Krassimira Stoyanova (Tatiana) a la DNO producció Stefan Herheim

Abans d’ahir tenia lloc la quarta representació de les deu previstes a la De Nederlandse Opera d’Amsterdam de l’òpera Piotr Ilitx Txaikovski, Ievgeni Onegin, dins del marc del Festival d’Holanda.

La representació comptava amb la meravellosa direcció del director de l’Orquestra del Concertgebouw Mariss Jansons, que allunyant-se de tot sentimentalisme, atorga a l’orquestra una paleta immensa de matisos dramàtics i de sonoritats obscures, amb una esplendorosa resposta de la seva magnificent orquestra, que subratlla totes i cadascuna de les emocions que s’apleguen en aquesta òpera, amb una qualitat sonora i intensitat dramàtica, absolutament envejable. Uns instruments solistes de somni i una conjunció orquestral d’una qualitat estratosfèrica, en especial les fustes i les cordes que ja veureu com llueixen. Altres directors s’apropen a l’Onegin amb la dolçor malaltissa que les melodies de Txaikovski inviten fàcilment a buscar l’esgarrifança, Jansons en canvi va desenvolupant el discurs inapel·lable amb tensió i sense renunciar mai al profund romanticisme que aquesta música arrossega, ni a l’escalfor, però sense ensucrar-ho.

Del cast vocal sobresurt a molta distància de la resta, la intensa Tatiana de Krassimira Stoyanova, per qui ja sabeu que sento especial predilecció. La seva Tatiana no és juvenil, potser la veu està més a prop de la Lisa de Pikovaia Dama, però ella ofereix des de el primer moment un sentit tràgic que s’escau molt bé amb la concepció de Jansons.

La soprano búlgara em recorda en molts moments la Tatiana de Mirella Freni, si bé ella no té la veu llatina de colors tan lluminosos, ja que la seva veu més eslava té unes sonoritats més fosques, però si que comparteix amb la soprano de Modena alguns punts de contacte vocals en els atacs a les notes més agudes i en l’emissió de les frases més punyents, molt similars i alhora interessants. No fa gens malament d’apropar-se al model Freni, també en una etapa madura de la gloriosa carrera, però no hi ha cap dubte que la seva Tatiana va esdevenir un model referencial de primeríssima magnitud.

Escoltem, en el primer tall dels dos que us proposo, la cabdal escena de la carta

Bo Skovhus (Onegin) Krassimira Stoyanova (Tatiana) a la DNO

La intensitat del cant de les cordes sumptuoses de l’orquestra del Concertgebouw donen entrada a Stoyanova en l’escena més coneguda de l’òpera i on la soprano búlgara a desplega un sentit tràgic allunyat de la candidesa d’una adolescent.

La resta del cast no m’ha agradat tant, tot i que el Gremin de Mikhail Petrenko, està magníficament cantat, però curiosament, en un cas absolutament a l’inrevés que la protagonista, a la seva veu li manquen potser uns quants anys per mostrar una rotunditat vocal i sobretot de intenció, en un cantant més jove que l’interpret d’Onegin.

El Lenski de Andrej Dunaev està molt ben cantat. La musicalitat d’aquest tenor és exquisida, però el vibrato molt típic de les veus eslaves, desllueix una mica la línia del seu cant.

No m’ha agradat gaire Bo Skovhus, un baríton massa líric per aquest rol de ressonàncies tan dramàtiques. La veu no té quasi color i el seu registre greu és molt escàs, malgrat que les seves intencions són les idònies, les capacitats vocals són limitades i li resten fins i tot intensitat que al seu cant. Skovhus és un cantant intel·ligent i molt musical, però la seva veu em fa que aviat perdi interés en el que canta.

Tots els rols més menors m’han semblat d’un molt bon nivell i és una llàstima que de moment tan sols haguem de conformar-nos amb el àudio, ja que l’escena d’aquesta nova producció ha rebut uns grans elogis. La signa un dels directors escènics més sorprenents i en plena forma del panorama sempre discutit dels directors d’escena, Stefan Herheim, el director que amb el seu Parsifal a Bayreuth o la Rusalka de Dresde, ha convençut fins i tot als més escèptics. De nou amb aquest Onegin sembla que ha fet diana i està farcida de moltes i grans idees. La mateixa representació que us porto avui, va ser retransmesa per la TV, espero tenir-la aviat i poder penjar-la al blog.

Ara us deixo amb el duo definitiu de Onegin i Tatiana al tercer acte, on la veu de Stoyanova desplega el gran sentit tràgic i a on Skovhus li costa estar a l’alçada de la partitura i de la soprano.

No us estranyi si us baixeu tota l’òpera, que al escoltar l’inici del primer acte, l’òpera no comenci amb el preludi escrit per Txaikovski i que l’orquestra toqui la música del ball del final del primer quadre del acte tercer, ja que Stefan Herheim, seguint el relat de Pushkin, ha ideat un gran flashback que s’inicia a la festa i on Onegin recordarà tots els fets, deixant pel final el desenllaç que representa aquest duo que acabeu d’escoltar.

Ievgeni Onegin a la NDO d'Amsterdam producció de Stefan Herheim

El repartiment complert és el següent

P.I.Txaikovski
IEVGENI ONEGIN

Madame Larina – Olga Savova
Tatjana – Krassimira Stoyanova
Olga – Elena Maximova
Filipjevna –Nina Romanova
Vladimir Ljenski – Andrej Dunaev
Jevgeni Onjegin – Bo Skovhus
Vorst Gremin – Mikhail Petrenko
Monsieur Triquet – Guy de Mey
Zaretski – Roger Smeets
Petrovitsj – Peter Arink
Zapevalo – Richard Prada

Koninklijk Concertgebouworkest
Koor van De Nederlandse Opera
Director musical: Mariss Jansons

23 de juny de 2011 Muziektheater, Amsterdam

• Ievgeni Onegin Amsterdam Jansons 23/06/11 CD1
• Ievgeni Onegin Amsterdam Jansons 23/06/11 CD2

Apunt relacionat

https://ximo.wordpress.com/2011/06/30/el-genial-ievgeni-onegin-segons-stefan-herheim/

Demà tocarà parlar de l’estrena a l’Estat Espanyol de l’òpera LByron, Un estiu sense estiu, amb música d’Agustí Charles i llibret de Marc Rosich, l’òpera en coproducció amb el Staatstheater de Darmstadt es representarà al Liceu els dies 25, 27 i 28 de juny.