantata “Giovanna d´Arco”, acompañada al piano por el propio Rossini que adoraba la voz de la Alboni. Radicciotti comentó en una publicación editada después del concierto que la emoción embargaba el ambiente, pues todos deseaban conocer esa pieza no interpretada hasta el presente, del autor de tantas maravillas. La Alboni, dice, estaba nerviosísima, pero nunca se la vió tan hermosa ni tan implicada en la partitura. Comenzó un poco dubitativa, pero inmediatamente se concentró al 100% y al acabar se abrazó a Rossini y ambos lloraron de emoción. El éxito fue enorme.
Esta cantata la modificó Rossini a lo largo de los años
comprendidos entre 1832 y su estreno en 1859. Sobre las orquestaciones ya comenta Joaquim, pero mientras vivió el compositor supervisó las que se iban intentando. La que estrenó Teresa Berganza, ya no en plenitud de facultades, en 1987 en Pésaro, es la que se utiliza cuando se interpreta esta cantata con orquesta. No obstante, se comenta que en 1852 Rossini hizo una revisión, con acompañamiento de cuerdas para los recitativos, pero este manuscrito se ha perdido.
Antes de comentar la interpretación de la eximia Ewa Podlès “LA UNICA”, me agradaría mencionar el repertorio de Marietta Alboni, cantante cuya voz tenía una tesitura que le permitía, aún siendo contralto, cantar de mezzo y de barítono! (estrenó en el Covent Garden el rol de Don Carlos en “Ernani”). Aparte de los roles propios de su cuerda original, en “La donna del lago” interpretó muchas veces el rol de Elena, alternándolo con el de Malcolm; “Anna Bolena” (rol de Anna, estrenado por la mezzo Giuditta Pasta que hoy cantan sopranos ligeras o lírico-ligeras! ); la Norina de “Don Pasquale”; la Marie de “La fille du règiment” (rol que interpretó en múltiples ocasiones, incluso en el Real); aparte del Pippo, cantó la Ninetta de “La gazza ladra”; la Luisa de “Luisa Miller”, de Verdi; el rol titular de “Norma” (que también estrenara la Pasta) y la Amina de “La sonnambula” (que igualmente estrenara la mezzosoprano Giuditta Pasta). Con estos roles que hoy interpretan las sopranos ligeras o las lírico ligeras, la Alboni conseguía éxitos extraordinarios, especialmente con el personaje de Marie (uno de sus roles preferidos) de “La fille du règiment”…En realidad “La fille…” había sio estrenada por una mezzo coloratura, como ya dije en cierta ocasión.
Y cómo canta la Podles esta cantata! Yo ya se la he escuchado dos veces en persona y ahora esta grabación. Genial. En la primera parte está dulcísima y en la segunda, con esas difíciles y endemoniadas coloraturas, llenas de agilidad y rapidez, no tiene nada que envidiar a Cecilia Bartoli. Concretamente en esta cantata prefiero la Podlès a la Bartoli, me impresiona más. Es un caso excepcional de voz de contralto con una coloratura que muchas ligeras quisieran tener. En ningún momento la voz suena fatigada y el agudo final es puro y perfectamente colocado. Qué pena no haber descubierto esta cantante treinta años antes!
Recuerdo que una amiga nos comentó en cierta ocasión (hace unos 25 años) que había visto “Il barbiere…”, con una debutante en La Scala llamada Ewa Podlès y que era una contralto excepcional. Yo creo que nadie le prestó atención, pero a mí me quedó presente su nombre. Por cierto esta maravilla lírica que es Ewa Podlès ganó un premio Francesc Viñas.
Enhorabuena, Joaquim, por haber dedicado este post a una “traviata” redimida (Olympe Pèlissier) que pasó por muchos lechos, antes de acabar siendo segunda esposa de mi compositor de ópera preferido y que, por otra parte, me ha dado ocasión para volver a escuchar la voz que más me ha impresionado de toda mi vida.
M'agradaM'agrada
Magnífica cantata, esplèndida la Podles, encara que em costa associar-la amb la joveneta d’Orleans.
Gràcies Joaquim per aquest post, com sempre molt interessant.
M'agradaM'agrada
Joaquim,
Que bé ens has explicat aquesta història complementada per les dades que, com sempre, aporta en Colbran, un especialista en moltes coses, Rossini entre elles.
M’ha agradat molt sentir cantar la Podles, una gran veu única.
M'agradaM'agrada
Molt interessant. Desconeixia totalment la història de la Sra. Péllisier, però pel que és veu la seva vida no va tenir desperdici. La cantata, com era d’esperar sent de Rossini, magnífica i la Poddles com sempre extraordinaria.
M'agradaM'agrada
Extraordinaria el aria y, como no podía ser menos, el comentario de Colbran. Es muy interesante la historia que gira alrededor de ella.
Me hubiera encantado poder ver a Podlès en directo, despues de escucharla como canta en este aria, supongo que es una las muchas cosas que me he perdido.
Gracias a los dos por este post tan estupendo que he disfrutado muchísimo escuchando y leyendo.
M'agradaM'agrada
Cada dia que passa m’agrada més Rossini. Les àries que sento del post són precioses. I que bé canta la Podles.
L’estudi de Vernet per la homenatjada és un delicat retrat que ens ensenya la bellesa masculina i forta de la “Pellicer” d’uns ulls enormes que són el seu atractiu. Ai!! La història m’ha tocat el voraviu:
molts homes com Rossini prefereixen les putes-i-infermeres al seu costat que les independents traballadores (mezzo i compositora?) com la Colbran!
gràcies Joaquim i Colbran per la feinada.
M'agradaM'agrada
Rossini és un dels meus compositors preferits. Un post molt interessant i el comentari de’n Colbran molt instructiu.
M'agradaM'agrada