Quina nit amics!
Georg Friedrich Händel, Cecilia Bartoli, Il Giardino Armonico i Giovanni Antonini, reunits per fer art i fer-lo sentir. Això darrer que sembla una obvietat, és extremadament difícil d’aconseguir avui en dia i tots els que hem vist algun cop a la gran mezzosoprano romana, sabem que sempre amaga en els seus concerts aquell moment de pura màgia que fa sentir l’art del cant, l’excels art del cant, en el seu estat més pur. Ahir potser no estàvem preparats per tota una nit sencera sense respir, una intervenció rere l’altre i sí amics, aquest cop sense màcula, sense contrabandistes, ni mosqueters emplomats i sense cops d’efecte extra musicals, la Bartoli ha decidit regalar-nos una nit històrica. No exagero, històrica de veritat.
Tots sabem que Il Giardino Armonico i el seu director Giovanni Antonini, per cert nou i flamant director del Festival Mozart de l’OBC a partir del 2011 (quin nivell gasta la nova direcció!!!), son l’essència del barroc, un luxe i un privilegi, un coixí sonor de bellesa i expressivitat, d’energia i dolçor en les mans d’una vintena de músics entusiastes seguidors de la fermesa del seu director, que sap treure de les partitures mil i una vegada escoltades, nou sentit, noves sonoritats i renovadores ànsies interpretatives.
Tots sabem que la Bartoli cantant Händel, ens deixarà extasiats amb la seva vertiginosa expresivitat i l’aclaparador domini tècnic que voreja lo sobrenatural, si no és que traspassa definitivament lo terrenal.
Tots també sabem que quan Händel si posava, era capaç de commocionar-nos fins el deliri, amb els seus largos, o d’oxigenar-nos amb els seus vertiginosos alegros, fent brollar l’optimisme i les ganes de viure, en les situacions més adverses.
Res de nou, si no fos que a més a més, la Bartoli encomana aquesta portentosa energia vital, que és per a ella la música i el cant, a tothom que l’envolta, òbviament al públic també, i ahir va voler regalar al públic de Barcelona un concert senzillament memorable, perfecte, genial fins l’orgasme musical, no puc parlar per boca de tothom si també de l’altre, però del musical ben segur.
Potser sabia que abans d’ahir en Kaufmann ens va deixar plantats o potser fins i tot, ha volgut dedicar aquesta portentosa vetllada a la gran diva Joan Sutherland, que ens va deixar ahir mateix. En qualsevol cas, si hagués estat així, no hagués estat malament que ella mateixa hagués fet un recordatori durant el concert. L’Auditori, malgrat que és una sala de concert i no es un centre operístic, davant la importància de la cantant, hagués pogut fer esment al mateix moment que anuncien lo dels mòbils, les fotos i els enregistraments, però em penso que la sensibilitat de la casa no dona per tant.
És igual, fos el que fos, ahir la Bartoli va signar una nit memorable.
En cada part, un largo catàrtic que ha commogut a l’Auditori sencer. En la primera l'”Scherza infida” d’Ariodante i en la segona, “Ah mio cor” d’Alcina. Durant aquests dos grans i màgics moments, he flotat, us ho juro, m’he repenjat a la cadira, he tancat poc a poc els ulls, he perdut l’espai físic i he sentit com m’arribava la cadència d’una veu etèria, que sentia i patia, no ho interpretava, no, avui no, avui la Bartoli ho sentia, no era un artifici vocal, us ho torno a jurar, avui i durant aquests 23 minuts que duren les dues àries, no m’he sentit el cos, casi diria que he experimentar allò que deu ser l’èxtasi.
Cada nota, cada paraula, cada frase, tenia el seu sentit i és clar, quan la persona que ho expressa ho viu, no li cal ser convincent, ho transmet i ja està. Tot l’Auditori sencer, amb ella, ho sentíem, respiràvem, ploràvem i tocàvem amb la punta dels dits el plaer, aquest és el veritable poder hipnòtic del cant. Per això, justament per això, fa tants anys que em dedico a anar a concerts, recitals i funcions d’òpera, buscant aquest moment. Costa molt trobar-ho, però quan ho ensopegues no hi ha res que si assembli, és lo màxim.
És evident que tot el concert no he, o hem, estat penjats al Nirvana, ja que la senyora sap com ningú baixar-te a la terra, però no de manera banal, no ella no. Ella, coneixedora com ningú del seu poder, et fa gaudir amb unes altres armes, basades en el virtuosisme de la prodigiosa tècnica, amb les seves famoses, vertiginoses i discutides coloratures, salts, trinats i metrallaments varis, ahir particularment brillants i molt menys molestos que altres vegades, segurament enduta per la catarsi que es respirava a la sala, va fer-nos embogir alhora que embadalir, davant el terrabastall aclaparador d’una tècnica sobrehumana.
En l’ària d’Agilea “Ah chel sol per te, Teseo…M’adora l’idol mio” de l’òpera Teseo, que va tancat oficialment el concert, va posar en un seriós compromís a Magdalena Karolak (Oboè), que no va ser capaç de seguir les mateixes variacions amb la veloç destresa, ni amb la seva exacta precisió.
El deliri va desbocar al públic i li vàrem “robar” dues propines, l’ària de La Tempesta de Cleopatra del Giulio Cesatre i una vertiginosa i extenuant ària de bogeria virtuosística (ara no tinc identificada l’obra), que va superar amb escreix, l’astorament generalitzat de tot el públic que dempeus no podíem creure que allò que estàvem escoltant, veient i gaudint, fos real.
Però el concert va resultar tan intensament especial, que fins i tot aquells moments que tenien que ser un respir a tanta tensió, van esdevenir moments d’una bellesa sonora majúscula, gràcies a la incommensurable tasca de Il Giardino Armonico que en les seves intervencions solistes, ens van oferir a la primera part, les obertures de Rinaldo i Giulio Cesare i sobretot dues obertures precioses, la de la cantata Gedeone i la de “Perdono, amata Nice”, ambdues de Nicolò Porpora, d’una força sonora engrescadora.
A la segona part van interpretar en solitari, una obertura de Francesco Maria Veracini i la simfonia i marxa de Giulio Cesare. La qualitat va ser tan alta, que l’efecte relaxant que aquests fragments acostumen a tenir, en mig de la intensitat vocal del solista, no ens van deixar ni un moment de repòs.
Magnífic i gratificant, però emocionalment esgotador. Antonini va demostrar també, en petites dosis, el seu virtuosisme com a solista de la secció de fusta, tot i que l’acústica de l’Auditori no és la més apropiada per aquests conjunts, ni per la de la pròpia cantant, ja que en la immensitat de la sala, es perden molts matisos, que la seva portentosa escala gradual d’emissió vocal, és capaç de fer.
En sortir del concert m’ha envaït la síndrome de Stendhal, que segons ens diu la Viquipèdia, és una malaltia psicosomàtica que causa un elevat ritme cardíac, vertigen, confusió i fins i tot al·lucinacions, quan l’individu és exposat a obres d’art, especialment quan aquestes són particularment belles o estan exposades en grans quantitats en un mateix lloc.
Lo d’ahir va ser un panxó d’aquesta síndrome.
No us prometo res, però qui sap si un dia d’aquest podré portar-vos alguna sorpresa.
Quan he arribat a casa estava ben xop, i no tan sols de l’aiguat tardoral que ens ha enxampat en mig de tanta eufòria.
Post relacionat: L’ÀUDIO PROMÈS
IN FERNEM LAND 
Ahir nit, dia 11, al Liceu si que es va fer esment de la mort de la gran Joan Sutherland, i un minut de silenci molt respectat per a tot el públic. Felicitats als que vareu poder gaudir de la Bartoli.
M'agradaM'agrada
Cuando se lee una crónica tan sentida, la emoción inunda al lector como si hubiera podido estar compartiendo esos instantes que cuentas, así que gracias por transmitir ese entusiasmo y enhorabuena por alcanzar ese momento mágico que siempre estamos buscando los locos por la ópera.
Está claro que esta vez sí te lo has pasado bien, ni siquiera has hablado de la relación calidad-precio.
Ah!… y yo siempre estoy abierto a las sorpresas.
Un abrazo
M'agradaM'agrada
Es cierto Atticus, ayer (de hecho hoy), mi estado de levitación era tal, que ni me acordé de una cosa tan prosaica y materialista como el retorno de la inversión.
Esta mañana, una vez he comprobado que no lo soñé (he ido a chez Mei y ella también fue y estaba a mi lado y ha hecho el post, o sea que fue real), he decidido mencionarlo, para seguir con el tema.
El concierto era carísimo, 40€ la entrada más barata, que es la que compré, claro. Hasta el último céntimo estuvo bien invertido ya, que ayer incluso salimos de l’Audiori con liquidación de intereses acreedores a un altísimo nivel (la segunda parte en el lateral izquierdo de la platea), algo inaudito incluso en las épocas de bonanza económica y sin tener que pagar comisiones de mantenimiento, sin descuentos y retención de intereses por parte de Hacienda. Una pasada Mr. Finch
M'agradaM'agrada
Sense paraules, encara sòc allà,al paradís ….´quan torni ja us diré……….
M'agradaM'agrada
No me ha quedado muy claro si de verdad te gustó o no 🙂 pero parece que sí, y me alegro un montón.
M'agradaM'agrada
Vaya, no estuvimos pero tu crónica nos ha acercado bastante a lo que pudisteis sentir.
El segundo bis, según he leído en un comentario del blog de Teresa, es “Son qual nave ch’agitata”, de la ópera “Artaserse” de Riccardo Broschi.
Una forta abraçada.
M'agradaM'agrada
Gracias Landahaluts por la información. Quería dedicar a investigar el tema, pero ya me lo has aclarado.
Lo de ayer, una auténtica experiencia mística.
M'agradaM'agrada
Me n’alegro per tú Joaquim.
M’encanta sentir-te que estàs cofoi i plé i a sobre és gràcies al cant. Felicitats !! .
Petonàs per encomanar-nos la teva alegria i l’amor per la ópera..
M'agradaM'agrada
Jo també vaig ser-hi per gaudir d’una nit màgica!!
No hi ha paraules per descriure les emocions viscudes: que gran quan la música arriba d’aquesta forma als sentiments
Gràcies senyora Bartoli per regalar-nos una vetllada així.
No cal intentar comptar relacions qualitat-preu quan hi ha màgia, no trobeu?
M'agradaM'agrada
Quina enveja. Jo tambe ahir hi vaig anar pero estavem collocats a uns seients que (crec que degut a la acustica) solament ens varen deixar adivinar que passava lo que descrius tan i tan be.
Varem disfrutar moltissim, pero no arribarem a l’estat teu i penso que a un altre local si que hi hauriem arribat.
Gracies a la teva crónica ho he tornat a reviure i quasi he arribat a patir la sindrome.
M'agradaM'agrada
Benvolgut Jaume.
La sensibilitat de la Bartoli i l’extraordinària capacitat vocal d’aquesta incommensurable artista, no està d’acord amb l’Auditori, ideat i no acabat encara, tot i que no fan més que estrenar sales noves i la principal no està acabada, per a grans concerts d’orquestra simfònica.
Bartoli necessita d’una sala més petita i amb una acústica acollidora i on al públic no se li escapi res.
Ahir, ni a la primera part, situat a una llotja de segon pis, ni a la segona, al lateral de platea, vaig deixar d’escoltar ni una de les meravelles que va fer, però és obvi, que a la segona no tenia que fer cap esforç.
Aquest repertori necessita d’auditoris adients i aquest no ho és, ni per la Bartoli, ni per a cap cantant, encara que tinguin la veu més voluminosa. L’Audiotori de Barcelona és un nyap, si parlem de música vocal, malauradament no és cap novetat.
M'agradaM'agrada
L’Auditori és una magnifica sala amb qualitats acustiques superiors a les del LIceu i el Palau. Si podeu feu la prova d’escoltar els mateixos artistes a diferents sales. Si voleu sentir la Bartoli en sales petites (ni liceu, ni palau,ni auditori) ja podeu anar preparant la butxaca,
En quant a dir que l’auditori no te sensibilitat millor siguem valents i acusem amb noms i cognoms i deixem tranquils a molta gent que treballa sota aquell sostre a favor de la musica.
Per cert la Bartoli , magnifica, encara que als opereros sou molt teatrals en els vostres analisis.
M'agradaM'agrada
Daniel, no és l’Auditori en general el que no té prou sensibilitat, més aviat el responsable de fer un minut de silenci en memòria de la Sutherland (cantant que reconec, però que no m’agradava especialment) o el responsable de donar un ramet de flors a la Bartoli i a Antonini, en acabar el concert. Petits detalls com aquests.
Ja que em sembla que coneixes prou bé la casa, no estaria malament que em donessis una pista per dirigir-me a la persona o persones adients i responsables d’aquests aspectes, no és una qüestió de valentia, és de desconeixement.
Pel que fa a la teatralitat dels opereros, així tractats, amb aquest to una mica de superioritat i ara ets tu qui generalitzes, et donaré la raó, som barrocs, exagerats, excessius, vitals, l’ànima dels artistes i dels auditoris, un luxe, no et sembla?, som molt agraïts i generosos, quan ens donen molt, repartim al mateix nivell.
Finalment, el tema de l’acústica. Si tu ens dius que l’Auditori té millors qualitat, que el Liceu o el Palau, per escoltar cantants, et prometo que no faré el més mínim esforç per convèncer del contrari. No sé quines són les butaques que ocupes normalment en els diferents recintes. Jo acostumo a enlairar-me molt (qüestions de pressupost). El Liceu de lluny és el millor. Al Palau tot el que sigui situar-se darrera els cavalls del amfiteatre és inútil i a l’Auditori, qualsevol lloc, quan un cantat és acompanyat per una orquestra simfònica, és deficient. Molt possiblement no vagi a escoltar l’OBC amb Violeta Urmana, si així fos, ja t’ho diré, l’he escoltada als altres dos auditoris.
M'agradaM'agrada
Servidora encara no s’ha refet… FANTASTICA CECILIA!!! Ja pot tornar quan vulgui!!!
M'agradaM'agrada
AHHH 😮 el teu deliri provoca danys colaterals: una pujada d’adrenalina envejosa i dolor per les autolesions per no voler gastar uns euros més.
Crec que vaig sentir la síndrome la primera vegada que vaig entrar a Santa Maria del Mar.. (o potser vertígen per mirar massa estona cap amunt)
felicitats!
M'agradaM'agrada
Si Kalamar, ja em sap greu que t’ho perdessis, és d’aquells concerts que desitjaries que tothom veiés.
M'agradaM'agrada
Et felicito Joaquim per com vas disfrutar aixo no pasa gaire sovint. Jo hem vaig quedar amb les ganes per culpa de una celebració familiar i com que el meu paper ja fa uns anys es el de matriarca no hem vaig poguer escaqueixar.Repeteixo !!quina enveja i quina alegria que disfrutesis tant !!!Una abraçada.
M'agradaM'agrada
Nosaltres també varem tenir la sort d’invertir els 40 euros de rigor……. i quins interessos varem obtenir !!!!
Crec que poder va ser la nit mes màgica que he viscut a l’Auditori. CECILIA BARTOLI una Deessa que ens tenia a tots els presents embadalits. Quant creiem que ja no podia mes, tornava a cantar una nova ària amb força renovada com si tot just hagués començat a cantar…. amb mes força i sense cap errada…. semblava totalment irreal….. una veu emesa per un ser humà ?
Em vaig adonar per primer cop, que els centenars de persones que casi omplíem la sala estàvem en total silenci…. tal i com si estiguéssim a casa escoltant a la BARTOLI per nosaltres sols… cap estossec… silenci total. A vegades notava que fins i tot frenava jo mateix la respiració per tal de no “tacar” el so que pujava nítid i pur. Deu meu, quina nit. La recordarem sempre
M'agradaM'agrada
Me alegro por todos los que disfrutasteis del maravilloso recital de Bartoli a la que siempre admiro. Es capaz de lanzarnos al infierno y subirnos al paraiso, con su maestría en el repertorio barroco y de Haendel…Porque así es el Barroco.
Es única en eso. Qué me hubiera gustado estar allí…
M'agradaM'agrada
Un concert sense cap dubte històric.Un geni de la Música que aconsegueix un grau de concentració insòlit per part del públic.Una recomació pels absents.Per poc que pogueu no falteu mai a un concert de la Cecilia Bartoli és una experiència sublim..
M'agradaM'agrada
Como me alegro que todo el mundo disfrutara tanto de la noche con Cecilia Bartoli :)))))))))
Es una artista increible, y aunque su repertorio a mi me cuesta mucho, cuando lo canta ella parece totalmente otra cosa !
M'agradaM'agrada
Ahir hagués sigut molt feliç, si totes les localitats de l’Auditori haguessin estat ocupades per infernemlandaires i persones que aprecio i estimo.
Quan un concert com el d’ahir m’agrada, i si m’agrada molt encara més, voldria compartir-lo amb tothom i que tothom pogués experimentar si me´s no, el mateix que visc jo.
ja hi havia molts amics, coneguts i saludats, però no tots, ai las!
Com diu Dandini, sempre que es pugui, no s’ha de faltar mai a la cita amb la Bartoli, cert és que algunes vegades li surt la vena “trasteberiana”, però ahir, a part de problemes seriosos amb l’estilista, com ja és habitual, va fer una actuació grandiosa.
M'agradaM'agrada
siiiiiiii, Joaquim, menys mal que algú ho diu! En mitg del èxtasi general (i compartit) no volia deixar un comentari crític, però el seu gust en quan a vestuari es més aviat escàs. O bé la consciencia del que li queda bé i el que no. Encara que ella es mou com si estigués enlluernadora. I ho está !!! Maleït collaret de lluentons al coll, no havia manera de mirar-la sense que semblés que portava tota una guarnició de llumetes de nadal intermitents enroscades al coll! Cecilia, cara, regina, deessa: ets una dona exhuberant i mediterrànea, el que et queda millor és el minimalisme, sino acabarás (vestint) com la Gruberova.
M'agradaM'agrada
Després de veure el teu video, Teresa, no només m’ha sobrat el collaret, també calia treure’s la diadema, la cortinilla-faldilla i l’espantosa cotilla. No cal un estilista per veure-ho. Jo també voto per una túnica mediterrània!
M'agradaM'agrada
doncs al video gairebé no s’aprecien els lluentons, t’asseguro, kalamar(a), que en directe feia mal a la vista. Ara, que si ens posem a treure-li tantes coses com dius, més que minimalista quedarà despullada, jejeje.
M'agradaM'agrada
teresa, jo hi vaig estar i crec que el vestuari es el de menys. te una veu excepcional, i això es el que jo valoro. vaig sortir molt contenta i no em sap greu haber-me gastat els diners. felicitats Joaquim!
M'agradaM'agrada
La veritat és que un post com el teu arriba a fer ràbia… Quina ràbia!! 🙂 Hauria d’haver-hi estat… Espero que ens puguis fer aquella sorpresa que ens promets al final del post! 😉
M'agradaM'agrada
M’encanta, m’encanta llegir-vos a tots.
Trobo a faltar al Colbran .
M'agradaM'agrada
Gracias Nati por acordarte de mí.
Habéis dicho cosas espléndidas y merecidas de esta cantante que es una de mis preferidas desde hace 25 años. Primero ya me dejó K.O. en su debut en televisión en 1985, con motivo de un homenaje en París a Maria Callas, donde interpretó “Nacqui all´affano…” de “La cenerentola” y posteriormente con sus primeros discos, su debut en el Liceu en marzo de 1991 con un magnífico y poco recordado “Barbiere…”; un recital inolvidable en diciembre de 1993 (uno de los mejores que he tenido la fortuna de disfrutar en el propio Liceu) y el resto que abarca nuevas grabaciones tanto en cd como dvd y sus conciertos en el Palau…hasta llegar a esta maravilla del lunes por la noche en el Auditori de Barcelona.
Qué sorprende más de la Bartoli: su técnica casi infinita o su ardor, entrega y amor por la música? Yo creo que ambas cosas, aún cuando tenga detractores, incluso dentro de la crítica barcelonesa.
Si en el concierto dedicado a los castrados en el Palau ya nos dejó estupefactos, recuperando las agilidades de aquellos eunucos forzados cuyas voces se dice que nadie ha igualado (hasta la Bartoli, probablemente), ayer cantando roles femeninos en las tesituras originales y acompañada de instrumentos originales, de lo que se deduce que estaba afinados según el diapasón de la época, demostró una vez más que es la reina indiscutible de este repertorio y probablemente de cualquier otro en el que decida adentrarse. Yo deseo de todo corazón que se decida a interpretar los 10 roles Colbran compuestos por Rossini. Un primer paso (aunque cronológicamente posterior, en cuanto a compositores se refiere) puede ser la incorporación a su repertorio de “La sonnambula” y “Norma” , como recuperación belliniana de la voz de mezzo aguda de Giuditta Pasta, creadora de estos roles así como de “Beatrice di Tenda” (del propio Bellini), “Anna Bolena” (rol que no es ni para soprano lírico ligera, ni mucho menos para ligera) y “Ugo, conte di Parigi”, ambas de Donizetti, y esa perla negra de Rossini que es la maravillosa “Il Viaggio a Reims”, donde creó el rol de Corinna, poetisa real y famosa de la época.
La rapidez de Cecilia Bartoli al emitir miles de notas que otras sopranos han reducido al mínimo posible (por ejemplo Joan Sutherland, reciente y tristemente fallecida, cuando interpretaba los allegri de “Giulio Cesare” y “Alcina” y que nos parecían entonces el colmo de la coloratura haendeliana) nos deja atónitos, hasta tal punto que en el aria con óboe solista la ejecutora de este no pudo acompañar al mismo nivel a la grandiosa mezzosoprano (indicado ya por Joaquim), cosa que no sucedió cuando el solista era el excepcional trompeta Thibaud Robinne, ya que ambos ejecutaban el mismo número de notas aunque fueran casi imposibles de tocar o cantar. Increíble.
Y por lo que respecta al fiato, es alucinante. Frases larguísimas de un tirón y sin pausa respiratoria, pero no una vez en un aría, decenas de veces en todas las interpretaciones. En el segundo bis abandonó los roles femeninos para recordarnos al más grande de ls castrados de la historia: el legendario Carlo Broschi “Farinelli”, para quien su hermano Riccardo Broschi compuso en 1734 la ópera “Artaserse”, de la cual Cecilia Bartoli interpretó como colofón de su inolvidable concierto -por muchos años que pasen será recordado- “Son qual nave”, permitiéndose como entrada una nota mantenida “a cappella” a lo largo de 30 interminables segundos, una heroicidad que en la actualidad solo ella se permite, aún cuando no iguala los más de 60 segundos (!!!) que alargaba su creador Farinelli, ni tampoco los 33/35 segundos que mantenía Montserrat Caballé en la plegaria de “Maria Stuarda”, comenzando en pianíssimo y acabando en forte. De todas formas sus 30 segundos fueron gloriosos y una pura delicia, destinados a agradar y a convencer al público asistente y a fastidiar posiblemente al referido crítico, si es que estaba presente.
Los que tengáis la posibilidad de poder asistir a este programa, en cualquier lugar de la península, no dudéis en hacerlo, es histórico!!!
M'agradaM'agrada
Estic emocionada per l´alegria i l´extasi que explicas tan bé, Joaquim. Y gràcies per desitjar que tots haguéssim pogut anar, tots els infermenlandaires.
Jo t´estimo molt i em sento estimada per tu, així que em sento inclosa i fins i tot és com si hagués gaudit d´una nit tan excepcional.
M'agradaM'agrada
Jo no sé si vaig ser envaït pel síndrome de Stendhal, però encara estic estabornit (en el millor sentit de la paraula) per l’aclaparadora personalitat i meravellosa veu de la romana. Ara a esperar la propera, que tenint en compte que en els darrers 18 mesos ens ha visitat 3 vegades, tocaria cap a la primavera, no?.
M'agradaM'agrada
Ahir em vaig estrenar a l’Auditori, quan vaig veure les dimensions de la sala em vaig espantar, estava quasi dalt de tot i tenia por de no poder-ho sentir prou bé, però va ser fantàstic, fabulós, increïble, colossal. La simbiosi entre cantant, orquestra, director i públic va ser absoluta. Crec que va ser una desatenció per part de l’Auditori no oferir-los a ella i el director un ram de flors, però va ser molt bonic veure com persones del públic li’n venien a portar.
L’aria “Oh mio cor” d’Alcina em va arribar al cor, vaig tancar els ulls perquè el vestuari que portava em feia riure i vaig levitar. La segona ària de la propina em va deixar sense respiració, quin virutosisme!,quin control de la tècnica! quina naturalitat! Tot perfecte
Com a anècdota personal us he de confessar que aquest matí encara estava tant al Nirvana que quan he arribat a Reus m’he adonat que m’havia deixat la meitat de les coses a casa les meves filles a Barcelona.
M'agradaM'agrada
🙂
M'agradaM'agrada
Benvolgut amic:
M’he emocionat molt llegint el teu entusiasta post, fruit de l’entusiasme amb què vas viure tot el concert o, potser seria millor dir, fruit de l’entusiasme amb què ELLA us va fer viure el concert. I me n’alegro, tantíssim, però tantíssim!!!, que ja saps que no exagero si et dic que els dos superlatius amb què he intentat dilatar al màxim el sentit de l’adverbi “tant” em queden, com a tu, suposo, els mots amb què ens has fet aquesta crònica (que tampoc trobo que “crònica” sigui el nom escaient), curts.
Essent com va ser un dia feiner, i fent l’horari que faig, i estant en la mala època que estem a la feina i el mal ambient que darrerament hi ha, no vaig voler agafar entrada sabent, i no solament intuïnt, que havia de ser un concert històric, però les coses van anar així, i no sóc dels que els agrada autoflagel·lar-se i sí, en canvi, dels que es sent feliç quan veu que els seus amics ho són.
La més sincera de les enhorabones!
Una abraçada per a tu i per a en Fede!
M'agradaM'agrada
m’ha agradat molt
M'agradaM'agrada