Aquesta setmana vaig rebre una proposició via Facebook, de Moments d’Òpera, el programa que des de Olesa Ràdio, lidera l’Albert . És tractava d’escriure aviat a l’adreça que et proposaven i els 3 primers en fer-ho, rebien gratuïtament 2 entrades per assistir ahir a les 9 de la nit, al concert que organitzava l’obra social de Caixa Terrassa en la seva temporada 2009-2010.

Vaig escriure i la contesta va ser immediata, ets el primer, tens 2 entrades a la teva disposició. GRÀCIES ALBERT! li vaig dir, et prometo fer la crònica a In Fernem Land. Ai que vaig dir!, la crònica!, si si, he tornat a mirar el correu d’agraïment que vaig enviar-li i ho vaig dir o sigui que aquí teniu la crònica del concert d’ahir.

És molt sa comprovar com fora de la egocentrista Barcelona hi ha vida cultural pròpia. Ens creiem tan el melic del món, que ho oblidem massa sovint i tan que critiquem al centralisme madrileny i a Barcelona fem exactament el mateix amb Catalunya. En un comentari que vaig deixar al Café de Nit de la Glòria i en Josep arran del Cosi fan tutte dels Amics de l’Òpera de Sabadell, ja els deia que tinc una assignatura pendent i uns quants prejudicis a aparcar, amb l’excel·lent tasca que fan els de L’AAOS i també perquè no dir-ho, la mandra d’agafar el cotxe i sortir de la ciutat per anar a gaudir del que s’ens proposa des de l’exterior.

Doncs bé, ahir vaig deixar el cansament acumulat de tota la setmana i em vaig desplaçar fins a Terrassa, no amb certa dificultat motivada per les obres a la Rambla d’Egara que per algun moment em van fer témer que arribaríem tard. Finalment vaig aparcar amb més facilitat de la prevista i ens vam disposar a gaudir de la proposta que l’Orquestra Filharmònica de Baden-Württemberg, sota la direcció d’Ola Rudner, el seu director titular des de la temporada 2008-2009.

El programa era magnífic. S’iniciava amb l’obertura de l’òpera Fidelio de Beethoveen i seguia amb el Triple concert per a violí, violoncel i piano op. 56 del mateix compositor. La segona part estava integrada per la simfonia núm. 4 en mi bemoll major, Romàntica, d’Anton Bruckner.

El que em feia més il·lussió era escoltar el preciós i espectacular triple concert, tan difícil de programar en els cicles de concerts de les temporades.

L’aperitiu de l’obertura de Fidelio, em va deixar neguitós. L’acollidora sala del Centre Cultural de Caixa Terrassa és prou amplia com per expandir el so , però en realitat l’acústica d’aquest auditori és molt seca i la música arriba d’immediat, amb la qual cosa s’aprecia amb tota la cruesa les mancances que qualsevol interpretació pugui oferir, suposo que de igual manera deuen arribar les virtuts i excel·lències,però ahir no vam tenir l’oportunitat de comprovar-ho.

Jo també creia en aquell tòpic que diu que les orquestres alemanyes són totes bones, doncs no, no és així.

L’Orquestra Filharmònica de Baden-Württemberg m’ha fet rememorar els anys de l’OCB abans de Decker, ho recordeu?, doncs allò mateix. Manca de cohesió, imprecisions, so empobrit i de baixa qualitat i errades, si també errades notables en el metall i la fusta i una certa desídia del conjunt. Potser els violins eren els únics que mostraven l’energia suficient per mantenir l’estructura i la dignitat de la formació, però el conjunt és mediocre.

Passat l’ensurt del Fidelio, esperava que el trio protagonista de l’obra beethoveniana animés la primera part. Però el Trio Kubelik (Shizuka Ishikawa, violí; Karel Fiala, violoncel i Kvita Bylinska, piano) no ha estat a l’alçada del gran repte. Violí i violoncel amb un so petit, però sobretot, en molts passatges allunyats de l’afinació més elemental i és clar, deixar tota la responsabilitat a la  pianista és un pecat mortal.

Malgrat tot, Beethoven és molt gran i encara he pogut gaudir de la genialitat d’aquest concert, tot pensant en una de les gravacions que tinc més gastades de la meva cdteca (la versió de Karajan amb Oistrach, Rostropovitx i Richter).

En acabar, amb un públic que no omplia l’aforament, força satisfet a jutjar pels comentaris dels veïns, tot i que els aplaudiments no han amagat la carència d’entusiasme i amb la sensació de traïdoria envers el regal que m’havien fet, li he proposat a Colbran d’anar a sopar. Al costat de l’auditori havia vist un lloc prou agradable que segurament ens ferien quelcom.

He pensat que l’Albert no s’enfadaria, ell és un bon gurmet i sobretot, jo no em veia en cor d’esbrinar si la Filharmònica de Baden-Württemberg era capaç d’obrar el miracle amb Bruckner, justament Bruckner , un compositor que amb una mala orquestra pot arribar a ser letal!.

El restaurant és molt digne, s’anomena Oblongo i el seu xef Jordi Bañús. Sense secrets, fan unes verdures a la graella i un turbot acompanyat d’una deliciosa escalivada que m’ha fet oblidar la mediocritat escoltada.

No he tingut sort, d’acord, però m’atreviria a suggerir als programadors d’aquest o altres cicles similars, que mirin cap a casa, tenim orquestres millors i solistes per tocar el triple concert, infinitament més dignes que aquests del Kubelik. Els temps no estan per dispendis i si per oferir feina a la gent de casa.

Per rescabalar-me, us deixo el triple concert per els solistes esmentats abans, David Oistrakh, Mstislav Rostropovich i Sviatoslav Richter, però amb la Moscow Philharmonic orchestra, sota la direcció de Kyril Kondrachin, en una interpretació de l’any 1970.