Quina nit! és una comèdia musical Salvador Bonavia i Jaume Mestres.
A Quina nit! hi ha una cançó que cantava La Bella Dorita (María Yañez García), vedette mítica del Paral·lel de la postguerra, anomenada Sopar d’amor.
Avui, que promet ser una nit molt sorollosa, xafogosa i llarga, us deixo amb ella, no sóc capaç de concentrar-me en res més seriós.
Pel que fa al tema de la Copa Mundial de Futbol guanyada per la sele·lecció espanyola, tan sols dir-vos que conec a tanta gent, però tanta, que avui serà molt feliç, que tan sols per això ja estic content. Son familiars, amics, coneguts i saludats que desitjaven que La Roja guanyés. Totes les altres lectures, que ni hauran moltes, no m’interessen gens ni mica. Ni els comentaris de les cadenes de televisió que mai miro, ni de les tertúlies que tinc prohibidíssimes pel metge.
Repeteixo, no és la meva sel·lecció, però és la més propera a la meva, tant, que fins i tot els hi cedim jugadors.
Han fet una cosa grandiosa, guanyar un Mundial i al final, veure a Puyol i Xavi embolicats amb la senyera i fent-li petons, no deixa de ser quelcom políticament incorrecta, en una festa on per a molts tan sols hi cap una bandera i mira, ves, m’agrada per la provocació que pot suposar per a tots aquest que han tingut que veure com un la sel·lecció espanyola de futbol ha tingut de copiar el model del millor equip de lliga espanyola i és clar, amb una gran quantitat dels seus jugadors. Després de tants i tants intents de fer una sel·lecció emmirallada en altres models no triomfadors, m’agrada força que hagi sigut així. És un argument que també han fet servir els holandesos per tal de fer una mica més seva la victòria d’Espanya i assumir la derrota.
El que és evident és que no hi ha triomf, sense equip i aquesta sel·lecció ha guanyat perquè son bons i sobretot per ser un gran equip.
Felicito als campions i a tots aquells espanyols que avui són més feliços que dissabte per la tarda.
A casa sempre em van dir que havia de ser generós.
Fins demà amics.
IN FERNEM LAND 
Fantásticos comentarios ,Joaquim!
Destacaría un par de detalles, sin entrar en las cuestiones técnicas donde evidentemente, Del Bosque ha sido fiel a seguir/imitar el juego del mejor equipo actual de la Liga Española BBVA que es el Barça y que ha supuesto, el título mundial :
Uno, que los seres humanos se quieren o se aprecian ( aunque puedan considerarse parcialmente, intereses mercantiles), aunque sus lugares de procedencia y a lo mejor sus ideas, son diferenciadas : los grandes abrazos de profesionales y amigos que defienden a los máximos rivales como Barça y Real Madrid, es decir Puyol y Xavi con I.Casillas
Dos y este me ha tocado el corazón como socio que soy desde hace 42 años del RCD Espanyol : la camiseta que se ha sacado Iniesta al marcar el gol de la victoria, con dedicatoria a “Dani Jarque siempre contigo”. Espero que esta imagen sea recordada por todos los pericos y por supuesto por el Consejo de Administración del Club, para agradecérselo sincera e institucionalmente al jugador del Barça, pese a la rivalidad a veces muy tensa que ha existido o pueda existir entre los dos clubs.
M'agradaM'agrada
Para mí si que será “Quina nit!”, pues desde que ha acabado el partido los claxons, los berreos y los aullidos de energúmenos que así se creen que ponen en conocimiento del personal el triunfo de la selección de España, me están poniendo en tal estado de excitación que ya llevo tomados dos comprimidos de Diazepán. Es que no trabajan mañana? Es que les importa un rábano que las personas de la torturada Via Laietana zona sur durmamos o no, tengamos un infarto como consecuencia de una contaminación sonora sólo equiparable al ruido de una discoteca con “música” a todo volumen y esto ya desde hace casi tres horas y lo que queda? No hay unas normas que cumplir en cuanto a ruido?
A mí que haya ganado España me deja tal cual. Mejor que haya ganado, pero sabía la que me esperaba si esto sudedía. Joaquim lo ha podido comprobar hasta hace bien poco.
Pero vayamos a lo que me interesa y ello es “Quina nit!”, el vodevil con canciones de Salvador Bonavìa y Jaume Mestres, estrenado en 1952 en el Teatro Romea, con Bella Dorita como protagonista y repuesta años más tarde, en su versión completa (sin censura), por la vedette de los ojos verdes Gema del Río.
Lo que es curioso es el hecho de que Bonavìa y Mestres, a partir de “La Gilda del Paralelo” (1949), pudieran estrenar títulos arrevistados, mejor dicho vodeviles con canciones, en catalán!!! Debían tener algún tipo de bula…
El cuplé/canción que nos facilita Joaquim, con sus dobles intenciones y sinuosas inflexiones de voz, difícilmente hubieran pasado la lupa de los censores, si en su momento hubiera sido interpretado así. Aunque por muchos es sabido la cantidad de multas que llegó a pagar La Bella Dorita, por pasarse la censura por donde fuera.
Felicitaciones a la selección española, casi blaugrana, a pesar del martirio que me espera esta noche.
Quina nit!
M'agradaM'agrada
Colbran, te entiendo y te acompaño (a mi pesar) en el sufrimiento desde la Plaza Real. Y como si los gritos de los energúmenos fuesen pocos, los vecinos de arriba han decidido montar una fiestecita.
Hace un rato, acabo de bombardear con globos de agua a un grupo que iban dando voces con un megáfono.
Entiendo la alegría de todos y en cierto modo me hace ilusión que hayan ganado, pero el poco civismo que demuestran las masas cuando se revolucionan es insoportable.
Pero en fin, nada que no se pueda solucionar con unos buenos tapones para los oídos
M'agradaM'agrada
En la calle Marina, tres cuartos de lo mismo con coches subiendo y bajando con el claxón sonando a toda pastilla y niños (que ya tendrían que haber estado en brazos de Morfeo desde hacía rato) gritando a grito pelado, mientras yo esperaba pacientemente que una cadena de pago digital cumpliera su horario y me dejara ver una película programada para paliar el escándalo exterior que sabía que no me dejaría dormir hasta altas horas de la noche. Pero no, tampoco esta cadena cumplió su horario y repetía una y otra vez besos y llantos y fans haciendose fotos con sus ídolos, lo habitual en estos casos. Unas horas antes, mientras veía un programa grabado, el suspense de no oír ni el griterío producido por un gol o el sonido de la decepción llegó a tal punto que hasta conecté con la dichosa cadena para ver qué diablos pasaba. En fin, han ganado, supongo que se lo merecían, me alegro, me he quedado una noche a medio dormir y a otra cosa mariposa.
M'agradaM'agrada
Por fin se acabó esta larga y ruidosa noche!!!!!
Felicito a todos los que hoy sean un poco más felices.
Según estadisticas economicas, el pais que gana el mundial , su PIB sube entre un 0,6 y 1punto…….algo es algo…..
Me quedo con dos imagenes.
La camiseta con el recuerdo a Dani Jarque, que llevaba pegado a su pecho el gran caballero que es Iniesta.
Y la senyera que pasearon y besaron Xavi y Puyol….
M'agradaM'agrada
No es la meva selecció….. la meva selecció esta prohibida per els espanyols que s’autodominen “democrates”.
NO, per mi no ha sigut una bona nit.
M'agradaM'agrada
M’ha agradat moltíssim!!!! la cançó de la Bella Dorita! 😉
M'agradaM'agrada
Té molta gràcia aquest cuplet, molta més que les mostres d’espanyolitat desbocada que he patit aquesta nit.
Entenc que no sent tampoc la meva sel•lecció puguem estar contents per la consecució del títol, però hi ha una estètica que no puc suportar.
Aquest jovent amb samarretes imperi, una certa xuleria musculada, molt més desenvolupada que el cervell i la bandera amb el toro, em preocupa i molesta. No puc fer-hi més.
Jo sóc fruit d’una època plena de referents i prejudicis, la meva filla ja ho veu diferent, tot és molt més natural i a la seva colla hi ha gent ben barrejada, signes del temps sense cap mena de dubte, millors que els nostres.
Quan veig una bandera espanyola a un balcó penso que a aquella casa hi viu un militar o un policia i ahir vaig veure que no és així, a l’escala de casa meva, un matrimoni que mai a la vida s’havien manifestat, la van penjar, tots dos mestres, ben simpàtics i normals, més joves que nosaltres i sense fills.
Tot el cap de setmana hem discutit a la taula aquest tema i segurament alguna cosa està canviant. Tan de bo sigui així, malgrat que la meva sel•lecció també és una altra, tot es veu millor amb tolerància.
Si ells, quan els toca ser generosos amb Catalunya, ho fossin com tots els que estem moderadament satisfets i amb por de dir-ho obertament, segurament s’acabaria immediatament el problema.
El cuplet és molt simpàtic.
M'agradaM'agrada
No son la selecció del meu país, però me n’alegro pels amics i companys que volien aquest triomf.
Sobre la “provocació” de Xavi i Pujol, no crec que aquesta vegada els “mesetaris” diguin res, ja que si s’ha guanyat ha estat en gran part gràcies a ells.
No he vist cap partit (ni la final) ja que no estava preparat per aguantar segons quins comentaris, però el soroll i merder al carrer m’ho ha anunciat puntualment. Felicitats pel post.
M'agradaM'agrada
Quina nit a Madrid! Tothom eufòric.
El gest de Puyol i Xavi amb la senyera no és només un gest, són conviccions.
M'agradaM'agrada
De bien nacido es ser agradecido. La web oficial del RCD Espanyol y sus capitanes agradecen sinceramente el gesto y la camiseta de A.Iniesta recordando a su íntimo amigo y rival, Dani Jarque.
Copio y pego :
Dilluns 12 Juliol 2010
Un detall inoblidable
Va ser una rematada seca, encertada i va sembrar d’alegria milions de llars que estaven pendents del cronòmetre. La rematada d’Iniesta quedarà per a la història com la que va valer el primer títol Mundial per a la selecció espanyola, però també va estar acompanyada d’un gest igual d’inoblidable. El migcampista es va treure la samarreta i sota, sobre una de color blanc, es podia llegir: “Dani Jarque sempre amb nosaltres”.
Per a qui fora capità de l’Espanyol també van ser les seves primeres paraules només acabar el partit amb els ulls negats en llàgrimes. Andrés Iniesta, amic íntim de Dani Jarque, li va dedicar el que és, fins ara, el gol més important de la seva carrera com a futbolista i que va venir acompanyat del títol més anhelat pel futbol espanyol. Amics des de les categories inferiors de la selecció, Iniesta i Jarque van consolidar una relació personal que es va veure tristament truncada el 8 d’agost de 2009, quan Jarque va morir de forma sobtada mentre descansava en un hotel de Florencia durant la pretemporada de l’Espanyol.
La sana rivalitat esportiva va quedar sepultada per un grandiós detall que demostra que el futbol està fet, per damunt de tot, de bonics gestos plens de sentiment, igual que va fer també Sergio Ramos amb què també fora el seu company al Sevilla, Antonio Puerta, mort també de forma sobtada després d’un partit de Lliga.
Tant l’Espanyol, com els seus jugadors, han agraït el detall que va tenir el centrecampista del Barcelona i, durant les proves mèdiques que s’han celebrat aquest matí a Barcelona com inici del treball de pretemporada, futbolistes com Coro, David García o Moisés, han reconegut el bonic gest i han subratllat que “tots sabíem que Andrés tenia una gran relació d’amistat amb Jarque i que, si tenia oportunitat, segurament tindria un gest. Va ser un moment de molta emoció i hem de donar-li les gràcies perquè, a més de ser un gran futbolista, és una gran persona. Va ser un detall inimaginable”, ha reconegut David García.
Moisés també ha assenyalat que “aquest gest va fer que la final fos encara molt més emotiva. En un moment tan important com aquest en la seva carrera professional, que es recordés de Jarque té molt mèrit. Ens va emocionar a tots”.
Xavi ‘Màgic’ Díaz, representant de Jarque i portaveu oficial de la família, ha aprofitat per agrair públicament les enormes mostres d’afecte que han rebut en les últimes hores, però ha expressat la voluntat de la família de Jarque de seguir al marge de qualsevol intervenció pública.
http://www.rcdespanyol.com/
M'agradaM'agrada
A mi, el futbol, ni fu ni fa. Ara bé, parafrasejant Llach, he acabat fins els collons de tanta “Roja”. Posares el canal que posares: “La Roja, la Roja, la Roja…” I això si no senties algun “Soy español, español, español….” I no diguem les pallassades que hem sentit d’algun polític espanyolista i les comparacions amb la mani de BCN.
El cas és que si una cosa em fa riure és el nom de “La Roja”. Recorde quan el cantant xativí Raimon explicava que en la Dictadura es prohibien fins i tot els colors. A ell li censuraren una cançó dedicada a Miró on feia referència al color “roig”; una cançó que deia més o menys:
“D’un roig encés voldria la vida,
d’un roig encés tots els amors”(o cançons, que no me’n recorde ara).
Com dic, aquesta cançó va ser prohibida. Anys enrere, “Caperucita Roja” va convertir-se en “Caperucita Encarnada” y la “ensaladilla rusa”, va ser “ensaladilla nacional”.
Coses per riure… aixo sí, ara, que en aquells temps grisos tot era fosc i trist i “cultura” rimava amb “tortura” segons en Quico Pi de la Serra.
Salut.
Rex.
M'agradaM'agrada
Xe, que se m’oblidava! Tots no era tan gris i trist, que Marcelino li va ficar un gol ja sabeu a qui…. que ni la mateixa DIvisión Azul. ¡¡¡¡¡¡GOOOOOL DE MARCELINO!!!!!!
I la gent va eixir a celebrar-ho al carrer amb banderes “nacionales”, això sí amb el famós “aguilucho” que encara podem vore en algun edifici públic, com ara escoles (a València en tenim dues o tres, però Rita no vol tocar-los perquè diu que són “de interés artístico, histórico y culturural”.
I una altra cosa que em fa riure també. Algun destacat cantador de “Els Segadors”, senyera en mà, en aquella època cantava el Cara al Sol braç enlaire sota la “bandera nacional”, la d’ells, clar. Ja canviaria de jaqueta de jaqueta a la manera d’Eugeni/Eugenio d’Ors o justament al contrari, que igual té.
No sé per què, però em jugaria un ronyó que si el colp de Tejero haguera triomfat, més de quatre defensors de la “España de las Autonomías”, la “Constitución” y el “Estatuto por fin constitucional” hagueren sortit al carrer cantant cançonetes estirant la mà i no presisament per vore si anava a ploure….
¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡GOOOOOOOOOOOL DE MARCELINO!!!!!!!!!!!!!!!
“Que viva España”…………
M'agradaM'agrada