Giulietta Simionato (Leonora de La Favotita a la Scala 1962)

Ha mort Giulietta Simionato, la que no fa gaire vaig qualificar con la millor mezzo de la història, motivant certa perplexitat en els habituals i potser en tots aquells que no coneixent-me, puguin llegir-ho sense saber que les meves sentències, tan discutibles com es vulguin, són,  mentre no em demostreu el contrari, inamovibles.

Aquest post tenia que sortir el dia 12 de maig, el dia que la gran mezzosoprano hagués fet 100 anys, però ara de corre-cuita haig de preparar-li el post, tot canviat l’alegria del feliç aniversari, per la tristesa que m’envaeix en aquests moments, ja que la Simionato és la meva mezzo.

Certament no he escoltat a totes les mezzos, algunes per la impossibilitat de fer-ho al no existir constància sonora del seu art i d’altres, senzillament per ser irrellevants i ja se sap que si ets irrellevant, és per alguna cosa.

També és cert que moltes no van tenir la sort de gravar tant com la Simionato, molt present en la majoria de les gravacions de la Decca dels 50 i 60, però també en la majoria de gravacions anomenades pirates i gravades en directe als teatres, on ella va regnar de manera estel·lar. Un altre senyal inequívoc de la seva vàlua i excepcionalitat, però anirem poc a poc, doncs la carrera és llarga i no sempre plegada dels èxits i reconeixements que la història li ha reconegut definitivament.

Giulia Simionato va néixer a Forlì el 12 de maig de 1910. Va ser la tercera filla de Felice Simionato i Maria Truddaiu Barroccu, ell fill del veneto, ell sarda.

El pare era un funcionari del govern italià, que va ser transferit a Forli, provinent de Sardenya, quan la seva muller esperava el naixement del tercer fill. L’embaràs va ser particularment conflictiu i un cop Giulia va arribar al món, el pare va demanar el trasllat altre cop a la illa mediterrània, pensant que el clima recuperaria a la mare, fortament debilitada. Això succeí 40 dies després del part. En qualsevol cas l’ocupació materna, no va aconseguir una residència fixa i al 1918 van traslladar-se a Rovigo, on Giulietta, com la van anomenar sempre la seva família i posteriorment el món, va començar a prendre les primeres lliçons de música al col·legi de les monges.

Ben aviat es varen adonar de les qualitats vocals de la nena, ensenyant-la a pronunciar i recitar correctament, sense els vicis propis de les variants dialectals de Sardenya, amb la boca més aviat closa i varen portar-la a que l’escoltes Guido M. Cremesini, director del Liceo musicale Francesco Venezze. La Simionato va ser admesa al cor com a soprano segona on ja va demostrar aptituds vocals amb escreix, per sobre de les altres integrants.

El mestre veient les possibilitats va suggerir als pares que la filla estudies cant, però la mare, d’un caràcter extremadament sever i poc procliu a la més mínima mostra d’estima (la Simionato no recorda que la beses mai), va tancar-se en banda argumentant que “Piuttosto che fare di mia figlia una donna di teatro, l’ammazzo con le mie stesse mani!”, crec que no fa falta traducció, oi?.

Fins que la mare no va morir, és a dir a l’any 1925, el mestre no va tornar a insistir en la necessitat de que aquella veu no es perdés, però el pare va defugir l’idea per preservar la memòria de la estricta muller acabada de traspassar. No va ser fins dos anys més tard que el pare donà el consentiment, davant la insistència del mestre, per tal de que Giulietta participés en les funcions del Teatro Sociale de Rovigo de les obres Nina, non far la stupida d’Arturo Rossato i Ostrega, che sbrego! d’Arnaldo Fraccaroli.

Durant els assajos d’aquestes obres, el baríton Albanese en escoltar a la Simionato va pronosticar que amb el temps i la preparació adequada, feria caure als teatres a força per la força dels aplaudiments.

Així doncs el 14 de maig de 1927 debutava al teatre, em tan sols 17 anys, Giulietta Simionato. Aquell debut, acompanyat per l’èxit i les crítiques rebudes va motivar que el pare accedís finalment a que la filla emprengués els estudis de cant amb el mestre Lucatello, que aviat va sentenciar que malgrat que la seva veu era molt extensa i capaç, ella era una mezzosoprano i que no es deixés temptar per temptacions en terrenys de les sopranos. Altres consells que li va donar, més desafortunats, com abandonar el solfeig i l’estudi de piano, han estat lamentats per la la gran cantant, tota la vida.

Durant aquells inicis, va estudiar amb el mestre Palumbo a Padua i amb la senyora Tandura a Venècia. L’any 1932 va cantar la Maddalena de Rigoletto i la Lola de Cavalleria a Montagnana.

L’any 1933 va guanyà el primer premi de la primera edició del  Concurs de cant del Maggio Musicale Fiorentino. Els membres del jurat eren Salomea Krusceninski, Rosina Storchio, Alessandro Bonci, Tullio Serafin. Riccardo Stracciari i Amadeo Bassi. La Storchio quan la Simionato va acabar de cantar l’ària de Mignon, li va oferir les flors que li havien regalat a ella va dir-li “Canta sempre cosí, cara”.

Malgrat que el mestre Serafin va propiciar una audició per la Scala, van aconsellar-la que estudiés i que tornés al cap de dos anys.

L’any 1934 va entrar a formar part d’una companyia d’òpera del empresari Faruggia establert a Malta, on organitzava unes temporades d’òpera que s’allargaven a Tunísia i Trípoli.

L’any 1935 va signar un contracte amb la Scala per fer les parts secundaries de les òperes de la temporada.

Tots aquells anys inicials van ser durs i plens de actuacions en rols petits i insignificants i no va ser fins el 16 de gener de 1940 que va assumir el Cherubino de Le Nozze di Figaro a Trieste sota la direcció del mestre Gui, un rol que cantaria moltes més vegades, però que encara va haver de compaginar amb altres rols menors en aquells llargs anys d’aprenentatge,

Mignon al Gran Teatre del Liceu de Barcelona (1947)

L’any 1945 deixa l’Scala i marxa a Suïssa per cantar a la companyia de Maria Morel (soprano que va guanyar també el concurs de Florència al mateix any que la Simionato). Això va significar el debut al Gran Théatre de Ginebra cantant la Dorabella del Così i va se amb aquesta companyia que dos anys més tard va debutar al Liceu de Barcelona (8 de febrer de 1947), on el mateix any cantaria en el Falstaff, La Forza del Destino, Marta, Mignon i Anna Bolena. Va tornar la temporada 1950-1951 per cantar la Carmen inaugural. Malauradament no va tornar més.

Podem escoltar ara l’ària de la Mignon de Thomas (cantada en italià) “Non conosci suol”, tal com la va cantar al Bellas Artes de Mèxic el dia 28 de juny de 1949. Dirigia el mestre Guido Picco

El veritable moment màgic va arribar el 2 d’octubre de 1947 a la Scala, on ella finalment va triomfar amb una Mignon inoblidable que la va llençar definitivament al capdamunt. A la Scala va seguir, ara sí, amb els primers rols que li varen denegar durant tants anys, amb una Rosina de Il Barbiere i amb la Rubria del Nerone de Boito sota la direcció del mític i temut Toscanini que des de els inicials assajos va quedar corprès pel cant de la mezzosoprano. Escoltem de l’òpera Nerone d’Arrigo Boito, a la Rubria de Giulietta Simionato en el fragment del  Act IV  Fanuel … moriro’, escoltarem a Frank Guarrera com a Fanuel, dirigits per Arturo Toscanini, el dia 10 de juny de 1948 a la Scala de Milà. Interessant de veritat

Escoltem ara com era aquell Rossini, abans del esclat de la renaixença del cant i l’escola rossiniana al voltant del Festival de Pesaro. La gravació és del 10 d’octubre de 1950, provinent d’un recital de la Cetra.

Del Bellas Artes de Mèxic escoltarem ara el duet del primer acte, malauradament en italià, del Werther de Jules Massenet. La parella protagonista, en un estat vocal esplendorós era Giuseppe DiStefano i la direcció corria a càrrec de Renato Cellini. La data, el 23 de juliol de 1949

La Scala semblava que volia guanyar el temps perdut i va encomanar-li la- Preziosilla, el Hansel, Marfa de Khovantxina i l’Elcia del Mosé, Carlota al Werther, Isabella a l’Italiana in Algeri, Angelina a La Cenerentola i a l’any 1955 la famosa Carmen de l’any 1955 sota la direcció de Herbert von Karajan i en el francès original, al costat de Gedda, Guden i Roux.

Ja llançada a la fama, von Karajan va quedar fascinat per l’artista i sobretot per la voluntat, la capacitat de treball, el sacrifici, esforç i dedicació que dedicava en allò que més li agradava, que no era altra cosa que cantar. Escoltarem ara l’ària de les cartes tal i com la va cantar a Viena el 8 d’octubre de 1954, sota la direcció del mestre austríac. L’acompanyen la Frasquita de Graziella Sciutti i la Mercedes de Luisa Ribacchi (bastant discretes elles). La Simionato està immensa.

Anna Bolena al Teatro alla Scala (1957) Maria Callas i Giulietta Simionato

Aquells van ser els anys gloriosos que la Simionato compartia el protagonisme amb Maria Callas en la Norma inaugural de la temporada 1955-1956, El Ballo in Maschera de la temporada 1957-1958 o la mítica Anna Bolena (1958), on ambdues personalitats artístiques s’aplegaven al servei de l’art líric deixant moments únics i irrepetibles per la història.

Escoltarem ara com van cantar la Callas i la Simionato la Norma en la famosa edició de la Scala a l’any 1955. És el duet “Oh! rimembranza! … Ah! tergi il pianto”

Repassant la llarga llista dels rols que va arribar a interpretar, ens adonem de la importància del seu llegat, sobretot si com va ser el cas, assolia l’excel·lència en la majoria:

Òperes:

Bartók: El Castell de barbablava (Giuditta)
Bellini : Capuleti e Montecchi (Romeo), Norma (Adalgisa), I Puritani (Enrichetta), La Sonnambula (Teresa)
Berlioz : La damnation de Faust (Margueritte), Les Troiens (Didon)
Bizet : Carmen (Carmen, Mercedes)
Boito : Mefistofele (Marta, Pantalis), Nerone (Rubria)
Bruno Tedeschi: Villon (Margot)
Busoni : Arlecchino (Colombina)
Casavola :  Il gobbo del califfo (Giabattina)
Casella : La donna serpente
Castro : Proserpina e lo straniero (Demetria)
Cherubini : Medea (Neris)
Cilea : Adriana Lecouvtreur (Principessa di Bouillon), L’Arlesiana (Rosa Mamai)
Cimarosa : Il Matrimonio segreto (Fidalma), Gli Orazi e i Curiazi (Orazia)
De Falla : Atlantida (Pirene)
Donizetti :Anna Bolena (Jane Seymour), La favorita (Leonora)
Flotow : marta (Nancy)
Gasco : La leggenda delle sette torri (Dorabella)
Ghedini : maria d’Alessandria (secondo pastore, la cieca)
Giordano : Andrea Chénier (Bersi, Contessa di Coigny), Fedora (Fedora, Dimitri, Piccolo savoiardo), Marcella (Lea), Il re (Astrologa)
Gounod : Faust (Siebel)
Gluck : Ifigenia in AUlide (Ifigenia), Orfeo ed Euridice (Orfeo)
Handel : Giulio Cesare (Cornelia)
Honneger : Anfione (3ª musa), Giuditta, Il re David
Humperdinck: Hänsel e Gretel (Hansel, follet)
Lattuada : Le preziose ridicole (Cathos)
Marinuzzi : Palla de’Mozzi (Suora)
Mascagni : L’amico Fritz (Beppe), Cavalleria rusticana (Santuzza, Lola, Mamma Lucia), Lodoletta (la pazza), Zanetto (Zanetto)
Massenet : Don Chisciotte (Dulcinea), Le jongleur de Notre Dame (Angel), Manon, Thais (Mirtale), Werther (Charlotte).
Menotti : Amhl e gli ospiti notturni (la madre).
Meyerbeer : Gli Ugonotti (Valentina)
Monteverdi : Il ballo delle ingrate (venere), Il combattimento di tancredi e Clorinda (Clorinda), Il ritorno d’Ulisse in patria (Melanto).
Mozart : La clemenza di Tito (Servilia), Così fan tutte (Dorabella), Don Giovanni (Donna Elvira), Le nozze di Figaro (Cherubino)
Mussorgski : Kovantxina (Marfa), Boris Godunov (Marina, hostalera, dida, Teodoro)
Pizzetti : Fedra, Fra Gerardo (una madre, una voce), Orseolo (vecchia e giovane dama)
Ponchielli : La Gioconda (Laura)
Puccini : Gianni Schicchi (La Ciesca), Madama Butterfly (Suzuki, la madre), Manon Lescaut (musico), Suor Angelica (maestra delle novizie).
Purcell : Didone e Enea (Didone)
Refice : Cecilia (la vecchia cieca)
Respighi : La fiamma (Sabina), Lucrezia (Servia), Maria Egiziaca (Povero).
Rimski-Korsakov : Sadko (bruixa)
Rocca : La morte di Frine (Antide, Aglaia)
Rossini : Il barbiere di Siviglia (Rosina, Berta), La Cenerentola (Angelina), Il Conte Ory (Isolier), L’Italiana in ALgeri (Isabella), Mosè (Sinaide), La pietra del paragone (Clarice), Semiramide (Arsace), Tancredi (Tancredi).
Saint-Saens : Sansone e Dalila (Dalila).
Scarlatti : Mitridate Eupatore (Stratonice)
Richard Strauss : Il cavaliere della rosa (Octavian), Elettra (servent), Salome (patge).
Thomas : Mignon (Mignon, Federico)
Verdi : Aida (Amneris), Un Ballo in maschera (Ulrica), Don Carlo (Eboli), Falstaff (Mrs. Quickly, Mrs. Page), La forza del destinon (Preziosilla), Nabucco (Fenena), Otello (Emilia), Rigoletto (Maddalena, Giovanna), La Traviata (Flora), Il Trovatore (Azucena).
Wagner : Il crepuscolo degli dei (prima Norna), L’oro del Reno (Flosshilde), Parsifal (fiore), La Walkiria (Rossweise).
Weber : Il franco cacciatore (Annetta), Oberon (Puck).
Wolf Ferrari : I quattro rusteghi (serva), La damma Boba.
Zandonai : Francesca da Rimini (Donella, schiava)

Repertori de concert:

Beethoven: 9ª simfonia
Dvorak : Stabat Mater
Handel : Il Messia
Mozart : Requiem
Rossini : Stabat Mater
Verdi : Messa da Requiem
Vivaldi : Stabat Mater

Carmen al Teatro alla Scala l'any 1955 amb Herbert von Karajan

Després dels llargs primers anys, quan Simionato es va fer un tip de cantar per l’Itàlia profunda, van venir els grans escenaris:

A partir de 1947, Teatro alla Scala (es va acomiadar l’any 1965), Gran Teatre del Liceu, Teatro Comunale de Bologna, Edimburgh (Festival), Ginebra (Grand Théâtre), Venècia (La Fenice), Trieste (Teatro Comunale G.Verdi), Tori (Teatro Lirico), Verona (Arena), Bèrgam (Teatro Donizetti), Roma (Teatro dell’Opera, Terme di Caracalla), Gènova (Teatro Carlo Felice), Mèxic (Teatro Bellas Artes), Catània (Teatro Bellini), Brussel·les (Théâtre Royal de la Monnaie), Laussana (Théâtre Municipal), Palerm (Teatro Massimo), Strasbourg (Festival), Nàpols (Teatro San Carlo), Florència (Teatro La Pergola), Rio de Janeiro (Teatro Municipal), Lisboa (Teatro Sao Carlos), Londres (Covent Garden, Albert Hall), San Francisco (War Memorial House), Los Angeles (Shrine Auditorium), Amsterdam (Holland Festival, Concertgebouw), Bilbao (Teatro Coliseo Albia 1954, 1955, 1956) Viena (Musikverein Staatsoper), Chicago (Lyric Opera), Pesaro (Teatro Rossini), Tokyo (Takarazuka Theatre, Sankei Hall, Metropolitan Hall), Osaka (Takarazuka Theatre, Festival Hall), París (Théâtre Sarah Bernardt, Tjéâtre National de l’Ópera), Salzburg (Festspielhaus), Nova York (Town Hall, Carnegir Hall, MET), Dallas (Civic Opera), La Habana (Auditorium), Hamburg (Musikhalle Grosser Saal, Staatsoper), Budapest (Magyar Allami Operahaz), Berlín (Deutsche Oper),   Munic (sala Hércules), Zuric (Kongresshalle),  Oslo (Royal Opera), Estocolm (Konzerthaus), Copenhaguen (Falkoner center), Moscou (Teatre Bolshoi, Teatre del Krelim), Boston (Hynes Civic Auditorium), Cleveland (Public Auditorium), Atlanta (Civic Auditorium).

Escoltem una raresa, la cançó gòtica de la Marguerita de la Dannazione di Faust tal i com va cantar-la al San carlo de Nàpols el 22 de desembre de 1964 sota la direcció Peter Maag.

Lluny de les gravacions més conegudes, us vull portar en aquest sentit homenatge, mostres de la versatilitat, musicalitat, adequació estil·lística i gust extrem de la gran mezzo, cantant l’ària de la Servilia de La Clemenza di Tito de Mozart, tal i com va cantar-la a la Piccola Scala el 1 de febrer de 1966 sota la direcció de Nino Sanzogno.

L’última actuacio oficial va tenir lloc el 27 d’agost de 1979 al Festival de Salzburg, on va participar en un concert homenatge a Karl Böhm, cantant el “Non so più” de Le Nozze di Figaro.

Giulietta Simionato (Eboli)

Va gravar oficialment 16 títols d’òpera, alguns d’ells vàries vegades, la majoria per la DECCA, alguna per la EMI i les primeres gravacions, per la Cetra.

Adriada Lecouvureur (1961),
Il Matrimonio Segreto (1950),
La Favorita (1955),
Andrea Chénier (1941,  1968)
Cavalleria Rusticana (1940, 1952, 1960)
La Gioconda (1957)
Suor Angelica (1962)
Il Barbiere di Siviglia (1950, 1956)
La Cenerentola (1950, 1963)
L’Italiana in Algeri (1954)
Aida (1951, 1958)
Un Ballo in Maschera (1961)
Falstaff (1964)
La Forza del destino (1955)
Rigoletto (1954)
Il Trovatore (1956, 1964)

No vull acabar aquest homenatge sense deixar-vos amb el testimoni de la gran cantant verdiana que la Simionato va ser.

En primer lloc us deixaré el final de l’escena del judici del 4at acte de l’Aida. El temperament dramàtic, mai vulgar i sempre expressiu i musical, manté sempre a la intensa cantant en la correcció, sense buscar els efectes veristes i excessivament melodramàtics que altres col·legues, amb més potència i volum vocal que ella, utilitzaven en aquesta escena crucial.

En la versió d’estudi amb Herbert von Karajan, els experiments del genial director, a la taula de so, no ens deixen apreciar, malgrat el cant excels de la mezzo, la intensitat vocal e interpretativa d’aquest final, és per aquest motiu que us deixo la gravació de la Cetra de l’any 1951, al costat de Giulio Neri com a Ramfis, dirigits per Vittorio Gui.

I ara la seva Azucena. Per sort tenim uns YouTubes molt valuosos d’unes representacions del Coven Garden de Londres del 26 de novembre de 1964 on podem veure-la en acció. L’acompanya Bruno Prevedi en un impressionant “Condotta ell’era in ceppi”.

L’acomiadaré amb la Casta Diva de la Norma de Bellini, que va gravar l’any 1961, en un intent d’aproximació a la vocalitat original del rol. Una vegada més Giulietta Simionato demostra la seva gran classe com a belcantista. Dirigeix l’orquestra dell’Accademia Santa Cecilia di Roma, Alberto Paoletti.

Possiblement em podreu dir en tots i en cadascun dels fragments i altres que hagués pogut posar (he oblidat la vessant verista), que teniu en ment, altres mezzos que us agraden més, però difícilment aquestes, van cantar tan bé tots els repertoris com ella.

Sense estridències, amb una professionalitat excepcional, una veu d’extraordinària qualitat i un sentit dramàtic intens, la Simionato va segellar una carrera exemplar. Hi han per sort, molts documents que ho testimonien, documents que perduraran per l’eternitat i ens deixaran pel nostre gaudi, l’art d’una de les grans artistes del segle XX.

Ciao Cara!