La Traviata 30/09/2011 Atelier d'Òpera Barcelona
Fer una òpera sencera, amb canvis de decorat i vestuari a cadascun dels actes i amb cantants que encara s’estàn perfeccionant és un projecte quimèric, un somni que sense l’obstinada tossuderia i dedicació de les responsables de l’Atelier sembla impossible de realitzar, sobretot obtenint els resultats que s’han assolit.
Us seré franc, pensava que no se’n sortirien, que el repte era massa gran i que una Traviata és una Traviata. El concert de presentació em va oferir un bri d’esperança que podia ser possible i la representació d’ahir divendres, que era la segona, em va acabar de convèncer.
No cal que us digui que els paràmetres d’aquest apunt res tindran a veure amb que els que acostumo a utilitzar quan vaig a un teatre a veure una funció, si bé, també exigeixo a tots els participants en aquest projecte, la seriositat, professionalitat, musicalitat, empenta i entusiasme que demano quan assisteixo a qualsevol espectacle operístic, però això si, tenint en compte que per a la majoria de participants en aquestes representacions, era la primera vegada que feien front a una representació íntegra i no sent encara professionals, no seria ni bo, ni ètic, ni lògic que m’ho mires de la mateixa manera. Per altre alguns dels cantants encara estan en un procés d’estudi i aprenentatge i això és nota, però també es nota que en molts casos hi han grans possibilitats i què voleu que us digui, fa un goig enorme veure com una feina entusiasta d’un projecte magnífic, dóna els seus fruits.
A aquesta Traviata no li manca quasi res. Hi ha escena, simple però elegant i perfectament integrada en l’acció dramàtica, hi ha mobiliari escènic, ja que l’escenografia es limita a les parets negres de l’escenari. Hi ha una il·luminació poc original, però suficient i hi ha un variat vestuari contemporani, que s’integra a la perfecció, si bé als personatges masculins, penso que una mica més de informalitat fashion, no els hagués anat gens malament.
Pel que fa al moviment escènic del conjunt i tenint en compte les limitades capacitats de l’escenari de l’Atelier, Maria Elena Mexía, responsable de la direcció escènica ha aprovat amb nota alta. És cert que aquesta intimitat s’adiu molt bé a la historia que se’ns narra, i entenem molt millor que tant la casa de Violeta, com la de Flora, tinguin unes dimensions molt contemporànies. Amb un cor reduït a 7 membres, capaç com ho són els de l’Atelier, de cantar-ho tot i bé, les festes multitudinàries habituals, esdeven reunions molt més entenedores i tot plegat pren un caire de veracitat encomiable. Bravo! Hi ha un bon treball personalitzat i es nota, no hi ha cap trencadissa però tampoc hi ha polissons (no hi cabrien), ni gran festes, però ja us asseguro que això és molt més creïble que la mastodòntica concepció zeffirelliana.
Jo en qualsevol cas, atenen a les particularitats de la sala, proposaria per a propers i desitjats projectes, que seguint aquella memorable escola del Lliure en la seva sala fundacional de Gràcia, trenquessin l’estructura clàssica, i l’acció se situés al mig de la sala i el públic vorejant-los, d’aquesta manera beneficiaríem la visió, ja que la nul·la inclinació priva, si tens la desgracia de seure al darrere d’una persona una mica corpulenta, de veure gran part de l’escena. És una proposta que mentre veia la funció d’ahir pensava que hagués pogut acabar de ser la bomba.
Òbviament no hi havia orquestra, però Alex Morandini, va fer totes les funcions de la filharmònica de l’Atelier amb pulcritud i molta professionalitat. Un treball gegantí que va ser molt ben rebut per l’entusiasta públic que no va arribar a omplir la sala.
Anna Belén Gómez des de la primera fila va anar dirigint tota la representació. Una feinada que es va veure recompensada en el gran concertant que acaba la segona escena del segon acte i que tots van resoldre magníficament. Acabat aquest gran moment, me’n feia creus de la dificultat d’un projecte com aquest. Dificultat per a tots, el solistes, el cor i el pianista, que sense la xarxa de l’orquestra, posaven al descobert tots i cadascun dels paranys que l’obra conté i que sortosament i de ben segur gràcies al intens treball que han dut a terme tots plegats, van aconseguir un moment especialment brillant, quan a priori tot feia témer que allò seria el més difícil de resoldre bé. Bravo!
Pel que fa als solistes jo destaco per sobre de tots a Cristiana Oliveira, que ja em va sorprendre en el concert del dia 18 de setembre on ens va cantar el final del primer acte. Era la primera vegada, bé la segona, ja que dimecres passat van representar la primera de les tres funcions previstes, que cantava una òpera sencera i que aquesta fos La Traviata, diu molt d’ella. Ahir la veu em va sonar més de soprano líric-lleugera que el primer dia, però em va continuà sorprenent la dimensió vocal i de projecció que agafa la veu en els moments de més tensió dramàtica i sobretot quan ataca la zona sobreaguda, alhora que ho fa amb una projecció i precisió encomiables.
Ahir al final del primer acte va arribar una mica cansada. Si bé en el gran duo amb Germont pare va estar bé, on em va agradar molt va ser en tot el tercer acte, on em va emocionar de veritat per la manera de cantar i sobretot interpretar el que cantava. Bravo!
L’Alfredo Germont del joveníssim tenor madrileny Alonso Pereda, s’ha de dosificar. És més que obvi que té facultats i que fa coses que ja denoten molta classe, però té molt camí per endavant i de ben segur anirem veient els progressos que amb l’estudi i el treball constant van millorant el que avui, fruit del ímpetu juvenil li juguen algun que altre ensurt d’afinació, segurament per aquesta força en que a vegades emet els aguts o les frases més dramàticament emotives. Tenint en compte que la sala de l’Atelier és petita, no caldria que fes tanta ostentació de potència i en canvi jo desitjaria que tingués més cura en fer-nos arribar els sentiments. Estic segur que quan hagi superat algunes coses tècniques podrà dedicar-se a esplaiar la comunicativitat expressiva i si res no es torça en la sempre difícil carrera dels cantants, en sentirem a parlar.
Josep Bardají va fer un Giorgio Germont molt distant, potser massa, sobretot en el duo amb Violeta, on a part de l’inici que ha d’impressionar per la seva severa actitud autoritària, després ha de mostrar-nos una evolució humana que el veterà cantant no va aconseguir. Va cantar fins i tot la cabaletta “No, non udrai rimproveri” que molts barítons defugen.
Em va agradar la Flora de Dida Castro, molt segura vocalment i molt implicada escènicament. Per a alleugir costos de producció a ella li va tocar cantar la mítica frase de “la cena è pronta” del tercer acte, que normalment ho canta el “domestico” de casa Flora.
Bé l’Annina de Carme Garí i el Gastone de Lluís Frigola i més discrets Antonio Alonso com a Barone Douphol i Josep Jarque en el doble rol de Marchese d’Obigny i el Dottore.
Diumenge vinent, amb Camila Lima com a Violeta, Stephen Mullan (Alfredo), Tato Colomer com a Giorgio, Marta Planella com a Flora (repeteix Alonso Pereda com Alfredo), es tornarà a representar aquesta sorprenent Traviata, que jo us aconsello de manera fervorosa.
Al final lògica i entusiasta resposta del públic.
Ja us vaig dir que aquest projecte mereix tot el suport i el reconeixement de tots els que estimem l’òpera i desitgem que els relleus naturals als grans cantants de l’actualitat tinguin l’oportunitat de créixer i desenvolupar-se amb iniciatives com aquesta.
Per 15€, teniu una Traviata en directa i amb molts més incentius que una dignitat garantida. Ni ho heu de dubtar, ni us ho heu de perdre.
L’Atelier d’Òpera es troba al principal del carrer Abaixadors núm 10, al costat de Santa Maria del Mar.
IN FERNEM LAND 
Joaquim , m’ho vaig rumiar molt. M’ agrada recolçar al jovent i aquest projecte requereix moltt esforç i moltes hores d’estudi i assaig. M’hagués agradat ser-hi .
Després de pensar-ho molt, em vaig fer enrere. Vaig pensar que potser no aguantaria els aguts, que potser el volum ….. i sortir abans d’hora, just en aquest tipus de representació , en un espai petit, amb gent que comença, ho trobo molt poc respetuós .
M’ en alegro molt del que dius en la teva crònica i des de aqui felicito a tots els que han participat en aquest projecte.
M'agradaM'agrada
Me’n alegro .
M'agradaM'agrada
Nati, no sóc el Joaquim, sóc en Juli Carbó i dispensa la meva intromisió i la manera d’interpretar les teves excuses.
Si realment ets una persona que t’agrada recolzar al jovent i els projectes nous que requereixen molts esforços, crec que no t’ho hauries de pensar tant i col·laborar amb la teva presència per donar més caliu a aquest aspirants que busquen la seva oportunitat per a intentar triomfar.
Si vas al Liceu o a qualsevol teatre més important, també busques les localitats més enrera perquè no et molestin els cantants o l’oquestra?
D’això en dic excuses de mal pagador.
Per la teva manera d’expresar-te t’imagino d’aquelles persones que
només aprecien els que ja tenen un nom més o menys asolit i encanvi mira per sobre del llom als que creus inferiors.
Jo no hi vaig perquè el meu estat de salut no hem permet sortir de casa si no és per motius precisos però si pogués creu-me que seria un de tants que aniria a donar suport a la fornada de nous valors lírics, siguin d’òpera o de sarsuela.
Rep una cordial salutació
M'agradaM'agrada
Juli, crec que és un error emetre judicis sobre las persones a les que es no coneix.
Pateixo d’acufens i hiperacusia . Fa tres anys que no vaig a cap concert . Les limitacions de la meva vida qüotidiana no les explicaré aqui, però crec que, aquestes sí, te les pots imaginar .
Atentament.
M'agradaM'agrada
Benvolguda Nati, demano disculpes per la meva intervenció respecte a l’Atelier, però has e comprendre que en el teu comentari no vas esmentar cap motiu justificant, per tant jo vaig opinar sobre la manera d’expresar-te. Jo també em trobo en circumstàncies similars les quals no em permeten accedir a algunes representacions.
I creu-me que ho sento perquè no puc opinar correctament ni criticar o confirmar alguns dels comentaris que es fan en aquest espai amb els quals no hi estic d’acord amb alguns d’ells.
Rep una cordial alutació i oblida’t del meu comentari.
M'agradaM'agrada
Per cert, respecte als comentaris et diré que estic molt queixós amb el Joaquim per unes de claracions que va fer fa molt de temps referents a la sarsuela al Liceu en les quals manifestava que no es podia permetre suspendre una òpera programada en el calendari anual per a representar una sarsuela, quan en l’esmentat comentari es feia referència que una sarsuela es podia programar inclús fora de la temporada d’òpera. En altres ocasions també ha fet al·lisions al respecte i això m’ha ferit la meva sensibilitat. Em sap molt de greu la manera en que la menysprea. Per ell solament té valor l’òpera, la musica clàssica i altres temes musicals.
Reconec que les seves preferències són elitives però la sarsuela també té els seus valors propis, la mostra és que l’estan representant a molts teatres de l’estranger.
Això és un exemple del que t’he manifestat en el comentari anterior del qual no puc opinar obertament envers les opinions manifestades en aquest espai.
Ho sento, no he pogut evitar manifestar la meva concepcio de les opinions personals.
M'agradaM'agrada
Benvolgut Juli:
No recordo exactament, quan i com ho vaig dir, però sense anim de fer augmentar la teva queixa contra el meu pensament et diré que:
El Liceu té una temporada d’òpera des de fa molts i molts anys, que en aquesta temporada des de fa molts i molts anys no s’acostuma a programar zarzuela, ja que es feia en altres teatres de dimensions potser més adients (Teatre Tivoli, l’antic Novedades, el Calderón i tants d’altres que tu deus conèixer millor que jo).
Malgrat això, el Liceu programava molt de tant en tant algun títol, de la mateixa manera que la Staatsoper de Viena programa alguna opereta, però són teatres d’òpera amb una temporada i un públic consolidat i fidel que s’empassa allò que li programin.
Estic segur que si fessin més zarzuela s’ompliria de gom a gom, i casi segur que amb molt públic que no s’acosta mai a l’òpera i bastant del que ja és habitual, entre ells jo, per tant l’elitisme que m’engipones ja et dic que queda absolutament fora de lloc. Ara bé, que no em treguin un títol d’òpera per programar una zarzuela, d’acord?, això és molt diferent, no et sembla?. Que facin més activitat al teatre em sembla perfecte, però que dels escadussers 9 o 10 títols que es programen, me’n treguin un per programar zarzuela, no em sembla bé i de la mateixa manera que “lluito” per tal de que a l’abonament separin la dansa, lluitaria per tal de que programessin un cicle de zarzuela. De ben segur tu estaries encantat i jo també.
Ja ho veus, aquest és, ara i sempre el meu pensament i sense ànim de treure el “santcristo gros”, rep la més cordial de les salutacions.
M'agradaM'agrada
Oblidat.
M'agradaM'agrada
Efectivament nati, les característiques del local no són les més adients per a tu, però no tinguis cap dubte que el projecte és magnífic.
M'agradaM'agrada
M’alegra moltíssim el seu èxit, s’ho mereixen per la seva voluntat, il.lusió i ganes de fer les coses el millor possible.
Hi vaig demà diumenge, amb el convenciment de veure i escoltar una representació on percebré l’entusiame de tot un equip.
I aixó naturalment, amb lo bleda que soc m’emocionarà.
M'agradaM'agrada
Ya me gustaría ya poder asistir a una representación como esta, peró lamentablemente para mi, es imposible, solo me queda poder leer tus mágnificas y sabias crónicas que me endulzan la vida y resistir esta especie de clausura. Gracias por todo,un abrazo Mercedes
M'agradaM'agrada
Ayer tuve el honor de ver la Traviata en el Ateliery en segunda fila viví con emoción, reí y llore.. y me encanto. BRAVO
M'agradaM'agrada
M’agradaria molt anar-hi,em posaré en marxa.
Gràcies de nou,tens idees magnifiques…
M'agradaM'agrada
Ara sóc fora de Barcelona però preveuré anar a l’Atelier tan aviat com pugui. Els teus dos posts són un bon aval per aquest jovent que t’ha d’estar agrait.
I jo també t’ho estic per descobrir-me’ls.
M'agradaM'agrada
Enhorabuena a Elena Mexía,al elenco y a vosotros por esa Traviata! Saludos,infernems!
M'agradaM'agrada
Hola Ximo, fue una placer conocerte en persona, te dejo el comentario que he hecho de la función del viernes, ya que estos proyectos merecen la atención de los aficionados. Un abrazo
Muchos aficionados viajamos y hacemos verdaderos esfuerzos por poder contemplar buenas funciones de óperas, esas en las que encontramos la fusión del teatro y la música, donde brota la emoción de la interrelación de todas las artes, lo que algunas veces llamamos la “magia”. Esta función es una comprobación de que la cantidad de esa magia no está directamente relacionada con los euros, sino con el talento, el entusiasmo, las ganas de disfrutar y hacer disfrutar y por supuesto, algo que en ópera no se puede olvidar, la técnica vocal.
Esta crónica corresponde a la función del 30 septiembre celebrada en el teatrino de la escuela Atelier opera.
El teatro se encuentra enclavado a escasos metros de uno de los lugares más maravillosos de Barcelona, la Iglesia de Santa María del Mar, que aloja en su interior entre otros tesoros, austeras bóvedas, rosetones y ventanales de belleza inimaginables.
La sala todavía está en construcción, pero el edificio tiene solera y encanto.
La función superó ampliamente mis expectativas y, por las entusiastas ovaciones, creo que las del publico asistente también. Sinceramente no me podía esperar cómo de un proyecto con participantes de tan poca experiencia y sin demasiado tiempo para ensayar se pudiera lograr una función tan emocionante. Las tres semanas de trabajo han debido ser muy intensas.
La cercanía con el escenario, el entusiasmo que brotaba de él, la conexión que se palpaba en todos los participantes, todo contribuía a generar una percepción positiva en el público. Las directoras de este proyecto Claudina Vallés y Anna Belén Gómez, pueden sentirse orgullosas.
La escena corría a cargo de [b]María Elena Mexía[/b]. Una traviata trasladada a los tiempos actuales siguiendo las intenciones del autor de que los personajes de la obra pudieran perfectamente encontrarse entre el público. Aquí evidentemente la traslación de época es casi obligada por motivos presupuestarios para que pudiera utilizarse parte del vestuario propio de los intérpretes. Su concepción tiene una fuerte carga sicológica y emocional, cada carácter de los personajes esta trabajado al máximo y desarrollado teniendo en cuenta las características y posibilidades de los intérpretes. Acertados simbolismos como la utilización de los pétalos.
Muy estudiada la posición del coro, individualizando caracteres, rechazando de pleno el movimiento de coro en masa, contribuyendo a la veracidad de la escena.
Las exigencias escénicas para la pareja protagonista fueron enormes, cantaban tumbados, sentados, abrazados, abrazados y tumbados, incluso las partes principales. Esta exigencia cumplía dos objetivos, primero, naturalizar al 100% sus movimientos, y segundo, muy importante en una escuela, prepararse para el futuro a cualquier requerimiento escénico por difícil que este sea.
Magnifica la atmósfera creada con unos medios tan escasos, cada escena era una estampa maravillosa gracias a la iluminación y la posición de los intérpretes. Perfectamente recreada la alegría y diversión en la primera fiesta y el ambiente de juego y de vicio en la segunda. Adecuado el jardín minimalista y conseguido el intimismo final del trágico desenlace.
Como todo ha funcionado bien hay que dar el debido mérito a la fantástica dirección musical de [b]Anna Belén Gómez[/b]. Dirigió muy bien al coro, apoyo en todo momento a los cantantes e hizo un perfecto equipo con el pianista. La voz era acompañada por el piano de [b]Alex Morandini[/b]. No había orquesta, pero había algo mucho mas importante, Verdi, con esos característicos acordes llenos de fuerza dramática. Una lánguida interpretación del pianista podría haber tirado por la borda todo el trabajo, al contrario, fue todo un lujo.
Pero con todos estos aciertos, no se hubiera llegado al éxito si no se hubiese contado con una pareja protagonista de verdadera excepción. Qué más quisieran poder contar con ellos los grandes teatros. Y realmente podrían contar con ellos, pero no saben encontrarlos.
Ya que es casi imposible encontrar una verdadera dramática de agilidad, nos solemos encontrar con dos tipos de Violettas muy diferenciados. La más ligera que domina las agilidades y se permite el famoso mib y la mas spinta o lírica que sufre en las agilidades pero que le confiere un mayor carácter dramático. [b]Cristina Oliveira [/b]es mas bien del segundo tipo, una lírica con mucha potencia y metal en el agudo, expresión apasionada, físico agraciado, se volcó escénicamente y convenció plenamente al respetable obteniendo un sonoro triunfo. Extraordinaria.
Es muy complicado obtener un gran triunfo como Alfredo cuando hay una importante Violeta en escena. La mayoría de los Alfredos de este siglo quedan eclipsados. Es un papel sin sobreagudos en la partitura, pero con un montón de Laes3, algún Sib3 y mucho pasaje. Tiene partes muy líricas y otras muy dramáticas en una escritura precedente de los grandes papeles spinto verdianos. Muchas veces se interpreta por tenores demasiado ligeros que se ven incapacitados para darle toda la intensidad dramática, especialmente en la cabaletta oh mio rimorso (aunque concluyan con el do4 no escrito) y en el concertante del segundo acto. [b]Alonso Pereda [/b]tiene la voz ideal para el papel y consiguió un éxito rutilante en una interpretación inolvidable haciendo levantar del asiento a varios espectadores.
La voz es efectivamente ideal para el papel, lírica con el suficiente peso para las exigencias dramáticas, pero además posee la técnica ideal para Verdi, con una impostación con fuerte cobertura en el pasaje que es absolutamente necesaria para este compositor. Por si fuera poco se prodigó de manera magistral siguiendo los requerimientos dinámicos de la partitura, (incluso los ppp) en un sinfín de pianos y medias voces, realizados en ocasiones en posturas que comprometen el apoyo, sin quebrarse en ningún momento. Atendió también a las indicaciones de la partitura de “dolcissimo a mezza voce”, como en el dúo del final, en emisiones de gran belleza. Incluso en partes donde no hay ninguna indicación, como en el principio de “un di felice”, debido al recogido momento que tenía con Violetta, también lo cantó en dulcísima emisión, consiguiendo un efecto verdaderamente emotivo. Su maestro, uno de los mejores del mundo sin ningún lugar a la duda, hubiese estado orgulloso si hubiera asistido. Realmente si uno compara con la partitura delante la actuación que ha tenido este joven tenor con lo que se escucha en los teatros principales, sólo cabe asombrarse. Además sacó una voz muy dramática en la cabaletta y en el concertante del segundo acto, donde se demostró realmente desenvuelto en escena, algo no esperado en su primera actuación escénica y cuando en los primeros recitales le habíamos visto salir nervioso y tieso, por lo es de justicia volver a destacar el trabajo que ha hecho María Elena Mexía en tres semanas. Seguramente, en este tenor, el apartado escénico será uno de sus puntos fuertes, y esto será posible conseguirlo porque se basa en un técnica solvente que le permite dejarse llevar en escena. Paso adelante de Alonso Pereda importantísimo. Ya no es aquel joven tenor nervioso que sorprendió al público madrileño filando un Reb en la favorita, ya es un cantante que tiene la posibilidad de emocionar al público en actuaciones escénicas serias y consistentes. A su edad tiene un futuro esplendoroso por delante.
Giorgio Germont era el barítono [b]Josep Bardají[/b], algo más veterano que los cantantes protagonistas, algo adecuado para desarrollar el papel de padre, ganador según se puede leer en la red de dos premios del concurso Francisco Viñas. Por momentos sacaba una interesante voz de barítono, pero tenía más dificultades en seguir las exigencias escénicas y al sentarse, su canto perdía apoyo y se destemplaba. Sin tener el nivelazo de los protagonistas sirvió decentemente al transcurso del drama.
Fantástica Flora de [b]Dida Castro [/b]de cuerpo escultural. Noble planta del Barone Douphol, [b]Antonio Alonso[/b]. Todos los secundarios en general muy bien caracterizados y el coro fantástico desplegando un entusiasmo que desbordaba el escenario.
Una función en un sitio modesto, con un presupuesto modesto, pero que tuvo un nivel de emoción que no es fácil encontrar en los grandes teatros, como se pudo comprobar en el inolvidable final, cuando el público estalló en una clamorosa ovación y a los intérpretes les costaba salir de sus personajes a oscuras y telón abierto.
¡¡¡BRAVI!!!
M'agradaM'agrada
Gracias Le Gouverneur por tu exhaustivo copy paste (en el más puro estilo Alex), pero interesante como siempre en tus apreciaciones, las cuales comparto en parte.
Lo fundamental es el proyecto del Atelier que está predestinado a ser una mina de sorpresas, por supuesto agradables y positivas, en un proyecto en el cual todo aficionado debe involucrarse, casi por obligación
Un cordial saludo
M'agradaM'agrada
Fico muito contente por Cristiana Oliveira. Só tive hipótese de a ouvir no concerto final do Concurso Luísa Todi.
M'agradaM'agrada
De nou aprofito aquest espai per agraïr a tothom les mostres de recolzament rebudes, i en especial al Joaquim per les seves apreciacions i per donar-nos a coneixer entre els seus seguidors.
Això només ha fet que començar, d’una manera precaria, si voleu, però desde l’Atelier treballarem dur i de la millor manera que sabem per dur a bon fi aquest projecte de tots i per a tots els amants de la lírica.
No tinc paraules, no us podeu imaginar el que es un somni tan perseguit fet realitat, enterbolit si voleu per alguna boira, però en definitiva aquesta experiencia ens ha servit de pilot per posar de manifest les necessitats reals per portar-ho a terme amb èxit.
GRÀCIES
Anna
M'agradaM'agrada
Gràcies a vosaltres Anna.
A In Fernem Land ens en farem sempre ressò de totes les activitats que feu i és molt d’agrair que malgrat les grandioses dificultats que suposa un projecte com el vostre, sense ajudes i subvencions, sigueu capaços de representar una Traviata, cosa que el Liceu, amb moltes més possibilitats malgrat les retallades evidents que està patint, no sigui capaç de presentar-nos un Faust com cal, potser que aneu a donar uns quants consells.
Rebeu una forta abraçada en nom de tots els que ens apleguem en aquest blog, estic segur que ningú es voldrà sentir exclòs.
A disposar
M'agradaM'agrada
Benvolgut Joaquim, no es pot comparar la magnitud d’una institució com el Liceu amb la nostra, nosaltres aspirem simplement a ser una plataforma de formació perquè els joves cantants puguin fer curriculum i aprenguin a afrontar, crear i defensar els personatges per poder accedir a teatres professionals i que el públic pugui gaudir del nou concepte d’òpera més propera i real que pretenem trasmetre.
Sempre fet desde l’amor que sentim per l’òpera i sobretot pel treball ben fet i el respecte per tots aquells que de manera altruista i desinteressada han permès dur a terme aquest projecte. Et deixo el video promocional (que de manera molt casolana) hem preparat per mostrar la nostra producció i veure si es pot traslladar a petites o mitjanes sales, mentre no poguem utilitzar la sala de l’Atelier fins que no acabin les reformes.
Una forta abraçada
Anna
http://www.youtube.com/watch?v=xhFOI21YiqM&feature=feedf
M'agradaM'agrada