No, no ens equivocàvem aquells que ens empranyàvem quan Simon Orfila rebia unes injustes i malsanes esbroncades en les seves primeres aparicions a l’escenari del Gran Teatre del Liceu, quan malgrat la seva joventut i poca experiència, ja ens demostrava que en aquell canó vocal hi havia matèria suficient per pensar i esperançar-nos en una carrera més que prometedora.
Simon Orfila ja va cantar el difícil rol d’Assur de la meravellosa Semiramide rossiniana, en el segon cast de la temporada 2005-2006 del Gran Teatre del Liceu, sortint-ne sa i estalvi, cosa no gens fàcil i que pocs cantants s’han atreveixen a fer, i després del grandiós llegat que ens va deixar Samuel Ramey, encara més.
Ara, a la temporada de l’òpera de Montpellier han programat aquesta catedral del belcanto, que és Semiramide, i han confiat el rol d’Assur a Orfila i avui us vull deixar dos fragments, més ben dit, els dos fragments més compromesos on ell ha de deixar constància de tot els seu saber musical i interpretatiu. És tracta del duo que inicia el segon acte amb la protagonista i la gran escena de la bogeria, quasi al final de l’obra.
Els dos fragments són molt compromesos. Comencem pel gran duo entre Semiramide i Assur.
En aquesta versió el rol de Semiramide ha estat atorgat de manera errònia (segons el meu entendre) a Laura Aikin, la magnífica soprano nord-americana, que ens ha demostrat ser molt versàtil, però la vocalitat d’Aikin se situa en la zona més alta de la tessitura femenina, és a dir la de les soprano líric lleugeres, que com ens ha repetit Colbran mil i una vegades, no corresponen a la tessitura original dels rols que Rossini va escriure per la seva senyora, la Colbran. Si hem de creure la partitura (a qui millor, no us sembla?) està escrit per a una soprano dramàtica coloratura d’agilitat, o una mezzo aguda d’agilitat també. El rol és molt central i en aquest duo especialment dramàtic i greu, Aikin fa el que pot i una mica el que vol, però aquí no val allò de qui fa el que pot no estar obligat a més, i ni intentant seguir el model Sutherland, inadequada també, però ara no vull entrar en aquesta batalla, se’n surt, fent alguns sobreaguts i “arranjaments” que m’estimo més no entrar a valorar.
Orfila en canvi s’imposa des de “pensa almen, Regina” amb una veu important i prou flexible per resoldre la prova, ja sigui amb coloratura, legato i extensió. Amb 34 anys que té, em sembla que encara té camí per recórrer, aprendre i fer-se un lloc en aquests grans rols rossinians que necessiten de la flexibilitat i l’adequació estilística que ell exhibeix, virtuts vocals i tècniques que no sovintegen tant en les veus de baix o baix baríton de l’actualitat. És clar que qui tingui al cap a Ramey, difícil d’oblidar en tots els grans rols per a baix del repertori rossinià, millor que se’l vagi traient del cap, però també caldrà dir que el gran baix de Kansas quan va fer el gran esclat estava a prop de la quarantena (al 80, a Aix-en-Provence on va meravellar al món amb un Assur apoteòsic, tenia 38 anys).
Orfila (Assur) i Aikin (Semiramide) a Montpellier novembre de 2010
Bé doncs aquí teniu el duo “Se la vita ancor t’è cara” amb Aikin i Orfila, acompanyats per l’Orchestre national de Montpellier Languedoc-Roussillon, dirigida per Antonino Fogliani.
I ara el gran moment, l’ària de la bogeria, habitualment atorgades a les sopranos i aquí Rossini es treu de la màniga una concessió per tal de que el gran baix Filippo Galli pogués fer exhibició de tot el seu potencial.
Cal dir que Galli va començar la carrera cantant com a tenor i que després d’una malaltia que el va apartar durant més d’un any dels escenaris, i quan va re emprendre la carrera, ja ho va fer com a baix, protagonitzant molts dels grans rols rossinians (Mustafà, Selim, Duca D’Ordovo, Fernando Vilabella, Maometto, Assur, Mosé, i d’altres) i fins i tot Donizetti va escriure per a ell el rol de Enrico VIII de l’Anna Bolena que immediatament veurem al Liceu. Les cròniques de l’època ens diuen que la veu de Galli era potent i extraordinàriament àgil, cosa que li permetia assolir els rols buffos, però també els extraordinàriament exigents rols de basso cantante.
Escoltem com Simon Orfila va fer front el passat 28 de novembre a la temible escena que s’inicia amb el recitatiu “Il dì già cade” per seguir amb l’ària “Deh…ti ferma…ti placa…perdona”. Interven en l’escena el Choeur de l’Opera national de Bordeaux i el Choeur de l’Opera national de Montpellier, amb Orchestre national de Montpellier Languedoc-Roussillon dirigits tots per l’enèrgic i vital, Antonino Fogliani.
Tornaré a parlar-vos d’aquestes representacions ben aviat i us deixaré tota l’òpera sencera, ja que hi han altres motius de interès.
Espero que el d’avui us agradi.
IN FERNEM LAND 
Hola, nen!: Quan veig la feinada endarrerida que tinc en aquest blog -i en molts d’altres!- m’agafa vertigen, però per un lloc o altre bé haig de començar i ho faré aquí, pel que, després de desitjar-te unes bones festes i espargir aquest desig a tots els “infernemlandaires”, et diré que és ben cert que en “Remei” va deixar el llistó molt alt en aquest paper, ja que no és una referència, sinó LA referència, i que és cert també que no hi ha altre remei (aquest en minúscula) que treure’ns-el del cap, però no voldria que passés per alt un magnífic Assur que vam tenir sort de gaudir al Liceu al primer cast de la mateixa temporada que Orfila va cantar al segon: l’Ildar Abdrazakov, i que a mi em va deixar, potser perquè no m’ho esperava, bocabadat.
Una abraçada!
M'agradaM'agrada
Es la primera vegada que escolto cantar al Simón,
no hem recordo haber-lo sentit en viu mai ¿o potser si? De totes maneres tenim aqui un valor que haviat pujará a dalt de tot si no es que ja hi está .Me en alegro molt i li desijo els més grans éxits a part dels que ja te ara
Moltes gracies per haber-lo posat i una abraçada
M'agradaM'agrada
Hola Simón, este es el mejor regalo de Navidad que he recibido, ya había oido algo de el ensayo pero aquí te superas. De verdad que me ha encantado. Espero que el 2011 sea todavía mucho mejor en todas tus actuaciones (si es posible, cosa que dudo) y en Mayo, por fin, te veré en directo en Lucia. Un abrazo muy fuerte.
M'agradaM'agrada
Hola Rosa, bienvenida a In Fernem Land:
Saludas a Simón como si creyeras que este blog lo hace él y no, yo me llamo Joaquim y me agrada mucho que este post dedicado al Assur que Simón cantó en Montpellier, te haya gustado tanto, como para clasificarlo como el mejor regalo de Navidad..
Me consta que Simon ha leído el post y también que le ha gustado mucho, cosa que me agrada y tranquiliza, claro, aunque nunca hago las entradas para adular a nadie, son fruto de mis gustos personales, tan criticables como respetables.
Siempre me ha parecido que Simon Orfila era un cantante a tener muy en cuenta y es, con todos sus defectos y virtudes, un cantante a tener muy en cuenta, por el repertorio que hace, como lo hace y la evolución constante, fruto del estudio y la profesionalidad.
Aunque el abrazo vaya dirigido a Simón lo recojo para mi, deseando que vuelvas a compartir con nosotros tus comentarios, cuando te apetezca.
M'agradaM'agrada
Hola Joaquim, hacia tiempo que no entraba por aquí y no había visto tu comentario. Por supuesto que el abrazo también va para ti así como para todos los aficionados a la ópera. Creo entender que dices que dejarás toda la ópera aquí para que podamos oirla, sería estupendo.
Veo que todavía no has publicado nada de Anna Bolena, estoy impaciente aunque ya he visto los comentarios unánimes y preciosos que se han hecho. Hasta la próxima, un abrazo.
M'agradaM'agrada
Hola Rosa.
Ciertamente anuncié que colgaría los enlaces y no lo hice, de hecho, creo que eres la primera persona interesada y es por ello, que aquí los dejo.
http://rapidshare.com/files/439442045/Semiramide__Rossini__Montpellier_28-11-2010_Acte_1.mp3
http://rapidshare.com/files/439477826/Semiramide__Rossini__Montpellier_28-11-2010_Acte_2.mp3
En cuanto a la Anna Bolena del segundo reparto y alguna del primero, en las cuales Simón ha cantado la parte de Enrico, lamentándolo mucho, no pude asistir, debido a un fuerte resfriado que me retuvo en cama. Colbran hizo la crónica de la primera función del segundo reparto.
Gracias por entrar y comentar, espero que disfrutes de la Semiramide
M'agradaM'agrada
Tinc moltes ganes de sentir-lo cantar aquest proper generl com Lord Rocheford i Enric VIII.
Recordo un concert amb Aquiles Machado que tots dos van ser molt i molt aplaudits, va ser un grandiós éxit per Simon Orfila¡¡¡ Té una veu esplèndida¡¡¡
Gràcies pels fragments, m’han encantat¡¡¡ Orfila està sensacional¡¡¡
M'agradaM'agrada
Es la primera que que yo recuerde que oigo a este mágnifico cantante! Será porqué llevo tanto tiempo apartada de los teatros de ópera y de los conciertos, de la música no,peró si de los espectáculos en directo, con lo que a mi me gustaban,! Peró que le vamos a hacer? las cosas cambian y ahora hay que hacer lo que toca. Tu bloc y todos vuestros excelentes comentarios me ayudan muchísimo,no dejo de verlos escucharl os
todos los días,gracias mil! Sobre el cantante Orfila me ha dejado una muy grata impresión . Otro día comentaré algo más. Abrazos Mercedes
M'agradaM'agrada
Gràcies Joaquim
He gaudit molt de tots dos fragments, potser una mica més del segon.
M’agrada força el Sr. Orfila.
“Remerciements” per la teva proposta, sempre adequada, sempre interessant.
M'agradaM'agrada
Simòn Orfila es un buen cantante, pero su voz sigue indefinida. Generalmente suena como un barítono, a veces como un tenor y en ocasiones como un bajo.
Domina las agilidades exigidas por Rossini y su voz es de un volumen muy generoso. Escénicamente se mueve con prestancia y agilidad muy juveniles y suele caer simpático. Yo desearía que trabajara más el registro grave si desea ser considerado barítono bajo o bajo. Quizás sea cuestión de tiempo, pero yo creo que a su edad ya debiera tener la voz situada en el registro que desea ejercitar.
En esta fabulosa ópera seria de Rossini que es “Semiramide” el rol de Assur tiene una importancia extraordinaria con tremendas dificultades de ornamentación en el canto y Simòn Orfila demuestra un buen conocimiento y dominio de las mismas. Samuel Ramey es indudablemente el cantante en que debiera fijarse para avanzar en su carrera.
Esta hermosa ópera es un buen compendio de las cualidades y peculiaridades de Gioacchino Rossini y según Juan Diego Flórez resume toda la obra del genial compositor. Es la más larga de toda la producción rossiniana; dada en su integridad dura alrededor de 4 horas y 30 minutos (descanso aparte), pero sólo la he visto completa en Pésaro. Suele suprimirse aproximadamente 1 hora larga de recitativos sobre música, repeticiones y alguna escena complementaria.
El primer acto duró en su estreno 2 horas y media y el público no hacía más que levantarse para sus necesidades y para comprar algún helado o refresco. El segundo acto fue más corto, sólo 2 horas… A Rossini no le agradaba dividir sus óperas en tres o más actos, aunque algún título los contiene (“Otello” “Guillaume Tell”, por ejemplo), pero yo creo que en esta ocasión debiera haber hecho otra excepción. El público abandonó La Fenice a altas horas de la madrugada…
M'agradaM'agrada
Com saps, a mi sempre m’ha semblat que Orfila és un baix, amb un timbre clar, però un baix.
DHi ha veus clares i fosques, tenors que malgrat tenir el registre de tenor, tenen la veu fosca i no cal posar gaires noms, tots en tenim uns quants al cap.
A Orfila, com a la Cossotto (ningú gosarà negar-li la categoria de mezzosoprano, oi?) , li passa el mateix, té un color molt clar i això, com en el cas de la mezzosoprano italiana i tants altres exemples, pot despistar.
Altre cosa és que hagi de treballar i estudiar més, i em sembla que això els veritables artistes no ho deixen de fer mai, per polir aquells aspectes tècnics que es puguin millorar. Però cantar Assur de la manera que ho fa ell no està a l’abast ni d’un tenor, ni tan sols d’un baríton i penso que per a un baix, la veu no acaba de consolidar-se fins passada la quarantena.
Ja vaig dir que amb Ramey no es pot comparar ningú, ell romandrà, com diu l’Assur blocaire, la referència absoluta i faran bé tots aquells que si vulguin apropar per aprendre’n alguna cosa.
Em consta haver llegit per aquestes xarxes socials, que Orfila venera al baix nord-americà, i no m’estranya.
M'agradaM'agrada
Gracias Colbran por aportarnos tu erudición.
Nos das la oportunidad de aprender.
M'agradaM'agrada