Dissabte, segona sessió de tarda, cine cèntric i gran (dels pocs que queden a Barcelona) ple fins les primeres fileres i l’amfiteatre. Almodóvar ha aconseguit per mèrits propis, ser un director que fa pel·lícules que interessen al públic, crea expectació i s’envolta del bo i millor per oferir un producte, com sempre, estèticament molt ben acabat, amb una fotografia, planificació i banda sonora notables.
La piel que habito està basada en la novel·la Taràntula de Thierry Jonquet i Almodóvar jugant entre el cinema fantàstic i l’habitual melodrama, fa una pel·lícula de factura perfecte, però freda, distant, on els personatges traspuen pocs sentiments i quan ho fan resulten poc menys que quasi còmics, de tant com força una historia difícil, però morbosa i cinematogràficament prou atractiva, com per interessar-me, però no ha estat així i tot i que l’he vist amb interès i inquietud, se m’ha fet massa llarga i s’acaba quan la historia podria ser molt més interessant.
No explicaré res, ja que és bo que si l’aneu a veure, descobriu l’entremat de situacions i personatges, però aquest cop no n’he trobat cap on agafar-me per intentar sentir alguna emoció, no l’he trobat, no me l’han ofert.
Potser Almodóvar hagi perdut la capacitat o qui sap si s’ha autocensurat, d’explicar-nos coses des de la seva particular òrbita, aquella que el va fer famós i transgressor. Ara en canvi, sembla que hagi sucumbit a les exigències de l’alta comercialitat, fent pel·lícules d’un acabat impecable, però que no acaben d’explicar-nos res, o si més no, apunten moltes coses i no acaba concretant res. On vol anar a parar?
La pel·lícula té punts de contacte amb Átame o Hable con ella, però en canvi, en aquesta acabada d’estrenar, no ens arriba a posar mai en la disjuntiva de valorar els fronts teòricament contraposats de la historia, l’horror, la bellesa, l’amor, l’odi, la caritat o la venjança, com a parts d’un mateix tot. Si a Hablé con ella hi ha moments que Almodóvar juga a fer estimar i a comprendre al personatge protagonitzat per Javier Cámara, en aquesta ocasió jo no he sentit mai ni la més mínima aproximació al personatge interpretat per Antonio Banderas, i aquí rau un dels punts fonamentals per els quals la pel·lícula no m’ha fet el pes. Almodóvar narra, però no s’implica i abans si que ho feia, ens agradava més o menys, o fins i tot ens podia fer remoure a la butaca, però amb aquesta no, al menys a mi no.
Per altra part no m’agrada Antonio Banderas i això que tothom s’ha posat d’acord a dir que està fantàstic i que guanyarà un Goya, però jo l’he vist sempre actuant o sobre actuant, amb els recursos reiteratius i estereotipats. D’acord que el personatge és difícil, tortuós i morbós, però mai m’ha inquietat, ni seduït i el Doctor Robert Ledgard ho hauria de fer per tal de crear aquella batalla interna que si ens provocava i inquietava a Hable con Ella.
Roberto Álamo i Marisa Paredes a La piel que habito
Molt bé Elena Anaya i caricaturesca, per no dir esperpèntica, Marisa Paredes que quasi esdevé Azucena de Il Trovatore i en algun moment, forçada pel guió, vorejant la irracionalitat, sobretot en tota l’escena absolutament impossible de Zeca, una “frikada” d’aquelles que tan sols es pot entendre, si ets un incondicional del director manxec i que Roberto Álamo salva amb un punt de desvergonyiment molt lloable. Bé Ja Cornet en el difícil rol de Vicente i és que ben mirat, els personatges principals d’aquesta pel·lícula són tots d0una gran complexitat interpretativa. Alguns se’n surten.
Llarga llista de secundaris, alguns de luxe com Eduard Fernández o José Luis Gómez, completen una pel·lícula que crec sincerament, que és poc personal i destinada a agradar al major número de públics i països possibles, perdent així la possibilitat de sorprendre amb el talent que dubto molt, hagi perdut Pedro Almodóvar, però s’ha aposentat molt i molt bé i les seves pel·lícules poden caure en l’immens error d’esdevenir aparadors d’articles i vestuari de luxe (hi ha que veure la llista de grans firmes que apareixen en el títols de crèdit) perdent aquella visceral humanitat que caracteritzaven les pel·lícules que més m’han agradat de la seva filmografia.
Espero amb il·lusió la propera de Pedro Almodóvar, amb el domini tècnic que ha adquirit, de dimensions mestrívoles, tal sols cal esperar que torni a inventar-se un guió amb personatges propers, que l’identifiquin i ens identifiquin, i a poder ser que el dilema que ens proposi ens faci remoure els sentiments.
Malgrat tot, òbviament recomanable.
Us deixo amb el tràiler oficial
I un altre una mica més llarg amb una música torturant que no té res a veure amb la d’Alberto Iglesias
IN FERNEM LAND 
Molt d’acord amb tot el que dius, tot i que jo no sóc tan benvolent i, a més, em vaig avorrir, fet imperdonable amb Almodóvar. (Si vas anar al Club Coliseum, ens devíem creuar a la sortida).
M'agradaM'agrada
Benvolgut Allau. Si, si, al mateix cinema.
La benevolència és deguda a que el cinema d’Almodóvar, malgrat aquestes baixades “imperdonables”, té sempre punts d’interès, petites o grans coses on agafar-nos per descobrir bon cinema. Altre cosa és que la pel·lícula no hagi sortit rodona, ni tan sols emotiva. No em va provocar res, ni odi, ni tendresa, ni venjança, ni repulsió, tot va lliscant per davant dels ulls sense saber el motiu per el qual no entra a fons en cap dels temes que vol tocar.
L’embolcall és magnífic i recórrer a Banderas un error, car l’actor malagueny crec que no té els veritables registres dramàtics que requereix aquest rol.
M'agradaM'agrada
Amics infernemlaires, el meu comentari d’avui no va adreçat a la pel·licula “La Piel que Habito” si més no a la biografia de Giusseppe Verdi que han donat avui dia 4 d’agost pel canal 33 de la Televissió de Catalunya. Confeso que m’ha emocionat molt i m’ha induït a formula-me dues preguntes les quals m’agradaria que algun dels assidus comentaristes d’aquest espai tingués la gentileasa de respòndrem
La primera és: Quantes òperes hi han escrites actualment ?
Dic òperes, no autors, perquè és sabut que un sol autor pot haver escrit vàries òperes.
L’altra pregunta és: perquè totes les òperes estan inspirades en obres dramàtiques i no en comèdies o comèdies dramàtiques ?
És una norma imposada pels primers compositors o hi ha algun altre motiu específic.
Dispenseu el fons d’aquestes preguntes però com jo desconec bastant la història d’aquest bell art líric m’en vull assabentar el màxim.
Gràcies amics per la vostra comprensió
M'agradaM'agrada
Hola de nou Juli.
La primera pregunta que ens fas no diria que sigui impossible de respondre, de ben segur hi deu haver algú que s’ha dedicat a comptar-les, però ho desconec. No sé, milers.
La segona és fàcilment contestable. No és cert que totes les òperes estiguin basades en obres dramàtiques o tràgiques, hi ha moltes obres que tenen com a fons de inspiració comèdies. vodevils, farses, etc. Si vols exemples, Le Nozze di Figaro, Il Barbiere di Siviglia, Don Pasquale, Der Rosenkavalier, Les mamelles de Tirésias, La núvia venuda, Falstaff, fins i tot Wagner fa fer la seva comèdia dramàtica en Els mestres cantaires de Nuremberg. Hi ha milers d’exemples, però per algun motiu o altre, s’acostuma a associar l’òpera a les grans tragèdies que inunden de morts l’escenari i en canvi hi ha moltes obres mestres, com les que he esmentat (les primeres que m’han passat pel cap) i moltíssimes altres, que s’emmarquen en els gèneres que tu ens demanes.
M'agradaM'agrada
Fe d’errades: dispenseu la meva errada en la data de la retransmissió de la biografia de Giusseppe Verdi. En el meu comentari anterior he posta el dia 4 d’agost, però en realitat és el 4 de setembre.
M'agradaM'agrada
Quan vaig veure el trailer al cinema la vaig descartar: ni m’agrada l’Anaya, ni Banderas, ni la ridícula persecució de l’escala. Potser la música està molt bé i el cartell, de premi. Però pel que veig al 2n video, intueixo un nou Frankenstein, un mite tan interessant con dificil d’evocar.
M'agradaM'agrada
perdó. …”com difícil de reproduir”
M'agradaM'agrada
Tots són opcions kalamar, però amb lo detallista que ets i amb el que t’agrada el disseny, de ben segur trobaries motius per veure-la, no dic pas que t’agrades, però que li trauries més suc que el que et pot suggerir la desgraciada escena de l’escala, que en el context de la pel·lícula passa molt millor que en el tràiler, n’estic segur.
Ara, si tampoc t’agrada Banderas, ni Anaya, quasi esdevindria una tortura, però t’agrada Almodóvar?
M'agradaM'agrada
L’Almodóvar m’ha donat moltes alegries però també algun ensurt. Això sí, visualment les seves pelis són sempre molt riques. I si dius que aquí s’ho ha treballat molt, potser faig tripas corazón, m’empasso al Banderas i m’acosto al cinema el dia de l’espectador.
bsss
M'agradaM'agrada
Yo iba pensando que era un bodrio, viendo las furibundas criticas recibidas, y acabé por preguntarme.. ¿Por qué tanta mala leche, desbordada?… Pues a mí me gustó y mucho.
Totalmente recomendable… Ah!…. abstenerse si no os gusta Almodóvar… Hay cosas mejores que hacer…….
M'agradaM'agrada
Es una película que técnicamente bordea la perfección, con un arranque sumamente interesante, pero poco a poco va diluyéndose en la frialdad, hasta provocar el aburrimiento. Se me ha hecho muy pesada y a la mitad del metraje ya tenía ganas de abandonar la sala, removiéndome constantemente en la butaca. Creo que es la primera vez que me sucede con un film de Almodóvar y me da rabia y pena porque es un director que valoro muchísimo. Los dos o tres gags seudocómicos, mezclados con el drama, no nos devuelven al director de “Volver”.
La partitura musical compuesta para el film es muy interesante, pero las canciones interpoladas están para mi gusto muy mal escogidas y cantadas, lo cual me sorprende bastante pues Almodóvar siempre se ha distinguido por incluir canciones que vuelven a ser “hits”. Se salva obviamente “Petite fleur” instrumentalmente interpretada por el añorado Sidney Bechet.
Yo no sé si Penélope Cruz, escogida en principio para el rol protagonista hubiera estado mejor que Elena Anaya (ésta actúa con una naturalidad estupenda), pero qúizás Antonio Banderas hubiera extraído bastante más de sí mismo, ya que con la intérprete finalmente escogida parece no encontrarse cómodo del todo y la química entre los dos brilla por su ausencia.
Pedro Almodóvar es un gran director de actrices y actores y aquí lo vuelve a demostrar, sin embargo no ha conseguido de Banderas lo que sí consiguió en “La ley del deseo” y “Atame”. Que ya se piense en él para un Goya me parece muy prematuro y más propio
de una postura propagandística de cara a la explotación del film entre nosotros.
Estoy convencido de que esta película agradará más fuera de España que aquí. El morbo que la envuelve está más próximo al cine actual americano -desgraciadamente tan poco interesante- que a la idiosincrasia ibérica. Por cierto me ha parecido notar un corte en el comienzo de la escena crucial de Roberto Alamo y Elena Anaya con
ruido en la banda sonora incluído.
De todas formas tiene el éxito asegurado por todo lo ambíguo del relato y me parece muy bien que así sea.
M'agradaM'agrada
Uf! Em fa una mandra…
M'agradaM'agrada
Las películas de Almodovar siempre tienen cosas buenas y momentos buenos, pero el producto pocas veces me ha parecido redondo y cada vez me gusta menos, de modo que, leido lo leido, no pero no.
M'agradaM'agrada
Gràcies, Joaquim. Aqui ainda não estreou. Teremos de esperar um pouquito mais. A veure…
M'agradaM'agrada
Gràcies Joaquim per l’aclariment del dramatisme envers algunes òperes. Celebro haver-me equivocat.
M'agradaM'agrada
Vaja, totalment d’acord amb el teu comentari Joaquim … M’he avorrit, m’ha semblat que al guió li faltava més treball, estudi i ordre, i el senyor Banderas … a qui no m’havia cregut mai, en aquesta pel•lícula no solament no el crec, és que fa un treball dolentíssim (segons la meva opinió, clar).
M'agradaM'agrada
Yo si que iré a ver la película.
La estética de Almodovar me pirra y espero que algo -algo- pueda valorar en positivo .
M'agradaM'agrada
Creo que es una película interesante y con una factura correctísima, un poco alejada, eso sí, del Almodóvar habitual. sí que es cierto que Banderas está un poco fuera de juego pero Anaya está perfecta. La música, creo que de Iglesias, magnífica. A mí si me captó y me mantuvo muy atento hasta el último, y sorprendente, plano.
M'agradaM'agrada
Un fiasco en tota regla.L’he vist ara mateix i llevat de la música m’ha semblat penosa.Banderas malament com es habitual pero en aquesta ocasió superan-se a sí mateix(tanmateix no m’estranyaria que li donessin el Goya).Anaya sí que m’ha agradat .Al menys la seva mirada em transmet algo.La historia no s’aguanta per cap banda.Aixó sí sembla que l’autor coneix Il Trovatore(bon model per prendre exemple!).Vergonya aliena si hi ha una taula m’amago sota…Sort que Giuseppe Verdi no es va encapritxar d’aquesta novela doncs hagues estat força dificil de empassarse-la…
M'agradaM'agrada