Aquest hauria de ser un post destinat al dissabte o diumenge, dies tradicionalment dedicats a les meves altres músiques, però per aquest cap de setmana, aquests dos dies ja estan reservats a temes de l’actualitat més rabiosa i no volia demorar més la vinguda d’aquest disc a In Fernem Land.
Ja fa uns quants dies, que al Facebook, l’eina temuda per molts i prou distreta, si no fos que em sobren distraccions, l’Alberto em va fer recordar un disc de Judy Garland que porta el títol d’Alone. El disc es va gravar l’any 1957 pel cabdal segell Capitol, en un moment especialment brillant de la seva carrera, amb l’orquestra i els arranjaments de Gordon Jenkins.
Aquest disc que dormia en la prestatgeria dels LP’s va ser durant un temps, un dels disc més escoltats a casa meva. Des de la recomanació, no paro d’escoltar la reedició que la Capitol ha tret d’aquest monument, en format CD i que m’acompanya en els viatges diaris al Maresme.
És un disc de tardor, com diu Colbran, i és que tret de tres dels dotze temes, tots són intimistes i Judy Garland, en un estat vocal vorejant la perfecció, no fa ostentació com sovintejava, dels seus poderosos mitjans. Tot sembla cantat en la solitud (Alone) de la suggeridora portada del disc, en aquella platja boirosa, tardoral i a cau d’orella.
Els temes són:
- “By Myself” (Howard Dietz, Arthur Schwartz)
- “Little Girl Blue” (Lorenz Hart, Richard Rodgers)
- “Me and My Shadow” (Dave Dreyer, Al Jolson, Billy Rose)
- “Among My Souvenirs” (Edgar Leslie, Horatio Nicholls)
- “I Gotta Right to Sing the Blues” (Harold Arlen, Ted Koehler)
- “I Get the Blues When It Rains” (Bruce Klauber, Harry Stoddard)
- “Mean to Me” (Fred E. Ahlert, Roy Turk)
- “How About Me?” (Irving Berlin)
- “Just a Memory” (Lew Brown, Buddy DeSylva, Ray Henderson)
- “Blue Prelude” (Joe Bishop, Gordon Jenkins)
- “Happy New Year” (Jenkins)
El disc original no incloïa el darrer tema, que ara per la nova reedició en CD s’ha recuperat, és tracta de:
- “Then You’ve Never Been Blue” (Ted Fio Rito, Sam M. Lewis, Frances Langford, Joe Young)
De tots aquests fabulosos temes, interpretats, insisteixo, en un dels moments vocalment més esplèndids de la maduresa interpretativa de la cantant, se’m fa molt difícil triar-ne un, de fet voldria tant si com si, que els escoltéssiu tots, però finalment m’he decidit per By Myself, el que obra el CD, amb lletra de Howard Dietz i música d’Arthur Schwartz.
Potser per ser un dels temes més engrescadors, però sempre amb aquest aire tardoral, he cregut convenient que fos la música que us acompanyés en aquest dijous de finals d’octubre.
Judy Garland, a la segona part de la cançó no s’ajusta gaire a la lletra oficial.
BY MYSELF
I’ll go my way by myself
This is the end of romance
I’ll go my way by myself
Love is only a dance
I’ll try to apply myself
And teach my heart how to sing
I’ll go my way by myself like a bird on the wing
I’ll face the unkown
I’ll build a world of my own
No one knows better than I myself
I’m by myself alone
I’ll go my way by myself
Here’s how the comedy ends
I’ll have to deny myself love and laughter and friends
Gray clouds in the sky above
Have put a blotch on my fun
I’ll try to fly high above
For my place in the sun
I’ll face the unkown
I’ll build a world of my own
No one knows better than I myself
No one knows better than I myself
How I wanted love and fell
Now I say what the hell
All of those black days are gone
Cause its solo, all alone
By myself, from now on
By Myself va ser una cançó escrita l’any 1937 pel musical “Between the Devil” i era un tema cantat pel personatge de Pierre Antoine, interpretada a l’estrena per Jack Buchanan.
L’ha versionat tothom, Sammy Davis jr, Brenda Lee, Frank Sinatra, Johnny Mathis, Connie Francis, Tonny Bennett, Rosemary Clooney, Fred Astair (genial versió a The Band Wagon 1953), Shirley Scott, Nancy Wilson, Cher, Linda Eder, etc.
No les he escoltat totes, però aquesta de Judy Garland és una perla, que us deixo per a tots vosaltres.
IN FERNEM LAND 
Judy Garland es la más grande (y más bajita, 1´50 escaso) interprete de canciones que ha dado EEUU hasta el presente. Desde los 3 años estuvo en el negocio del espectáculo y hasta los 47 (1969, año de su fallecimiento), en medio, interpretaciones con sus hermanas, con el grupo The Gumm Sisters, sus 40 films en números redondos, incluídos los cortos, con sus tres momentos álgidos “The wizard of Oz” (1939), “Meet me in Saint Louis” (1944) y “A star is born” (1954), sus inolvidables intervenciones en la radio y sus extraordinarios conciertos en el Palace, en el Carnegie Hall, en el Palladium,…, amén de sus shows televisivos que se siguen vendiendo como rosquillas remasterizados en DVD y sus discos que en todos los formatos posibles no han dejado de publicarse hasta el presente.
Este album pertenece a su época Capitol, cuando estuvo contratada con esta compañía (desde finales de los 50s y principios de los 60s del pasado siglo) y llevó a cabo las mejores grabaciones de su vida: “Judy”, “Miss Show Business”, “That´s entertainment!”, “The letter”, “Judy Garland at the Carnegie Hall”, “Judy Garland and Liza Minnelli at the Palladium”… y el que es objeto de este post.
Todas las canciones contenidas en este singular album son de primera clase, algunas pertenecen a musicales (“Jumbo”, “Between the devil”…) y otras son standards anteriormente interpretados por grandes artistas como Al Jolson, de quien siempre se sintió deudora como intérprete.
No se pueden cantar tan bien estos temas, ni interpretar con tanta profundidad estas letras, si no se ha vivido y sufrido mucho ya desde la infancia: madre obsesionada por hacer de sus hijas luminarias escénicas, padre homosexual, precoces interpretaciones cinematográficas, asuntos sentimentales con celebridades como: Tyrone Power, Joseph L. Mankievicz, Orson Welles, Frank Sinatra, James Mason, probablemente el presidente Kennedy, …algunas entre y durante sus cinco matrimonios con: David Rose, Vincente Minnelli, Sid Luft, Mark Herron (gay) y Mickey Deans (su viudo) Abortos, drogas, subidas y bajads de peso, reemplazos en films ya comenzados…Enfin todo un bagage vital excesivo que ponía de manifiesto en la expresividad vocal que otorgaba a sus canciones.
En España la conocimos poco. De todos sus films comercialmente se estrrenaron unos 13, otros se dieron a conocer por la televisión y otros siguen ignorados pues nunca se han publicado ni en VHS ni en DVD y menos en BluRay (el primero aparecido en USA ha sido “The wizard of Oz”). Pero los seguidores de esta fenomenal actríz y cantante ya nos hemos despabilado para conseguirlos como sea y estoy muy orgulloso de disponer de su filmografía completa, de su discografía casi completa (es imposible tenerlo todo, dada la inmensidad de grabaciones procedentes de radio, cine, televisión, conciertos y salas de grabación) y de varios episodios de sus shows televisivos y nunca me canso de revisarlos.
Enhorabuena por este post dedicado a uno de los albums más íntimos de toda la producción de Judy Garland, poseedora de una voz casi comparable en potencia a la de la gran Ethel Merman, con quien cantó a duo en varias ocasiones y en algunas sin micrófono.
Cuando le negaron el Oscar por “A star is born” y fue a parar a la “bullida” Grace Kelly dijo el genial Groucho Marx: “es el mayor robo”. Yo pienso que estuvo muy acertado.
M'agradaM'agrada
Colbran, visca el marxisme
M'agradaM'agrada
Colbran dixit bullida princesa Kelly i artistassa Garland,
visca el colbranisme
M'agradaM'agrada
Un disco imprescindible, Joaquim.
La Garland en plena madurez desgranando con reposada genialidad un puñado de temas de esos que te dejan al final sin capacidad más que para dar un hondo suspiro.
Como este By Myself que no puedo evitar cada vez que lo escucho ver a Fred Astaire bajando del tren en Grand Central…
M'agradaM'agrada
Atticus, ja tens raó ja, memòries visuals i auditives que ens ajuden a viure.
M'agradaM'agrada
Por cierto, me ha encantado la expresión de Colbran “asuntos sentimentales”…
M'agradaM'agrada
Extraordinària Garland!, sens dubte una de les icones dels anys 50 i una de les millors cantants de sempre. Aquest “by myself” es una autèntica joia musical, tot i que per a mi es millor encara la interpretació, segur que i aquesta cançó no sería tan bona amb una altra veu . Gràcies Colbran per la dissecció del personatge.
M'agradaM'agrada
Josep també i fa molt l’orquestra i els fabulosos arranjaments, però Garland estic convençut que a capella, fa posar la pell de gallina i la cançó és bona. Si tens oportunitat busca versions a can YouTube, i ja m’ho sabràs dir.
M'agradaM'agrada
És una cantant admirable, i una gran actriu, penso. Realment, allò de A star is born no té nom. La vitalitat i el sentiment que desprenen les seves actuacions , tant en el cant, en el ball o en la interpretació no té parió. De vegades, en un d’aquells pensaments de “I si…” he pensat que si una màquina del temps em permetés anar a un i només a un concert i hagués de triar entre, per exemple, el de Garland al Carnegie Hall i un de Callas on fos (un d’aquells mítics, de París o alguna cosa per l’estil), tinc la sensació que triaria el de la més baixeta, encara que pugui semblar un sacrilegi. Realment, m’hagués agradat ser-hi.
M'agradaM'agrada
bocachete, ho poses difícil.
Si em donessin a escollir entre el memorable concert del Carnegie Hall de Garland o un concert de la Callas, molt possiblement triaria Garland, ara bé, si en lloc d’un concert em dius La Traviata de la Scala, dirigida per Giulini i Visconti, segurament Callas.
I efectivament A starn is born mereix un reclinatori, amb tota la catedral que el protegeixi de les inclemències meteorològiques. Com a actriu i com a cantant.
M'agradaM'agrada
1’52 cambio .
Aqui es demostra, una vegada més, que el perfum més exquisit es ven en ampolla petita,
Magnífica Garland .
M’encanten els comentaris Joaquim i Colbran i companys.
Gràcies.
M'agradaM'agrada
nati, també hi ha gegants i gegantes, més enllà dels del Pi, que són incommensurables.
Els comentaris són l’essència del blog, ja ho saps.
M'agradaM'agrada
I tant ! però jo que haig de dir amb el meu 1’52 …. ji ji ..
M'agradaM'agrada
Doncs ara que ja sé que puc rebre (inclús un desolador silenci), diré que Judy Garland no m’agrada. Ho fa tot molt i molt bé, pero, misteris de la natura, no m’agrada. Potser es la veu, o/i que la relaciono amb el Fred Astaire, que encara m’agrada menys. Manies com els nens, probablement, pero que hi farem.
M'agradaM'agrada
El problema José Luis, no és que no t’agradi, estas en tot el dret, crec que no t’hauries de justificar, per a mi el problema és els arguments i aclariments que utilitzes per dir que no t’agrada.
No t’agrada i punt.
Ara, que no t’agradi perquè la relaciones amb Fred Astaire, no és gaire empíric i per acabar-ho d’arrodonir, en l’aclariment posterior dius que no l’has escoltat gaire.
No està tot perdut doncs.
Tens temps, si vols, per escoltar-la i el més segur és que sense aquests prejudicis, puguis arribar a esbrinar el motiu real del teu problema amb aquesta senyora. No estàs obligat és clar.
M'agradaM'agrada
Bé, pero dic la veritat i no puc argumentar res. Hi ha gent que adora el broquil, jo l’odío, probablement perque em recorda la coliflor que sádicament em feian menjar de petit. No dic que sigui dolent, como no ho dic de la Garland, que ho torno a dir, ho fa molt be. No m’agrada la seva veu. I precisament perque sé que aixo es, diguem-ne, primitiu, penso si no tindra res a veure amb experiencias associades, ja en plan psicoanalitic .-) I reconec que com fem molts, tampoc m’he posat a veure si superava la meva mania, ni amb ella ni amb el broquil, perque ni el broquil, ni la Garland (amb tots els respectes, no la liem, que em sembla una dona de rompe y rasga) ni jo tenim cap problema, podem viure perfectament ignorant-nos. Hi ha molta teca. 😉
M'agradaM'agrada
Pero he de afegir quelcom que també es cert. Opinions com las de aquí, em fan pensar que pot-ser hauria de esforçarme, perque sou gent de bon criteri 🙂 (mai m’hauria esperat tant quorum favorable a la Garland) i el que m’ho estic perdent soc jo. No tot está perdut, que soc ruc pero no tonto del tot
M'agradaM'agrada
Clar que, com que no m’agrada, tampoc la he escoltat gaire, que aquesta es altre…
M'agradaM'agrada
El próximo mes estaba anuncido el lanzamiento del Dvd de “A star is born”, pero ha vuelto a desaparecer de las próximas listas. De la época Capitol tengo especial recuerdo por “The letter” y el soundtrack de la película de animación “Gay-Purr-ee” que tanto la película como el soundtrack son una delicia. Cuando pienso que Judy Garland falleció con sólo 47 años se me pone la piel de gallina. Por supuesto, el Cd que hoy nos propone Joaquím, “Alone” es una joya, así que a pedirlo a Amazon y a disfrutarlo.
M'agradaM'agrada
Segurament Roberto, deuen haver trobat un fragment més dels descartats en la copia oficial, o alguna cosa així. Cal ser positiu. Abans de que surti a la venda, esgotaran les existències.
M'agradaM'agrada
La conec poc però sé de la seva grandesa gràcies a cicles de pel·lícules vistes a tv. M’encantava la cançó For me and my gal i, és clar, la de l’Arc del set colors. Tinc música cantada per ella que a vegades escolto. Sempre em sap greu veure i sentir que transmet dolor.
Gràcies Joaquim.
M'agradaM'agrada
Si Olympia, Garland com Piaf (ànimes bessones) es nota que al seu darrere portaven una motxilla impressionant, potser per això ens agraden tant.
Pateixen, viuen, gaudeixen i no pas com altres veus perfectes, fredes i distants, amb el privilegi d’un instrument portentós, però incapaces de transmetre absolutament res.
M'agradaM'agrada