IN FERNEM LAND

OBC: QUADRES D’UNA EXPOSICIÓ IRREGULAR


El penúltim programa del mestre Oue amb l’OBC havia creat una bona expectació i l’Auditori presentava una generosa ocupació, tot i que no estava ple del tot.

De les tres obres programades, dues eren de gran repertori i especialment idònies pel mestre. El Don Joan de Richard Strauss i els Quadres d’una exposició de Modest Mussorgski, són obres per a gran orquestra, riques en colors i atmosferes, ambdues èpiques i líriques, descriptives i d’enlluernadores orquestracions. Què el resultat final no hagi estat el que jo esperava, pot ser motivat per vàries raons, subjectives potser, però també objectives. Intentaré explicar-me.

El programa ha començat amb la primera audició de Nocturno sevillano, un petit poema simfònic d’Agusti Borgunyó, compositor sabadellenc, més conegut a casa nostra per les seves obres sardanístiques, que no pas per a tota la seva carrera musical, centrada en gran part als Estats Units, on va abraçar múltiples facetes, ja sigui al costat de Xavier Cugat o assumint la direcció artística de l’emissora WOR, entre moltes d’altres.

L’obra que s’ha escoltat per primera vegada a Barcelona va ser escrita l’any 1941, tot i que escoltant-la no ho diríem pas i la situaríem més aviat a l’entorn d’Albeniz o Turina, amb tots els tòpics associats a la música simfònica d’arrel folklòrica andalusa. No us puc dir res dolent d’aquesta obra, però tampoc res especialment remarcable. És una obra d’audició agradable, melòdica i un tarannà conservador i sense cap afany investigador o de risc. M’ha semblat una obra sense res veritablement remarcable, ni molt menys genial. La música de Borgunyó és fàcilment consumible, una postal sonora turística, més pròpia per a acontentar al públic nord-americà a qui anava dirigida, avid de les típiques sonoritats atapeïdes d’andalusismes.

La interpretació tampoc m’ha semblat especialment inspirada, tot i cercar les atmosferes nocturnes que la partitura vol recrear, tirant dels melismes i arpegis arabitzants, d’una orquestració anacrònicament plagiada dels grans mestres espanyols.

Amb el Don Joan arribava el primer plat fort de la nit. Oue ha entrat amb exuberant entusiasme, fent presagiar una gran versió, però no sé si l’obra no ha estat prou assajada o el mestre Oue no ha estat prou precís, creient que l’orquestra, coneixedora abastament de la seva idiosincràsia gestual, sabria entendre tot el que se’ls exigia. No ha estat així, i al costat de moments extraordinàriament aconseguits i de bellíssima factura i sonoritats pletòriques, com els més lírics i tendres, hem pogut copsar-ne d’altres excessivament confosos i mancats de la transparència expositiva, que fan d’aquest poema simfònic, alhora que un brillant exercici de les possibilitats sonores d’una orquestra, el temut baròmetre de les capacitats tècniques de la mateixa i ahir, deixeu-me dir que l’OBC sota la direcció del mestre Oue ens va mostrar uns límits que altres vegades s’havien superat amb nota.

La curta segona part, estava inicialment integrada únicament pels Quadres d’una exposició de Modest Mussorgski en la genial orquestració que Maurice Ravel va fer l’any 1922.

El mestre Oue ha optat per passejar davant l’exposició pictòrica, amb parsimònia, potser excessiva, doncs a vegades ha estat a punt d’engegar-ho tot a rodar. Jo crec que no ha estat així, però ha jugat amb foc.

L’obra de Mussorgski-Ravel és especialment idònia per mostrar el nivell dels solistes de l’orquestra i ahir divendres, al costat d’actuacions tan espectaculars com la de Mireia Farrés, ni van haver d’altres més discretes, per bé que el conjunt va ser de notable alt.

El més discutible, sota el meu punt de vista, va ser escollir  els temps amplis, farcits amb algunes pauses potser una mica arbitràries, que deixaven el discurs expositiu mancat de la continuïtat necessària. Tot i així, reconeixent la particular i discutible versió, és l’obra que em va interessat més de la nit i on Oue va estar més personal. També la disciplinada orquestra el va obeir o entendre millor i el resultat, si bé discutible va ser més brillant i tècnicament més ben resolt.

Com és habitual en ell, va reforçar amb els cops d’efecte necessaris, aquells passatges més espectaculars, acabant amb una Gran Porte de Kiev que va fer saltar l’entusiasme entre el públic.

Ahir el mestre, absolutament alliberat de la pressió en que va estar sotmès durant gran part de les darreres temporades, on se’l jutjava més per la forma que el contingut, ens va regalar una propina que prèviament ens va explicar amb un anglès pràcticament inintel·ligible, ja fos per la seva pronunciació conflictiva, com per una amplificació molt deficient, la propina que ens oferia als musics de l’orquestra i al públic. Va escollir una peça que el seu mestre, Leonard Bernstein, va escriure per a ell. Una petita obra pianística a quatre mans, que Eiji Oue va interpretar acompanyat de Dolors Cano. Un gest molt simpàtic que sense cap mena de dubte donarà de menjar a tots aquells que esperen aquestes mostres extravertides del mestre Oue, per carregar per enèsima vegada contra aquesta faceta de la seva personalitat tan poc elegant com espontània, que té de demostrar la seva estima. No cal dir-vos que ha acompanyat la peça amb un intent de cant i uns crits poc intel·ligibles, que semblaven que altre cop, volia mostrar-nos la seva particular manera de fer-nos veure que és un culé convençut.

A l’espera d’aquesta segona de Mahler que clourà oficialment la seva titularitat i sense amagar-vos una certa decepció per el resultat global del concert d’ahir, em quedo amb el convenciment que cal fer-li un homenatge, però tenint en compte les següents reflexions sorgides dels comentaris i propostes que tan amablement heu deixat en el post que us vaig deixar:

La proposta del llançament de confeti o fulls de ma acolorits, com es fa al Liceu o al MET, no és factible. Les llotges del tercer pis, inicialment idònies per fer-ho, queden molt separades del hemicicle i el més probable és que caiguessin sobre les graderies laterals del primer pis. Si s’utilitza aquest enclavament molt més proper al hemicicle, no hi ha prou alçada per tal de que prenguin el vol suficient, per fer l’afecte i impacte visual que un llançament com aquest requereix.

El mateix succeiria amb un llançament de flors.

No crec factible que els musics de l’orquestra s’avinguin a tocar alguna cosa cantable, per tal de que el public ens hi afegim. Si s’ha de cantar alguna cosa, ha de ser per part d’un grupet d’espectadors que ens llencin sense vergonya a fer-ho, fent-se audibles entre els previsibles aplaudiments i comptant que la resta els segueixi. Penso amb els Amics per sempre que heu dit o amb l’hora dels adéus, tan kumbaià que la sap tothom. El risc que la cosa no arrenqui em fa desestimar la cantada.

També havia pensat en la possibilitat que tothom que vulgui homenatjar-lo, porti flors (una rosa, un pom, un ram, això tan se val) i en lloc de llençar-les, ens apropéssim fins el podi i les depositéssim a sobre, si en som molts pot ser veritablement emocionant i d’impacte assegurat. És una opció perfectament compatible amb tots els concerts, sense necessitat d’organitzar prèviament grans campanyes. Senzillament tothom porta les flors i en acabar el concert baixa fins la platea, s’apropa al podi i deixa les flors a sobre.

Jo descartaria el oue oue oue oué, ja emprat en altres ocasions i de dubtosa idoneïtat estètica (cal preservar-la).

La pancarta o pancartes m’agrada, però necessita d’una forta inversió a no sé que algú es presti generosament a fer-la de franc. Ha de ser prou gran com per fer-se veure a tot l’Auditori un cop desplegada. Jo havia pensat ferles verticals, seguint la grafia nipona, tot i que una hauria de dir el mateix en català i les llençaria des de les llotges del tercer pis més properes al hemicicle, d’aquesta manera tothom les veuria, una a cada banda.

També heu dit portar un distintiu a la solapa. Podríem pensar en una xapa, però és costós i difícil de saber quantes n’hem de fer. Poques no es notaran i si en fem moltes i finalment la gent no si enganxa, serem nosaltres qui ens enganxarem els dits.

Finalment, seguint encuriosit l’alerta que ens ha deixat el José Luis, jo també he intentat comprar entrades per el darrer dia i la venta està bloquejada!!! hem d’esbrinar els motius.

EL CONCERT DEL DIA 8 DE JUNY S’HA CANCEL·LAT  AMB MOTIU DE LA VAGA GENERAL DELS FUNCIONARIS CONVOCADA PER AQUEST DIA (JA ÉS MALA SORT!). PER TANT EL CONCERT DEL DIUMENGE SERÀ EL DARRER DEL MESTRE OUE.

Us demano doncs, a falta d’altres i noves propostes que poden arribar, que decidiu entre aquestes propostes, tenint en compte que sembla que el 83% del vots emesos (30 de 36 són partidaris de l’homenatge), un 64% sou partidaris de fer-ho tots els dies (18 de 28 vots).

L’ENQUESTA ROMANDRÀ ACTIVA FINS EL DIMARTS.

9 comments

  1. Isolda

    Malauradament el concert d’ahir no va ser dels més encertats per part del mestre Oue. La corda sonava pobre contrastada amb la resta, si més no, amb el metall massa sorollós. Malgrat tot, el Don Joan per mí va ser el millor, possiblement mèrit del mateix Strauss on deixa palesa la seva inspiració, tendresa i emotivitat i que a mi m’arriba al “moll de l’os”, té el do d’emocionar-me.
    Dels Quadres d’una exposició l’únic extraordinai i com bé dius de reclinatori vaig trobar la Mireia Farrés, la resta desigual sense cap emoció.
    És increible el rendiment què és pot treure d’una mateixa orquestra diferents directors, s’ha demostrat sols amb una setmana. Entre Minkowski i Oue no hi ha color, evidenment a favor del primer.
    Estic segura que el pròxim concert serà molt millor, gaudint-lo com ha passat la majoria de vegades. Ànims mestre!!

    M'agrada

  2. José Luis

    Isolda: “És increible el rendiment què és pot treure d’una mateixa orquestra diferents directors” Y siempre me pregunto si, aparte de las opciones estéticas que elija el director, no es su capacidad para motivar a los músicos y la voluntad de éstos lo que más determina el resultado final. Casi como en el futbol, con perdón… 😉

    M'agrada

  3. Manuel

    Eiji Oue es un director de gran categoría. Se permite hacer arriesgadas versiones, jugar con las convenciones. Lo demostró con el Beethoven de la Pastoral. Algunas veces, cuando sale bien, llega a la genialidad. Pero el camino es amargo para el oyente. Tiene que luchar contra sus propios fantasmas, para entrever al final una lectura nueva, renovada. Creo que estos Cuadros ruso.franceses quería enlazarlos directamente con Strawinsky(en la memoria aun me resuena el sobrecogedor Pajaro de Fuego). Como el otro gran maestro ruso, Oue pareció querer desnacionalizar esa tensión en los cuadros, abstraerlos de sus pequeños discursos, reducirlos a ritmos y acordes, extrayendo la lujuria de su intrínseco color en primer termino, en lugar de la contraposición de humor/dolor y fe religiosa que abona el discurso más convencional (y más lucido). Todos estuvimos estupefactos ante la gran puerta de Kiev. Sobrecogedora, Grandiosa…. Una demostración de la diferencia entre un kappelmeister (con todos los respetos) y un Maestro. Entre aquel que “RECREA” y el que ES creador. No vamos a tener a otro como él, con esa capacidad para enfurecernos y luego arrodillarnos finalmente. El resto del concierto magnífico. Borgunyó un magnífico orquestador. Y del Don Juan no puedo hablar. Quizá comentar el domino, el pulso, las entradas de episodios que en ningún momento perdió interés, y que para mi sostuvo una lectura (literal) clara y contundente, muy en la línea de Strauss: el viaje de la luz a la oscuridad, de la vida a la muerte, con la vida agitándose como metria prima y única. Resaltar el metal, sobre todo las trompas que sonaron sobrenaturales.

    M'agrada

  4. Per mi avui el concert ha estat dels millors de l’any, excepte la peça “borgunyosa”, ben tocada, però prescindible.
    Don Juan ha sonat molt brillant, lluïda, espectacular.
    Els Quadres, potser més lenta del que estem habituats però excel·lentment equilibrada, plena de detalls innovadors i efectius. Hem sortit plenament satisfets i el públic li ha mostrat amb entusiasme a Oue i l’OBC el seu agraïment.

    M'agrada

  5. montserrat tur rosello

    Per a mi el concert d’aquesta tarda tambe ha sigut un dels millors i mes emocionans de aquesta temporada, sobre tot la segona part amb els cuadros…..encara s’em posa la pell de gallina recordan el apoteosic final , he disfrutat moltisim, . Crec que el mestre Oue ha tingut el reconeixement de la majoria d’el public que estaben al Auditori (a uns cuans s’els escapa el autobus i en cuan sona l’ultima nota ya surten correns) (ya en perdonaran pero penso que es de mol mala educacio sobre tot per els musics ).

    M'agrada

  6. En teoría tendría que haber sido un concierto redondo porque con estas obras se van de gira, o por lo menos vendrán a Valencia el próximo 11 de junio, lamentablemente no podré asistir, me hubiera gustado para poder contrastar opiniones.

    M'agrada

  7. maribel y victor

    Nosotros hemos ido al concierto esta mañana y hemos salido muy satisfechos. Estoy de acuerdo con Joaquim sobre la interpretación de Mireia Farrés. Ya en 2006, el director Hans Graf, la eligió como solista en el Concierto para piano, trompeta y orquesta de cuerda de Xostakóvitx y disfrutamos mucho, aunque eramos pocos. La gran puerta de Kiev siempre me deja sobrecogida, aunque no tanto como los dos ultimos movimientos de La resurrección de Mahler, que espero con expectación, ya que siempre nos depara momentos de emoción indescriptible y hasta lágrimas de emoción .
    Nosotros nos uniremos al homenaje al maestro Oue llevando flores al podio.

    M'agrada

  8. GLÒRIA APARICIO

    Avui Diumenge, després d’aquest penúltim concert de la OBC, quan semblava que començava a acceptar, ( mai aprovar ) la absència del meu estimat “Mestre” i després també d’emocionar-me al límit i aplaudir fins quasi bé escaldar-me les mans, he tornat a sentir molta tristor , molta ràbia i moltíssima impotencia….jo he vist al Mestre radiant energia i sentiment com mai, heu vist com el miran els músics? i el més important, com ha sonat la OBC ! i estic contenta perque la sala en plé ( treient els quatre grollers de sempre) ha reconegut el gran treball fet, fins una companya de seient que a principi de temporada es mostrava anti-OUÉ es desfeia en aplaudiments, m’ha dirigit una mirada i ens hem entés… i es que és tant evident…….
    Felicitats Músics ! i gracies, ha estat un concert “Magnífic” Us estimo .Glòria A.

    M'agrada

  9. Ram

    He sentit el concert del diumenge 23 i he sortit satisfet, però no m’ha arribat al cor com altres vegades. Com diu el Joaquim, crec que li ha faltat una mica d’equilibri. El alguns moments les cordes (els segons violins potser?) fins i tot m’ha semblat que no estaven perfectament centrades.
    Strauss m’ha agradat més que els quadres, potser la partitura és més flexible o potser el mestre no ha experimentat tant.
    La segona part ha tingut moments excel·lents -el final, per descomptat, un d’ells-, però d’altres menys rodons. No crec, però, que hagi estat a causa del tempo lent, que m’ha agradat, sinó de l’equilibri de tot plegat.
    O potser és que estem darrerament mal acostumats a una excel·lencia permanent de l’orquestra i qualsevol imperfecció ja no ens agrada tant. Si és això darrer, potser l’any vinent tornarem a la realitat.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això: