Una transgressió als valors tradicionals!

Així varen qualificar el crítics, la transcripció que Gustav Mahler va fer del Quartet número 11 en fa menor, Op 95 el conegut com a “Quartetto serioso” que Ludwig van Beethoven va escriure entre 1810 i 1814 i que Gustav Mahler va estrenar, dirigint ell mateix l’Orquestra Filharmònica de Viena, el 15 de gener de 1899 a la capital austríaca.

Beethoven va començar a escriure el quartet, dedicat al violoncel·lista Nikolaus Zmeskall, l’estiu de 1810. Va trigar 4 anys a acabar la primera versió, però encara va continuà treballant-hi fins l’edició definitiva de 1816.

El quartet número 11, s’allunya de la tradició i el classicisme, introduint forts contrasts expressius, rítmics i dinàmics, variacions i marcades sincopes, que en el seu moment, no el feien especialment adient per al gran públic. Potser aquest fet és el que va motivar que Mahler s’interesses en orquestrar-lo i d’aquesta manera poder presentar-lo tot respectant l’esperit i defugint les versions ensucrades i excessivament romàntiques que eren les imperants a finals del segle XIX, i que Mahler no compartia.

Mahler va emprar una orquestra de corda, respectant les sonoritats del quartet original, si bé va reforçar el so greu, amb la incorporació dels contrabaixos, ampliant d’aquesta manera la capacitat sonora, pel que fa al registres i òbviament amb el volum provinent de l’orquestra de cambra.

Jo us proposaré el següent exercici:

Us deixaré escoltar l’àudio del quartet, moviment per moviment i després de cadascun dels moviments originals, us proposaré la transcripció mahleriana, en uns YouTubes que us he preparat.

Les versions que escoltarem són:

La versió original és la del Quartet de Tokyo, format per Martin Beaver i Kikuei Ikeda, violins, Kazuhide Isomura, viola i Clive Greensmith, violoncel i gravada al 2009.

La transcripció per orquestra de cambra és de la Nederlands Kammerokester, sota la direcció del seu primer violí Gordan Nikolitch i la gravació prové d’una retransmissió de la cadena ARTE del dia 6 de febrer del 2011, provinent de La Folle Journée de Nantes d’enguany.

I El “Alegro con brio” inicial és un moviment molt contrastat, que alterna els passatges més lírics, amb vigorosos i enèrgics atacs, que quasi esdevenen colèrics. El moviment acaba amb un sorprenent passatge fugat.

II El segon moviment és un “Allegro ma non troppo“, que esdevé quasi un andante, caracteritzat per els pizzicato de violoncels i contrabaixos, deixant que la melodia brolli de les cordes dels violins i les violes. Beethoven torna a utilitzar un passatge fugat en la secció central.

III El tercer moviment segueix la indicació de “Allegro assai vivace ma serioso“. És potser el moviment més delicat, i on tota l’orquestra acompanya el lirisme melòdic dels violins, que alternen en dues seccions ben definides, on la primera secció molt més ritmada, està plegada de corxeres i semi corxeres, contrastant amb la segona secció molt més pausada i reflexiva, en un nou contrast sonor i rítmic, que tant sovinteja en aquesta obra.

IV El quartet acaba amb un “Larghetto expresivo-Allegretto agitato-Allegro”, que s’inicia amb lentitud, per acabar en una coda exultant en to major.

L’exercici d’audició em sembla força interessant i no estaria gens malament que obris un debat, ja que la proposta agosarada de Mahler, transforma l’obra en la seva integritat, tot i respectant-la, de la mateixa manera que una soprano lleugera quan interpreta un rol per a una dramàtica i això ja sabem que enceta aferrissades divergències.

Tot i que la durada no és excessivament llarga, comprenc que l’audició sencera de les dues versions us exigeix molt temps, però estic segur que l’experiència us agradarà.

La propera entrega d’aquests apunts dedicats a les transcripcions, serà a la inversa que aquest d’avui, ja que anirem a una transcripció que redueix una obra orquestral a un únic instrument, el piano, és clar.