Patricia Petibon (Lulu a l'opera de Ginebra, muntatge d'Oliver Py) foto GTG/Gregory Batardon
Copiant el títol d’un interessant programa de Catalunya Música (Qui té por del segle XX) , on justament Pilar Subirà ens intenta descobrir les músiques dels últims cent anys, jo avui us voldria parlar de la Lulu d’Alban Berg, que tornarà a l’escenari del Liceu per tercera vegada en la seva llarga història, després de les produccions de la temporada 1968-1969 (estrena a Espanya a càrrec de la companyia de l’òpera d’Essen) i la de la temporada 1986-1987, en la versió definitiva amb els tres actes complerts i amb la música addicional de Friedrich Cerha, que va ser justament el director musical d’aquella celebrada producció.
Jo, la primera encara no, però la segona si que la vaig veure i us puc assegurar que no la vaig gaudir del tot, doncs malgrat que l’espectacle va ser molt bo, jo no estava preparat per assaborir aquella proposta, com crec que ho estic ara.
D’aquelles representacions recordo: l’expectació creada al voltant del compositor i director Friedrich Cerha, la producció que ens va agradar molt i que provenia de la Staatsoper de Viena signada per Wolfgang Weber, a Patricia Wise, que per aquells anys va sovintejar el teatre (una bona Lucia, la memorable Juliette de Gounod al costat del inoblidable Josep Carreras i una Mussetta pucciniana menys inspirada), però per a mi va ser especialment emotiu veure sortir per la porta dels artistes a Hans Hotter, el Wotan en persona, que va venir per interpretar Schigolch.
I què més?, doncs recordo que la música em va “agradar” potser més que el Wozzeck que no feia gaire (temporada 1983-1984) havíem vist amb Walter Berry i Anja Silja, però en general se’m va fer feixuga.
Amb els anys, us mentiria si us digués que m’he anat familiaritzant amb ella i que l’he anat escoltant, doncs no és pas veritat, però si que m’he anat apropant als temuts músics de la segona escola de Viena, sense fer especials escarafalls i amb una dosi cada cop més creixent d’interès a voler i poder entrar a pair una música que se’m indigestava en els meus inicis operístics, però que poc a poc m’interessa més.
Penso que aquest és un procés normal, i de la mateixa manera que podria ben bé ser, que algun cervell privilegiat, en escoltar per primera vegada la Lulu, trempés, el més normal és que aquesta música, s’acabi acceptant en un procés digestiu llarg, però de ben segur fructífer, per arribar a trobar la clau que ens ha d’obrir sense traves, el gaudi davant un espectacle total, com és aquesta Lulu d’Alban Berg.
Patricia Petibon (Lulu al Grand Théâtre de Genève) GTG/Gregory Batardon
Deia Xose Aviñoa en el programa de ma que he rescatat de la prestatgeria més enlairada dels programes del Liceu, que “Davant la producció operística, el públic s’ho passa bé o malament; d’això, en derivarà el criteri, l’opinió que el crític sistematitza i publica en els mitjans de comunicació i que poden coincidir o no amb els del públic. Peró només quan això ha estat possible, podem dir que l’òpera ha exercit el seu paper estètic”.
Doncs bé amics, deixem-nos endur per l’espectacle de música i teatre, i després valorem la proposta en la seva integritat. Aquí més que mai no podem esperar que la bella melodia ens sedueixi malgrat que l’acció escènica sigui nul·la, com és habitual en tantes i tantes ocasions. Aquí Berg, fonamentant-se en la tècnica dodecafònica, va a la recerca de les essències històriques, que abracen l’amplíssim ventall vocal operístic, però amb un lleguatge radicalment modern. Cercant que les forces musicals i dramàtiques, s’integrin amb el text i l’acció escènica.
I tal i com succeïa en l’òpera barroca, on la veu, mitjançant el cant extraordinàriament ornamentat, era la base expressiva de les emocions dels personatges i accions, el compositor es fa valer del virtuosisme vocal, sobretot de la protagonista, per a qui demana una soprano coloratura capaç de superar les mil i una dificultats que la partitura amaga, per descriure aquest símbol de la força destructiva.
Aquesta soprano coloratura que ha de representar a la dona envoltada del destí fatal que l’acompanya i que de manera quasi omnipresent, presideix tota la representació, és un dels rols més difícils i exigents de tota la història de l’òpera, cal doncs, estar atents a aquestes exigències, de la mateixa manera que ho fem quan ens disposem a escoltar les òperes belcantistes, amb l’interessant afegitó que la importància de la paraula i l’acció dramàtica, comporta una extremada exigència.
Producció de la Lulu del Grand Théâtre de Genève d'Oliver Py. foto GTG/Gregory Batardon
Com estic segur que ja sabeu, La Lulu de Berg, amb llibret del mateix compositor, es basa en les tragèdies Erdgeist (L’esperit de la terra) i Die Büchse der Pandora (La caixa de Pandora) de Frank Wedekind. Berg no va poder concloure l’òpera, malgrat que tenia tots el tres actes amb el llibret enllestit, així com la música dels dos primers. Poc temps abans de la seva mort ja havia començat a treballar amb la música de la primera escena del tercer acte.
L’estrena va tenir lloc a Zuric l’any 1937, amb els dos actes complerts i també es van interpretar els fragments simfònics del tercer que va deixar escrits. mentre la seva vídua va viure, va prohibir que l’òpera s’acabés, i no va ser fins a l’any 1979 que seguint les indicacions deixades per Berg a la partitura original, que el compositor Friedrich Cerha, va concloure-la. Com succeeix sempre en casos similars, és millor no parar-se a pensar com ho hagués fet Berg, ja que el més important és que Cerha va concloure una obra totalment pensada per Berg, seguint les indicacions originals i sense el cabdal tercer acte, l’òpera perd gran part del sentit i per suposat, la unitat dramàtica ideada pel seu autor.
L’estrena en tres actes va tenir lloc al Palais Garnier (ONP) el 24 de febrer de 1979, sota la direcció de Pierre Boulez i tot seguit aquesta és la versió que s’ha imposat a tots els teatres del món.
Dels set actes que representa l’acció de les dues tragèdies de Wedekind, Berg, fent un gran treball de síntesi, va configurar-la en set escenes distribuïdes en en tres actes. L’ascens de Lulu, que arribarà fins a la meitat del segon acte i la previsible i tràgica caiguda, que ens durà fins l’encontre amb Jack, al final del tercer acte.
L’enigmàtica i fatal Lulu, ha de ser creïble, vocal i escènicament. És impossible pensar en una diva palplantada al mig de l’escenari, com podria succeir fins i tot avui en dia, amb una Lucia o una Alcina, encaterinant-nos amb la gamma més inimaginable d’artificis vocals, però més aviat sonsa. La Lulu, ha de seduir, hem de caure agenollats davant del seu fatalisme i a més a més, ha de pujar als límits més exigents de qualsevol coloratura, amb una nitidesa, que la transparent orquestració no amagarà mai, ja que el tractament orquestral jo penso que és un dels altres factors que juga a favor nostre, per arribar si més no, a comprendre musicalment aquesta òpera.
No estem davant d’una orquestració densa o fosca, com hom podria imaginar per la temàtica, ans el contrari, Berg dona la preponderància a la veu, utilitzant l’orquestra com un acompanyant de tota la línea dramàtica, però mai de manera aclaparadora.
Les altres vocalitats que trobem a la partitura són:
Una contralt per a la Comtessa i una mezzosoprano per a l’operària de la sastreria, el mosso i l’estudiant, per a les veus femenines, en contrast amb la veu rutilant i seductora de la protagonista.
Les veus masculines es distribueixen en un baríton o baix-baríton de ressonàncies obscures pel Dr. Schön, Jack i Schigolch, un tenor més aviat heroic per Alwa. El pintor ha de ser un tenor líric i el príncep un tenor de caràcter buffo.
Els cantants secundaris acostumen a doblar-se en els diferents rols-
Per altre part, Berg utilitza números tancats i formes clàssiques, com la sonata, la canzonetta, el rondó, la cavatina, associats als diferents personatges, com una manera d’homenatjar la història de l’òpera i de fer-nos més fàcil la seva comprensió.
Aquests dies que m’he anat aproximant a aquesta òpera, me’n he adonat que no és tan difícil, com se’ns acostuma a dir. No és veritat, tot i que necessita d’una predisposició i un interès, que sense cap mena de dubte, sempre i en aquests casos encara més, ens ajudaran molt.
Us deixo el primer tall sonor, amb un vídeo on escoltareu a Laura Aikin, interpretant una ària, farcida de les dificultats vocals esmentades- Prové de la producció de l’òpera de Zuric i la direcció musical és del director de la casa, Franz Welser-Most. El vídeo és gentilesa de lorisscinemiss.
És inimaginable anar al teatre buscant tan sols la distracció, si és així, en el cas de la Lulu més val que regaleu l’entrada a algú que sàpiga assaborir la proposta, però penso que aquest no és el cas de cap de les persones que visiteu el blog, per tant us animo, a anar al Liceu a veure el que es preveu com unes grans representacions.
De ben segur el mestre Boder extraurà de l’orquestra totes les possibilitats i la proposta escènica d’Oliver Py provocarà les habituals confrontacions (no he vist l’assaig general), però aquestes òperes al Liceu, no fallen mai.
Patricia Petibon Lulu, producció de Oliver Py foto GTG/Gregory Batardon
L’equip vocal que ens proposa el Liceu és important, malgrat els canvis d’última hora.
Patricia Petibon, la peculiar i excèntrica soprano francesa que va començar la seva carrera com si fos l’Amélie de l’òpera i que de mica en mica, ha anat consolidant-se, interpretant aquest mateix rol, al Festival de Salzburg d’aquest estiu passat i que en fa, segons diu tothom una veritable creació. Per a mi serà tot un descobriment, ja que l’única vegada que l’he vist en directe (Olympia a La Bastille) em va semblar un acudit. Ja no parlo dels seus happenings a la televisió francesa, tan ridículs com risibles.
Michael Volle, ha saltat definitivament del cartellone i en el seu lloc els rols de Dr. Schön i Jack l’Esbudellador, aniran a càrrec d’Ashley Holland, de qui no tinc noció d’haver escoltat mai.
Paul Groves es fa càrrec d’Alwa, Julia Juon de la Comtessa Geschwitz i aquest cop l’home vell serà el veterà Franz Grundheber. Tots ells cantants de contrastat prestigi que ens auguren un bon nivell artístic.
Ja a l’estiu us vaig deixar uns vídeos de la producció salzburgesa, per anar ambientant-nos. La setmana passada van passar a integrar els vídeos seleccionats a la columna de l’esquerra i ara us els tornaré a deixar en el post, per tal de que sense pors de cap mena, comproveu com és una barrera infranquejable i que amb l’empenta que ens caracteritza alhora de descobrir coses noves, serem capaços de descobrir en aquestes representacions, nous camins i formes d’expressió, que utilitzen de manera mestrívola, allò que tant ens agrada com és la música i el cant.
Escena de Lulu i el pintor del primer acte, amb Petibon i Breslik
Ara Petibon (Lulu) i Volle (Dr Schön) al 1er acte
I ja del tercer acte, és a dir amb música de Cerha, el final, amb la comtessa (Ariane Baumgartner), Lulu (Patricia Petibon) i l’escruixidor final amb Jack (Michael Volle).
Espero que aquest post serveixi per a fer perdre la por a tots aquells, que davant del desconeixement, pensàveu que no valia la pena apropar-vos al Liceu. Si no he aconseguit interessar-vos una mica per aquesta òpera em sabrà greu, però molt més greu em sabria, que després diguéssiu que no us vaig avisar.
Cal ser valents, trencar els estereotips i deixar-nos endur per l’espectacle que ens ofereix a partir de dimecres 3 de novembre, el Gran Teatre del Liceu.
Avisats esteu i si després no us ha agradat gens, ja sabeu on podreu comentar-ho i debatreu, aquí, ben segur.
Informació de l’espectacle, a la web del Liceu.
Agraeixo a Pilar Subirà de Catalunya Música, la feina constant que fa amb el seu programa, per ajudar-nos a comprendre la música del segle XX. sense pors i complexes, fent com a mínim, que amb una acurada selecció de les músiques triades, hagi aprés a escoltar compositors, que jo creia que mai escoltaria. Moltes gràcies Pilar i et dedico el post.
IN FERNEM LAND 
De vegades molts operistes tenim l’equivocada idea que els nostres gustos són universals o que tothom ha de seguir el camí que nosaltres vam seguir per introduir-se en el món de l’òpera. Si preguntes per ahí quines són les millors òperes per nouvinguts a aquest món segur que et diuen que són les de Verdi, Rossini, Donnizetti… mai et diran que comencis per la Lulu. Doncs bé, jo vaig proposar a uns amics que mai havien escoltat una òpera veure la Lulu (en DVD, la de Christine Schäfer) i els va engantxar als cinc minuts, es van quedar impressionats i sense moure’s del seient fins que va acabar. En canvi, els mateixos amics, quan van veure Butterfly em van dir que sí, que era molt bonica però que no havien conectat en cap moment. I no els culpe, jo quan escolte Butterfly puc apreciar la qualitat de la música i de les veus, però mai he conectat, parla un idioma estètic que no és el meu, mentre que Lulu parla el meu idioma. Potser deuriem deixar les prevencions i els prejudicis a banda i llençar-mos a gaudir de l’experiència musical que suposa una Lulu ben cantada sense por.
M'agradaM'agrada
Bé Titus, no et dic pas el contrari, però convindràs amb mi, que si proves de fer l’experiment amb una audició, sense el format visual, la cosa canvii i qui sap si els haguessis proposat veure la Butterfly de la Komischer Opera, signat per Bieito, els teus amics s’ho haguessin passat de conya. Potser el que cal és una preparació prèvia per escoltar Puccini, no ho sé. Ho el que condiciona que ens agradi o no una òpera, és la proposta escènica, que ens faci pair la música.
Aquesta entrada, que no necessita cap justificació, és el resultat de la meva experiència personal, que després de debutar amb 15 anys al Liceu, veient Billy Budd, vaig insistir amb l’experiment per quedar-me definitivament obsessionat pel tema, amb Lohengrin.
El que ha seguit després durant 35 anys, és un llarg aprenentatge.
M'agradaM'agrada
Es fascinante, al menos así me lo pareció a mí cuando la vi y a través del DVD. De momento, me llama la atención Groves como Alwa pues ayer estaba muy regular como Idomeneo mozartiano…De todas maneras, ¡ánimo y a disfrutar! El 13, creo, la escucho yo.
¡Saludos!
M'agradaM'agrada
Leonora, yo estoy plenamente animado, gracias y si, me da un cierto miedo que Groves un lírico ligero, se haga cargo de un rol más propio de un heldentenor, pero ya os contaré.
M'agradaM'agrada
Bueno, nunca se sabe, Joaquim. Igual da la sorpresa y es agradable, que eso es lo que espero: lo mejor para estas funciones.
¡Eso, a comentar! A mí me fascinó la versión del Real(seré de las pocas, pero me encantó).In bocca al lupo y a disfrutar de ese ser fascinante, terible, peligroso y deseable que es Lulu.
¡Saludos!
M'agradaM'agrada
a mi también me sorprende Paul Groves ( al que conozoco como tenor lírico, casi lírico ligero) como Alwa.
Allí estaré en el Liceu el día 3, para tratar de entender esta más que compleja ópera LULU y por supuesto, poder disfrutarla lo cual sí me sucedió con el reciente WOZZECK del propio Berg, aunque ambas difieren bastante
M'agradaM'agrada
(introducción)
Segundo comentario de Keselarte a la entrada titulada “Avui: Arnold Schönberg amb Daniel Barenboim”, 17/2/10.
(nudo)
La gente sigue fumando. Claro; no hay suficiente información!
La gente sigue tomando drogas. Claro; si és que nadie dice lo malo que es… la pobre gente no sabe…
La gente sigue pensando que cierta música “contemporanea” es una mierda. Claro; no se les educa, con lo ignorantes que son! Hay que repetirles veinte veces al día lo buena que es esa música y que no hay que tenerle miedo. Hay que ir gritando por ahí lo cojonuda que es la música contemporanea; «la música contemporanea es cojonuda, señora!» y dale que te pego; y hacer programas de radio y entradas de blog para con-vencerles.
(desenlace)
Pero, ¿cuándo se abre la veda? ¿cuánto va a durar todavía esta campaña de propaganda, la cruzada de los bienintencionados? Quizá no podamos ya nunca escuchar Lulu sin ser sermoneados antes.
M'agradaM'agrada
Berg va morir quan el meu avi tenia quinze anys, o sigui que això de música “contemporània” no ho acabo de tenir clar.
Fa molts anys vaig escoltar la primera escena de Wozzeck i em va semblar una música lletja i estranyíssima. Després d’uns quants anys, de molt Mahler i Strauss, dels darrers romàntics, etc, hi vaig tornar i vaig connectar-hi de seguida: ara crec que és una música perfectament normal, totalment integrada en la tradició germànica i l’única possible per aquella història. Com totes les arts, la música també necessita un cert temps i esforç.
(Dit això, per més temps i esforç que hi poso, certes vanguàrdies em continuen semblant una estafa, però la història comença a ser implacable amb elles)
M'agradaM'agrada
Ja veus kesealrte, no tinc remei, els comentaris afilats de posts passats, també de caire evangelitzadors, no han fet efecte i jo encara persisteixo amb la meva obstinada propaganda. Potser em paga el Liceu, per tal de que el públic acabi esgotant les entrades, que ves per on no es venen tant com altres títols? Tan sols cal veure la disponibilitat de la funció de l’estrena i la resta de dies (tret del torn C). Segurament si, encara es necessita pedagogia, ja que el public es va desconnectar en general de la música del seu temps a partir de la segona escola de Viena, i sembla que necessiti de llargs períodes de preparació i aprenentatge, abans d’assaborir-la més enllà d’una luxosa banda sonora per a una representació teatral.
M'agradaM'agrada
Wozzeck és una de les meves tres o quatre òperes de capçalera, però reconec que Lulu em costa una mica més. No la trobo tan uniformement rodona.
Dit això, anem al tema important: vas veure Hans Hotter?!
M'agradaM'agrada
He oido un par de veces la grabacion de Stratas y estoy seguro que en directo debe ser acongojante. Pero lo que no creo que pueda discutirse es que no es música fácil, y uno no siempre tiene el cuerpo para estas guerras. Puede que intente ir si finalmente la sandia sale buena.
M'agradaM'agrada
Vaig poder veure la Lulú d’ahir al assaig general del Liceu. No les tenia totes, us ho he de confesar. Quatre hores en total. Vaig pensar que si se’m feia massa pesada sempre podria marxar a un dels entreactes. Pero no, em va enganxar a la butaca, per a la meva sorpresa, malgrat la atonalitat i el dodecafonisme.
La ópera per a mi sempre es un espectacle global, i el que en principi era mes difícil de pair per a mi, la música, tenia sentit integrat en l’escenografia i, sobretot, el texte, la historia que explicaba. Em va interesar moltissim, i, desprès (no ho faig mai abans) llegint els comentaris del llibret del Liceu i altres referents per Internet, em sembla que hi han tantes Lulus com espectadors: cadascú veu en ella un aspecte diferent. No explicaré ara aquí la meva percepció, espero, Joaquim, a que facis el post després que la hagis vist.
Només adelanto que la Patricia Petibon está fabulosa en el rol, que l’escenografia será molt discutida i que, com habitualment, hi haura escandol a uns sectors per les referencies sexuals que hi surten. Lulú…¿lolita, femme fatale, innocent, manipuladora? o ¿simplement el reflexe del que el conjunt d’homes embogits i encelats volen i veuen en ella? I dic homes, només.
M'agradaM'agrada
Teresa, si a la Lulu no hi ha referències sexuals, és que no és la Lulu. Qui tingui la pell fina, no hauria d’acostar-se pel Liceu i després escandalitzar-se. Tot i així, estic segur que les veïnes i veïns que m’envolten, trauran més de lo habitual, els binocles. Ja pateixo pels comentaris i reaccions!
M'agradaM'agrada
Yo he vistos las dos versiones que el Liceu ha programado hasta ahora de “Lulu”. La del estreno me gustó mucho, aunque escénicamente no tanto. La segunda versión me gustó musicalmente menos y escénicamente la encontré extraordinaria. Patricia Wise interpretó magistralmente este difícil rol, tanto escénica como vocalmente. La intervención del venerable Hans Hotter fue anecdótica; nadie le exigió mucho a sus 78 años y él tampoco tenía ya mucho que ofrecer.
Veremos si en esta ocasión vuelvo a disfrutar. No obstante jamás será una ópera que escucharé en casa. Cuando he intentado escuchar “Wozzek” me he puesto excesivamente nervioso y jamás he intentado escuchar “Lulu”; ambas óperas si no son escenifiicadas no me interesan. Para escuchar algo en casa me ha de producir placer y no nervios, para eso ya tengo la vida cotidiana.
M'agradaM'agrada
Gràcies Joaquim per parlar de la LULU.
Es fa referència a l’acte III i jo també vull dir la meva. Vaig tractar el 1987 el mestre Cerha, que en va ser director al Liceu, i ell em va senyalar a la partitura tot el que era original seu i allò que era de Berg. La conclusió és que n’hi ha molt de Berg: els primers 268 compassos totalment enllestits i orquestrats, tota la part vocal i bona de la instrumentació de la resta. L’estrena mundial a Zuric l’any 1937 va tenir un gran èxit, i la vídua de Berg va deduir que, fins i tot inacabada, l’òpera funcionava i que no calia completar una versió representable de l’acte tercer. Amb tot, es va preparar una edició d’aquest acte, per a cant i piano, que va fer Erwin Stein, deixeble de Berg. Cap als anys cinquanta, quan hom començà a interessar-se pel tercer acte de l’òpera, Helene Berg negà a tothom la possibilitat de veure el material existent i, és més, al testament, de 1969, a la vuitena clàusula, concretà que un cop ella hagués mort ningú no havia de tenir accés a aquell material. L’argument principal contra l’acabament del tercer acte era que Schoenberg, Webern i Zemlinsky havien refusat la feina. Amb tot, els qui abans havien pogut veure el material existent consideraven que l’obra es podia acabar. Del tercer acte n’existeix una particel•la que comprèn el decurs musical des del primer fins a l’últim compàs, obra de Berg. A més, els primers 268 compassos estan del tot orquestrats. Existeix, a més a més, la partitura dels dos últims moviments de la suite que havien d’anar al tercer acte, i la reducció per a cant i piano de tot l’acte, obra d’Erwin Stein. Amb tot això, veiem que el treball de Friedrich Cerha no era pas el de compondre música nova. El problema era l’orquestració ja que dels 1326 compassos d’aquest tercer acte només 390 van ser orquestrats pel mateix Berg. Sabem que abans d’enllestir l’òpera, Berg va preparar i acabar la “Lulu-Suite”, una suite de cinc moviments que havia de ser com una mena de propaganda per a la futura òpera. En aquesta suite els dos últims moviments pertanyen al tercer acte. En resum: a la seva mort Berg havia acabat l’orquestració dels actes primer i segon, dels primers 268 compassos del tercer i de les altres seccions d’aquest acte tercer que apareixen a la suite, això és les Variacions que formen l’interludi orquestral entre els dos quadres, i els 111 compassos de l’”adagio” de la suite.
La història de l’acte tercer de “Lulu” en els 44 anys que seguiren a la mort d’Alban Berg ja no és cap secret. A partir dels anys 60 Helene Berg refusà cada cop més de mostrar la particel•la o cap altre material relatiu a l’acte tercer de “Lulu”. Hans Redlich va poder estudiar el material el 1957 mentre preparava un llibre sobre Berg, i després de reiterades peticions també el compositor i musicòleg nord-americà George Perle va poder veure-ho el 1963. A partir d’aleshores Helene Berg va imposar una prohibició total sobre els papers de “Lulu”. Malgrat les peticions de grans estudiosos i fins i fins i tot de figures de la talla de Strawinsky, la prohibició va ser efectiva fins a la mort de Helene Berg l’agost de 1976. Alguna filtració, però, hi havia hagut perquè a la mort de la vídua Berg, Friedrich Cerha anuncià que tenia completada l’orquestració i concretà que hi havia treballat durant quinze anys. “Lulu”, en tres actes, s’estrenà a l’Òpera de París el 1979 sota la direcció de Pierre Boulez.
Bon dia a tothom!
.-.-.-.-.-.-.-.
M'agradaM'agrada
Interessantíssim comentari Jaume, moltes gràcies.
Està molt bé que ens parlis del tercer acte, que habitualment és obviat en totes les aproximacions a l’òpera, que he llegit, com menyspreant la feina fet a per Cerha.
M'agradaM'agrada
Gutrune2 Yo estuve en el Liceo el día de su primer y absoluto estreno, no recuerdo exactamente el año, aquí no tengo precisamente nada para poder informarme, peró fué más o menos en los años 1950 1955, mucho antes del 1969. Por de pronto fué un verdadero Escándolo, y en mayúsculas! el público salia indignadísimo del teatro y pedían la inmediata retirada de la obra, yo nunca había asistido a un desagradable suceso como este. Claro era muy joven todavía y me desconcertó, era otra música però la puesta en escena era demasiado fuerte y aún el público del Liceo era muy entendido peró carca, somos del siglo pasado o más. No volví a verla en directo nunca más , peró sí que la he seguido escuchando siempre que tuve ocasión. Los tiempos cambian y hay que adaptarse a las modas y tendencias actuales, o renovarse o morir como decían,por mi parte ,les animo a que asistan y disfruten, no hay que tener PO DEL SECLE XX.Sin más por hoy, saludos para todos mercedes.
M'agradaM'agrada
Mercedes, se estrenó en el Liceu el 1 de febrero de 1969 y era estreno en España. Yo estaba en la fila 2 de platea, en los pares y una señora enjoyadísima protestó pegando con el bolso lleno de monedas y otros metales en el respaldo de mi silla y por poco me hiere. A sus “Fuera, fuera!”, yo replicaba “Bravo, bravo!”, quizás para llevarle la contraria, pero lo cierto es que me gustó y eso que la compañía era muy profesional, pero sin ningún nombre destacado, a no ser el director Gustav König.
M'agradaM'agrada
No, ningú no menysprea l’obra del mestre Friedrich Cerha. Tot al contrari, sembla que l’acte III de la LULU sigui obra seva. La seva aportació és l’orquestració. La part vocal havia estat acabada per Alban Berg. Tota la part de cant obra seva. De qui no se’n recorda ningú és d’un cert Erwin Stein. Aquest, deixeble directe de Berg i coneixedor de la LULU, va escriure tota la reducció per a cant i piano que és encara ara l’única que existeix i que fem servir. He mirat l’any del copyright i hi posa 1936. Això vol dir que abans de l’estrena de la versió en dos actes (a Zuric el 1937) va s’havia establert aquesta redacció. La feina del mestre Cerha es va limitar a orquestrar els fragments que hi faltaven.
Com a tota obra inacabada, ara resulta que ja surten unes altres redaccions de l’acte III, cada cop més fidels a Alban Berg. Aquesta és la mentida que les cases editores van venent. És com el final de la TURANDOT. Quan la casa Ricordi ha deixat de cobrar els drets del final de Franco Alfano, s’ha encarregat finals nous (n’hi ha un de Luciano Berio) que, aquests sí, ens diuen, saben reflectir l’esperit de Puccini.
La música, a més d’art, és un negoci.
M'agradaM'agrada
Donde digo silla quiero decir asiento.
M'agradaM'agrada
Espero amb candeletes els posts introductoris a òperes noves per mi. Joaquim, aquest tan treballat i complementat per comentaris super-interessants, m’està agradant moltíssim. Tenim por al segle XX per desconeixement i perquè escoltar-lo requereix concentració extra. No és fàcil de sentir , però sembla encara més difícil de cantar i tocar. Per això hem d’anar a veure la Lulú, una obra complexa, que de ben segur la trobarem propera si anem més preparats. Gràcies a tots!
M'agradaM'agrada
Jo la vaig veure fa molts anys i hem va costar bastant de digerir,en quan a escandalitzarse no recordo que ningú digués res (o potser es que no ho vaig notar ).
En tot cas aquest tipus de músiques hem recordan els temps bastant llunyans en que era de Joventuts Musicals,i en Jordi Roch ens feia escoltar musica dodecafónica i com que a la majoria no ens agradaba, ho tornaba a repetir ,perque el seu argument (i tenia raó) era que no ens agradaba perque no la conexiam.
A veure si després de tants anys ja la conec Una abraçada.
M'agradaM'agrada
He aprés molt amb el post i amb els comentaris, de debó. Peró no puc escoltar aquesta música, no puc …
ni tan sols veint-la escenificada. Bé que ho sentó.
Gràcies a tots.
M'agradaM'agrada
Bona tarda!
Si parlem del la LULU i de l’acte III, vull explicar una anècdota que per respecte he tingut guardada més de vint anys. Ara crec que ja la puc explicar.
L’última LULU del Liceu es va fer per iniciativa del mecenes senyor Lluís Portabella. Al Liceu ho pagava tot de la seva butxaca i per això es va arruinar.
Va ser idea del senyor Portabella fer l’acte III –durant quaranta se n’havien representat només els dos primers actes— i també idea d’ell que la dirigís el mestre Friedrich Cerha, que havia enllestit i orquestrat aquell acte tercer.
El senyor Potabella sabia que els primers 268 compassos eren del tot d’Alban Berg. Un dia em va trobar i em va dir que volia saber exactament on acabava Alban Berg i on començava l’orquestració de Friedrich Cerha. “Miri –li vaig dir— aquesta tarda l’orquestra assaja precisament l’acte tercer. Vingui a dos quarts de quatre. Ens posem a la primera fila i jo li dic exactament fins on va arribar Alban Berg”. Va començar l’assaig i quan ens acostàvem al compàs 268 ja el vaig advertir. En una cert moment vaig dir: AQUÍ. El senyor Portabella em va mirar molt seriosament i va dir: “Oh, i tant!”. Al primer compàs de Friedrich Cerha deia que ja notava que l’orquestració era una altra…
M'agradaM'agrada
No tinc previst anar-la a veure però t’agraeixo la dissertació tan documentada -d’altra banda com és costum en tu- que fas. Mentre et llegia, a Catalunya Música la posaven i em semblava molt menys difícil del que m’havia atrevit a imaginar.
El que he pogut sentir m’ha recordat l’Strauss de Salome. Després han posat Mahler per mostrar un vincle.(El cant de la terra). Ambdós compositors m’agraden molt i penso que els haver-los escoltat força m’apropa a una òpera que sentia remota.
Gràcies Joaquim.
M'agradaM'agrada
Renoi quina enveja Joaquim, ja pots estar cofoi del amics que escriuen al post; quanta informació i d’un nivell extraordinari. Els qui estimem la musica en general, l’opera en particular i el Liceu per damunt de tot ens enriqueix poder llegir tots aquests comentaris. Gracies Jaume per compartir amb nosaltres les teves experiències. Jo us diré que vaig assistir a la segona Lulu i el meu record i l’impresio que ara tinc es que es tractava d’una molt bona posada en escena, amb un elenc de cantants realment molt ben triats. En l’aspecte musical, ja em perdonareu, però no puc opinar perquè, per entendre i copsar la musica de la escola de Viena s’ha de fer un exercici intel•lectual que no s’obté escoltant una sola Lulu o un Wozzek; s’ha de treballar una mica mes. Crec si no vaig errat, que en aquesta segona Lulu del Liceu cantava en Franz Mazura , m’ho podeu confirmar? Tot això m’ha fet recordar l’impressionant Moses und Aron que també per aquelles èpoques es va programar i crec que es una fita per recordar en els anals del Liceu. Mirat amb una certa perspectiva podem considerar-nos molt afortunats de les propostes que hem pogut gaudir en el nostre Liceu i donar les gracies a tots aquells que ho han fet possible.
Molt bona nit a tothom.
.
M'agradaM'agrada
Esperant amb candeletes una Lulu que tindrá una protagonista esplèndida cantant-actriu:Patricia Petibon.D`altre banda hem de dir que Olivier Py,actual director del teatre Odeon de Paris és un del registes més prestigiosos(també polèmic) de l`actualitat.Ell ha treballat molt al Grand Théâtre de Genève on li varem veure una Trilogie du diable (Der Freischutz,La Damnation de Faust i Les Contes d`Hoffmann)realment excepcional.
M'agradaM'agrada
A mi no em fa cap por la Lulú, i m’hauria agradat veure-la dins del meu abonament del torn E. Sí, me l’han exclosa i m’hi han posat en el seu lloc una “Giselle”. Acabaré odiant el ballet de tutú.
M'agradaM'agrada
Allau, potser tindràs sort i algú et canvia una Giselle per una Lulu.
Si algú de Infernem ho vulgues, ja ho sap.
M'agradaM'agrada
I si n’hi hagués mes de un, servidor també s’apunta al canvi
M'agradaM'agrada
Si hagués llegit abans el post hauria gaudit encara mes una Lulu que varem veure fa uns anys a l’altre costat dels pirineus.
L’espectacle me va agradar molt, la musica sola no la he pogut escoltar mai.
Un post formidable amb uns comentaris il·lustres, tant del autor, com del Colbran i sobretot de Jaume T.
GRACIES
M'agradaM'agrada
Yo …..como lo que pienso lo digo…..
Antes de ir al Liceu, me tomaré unas aspirinas con un café cargadito, así me hará un buen chute, para poder aguantar lo que me se avecina.
Yo como Nati, esta música no está hecha para mí, que se le va a hacer. De regalar la entrada, como que no, pues me cuesta un dinero y como el abono de GTL es cerrado, no he podido elegir…..
A lo mejor me llevo una sorpresa, y descubro una joya, yo con ese animo iré y si no me gusta…. opinaré.
M'agradaM'agrada
No tengo entrada para esta ópera :como dicen los ingleses, “no es mi taza de té”.
De todos modos, leerte ( y a los tertulianos), siempre ilustra.
M'agradaM'agrada
ATENCIÓN!!!
Me lo he hecho jurar sobre la Biblia. Los asientos no llevan cilicio, no te ponen de cara a la pared, ni te obligan a llevar orejas de burro (aunque eso a mí ya me importa poco), ni nada por el estilo: Hasta agotar las localidades, ENTRADAS A 30 € para la Lulú de mañana. Quedan muchas plateas, pero las dos últimas de primera fila-primer piso se las ha llevado servidor, que mañana tendrá que hacerse la manicura. Y anoche estuve a punto de darle al botoncito fatídico y sacar dos terceros pisos laterales por mas del triple…
Dos localidades por persona, sólo en las taquillas del Liceo. A la pregunta “¿y esto pasa a menudo?” la respuesta ha sido “No”.
M'agradaM'agrada
Semblava que no calia fer pedagogia oi?, doncs encara m’hauran de donar comissió els del Liceu, per incentivar a anar al Teatre a veure aquestes representacions.
Ara resultarà que qui té por de la Lulu, són els del propi Teatre, però por a no omplir.
Malauradament ho vaig pronosticar en la famosa reunió amb la direcció del Teatre i l ‘Associació Liceistes de 4at i 5è pis. Aquesta temporada, molt atractiva per a mi, no ho és gaire pel públic en general i això en una època de crisi és letal.
El que no acabo d’entendre és que avui mateix, si algú vol comprar entrades per Internet pagui 140 € i si vas a les taquilles, la mateixa localitat et costi 30 €. Voleu dir que això és legal?
M'agradaM'agrada
Pues no creas, que lo mismo he pensado yo. De hecho, he llamado al Liceo por ver si obtenía información privilegiada y me recomendaban esperar para mejorar localidad, porque pagar lo que piden por un tercer piso bastante lateral me parecia un poco fuerte. No sacaba nada en claro, y al final, después de marear (yo) mucho la perdiz, me han comentado lo de la oferta. O sea que si me descuido ni me entero, y anda la alegria que me hubiera dado si rasco lo poco que queda y luego me entero de la oferta.
Y otra: En la página del Liceo está el anuncio de esta venta a precio de saldo, pero si vas directo a Lulú, no lo ves porque queda debajo del principal. Bueno: Pues si intentas sacar entrada normal para mañana, la página te muestra que para esas localidades hay descuento de una caja y del TR3SC, de 140 a 98 €. Te crees que has hecho el negocio, y resulta que habian ofertas mejores…
El otro dia igual. Voy a ver Baraka, y si no me avisa Miquel Gascón, pago creo que 30, y sólo con telefonear diciendo que quiero entrada de la oferta, pago 16… Siento lo mismo que cuando me he dado cuenta, a estas alturas, de que hasta en los bancos se regatea…
M'agradaM'agrada
Suertudo!!!
M'agradaM'agrada
Si…. gracias.
M'agradaM'agrada
Vengo del Liceo, que si me pinchan no sangro. Inenarrable. Volvería mañana. Desde Alban Berg libretista y compositor, hasta el último mono, 10 para todo y porque no hay 11. Petibón, Orquesta, Boder, Direccion escenica y Escenografia de otra galaxia. Puede que algun secundario no alcanzara el 10, pero 9.5 mínimo. Me he emocionado como con el Liebestodt. No tengo palabras. Creo que se nota que me ha gustado. Y me pasaría horas hablando, porque la obra tiene tela-tela, y lo que han hecho en el Liceo, otro tanto, pero me reservaré para comentar cuando publiques el post. Pero lo que debo hacer ahora es darte las GRACIAS más efusivas porque si no llegas a animarme con esta entrada, me pierdo la que para mí ha sido la mejor función de mi vida, que sólo llevo una docena, pero dudo que muchas la superen.
GRACIAS y si alguien lo duda, hace mal (en dudar). Una recomendación si no se sabe alemán: Leerse el libreto antes. Hay operas que hasta sin saber ni de que van (Handel mismamente) no te pierdes gran cosa, otras en que con el argumento en lineas generales ya vas bien. En esta, se habla mucho, y lo que se dice es muy, muy importante y ayuda muchísimo a entender también la música. Y claro que tenemos la pantallita, pero cuanto menos se quiten los ojos del increible escenario que nos han puesto, mejor.
M'agradaM'agrada
No sabes cómo me alegro de leer estas letras tuyas .
Se te nota tan entusiasmado! . Felicidades !!!
M'agradaM'agrada
Mis comentarios a la función de ayer :
De la música como tal de la LULU, en estos momentos tengo dudas existenciales ; todavía no sé si me ha convencido o no me ha gustado nada.
Las razones ? Pues que esta vez el polémico Olivier Py el francés responsable de la producción, se ha encargado de un trabajo tan colorista, con tanto personaje y comprimario moviéndose de un lado a otro , con tantos paneles, rótulos luminosos, plataformas móviles, especies de vidrieras multiusos, pues que a mi ( y supongo a una parte del público) me ha abstraido ” o desconectado” de la música ( bueno eso , que ha sido un desfile de atonalidad y dodecafonismo ) y me he dedicado a contemplar todo lo teatral y su dramaturgia que en LULU, hay bastante.
Como reza el título, NADA que temer de esta Lulú, producida por Olivier Py
Vamos, casi cuatro horas de teatro musicado. Pero ha estado, más soportable de lo que yo temía a priori.
De los cantantes y en una partitura inhumana vocalmente, ha sobresalido notoriamente por encima del resto, la excéntrica pero muy notable actriz-cantante Patricia Petibon, extraordinariamente expresiva vocalmente, con más que suficiente proyección, fraseo incisivo, poderío vocal incluso a ratos y agudo seguro
Franz Grundheber , veteranísimo de 74 años, todavía ha demostrado que la voz es fresca y hasta le corre sorprendentemente a su edad, con un magnífico Schigolch
Decepcionante para mi el otrora buen tenor lírico Paul Groves que como Alwa, ha quedado ahogado y estrangulado en la zona de paso al agudo, emitiéndo el mismo velado y hasta gallináceo a veces; asimismo, muy flojo e insuficiente vocalmente arriba Ashley Holland como Dr.Schön y Jack the ripper.
Los demás cantantes, cumplieron, especialmente la bastante buena labor de Julia Juon como la lesbiana Condesa Geschwitz
La orquesta más que aceptable aceptable, bien controlada por el maestro Boder.
Lástima que en el último acto, apenas un 50% de aforo ocupado en el Liceu
p.d. a pesar de la extrañana rebaja de las entradas de platea y anfiteatro para la funcíon, de 140,00€ a 30,00€ convenida al parecer 24 horas antes por la Dirección del Teatro, éste no se llenó como era previsible.
¿Que dirán aquellos que pagaron 140,00€ hace bastantes semanas, encontrarse ahora “esta rebaja” de última hora? No me ha parecido correcto esta decisión, solo para la función de ayer y no para las cuatro restantes: lo considero un agravio comparativo
M'agradaM'agrada
Encara estic “turulato” per culpa de la funció d’ahir. No ho dic pròpiament per la funció, sinó perquè -els quatre gats que quedàvem- vam sortir a mitjanit i encara em faltaven dues hores de cotxe (acotació: no podrien començar a les 7 totes les òperes llargues i no només els wagners? Ja sé que hi ha gent a qui li va molt just arribar-hi, però el preu de sortir tan tard entre setmana…)
Pel que fa a l’espectacle, estic molt més d’acord amb l’alex que amb el José Luis. No hi va haver color entre la (entregadíssima) Petibon (potser també Grundheber) i la resta del (extens) repartiment, inclosa la Geschwitz de la Juon, que em fa l’efecte que ja ha perdut la veu i es dedica a declamar amb més o menys habilitat (nul·la en el bellíssim liebestod particular de la comtessa). Hem perdut molt amb l’absència de Michael Volle, que deu fer un Dr. Schön esplèndid, cosa que no es pot dir del senyor Holland. Orquestra i mestre, és cert, molt aplicats en la seva dificilíssima tasca.
Quant al muntatge, molt currat, molt brillant (potser caldria dir llampant, acabes de colorins i neons fins al monyo), però et treu absolutament de l’obra. Deu ser problema meu, però detesto les direccions que recorren a l’horror vacui. Són efectistes i fan goig de veure, però acaben anorreant el sentit essencial de l’obra. Des de la meva localitat (de 51 €, per cert, a diferència dels improvisats 30 de zona 2, aquest és un altre tema que em posa frenètic) de cinquè pis no encertaves a endevinar qui estava cantant què en cada moment. Hi ha una frase del cineasta francès Robert Bresson que m’agrada molt citar: “allò essencial és suficient”. Doncs això.
M'agradaM'agrada
No discutiré el valor de las opiniones de quienes tienen mucho más criterio que yo, pero no voy a dejar de defender la mía, porque estoy especialmente disconforme con la critica al montaje. Yo no miraba más que lo que quería ver, y lo único que me distrajo fue tener que leer tanto la pantallita. Además de algunas ideas estupendas (detención, juicio y prision de Lulú por ejemplo) el conjunto creaba siempre el ambiente adecuado a lo que sucedia y era además en si mismo una obra de arte. Para mí, sensacional. “Lo esencial es suficiente”… ya me gusta, pero tampoco es un crimen ir más alla de lo esencial, y a veces lo esencial es el abigarramiento, si es eso lo que se quiere vender.
Del reparto, Petibón en otra galaxia, pero la condesa me gustó mucho, Schigolch, y el Pintor también, y es cierto que ni Alwa ni Schon fueron tan buenos, con lo que creo que estoy coincidiendo con lo que decís, solo que lo miro desde el lado medio lleno del vaso de mi corta vida liceista. A bodas me invitan si el conjunto es siempre como lo de ayer. Y la orquesta bastannte más que aceptable, de acuerdo, con lo que el balance, a mi me sale muy positivo. Y además me gustó mucho 😉
Respecto a la rebaja, ya he dejado el comentario más arriba de que, siendo un beneficiado por esta historia, coincido en que no me parece muy elegante, por decir algo. Con todo, es una práctica que se está haciendo más habitual, vuelos de bajo coste por ejemplo. En definitiva, si siguen por esa linea, se pagará más por la seguridad de tener entrada, y los que esperen se arriesgaran a quedarse fuera. Una subasta a la baja.
M'agradaM'agrada
Faltaría más, José Luis! Las opiniones son sólo eso, opiniones, y cada uno tiene derecho a tener (y defender, incluso con vehemencia) las suyas. Yo me he limitado a exponer la mía. Y no digas eso del criterio, hombre. Como la opinión, cada uno tiene el suyo y ninguno es mayor ni mejor que otro.
Me alegro mucho que disfrutaras con la función. Yo, con los matices que he expuesto, también lo hice. Sobre todo por tener la oportunidad de ver “Lulu” en el Liceu. En cualquier caso recomiendo a todo el mundo que asista a verla (incluso pagando más de 30 piastras…) y después se manifieste si así lo cree oportuno.
Un abrazo.
M'agradaM'agrada
No es del todo exacto lo que dices, Tristany (aunque esa es mi opinión, claro ) y creo que lo sabes tan bien como yo. Hay criterios y opiniones más documentadas, contrastadas, meditadas y de más peso por tanto que otras. Desde luego, más peso para el que se lo quiera reconocer, pero eso es otra historia. Y otra cosa es que todavia hay por el mundo gente muy amable.
Una abraçada
M'agradaM'agrada
un acudit amb retard:
Unos patos se casaron y tuvieron 5 patitas:
pata, peta, pita, pota y………LULU.
M'agradaM'agrada
Molt bo!
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: MARATO cultural, panellets i canvi d’hora. (****) (5) | Voltar i Voltar