El dimarts 8, va tenir lloc al Petit Palau, el concert número 4 del cicle de cambra de la temporada Palau 100.

Els protagonistes van ser el trio Banse-Meyer-Madžar, és a dir, la soprano Juliane Banse, la clarinetista Sabine Meyer i el pianista Aleksandar Madžar, que varen interpretar obres de Franz Lachner i Robert Schumann a la primera part, i Louis Spohr i Franz Schubert a la segona.

Ja a l’agost passat us vaig parlar de Juliane Banse i d’Aleksandar Madžar, arran del fantàstic recital que ens varen oferir a la Scubertíada de Vilaberrtran, si bé en aquella ocasió la clarinetista va ser Ona Cardona.

El programa tenia alguna coincidència amb el del mes d’agost, ja que el cicle dels sis lieds alemanys, op. 103 per a soprano, clarinet i piano han estat programades en les dues ocasions. En canvi hi havia coincidència també en Robert Schumann, però a l’estiu va ser el preciós Liederkreis op.39 i ara va ser l’impressionant Frauenliebe und Leben, op 42.

Banse en un estat de gestació força avançat que quasi fa pensar que la criatura porta aires del Empordà, va ser la gran cantant de sempre, amb aquell absolut domini de l’estil i de la creació atmosfèrica més adient en cadascun del autors i lieds, però com hom pot esperar, malgrat que moltes sopranos han dit el contrari, penso que en ella, l’embaràs va repercutir negativament en l’emissió i el color de la veu, i sobretot en el registre agut, que es va mostrar en tot el recital, problemàtic, i en lied més esperat, “Der Hirt auf dem Felsen” de Schubert, una mica accidentat.

Mentre la cantant es va mantenir en una tessitura central, quasi no es va notar una certa agror en el color vocal i algun tonalitat massa metàl·lica, però quan la tessitura exigia alguna aproximació a la tessitura més aguda, l’esforç, la pèrdua d’homogeneïtat de la columna sonora i les tibantors es van fer evidents. Ella continua sent la gran liderista, això no ho perdrà mai, però allò que en els dos primers lieds “Auf Flügeln des Gesanges” i “Seit ich gesehen” de Lachner, semblava una manca d’escalfor inicial, es va constatar com quelcom que poc o molt, va condicionar l’habitual i tranquil·la seguretat que aquesta insigne cantant transmet.

Banse va començar sola cantant Franz Lachner i Robert Schumann, per deixar pas a Meyer que va acabar la primera part enlluernant amb la Fantasiestücke op 73 de Robert Schumann.

La segona part s’inicià amb el trio al complert, interpretant el cicle de Louis Spohr, per continuà amb elscinc lieds sobre textos de Johann Mayrhofer de Franz Schubert.

Al final oficial del concert va ser amb Der Hirt dem Felsen, on el trio ens va tornar a reunir per interpretar aquest bellíssim lied.

Vam tenir la immensa sort de gaudir de l’art de Sabine Meyer, la famosa clarinetista que tanta tinta va fer córrer, quan Karajan va plantar cara a la seva orquestra, la Berliner Philharmoniker, quan tant si com no, va imposar-se a la negativa de tota l’orquestra per tal de que ella es fes càrrec de la plaça de solista, sent la primera dona a trencar l’apartheid sexista que durant tants anys va regnar a l’aclamada orquestra. Vista la seva impressionant carrera, Karajan tenia raó. Ella va abandonar l’orquestra per treballar exclusivament com a solista (potser li van fer la vida impossible).

Aquesta magnífica clarinetista té un control i domini, espectacular, però també denota una sensibilitat expressiva molt impactant. El seu fiato em va semblar aclaparador i intentant seguir les seves llarguíssimes frases, em vaig quedar sense aire.

Meyer i Madžar en la seva primera intervenció, no em van semblar gaire equilibrats, sobretot a l’inici del darrer i vertiginós moviment de la Fantasia schumanniana, on el clarinet quasi semblava que cridés per sobre del sempre correcta i eficient piano.

Amb el deliciós cicle de Spohr i amb el final schubertià, tot va semblar molt més equilibrat.

Va ser un concert magnífic, d’exquisida qualitat musical i artística, que malgrat  les evidències del que jo crec que és la conseqüència del procés fisiològic que està passant Juliane Banse, on el seu magisteri vocal no va estar a l’alçada de l’imponent qualitat i sensibilitat artística, vaig gaudir de valent.

Al finalitzar el concert i abans d’una deliciosa propina, els gestors del Palau van evidenciar fins on es pot arribar, en la mesquina restricció pressupostària, obsequiant als intèrprets amb tres anorèxiques i semblava que pansides flors (una per a cadascun), amb un aire destrempat i destrempant que em va semblar que motivaven fins i tot la sorpresa dels destinataris, que van intentar fins i tot olorar, per comprovar si eren vives o mortes. Tant costava regalar una rosa de roig esclatant i tall ferm, vigorosa i tan representativa del nostre País?. Jo, abans de regalar aquella dissortada i desmaiada ornamentació floral, no regalo res.

Us deixo amb Juliane Banse cantant al costat d’Aleksandar Madžar la Dedicatòria (Widmung) de Robert Schumann tal i com la van cantar a Vilabertran el passat 28 d’agost de 2010. Jo li dedico a l’Elvira, a qui haig d’agrair l’assistència a aquest recital del Palau

WIDMUNG, op. 25 no. 1
Robert Schumann (1810-1856)
Friedrich Rückert (1788-1866)

Du meine Seele, du mein Herz,
Du meine Wonn’, o du mein Schmerz,
Du meine Welt, in der ich lebe,
Mein Himmel du, darin ich schwebe,

O du mein Grab, in das hinab
Ich ewig meinen Kummer gab!
Du bist die Ruh, du bist der Frieden,
Du bist der Himmel, mir beschieden.

Daß du mich liebst, macht mich mir wert,
Dein Blick hat mich vor mir verklärt,
Du hebst mich liebend über mich,
Mein guter Geist, mein beßres Ich!

DEDICATÒRIA

Tu ets la meva ànima, el meu cor,
la meva felicitat, el meu dolor,
ets el món on jo visc,
el cel on jo floto.

Oh, ets la tomba
on enterro per sempre el meu sofrir.
Ets la pau, ets la tranquil·litat,
m’has estat enviada pel cel.

Que tu m’estimis em fa valuós,
la teva mirada m’ha transfigurat,
estimant-me, m’eleves per sobre meu,
el meu bon esperit, el meu millor jo!