Robin Ticciati
Escoltant la Rapsòdia d’ahir, em va cridar poderosament l’atenció la direcció de Robin Ticciati, de qui no en sabia gran cosa, tret d’haver-lo vist en algunes programacions, però sense saber exactament que es tractava d’un director tan jove, que està assolint compromisos importants, en aquesta perillosa carrera que sembla que s’ha desfermat per trobar grans valors entre els més joves.
Quan potser teníem l’idea errònia, que els directors d’orquestra més grans atresoraven experiència, ofici, sapiència i els més destacats, magisteri i genialitat, surt una nova generació de talents, tots voltant en prou feines la trentena, que entren de sobta a figurar com a titulars d’orquestres de prestigi i encapçalar concerts i representacions d’òpera en les millors sales i teatres.
Gustavo Dudamel és sense cap mena de dubte el capdavanter, ja sigui per la valuosa tasca que porta a terme amb l’Orquesta Sinfónica de la Juventud Venezolana Simón Bolívar, com amb la titularitat davant les orquestres de Gotebourg o Los Angeles.
Robin Ticciati, nascut a Londres l’any 1983, de pares italians, és alumne de Sir Simon Rattle, de qui com a mínim a heretat els abundants rinxols, però per els fotografies que es poden trobar utilitzant el Google, sembla que algú vol convertir-lo en el Dudamel anglès, cosa que segurament el perjudica més que el beneficia, però és innegable que més enllà d’aquesta imatge prou estudiada, Ticciati està fent una carrera notabilissima malgrat la seva joventut.
És director principal de l’Orquestra de Cambra Escocesa i principal director invitat de l’Orquestra de Bamberg.
Aquest estiu ha dirigit amb gran èxit la producció del Festival de Glyndebourne, Hänsel und Gretel, que ha portat al Royal Albert Hall en els PROMS estiuencs. També ha dirigit al Festival d’Edimburg i a Glasgow, Don Giovanni.
Entre els grans compromisos de futur, cal esmentar que a l’any 2012 debutarà a la Scala de Milà, dirigint Jenufa.
A part del màrqueting ben estudiat, que li vol donar aquest aire dudamelesc, és obvi que Ticciati deu ser molt i molt bo.
He buscat quines coses us podia portar i he trobat el seu Hänsel und Gretel d’aquest estiu a Londres, que potser us deixaré més endavant, però avui m’ha semblat que la millor carta de presentació, es escoltar-lo dirigir una simfonia de Beethoven, voleu millor examen?
El 21 de maig d’aquest any, Robin Ticciati va dirigir la sisena simfonia de Ludwig van Beethoven, la pastoral, a Estocolm. L’orquestra va ser la de la radio Sueca i el resultat d’aquesta interpretació m’ha sorprès molt.
Els ritmes són àgils, nerviosos, festius i contagiosament alegres en el primer moviment. En el segon, l’andante al costat del rierol, la transparència orquestral m’ha sorprès amb les delicades sonoritats que ens endinsen a l’esclatant natura. La dansa és jovenívola i fins i tot la tempesta és estiuenca d’aquelles que lluny del dramatisme desbordat d’algunes glorioses interpretacions, Ticciati ens la serveix com una tempesta alliberadora, d’aquelles que ens refresca de la xafogor i ens dona una alenada de reconfortant i enèrgica vitalitat.
Escoltareu alguna que altre pífia, no sé si atribuïbles al jove director, però estic segur que aquesta direcció us agradarà i com que la simfonia pastoral és un doll d’exultant optimisme, del que no en vaig gaire sobrat darrerament, penso que el seu efecte terapèutic, ens ajudarà.
Així doncs, avui us envio a passeig, però amb el millor dels sentits, a un passeig en plena naturalesa, acompanyats per l’entusiasme juvenil d’aquest nou director i ja m’ho explicareu quan torneu, d’acord?
El tast que us deixo és l’esmentat andante, que Ticciati perfila en mil i un detalls, tornant-lo quasi mozartià.
Tota la simfonia, és clar, la podreu baixar si premeu l’enllaç que us deixo.
Ludwig van Beethoven
Simfonia núm. 6, en fa major op 68 (Pastoral)
Swedish Radio Symphony Orchestra
Director: Robin Ticciati
Berwaldhallen, Estocolm
21 de maig de 2010
L’haurem d’anar seguint, no us sembla?
IN FERNEM LAND 
Muy distinta, por lo menos. Mozartiana como dices, cortesana, casi de cámara en algún momento. Creo que no desbancará las versiones más bucólicas, pero es interesante.
M'agradaM'agrada
Le seguiremos la pista.
De momento me bajo el archivo y ya te comentaré. Por lo escuchado aquí, sin ser una versión de referencia o sorprendente, llama la atención al ser un director tan joven, dirigiendo orquestas de renombre, en festivales y teatros de primera.
Antes, eso estaba solamente al alcance de los más consagrados o a esa edad, ni eso.
No se que pensarán los que tuvieron que lidiar en plazas de segunda, antes de llegar a Las Ventas o La Maestranza.
M'agradaM'agrada
Avui només aixercar-me, de fet no m’havia aixeca’t, me’ n donat “un guantazo” contra la tauleta de nit dels marquen época i orella. Potser és conseqüència d’aixó, peró aquesta Pastoral dirigida per Robin Ticciati m’ha sonat molt bé i molt alegre (que ja em va bé tenint en compte l’estat en que m’ha quedat l’orella).
Prou saveu que em declaro absolutament ignorant en temes musicals, però m’agrada que els joves tinguin opcions de fer la seva en tots els àmbits professionals. L’experiència és un grau, indefectiblement, peró la frescura i la falta de prejudicis també són valors a tenir en compte.
M'agradaM'agrada
El món és del joves, Nati, i si són xinesos, encara més.
Cuidat l’orella!
M'agradaM'agrada
Mira, precisament d’aquí molt poc parlaré de la Pastoral al meu bloc. És efectivament una versió molt més “clàssica”, i la trobo prou interessant.
M'agradaM'agrada
Quin és el teu blog???
M'agradaM'agrada
Sembla que ja l’has trobat clicant al meu nom!
M'agradaM'agrada
De les dinou simfonies de Beethoven, m’agraden totes dinou, però no sé per què la Sisena sempre em fa mandra escoltar-la. Un cop hi sóc a dins, però, la gaudeixo tal i com gaudeixo amb les altres divuit, perquè també és Beethoven en estat pur, i això és el que, precisament, he trobat a faltar en aquest andante: a Beethoven, pel que m’ha semblat molt encertat per part teva el qualificatiu de “mozartià” per a aquesta versió, i també m’agradaria veure la cara que hauràs fet i saber tot el que t’ha passat pel magí en els breus segons fins que has arribat fins aquí quan has llegit les dues vegades que he escrit “les dinou simfonies”, i encara més quan has llegit “les divuit restants”. (Aquí hi haurien d’anar unes quantes cares d’aquelles que riuen, però et cridarien l’atenció i des d’un bon començament ja sabries, perquè ets prou ràpid i llest, que es tractava d’una “assuriada”. Vinga, bona nit!)
M'agradaM'agrada
La culpa Assur, és de Walt Disney, no en tinguis cap dubte.
M'agradaM'agrada