En aquest particular i anàrquic homenatge que estic fent a Gustav Mahler, avui m’agradaria que escoltéssiu l’orquestració que va fer de les famoses suites orquestrals de J.S.Bach, en particular de les números 2 i 3.
Algú ho podrà qualificar d’heretgia o d’un exercici innecessari. Calia?. Doncs segurament no calia, però Gustav Mahler va decidir fer-ho per la inauguració de la temporada de concerts a Nova York l’any 1909, la de la seva presentació com a director a Amèrica.
Un Bach romàntic!!!, amb una instrumentació que substitueix el clavicordi del continuo original, per un piano vertical amb tatxes als martells per imitar el so del instrument original i algú em dirà, i per què no utilitzar un clavicordi?. Cert, però al 1909 no era tan habitual com ara escoltar un clavicordi i a Mahler no se li va ocórrer altre cosa que inventar-se aquest “frankestein” instrumental.
Us deixo aquesta curiositat que no puc encabir en la serie de transcripcions, tal com si va ser-ho l’orquestració del quartet de Beethoven que el mateix Mahler va orquestrar i que ja va ser motiu d’un apunt. Aquí es tracta d’una nova orquestració, però estic segur que com a mínim l’experiment us interessarà.
La versió és la de la London Philharmonic Orchestra dirigida per Vladimir Jurowski el passat 25 d’abril de 2011 a Londres. La durada és d’una mica més de 21 minuts
I si voleu baixar-vos aquesta reorquestració de les suites de Bach heu de prémer AQUÍ
Bach és tan gran que ho accepta tot.
I ara us deixo les originals per si voleu fer l’exercici o per si us voleu desesperar, en la versió que Ton Koopman i
The Amsterdam Baroque Orchestra
- Suite per orquestra núm 2 en Si menor, BWV 1067
(Suite per a flauta, cordes i baix continuo)
- Suite per orquestra núm 3 en Re major BWV 1068
(Suite per a 2 oboès, 3 trompetes, timbales, orquestra de corda i baix continuo)
Us desitjo un bon diumenge.
IN FERNEM LAND 
L’he trobat una preciositat. I els baixos tenen molta força! Un bon experiment, atrevir-se amb Bach. Bon Diumenge.
M'agradaM'agrada
Moltes gràcies Joaquim! La trobo interessantíssima. Molts que hem estat matxacant piano anys i anys tenim a Bach una mica avorrit. Sabem que és genial però aquell matematisme alemany martellejant permet variacions magnífiques que no és que superin l’original ni molt menys, però sí que el fan encara més genial, com les versions de jazzístiques Loussier (aquí un exemple http://www.youtube.com/watch?v=3N-wfsxEhl8&feature=related ). O aquesta de la Tocata i Fuga en Re menor: http://www.youtube.com/watch?v=4xng_QbhHGY&feature=related
Qui és bo aguanta les versions que se’n facin.
I aquesta de Mahler m’encanta.
Com sempre, moltes gràcies!
M'agradaM'agrada
Si em permets l’entrada al teu comentari, el meu cas va ser diferent. De tots els compositors que vaig estudiar, amb qui més disfrutava era amb Bach. I lo primer que volia tocar sempre al obrir la tapa del piano era una de les seves invencions, preludis o fugues. Qualsevol d’elles, un cop vençuts els problemes tècnics i memoritzada, em donava una gran satisfacció, el seu sentit del ritme em feia disfrutar molt. Perdona l’esmena 🙂 🙂 🙂
M'agradaM'agrada
Molt bona esmena! No puc fer una altra cosa que acceptar-la.
És certa aquesta satisfacció que dóna Bach al piano un cop memoritzada, precisament per aquest sentit del ritme que dius.
Ha d’haver-hi varietat d’opinions, això enriqueix.
I Bach, amb els anys, m’ha agradat cada vegada més.
Hi ha un moment per a cada autor… i obra.
M'agradaM'agrada
Es una meravella, però no calia.
no es pot afegir res a Bach ni es pot treure o simplificar Mahler.
La música en estat pur com ells la varen concebre.
Gràcies Joaquim.
M'agradaM'agrada
Algunos trozos muy bonitos, como lo que creo es una fuga en 2.00, pero el conjunto no me parece tan afortunado. Desde luego, Bach resiste, pero en linea con lo que dice Josefina, creo que es mejor simplificarlo que intentar agrandarlo, Stokowski y este sólo curioso Mahler incluidos. IMHO, no cal dir-ho.
M'agradaM'agrada
A ulls (o millor dit a oïdes) d’ara no calen transcripcions, però en època plenament romàntica o tardoromàntica aquestes versions van fer un gran bé per a la difusió i coneixement de la música de Bach, ja que pràcticament se l’ignorava. Mai es podrà agrair prou, per possar un cèlebre exemple, la recuperació de la Passió feta per en Mendelssohn, això si, passada pel sedàs romàntic. Ni més ni menys com aquestes suites. I com tot depen de qui possa les mans sobre obres mestres aleshores dient-se Mahler doncs endavant, perque les opinions poden ser per tots el gustos, per el resultat sempre serà interesant. Com aquest post.
M'agradaM'agrada
Sin duda, JS Bach lo aguanta todo, absolutamente todo…
Aunque ahora nos parezcan fuera de estilo, y lo sean, todavía disfruto del inconmensurable Bach que nos legó el gran Klemperer.
M'agradaM'agrada
Doncs amics a mí m’agradat………suposso que en G.Mahler sentía gran i merescuda admiració cap el seu avant-passat J.S Bach i pertant ho va transcriure amb respecte, responsabilitat i el gran amor que sentía per la Música, i també Mahler va ser, es ,i será gran per sempre en la Història de la Música, un obra on s’ajunten dos esperits creadors tan grans no es pot calificar d’heretgía, per altre banda, i per sort, la Música tot i amb les seves regles no será mai una ciencia exacte , també púc entendre que altre persona no ho disfruti, en el món de les Arts tot pot arribar a ser molt subjectiu, en aquest cas, jo ho he disfrutat….. gràcies Joaquim.
M'agradaM'agrada
Aquestes adaptacions, versions o interpretacions tan fóra de la “veritat historicista” de ben segur han servit per tal de que molts ens apropéssim a Bach i ens el quedéssim per sempre més.
No em sembla rebutjable, és un experiment de laboratori que no li treu ni protagonisme, ni mèrits a l’original.
Escoltar l’orgue per allà el mig és una desmesura absolutament innecessària, però algú pot posar pegues a les grans versions jazzístiques de l’obra de Bach?.
Ho aguanta tot, tot i tot.
Moltes gràcies a tots per dir-hi la vostra-
M'agradaM'agrada
Jo que per desgràcia mai no he aconseguit ser baquiana tot i reconèixer la grandesa del mestre, rebo les variacions de Mahler impecablement fidels a l’esprit de Bach i tan agradables a l’oïda que em fa veure els murs acollidor i ombrívols d’una catedral.
Joaquim, com pagar-te les sensacions que produeïxen els teus apunts tan essencialment musicals?
M'agradaM'agrada
L’altre dia el volia escoltar però es sentia molt malament, ja que s’encallava cada dos per tres i això em posa molt nerviós. L’estic escoltant ara i mira per on m’ha recordat quan, de jove, vaig voler fumar en pipa (suposo que per aquell pecat de fer-te l’interessant, tan propi de la joventut… Ai, Senyor: Tempus fugit!) 🙂 , però em passava que quan acabava de fumar-me’n una, m’havia de fumar una cigarreta perquè es veu que necessitava el “chute” de nicotina més intens.
No diré que em desagradi, però m’han vingut ganes de escoltar “l’original”, que, per cert, fa temps que no escolto.
M'agradaM'agrada