IN FERNEM LAND

EN EL CENTENARI DE MÀRIUS TORRES, CANÇÓ A MAHALTA


Seguint la recomanació que l’amic Assur va fer al seu blog, avui adhereixo In Fernem Land a la commemoració d’un centenari important, tal i com ens fa saber que Carme Rosanas proposa al seu blog Col·lecció de moments.

Avui fa 100 anys que va néixer Màrius Torres.

Potser aquest post de mitjanit, és la millor manera de iniciar la nova temporada del blog, amb un gran poema, musicat amb la sensibilitat acostumada de Lluís Llach, a qui un cop més haig d’agrair que em fes conèixer a aquest poeta, absolutament desconegut per a mi, abans d’ensopegar amb aquesta cançó.

Ho sé, no sóc gens original, però és que aquesta cançó és la que em va donar peu a voler saber molt més de la tristíssima vida de Torres i mai podrem agrair-li prou a Llach, tal i com ja vaig dir a l’ombra dedicada a Joan Fuster, la tasca que ell i altres cantautors, van fer per donar-nos a conèixer a molts poetes.

CANÇÓ DE MAHALTA
Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels.
Fem el mateix camí sota els mateixos cels.

No podem acostar les nostres vides calmes;
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.

En els meandres grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau.

I escolto la teva aigua tremolosa i amiga,
de la font a la mar, la nostra pàtria antiga.

Màrius Torres (Lleida, 30 d’agost de 1910 – Sant Quirze Safaja, Vallès Oriental, 29 de desembre de 1942)

Lluís Llach (Verges, 7 de maig de 1948)

vídeo gentilesa de rklakndiaCat.

Demà torno a mitjanit.

8 comments

  1. M’en alegro de que no sigui “original”, no cal per res, Joaquim. La Cançò per a Mahalta és bellísima, amb això ja en té prou. De les millors del Llach, pel meu gust. Màrius Torres a través del Llach, Ausias March a través del Raimón, Andrés i Estellés a través de l’Ovidi…tota una generació vam conèixer primer les cançons, i desprès els poetes. Jo no sé mesurar el servei que van fer tots aquest cantants a la comunitat, però si que sé que son referencies tendríssimes i transbalsadores per moltes persones.

    M'agrada

  2. Cada cop tinc més clar allò que diem a vegades: Que ens coneixem més que la mare que ens va “dallonses”.

    Estava convençut que, malgrat que no m’havies dit res, t’hi afegiries a l’homenatge i… tatxan-tatxaaaan: “Eccolo qua!” o, bbagnerianament parlant: “das ist mein Joaquim!” (a més no hi arribo, disculpa) 🙂

    Subscric tot el que diu la Teresa, perquè jo també vaig ser dels que va conèixer molts poetes gràcies a les versions cantades que es van fer de molts poemes, i em permeto portar-te de la meva memòria dos moments, per a mi, inoblidables:

    El primer és de fa molts anys, molts!, i mira si en fa, que vam anar a Barcelona amb l’Anna Maria amb l’autobús BS (Trafalgar-Badalona). Ens dirigíem al Capsa a veure un espectacle de poesia (no en recordo el nom) d’un grup d’actors, entre els quals hi havia una joveníssima Pilar Bayona (l’ex-Pili, de les Pili y Mili) que va recitar “Qué lástima”, de León Felipe… Em vaig quedar garratibat! T’imagines una bleda assolellada de vint anys i “picu”, oi?

    I el segon- no fa tants anys, però déu n’hi do- un dia que el meu fill petit (m’imagino que faria 1er o 2n del que en deien l’EGB) ens va començar a recitar: “La ginesta altra vegada! / la ginesta amb tanta olor / és la meva enamorada que ve el temps de la calor…”, i quan va arribar al final del fragment que li havien ensenyat a l’escola, va dir: “Joan Maragall”.

    -I tu saps qui era, Joan Maragall?” -li vaig preguntar.

    -Sí -va contestar-me amb tota seguretat:- Un poeta!

    Em va fer tanta il·lusió que aquell “rebolitxi”, sense ser-ne conscient, ja sabés que hi va haver un poeta que es deia Joan Maragall!

    Ja ho veus, nen: Com León Felipe, també em veig una mica “forzado a cantar / cosas de poca importancia”.

    Una abraçada!

    M'agrada

  3. nati

    Emocionada.
    La poesia sempre ens provoca emocions i , sento dir-ho, després de veure el video enyoro aquella joveneta ingenua que anava als concerts amb tantísima il.lusió, amb expectació …. On s’ha anat ?
    Per sort ens queda la poesia i la musica.

    M'agrada

  4. KÀTIA

    Quina vida tan curta,tràgica i alhora tan densa i intensa.
    La cançò igual que el poema son preciosos,avui necessitava quelcom com això que ens has donat,m’ha fet bé plorar.
    Gràcies com sempre

    M'agrada

  5. Gràcies per afegir-te a l’homenatge. I sí, en el rànquing de poemes més reproduïts cançó a Mahalta s’emportaria la palma. Però és que és un poema sensacional. I amb la música de Ll. Llach, ja no cal afegir-hi res!, només tancar els ulls i escoltar.

    M'agrada

  6. Hola Carme, gràcies a tu per la magnífica iniciativa i felicitats per la reacció rebuda, Màrius Torres s’ho mereix.
    Víctor, quan vaig llegir a Ca l’Assur la iniciativa de la Carme ho vaig tenir molt clar, malgrat que imaginava que seria un dels poemes més utilitzats a l’homenatge, precisament per la divulgació que la deliciosa cançó de Llach ens va permetre conèixer al malaurat poeta.
    Assur, non calia que ens ho parléssim, saps que tot i poèticament mandrós sóc sensible a les perles.
    Kàtia i Nati, la bellesa fa mal i la tràgica vida del poeta, entristeix, malgrat això l’obra de Màrius Torres és irresistible.
    Glòria A, poc mèrit tinc jo. Fixat, Màrius Torres ho escriu, Llach li posa música, Carme té la iniciativa i Assur m’ho fa saber, jo ho recordo.
    No hi cap dubte Teresa, que la responsabilitat dels cantautors en apropar-nos als poetes és enorme i cal agrair aquesta bellíssima tasca que ha fet conèixer i perdurar llur obra, que de ben segur no hagués tingut la divulgació assolida.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: