Ho sé, sóc molt oportunista i aprofitant el títol amb variacions, de la fascinant novel·la de Jaume Cabré, vull reflexionar una mica sobre In Fernem Land.
Quan vaig començar el blog, fa 55 mesos, 1726 apunts, 22.992 comentaris i 1.305.463 visites (totes aquestes xifres abans d’acabar el 26/10/2011), no en tenia ni idea que aquestes fites fossin ni tan sols assumibles. Era inimaginable, ja que si em confesso del tot, no en tenia gaire idea del que era en realitat un blog, les possibilitats que tenia, tot el que m’acabaria donant i la quantitat d’hores que hi dedicaria.
Vaig començar escrivint coses de manera desordenada, amb una ànsia per mostrar tot allò que m’interessava i a vegades amb un ímpetu d’adolescent, que em va portar a publicar més d’un apunt per dia, una bogeria. Escrivia tot allò que pensava (això ho continuo fent), tal com rajava (no tant), sense ser gaire conscient que un cop editat l’apunt, allò quedava a disposició de teclats i pantalles anònimes d’arreu del món, no del meu món, del món.
Els primers comentaris de visitants que no coneixia m’il·lusionaven (això continua passant) i em sorprenien (això no tant) i no em van neguitejar fins que algú va mostrar rebuig als continguts i a la manera d’expressar-me. A partir d’aquell moment vaig pensar si calia o no continuar fent de crític casolà de qualsevol cosa que veia. Tots els que tenim un blog i parlem de les coses que veiem, hem caigut o caiem en la temptació de fer crítica emmirallant-nos amb les patums més celebrades, amb més o menys encert i amb més o menys criteri, fins i tot caiem en la temptació de intentar utilitzar un llenguatge florit i a vegades pedant, com si el nostre blog fos un rotatiu de gran tirada o la revista especialitzada de més anomenada i prestigi, i d’aquesta manera mostrar al món el nostres coneixements. Si a més a més, tenim la desgracia que a tot li trobem un però, ens acabem creient que som la sapiència personificada, inqüestionables, una referència. Si això passa, que passa, ja l’hem…no vull ser escatològic
No sé si això agradarà a tots els que ho heu llegit i a tots els que teniu un blog, però estic convençut que és així.
A força d’intentar entretenir-vos dia a dia, amb les coses que m’agraden en a mi, i amb allò que sé que agradarà a la majoria (estudis de mercat made in infernemland) he anat intentant incrementar el nombre de visites, no era un objectiu, però feia i fa molta il·lusió veure que la clientela augmenta, i amb ella els beneficis que dóna el reconeixement al treball fet. Intento oferir continguts que m’han semblat interessants, majoritàriament d’actualitat i sobretot acompanyats d’una munió de gravacions d’àudio i vídeo, com a reclam, com esquer. El resultat és espectacular. Un blog en català i que parla bàsicament d’òpera, té una afluència de visites que sobrepassen les 1000 diàries provinents de tot el món.
Amb l’ego degudament enlairat, no us negaré que de mica en mica, he anat deixant de banda els continguts més personals i menys musicals, per centrar-me en la música i en l’òpera en particular. Us confesso que ha estat un sacrifici personal i si aquest no em donés tanta feina, n’obriria un altre per parlar d’aquelles coses que em neguitegen i que de ben segur incomodarien a tots aquells que busquen diàriament la seva particular illa musical. Són concessions que he fet i de les que no n’estic gaire satisfet. Sacrificis que potser erròniament he fet, per no perdre aquest caire de blog especialista que s’ha anat teixint una mica contra la meva pròpia voluntat.
Alguns m’heu dit que no us agrada tant com abans, altres que el ritme diari de publicació era impossible de seguir, altres que sóc massa erudit, altres que sóc massa superficial, altres fins i tot que no pareu de donar-me les gràcies i sou fidelíssims, tant, que el primer que feu mentre preneu el primer cafè és entrar al blog per veure el que he publicat, i si algun dia publico més tard, ja us neguitegeu. Gustos per a tots, de tots els colors i que m’han fet, em fan i em faran reflexionar mentre In Fernem Land continuï actiu.
A vegades s’han produït moments de tensió més que considerable, que han aflorat en forma de comentaris públics, que han motivat confrontacions en les que jo tan sols he intentat fer d’àrbitre, amb encert dubtós. Altres vegades tot ha succeït de manera més soterrada, amb comentaris que no he publicat, comentaris anònims o amagats amb personalitats falses i altres amb noms i cognoms, comentaris que m’insultaven en a mi o a algú de vosaltres i també m’heu fet arribar correus electrònics, amb queixes, suggeriments, desercions i tota una llarga llista d’anècdotes, per acabar d’arrodonir les espectaculars estadístiques que he resumit en començar.
He reflexionat moltes vegades en si el que feia ho feia bé, si el número de visites no m’enlluernava i al cap i a la fi, si no era presoner del propi èxit i de les vostres exigències, que també hi són. Quan he rebut queixes dures d’artistes que es sentien maltractats en els meus apunts (tenen la pell molt fina els artistes), he estat apunt de dir prou i en canvi he continuat, ja que tots hauríem d’entendre que jo provoco una possible discussió amb un apunt, donant la meva opinió i deixant que qui vulgui digui la seva. Sóc una opinió més del públic que aplaudeix, calla o protesta en acabar un representació, un concert, una pel·lícula, un llibre, una exposició i fa el seu comentari tot just en acabar, no vull ni pair-ho, ni esperar-me l’endemà. I he comprovat que el meu comentari interessa. Això m’espanta i molesta a més d’un (per cert he vist en el buscador de wordpress que hi ha moltes entrades associant els arguments de recerca Jo, Dali i in fernem land; Jo, Dali, ximowordpress; Jo, Dali…, no cal que us hi escarrésseu, no hi vaig anar i per tant no en parlaré)
Jo no m’amago sota cap pseudònim, ho vaig decidir fa molt temps quan vaig canviar el fàcilment identificable ximo, per joaquim, que és com tothom m’ha conegut sempre, precisament perquè no volia amagar-me de res, ni de ningú. Però això és un blog, una eina que em permet a mi i a qui decideixi obrir-ne un, esplaiar-se tant com vulgui, una mena de diari personal on sense pudor i molt poca vergonya, parlo entre altres coses de la música que m’agrada. Tinc els coneixements que tinc, no puc exhibir un currículum musical que tregui l’alè, però intento sempre argumentar al màxim les meves apreciacions, però anirà errat qui consideri que els apunts que faig són quelcom més que l’opinió totalment subjectiva i fruit molt més de les emocions, que no pas del raciocini. Puc parlar de tu a tu, amb qui visqui la música de la mateixa manera que la visc jo, però mai sota un punt de vista musicològic, d’extrema erudició. A vegades m’espanta escoltar que la majoria dels que participem al blog hi entenem molt.
Tinc empatia amb la gent, això sí, se’m donen bé les relacions personals, en el blog i sortosament a la vida, en el cara a cara, ja sigui en el treball com en el lleure, amb la família i els amics, cadascú és com és i a mi tot el que sigui relacionar-me amb les persones m’agrada, per això suposo que l’èxit va més enllà del regal que pugui fer de l’última gravació d’en Kaufmann o la Westbroek, de fet quan a vegades he parlat de coses més personals, hi ha hagut una allau inesperada de visites i comentaris.
I tot aquest rotllo és per comentar l’entrada d’ahir dedicada a la jove pianista Katia Buniatishvili, que ves per on ha motivat una inesperada controvèrsia.
Ja està bé que discrepem, és bo, però ahir em vaig quedar una mica perplex i dubtant si el que a vegades diem s’ajusta prou al que volem dir. Certament alguna vegada m’han dit que és molt fàcil posar-se a estripar la feinada de tants anys d’estudi, “amagat” al darrere d’un teclat. És un argument que no em serveix, l’artista necessita de l’opinió del públic, viu de l’opinió del públic i jo ves per on sóc un més del públic. Quan en parlo bé, més d’un i de dos m’han escrit, de la mateixa manera hauran d’acceptar que un dia les coses puguin ser diferents. Després de pensar-m’ho bé, sempre he decidit continuar, això si, amb el màxim respecte, mesurant molt les paraules, l’adjectivació, i això potser m`ha allunyat de la divertida lleugeresa dels meus apunts inicials, que agradaven bastant i que alguns m’heu dit que trobàveu a faltar. Intento no ofendre, malgrat que si un cantant desafina, DESAFINA.
Jo no tinc prou coneixements per desgranar la interpretació d’una pianista, la veritat. L’escolto, m’arriba o no, m’agrada o no, m’emociona o no. Em passa amb un cantant, amb un director, amb una pel·lícula, amb un llibre,
i així és com ho intento reflectir en els apunts. Qui es pensi que aquí trobarà un altre cosa, lamento decebre’l, hi ha professionals excel·lents que si tinguessin tant espai com tinc jo al blog (il·limitat), ferien unes crítiques magnífiques, altres no. Convido als crítics a que obrin blogs on podran dir realment el que pensen sense les pressions que de segur deuen rebre i sense la vergonyant limitació d’espai que els deixen els seus respectius diaris.
A vegades els mots que emprem no són els apropiats i voldria pensar que falsa o manipuladora, per descriure el treball i la personalitat d’una artista que porta al darrere, a part del màrqueting corresponent, l’aval d’artistes d’indiscutible prestigi, no són els més apropiats. Puc per tant estar equivocat i allà on jo hi trobo emoció (una cosa ben poc científica), que tan sols hi hagi superficialitat, engany, burla, teatre, no sé, però més merit tindrà la meva opinió, no us sembla?, ja que si a mi m’ha emocionat no especularé mai amb un tactisme d’esperar que sigui una artista inqüestionable o un espectacular bluf, per tal de no fer el ridícul.
Acostumo a posar-vos i portar-vos les coses que m’agraden, que m’interessen, que són noticia i en la mesura del possible, que sé que us agradaran, si no és així ho lamento, però quan l’encerto amb una majoria abassegadora, la feinada queda compensada per la satisfacció d’haver encertat amb l’elecció i compartint l’emoció amb vosaltres. Això crec que no entra mai en els objectius d’un crític. Està clar que juguem a coses diferents, oi? Si us plau, que ningú em prengui pel que no sóc.
I per acabar amb música, us deixo amb la companyia de Violeta Urmana i Vladimir Spivakov dirigint a l’Orquestra Filharmònica Nacional de Rússia, alhora que tocant la part solista del deliciós lied Morgen de Richard Strauss, tan i com va sonar el 25 de setembre de 2011 a Moscou.
MORGEN!
Und morgen wird die Sonne wieder scheinen,
und auf dem Wege, den ich gehen werde,
wird uns, die Glücklichen, sie wieder einen
inmitten dieser sonnenatmenden Erde…
Und zu dem Strand, dem weiten, wogenblauen,
werden wir still und langsam niedersteigen,
stumm werden wir uns in die Augen schauen,
und auf uns sinkt des Glückes stummes Schweigen.
DEMÀ
I demà tornarà a sortir el sol
i en el camí que seguiré
tornarà a unir-nos a nosaltres, feliços
en la terra assolellada
I arribarem lentament i dolçament
a la platja d’amples i blaves onades
i ens mirarem, muts, als ulls, fins que ens
cobreixi el món silenciós de la felicitat
Fins demà amics
IN FERNEM LAND 
Jo també em confesso: d´un temps ençà, el primer que faig quan em llevo (no prenc cafè) és entrar al blog del Joaquim per veure el que ha publicat, i si algun dia publica més tard, ja em neguitejo. Gràcies per la humanitat de l´apunt d´avui. Avui un apunt bellíssim per començar el dia. Demà tornarà a sortir el sol.
M'agradaM'agrada
No sé a que venen aquestes justificacions de “jo em confeso” altrament lògiques d’exposar però il·lògiques d’admètreles.
Joaquim, altre cop et parlo amb la veu de l’experiència ja que de la prà ctica o la sapiència no goso fer-ho.
En primer lloc has d’entendre i admetre quie les coses per molt bé que es facin, mai es fan a gust de tothom, sempre hi ha qui no estarà d’acord amb la teoria exposada (malgrat que moltes vegades els que no hi estan d’acord mostren signes de desconeixements bàssics).
També existeix el criticaire per excel·lència que tingui raó o no, sempre critica per donar-se un aire intel·lectual (inexistent) D’altra banda no entenc a què bé la teva queixa quan està demostrat que la teva tasca és acceptada i agraida per més d’un miler de persones.
Una tasca ingrata i mai prou ben reconeguda que no té un preu estipulat.
Tu no et vols reconèixer com a crític, no obstant els teus comentaris sovint tenen un caire criticaire. Això és molt comprenssible quan una persona ha de mostrar la seva opinió enfront de tantes altres i ho ha de fer exposant la seva manera de veure i entendre les coses i per això es sotmet a les diverses opinions dels usuaris o clients.
Joaquim, jo sóc el més humil del teu blog però vull que sàpigues que el que tu estàs fent és molt d’agrair i que té un mèrit excepcional i més quan es fa d’una manera dessinteressada.
T’aconsello que segueixis amb la teva manera d’actuar i si algú no hi està d’acord més val que t’ho digui personalmeno bé que deixi de participar en aquest espai.
Mare meva el que fa la ignorància o l’afany de protagonisme!
M'agradaM'agrada
Preciós s’obre el matí d’un nou dia, llegint la llarga carta d’un amic que parla sempre amb el cor noble i generós.
Voldria que sabessis, Joaquim, que la teva confessió m’ha arribat a
l’ ànima i avui, et conec una mica i més fins i tot…
“arrivarà un altre dia que ens mirarem muts, als ulls, i ens cubrirà el món silenciós de la felicitat”.
M'agradaM'agrada
T’ho he dit moltes vegades. IN FERNEM LAND, te la virtut molts cops d’alegrarme el dia, i això supera de molt totes les utilitats musicològiques (que en són moltes) que vulguem trobar.
Ahir una amiga que havia d’anar al Liceu (no hi havia estat mai, em va preguntar per cercar informació sobre Faust-Schumann. No ho vaig dubtar!, aquest beneït blog era la solució. I així des de que el vaig (que us vaig) conéixer, sempre el recomano, tant a profans com a professionals; per què?, doncs fundamentalment per una cosa: HONESTEDAT, després ve el demés, que és molt, que és immens, i que els que gaudim d’aquest meravellós art que és la música mai no et podrem, Joaquim, agraïr en tota la seva dimensió.
Si cerques en algun d’aquest mecanismes de supervisió cibernètica, segur que trobes que el mot més emprat pels teus seguidors és: GRÀCIES!!!
Doncs GRÀCIES!!! i no ens faltis per favor.
Una abraçada
Jordi
M'agradaM'agrada
La teva tasca que ens fas es excel•lent! Som molts els que et llegim, gaudim dels teus audios i de les teves reflexions.
Els que no tenim el treball de fer de crítics, de les obres d’art (per exemple la música) ens limitem a gaudir-ne, ens agrada o no, ens emociona més o menys, opinem i anem fent camí per la vida.
Estar exposat al món, com el es cas del teu bloc, sempre te un cert perill però forma part “del joc”.
Endavant Joaquim.
M'agradaM'agrada
Ai Joaquim com ens coneixem,,,esperave el teu escrit i tenia clar per on aniríen els trets, ara m’enrotllaría ( et pots imaginar com…) però tu ho has dit tot i sempre et fas entendre molt bé, ara vull escoltar aquest deliciós bombónet, “i demá tornará a sortir el sol ” i el café es tornará a refredar….espero…una abraçada.
M'agradaM'agrada
Amigo Joaquim, estoy casi completamente de acuerdo con tu confesión. Como sabes desde hace 1 año, también me he lanzado a este mundo de los blogs, aunque el mío es más ” diario de quinceañera”, que otra cosa.
A años luz del tuyo en muchos aspectos, también me he encontrado personas (por llamarlas de algún modo), que han hecho plantearme el seguir o dejarlo. Lo que está claro que aunque digas y redigas , que es solo tu opinión, algunos no lo entienden y te responden casi o no casi con el insulto. Como también hay intolerantes, que declararte “desarmarizado” , les produce sarpullidos y te lanzan las siete plagas bíblicas…..
Pero … y lo bien que lo paso!, …y la de gente maja que conozco !……y sobretodo….. y el psicoanalista que me ahorro!!!!…..
Sigue así, Joaquín, tu blog es una pequeña joya, de esa que guardas en una cajita y que no hay día, que la abras y goces con su visión.
Aunque sea un descomunal trabajo,( que creo debieras moderar), deseo que sigas así por los siglos de los siglos……
Un beso a todos/as… del Emilio-Bcn o el FLORESTÁN.
M'agradaM'agrada
Totalmente de acuerdo Emilio o…… Florestán .
M'agradaM'agrada
Estimado Joaquim, me pierdo. Un abrazo.
M'agradaM'agrada
Dos al confessionari en dos dies (l’Allau i tú) i cap parla del llibre!
Jo confesso que sóc de les que tinc mono si ens deixes un dia sense escriure, sigui del tema que sigui. Bssss
M'agradaM'agrada
Jo entenc que aquest blog, sí que és una publicació especialitzada i de gran tirada. A més amb regals musicals de primeríssim ordre. Premi a la rauxa i a la constància. Totes dues coses són compatibles.
Felicitats i enhorabona.
M'agradaM'agrada
Joaquim,
Jo també soc dels que llegeixo la teva entrada diària prenent el cafè amb llet matinal i també dels que es neguitegen si no la troben. Comprenc perfectament les teves “confessions” però els que et coneixem sabem que no ets gens superficial i escrius el que penses i de la manera que ho penses. Espero seguir gaudint de molts cafès amb llet amb la lectura infernemlandaire diaria, que amb el temps s’ha convertit en un ritual gairebé imprescindible. Una abraçada
M'agradaM'agrada
Endevant, Joaquin, endevant. Si algú no li agrada el teu blog, dons que no hi entre i punt. A mi, i crec que a molta gent mes, ens agrada molt veure lo que has escrit i sapiguer la teva opinió dels espectacles, videos, películes,etc que has pogut veure o sentir. Llegir el teu blog ens permet estar al día de la música i també a millorar els nostres conexements musicals. Moltes gracies !!
M'agradaM'agrada
Bon dia
Entenc el que vols dir però aixó no treu que busqui en el teu blog un referent i una opinió d’algú com jo. Podré estar d’acord o no, peró ets de fiar
M'agradaM'agrada
Joaquim, a mi m’agrada aquest blog tal com és ,
M’agrada com escrius, com expresses les teves emocions . Crec que ets molt generós al compartir-les amb tots nosaltres i molt valent ja que t’exposes als nostres comentaris .
En general m’algrada molt el to dels contertulis, Són amics desconeguts que ens aporten el seu parer, la seva sapiència, les seves experìencies musicals.
Només os puc dir gràcies a tots.
Jo soc de les que es lleva i cafè en mà obro el blog amb il.lusió tot esperant que tú em fasis el regal que espero cada dia. Segurament soc una bleda asolellada però sovint em sento millor després d’escoltar l’audició amb la que has decidir obserquiar-nos. És per això que et dono les gràcies . Estic dicidida a no canviar la meva condició de bleda i a tenir la ment oberta per valorar els regals que ens ofereixes cada dia i l’esforç que per a tu comporta .
Trobo que si hi ha persones a qui no agraden els teus comentaris, és normal no es pot complaure a tothom, el que han de fer és expressar-ho d’ una manera educada o ” fer mutis por el foro”.
Els enfrontaments personals els hem d’evitar tant com poguem . No són útils ni per entendre millor la música o altres temes que, en la teva llibertat com creador d’aquest blog poguis plantejar, ni tant poc ens faran ser contertulis més savis o millors persones . I si convé, per la mala fe consumada i reiterada trobo que està molt bé convidar a aquella persona a no participar-hi o bloquejar la seva entrada al blog. No s’ha d’admetre l’insult o la desqualificació sistemàtica .
L’audició d’avui la trobo “divina” . Amb aquesta darrera afirmació em ratifico com a bleda.
Petons per a tots.
M'agradaM'agrada
Joaquim, espero sincerament no crear cap altra controvèrsia amb aquest comentari però pel que fa l’enrenou d’ahir em sembla que no s’ha fet justícia. I, a sobre, no em quadra el teu post d’avui. M’agrada perquè és honest, encertat i no se li pot retreure res, però per altra banda sembla que estiguis dient “perdoneu però sóc així”, com si haguessis de justificar alguna mena de comentari provocador que haguessis fet ahir… El que passa és que allò d’ahir no anava per tu! Tu vas publicar un post perfectament legítim i respectuós i ningú te’l va retreure, ningú es va sentir ofès. El problema ha sorgit quan algú ha expressat lliurement la seva opinió i uns quants li han caigut a sobre amb un to irònic i sarcàstic bastant desagradable. I tot perquè va dir que una determinada artista li semblava falsa i especuladora. Això mateix penso jo de la Natalie Dessay, per exemple, i tot i que sé que la meva opinió no és unànime, no crec que expressar-la sigui sinònim faltar al respecte. Primer perquè parlem d’artistes i els artistes estan subjectes a crítiques (tal com ahir ho deies), i segon perquè assignar-los determinats atributs no és en si mateix un insult. Per això no entenc el to apologètic del teu post d’avui i trobo francament… “curiós” (diguem-ho així) que precisament els que ahir van generar el mal ambient ara et vinguin a donar copets redemptors a l’esquena quan són ells qui s’haurien de disculpar. Tot plegat em sembla una mica pervers, i més quan rellegeixo el que ahir es va dir (us convido a tots a fer el mateix) i confirmo que el presumpte culpable d’allò d’ahir ha estat respectuós en tot moment i molt més elegant –i molt més contingut!– que altres comentaristes.
Perdoneu-me la franquesa però em crema la consciència, i si l’afectat, possiblement per no aixecar més polseguera, calla, jo no me’n puc estar de dir-ho.
M'agradaM'agrada
David, has dicho lo que me hubiera gustado decir a mí, lo he intentado dos o tres veces y no había manera, al final he borrado los comentarios, tú has dado en el blanco.
M'agradaM'agrada
Un cop demanades disculpes per la meva part, m’agradaria que algu m’expliqués com es pot calificar de falsa artisticament a una persona sense argumentar-ho. Seus davant d’un piano. Davant d’un públic. Toques les seves tecles. Fas música. Tan greu es demanar el per què et diuen que ets un fals? Tan greu és intentar saber en què consisteix ser fals tocant un piano? T’ho juro que no ho sé. Podria qualificar de moltes maneres l’interpretació d’un pianista, unes positives i d’altres no tant, però et juro que no sé en què consisteix ser fals. I m’agradaria saber-ho. Amb apreci.
M'agradaM'agrada
Si et lleves ben d’hora, però ben d’hora ben d’hora, entra a internet i clica l’Infernemland. Segur que el Ximo ja haurà penjat les seves impressions i opinions sobre el concert que vas anar el dia abans.
Que amb la feinada que fas, la qualitat tècnica i humana que hi aboques, hagis de demanar excuses o anar amb peus de plom ja és “es colmo” de la pesta de la correcció política.
Tira al dret i sigues tú sisplau
I mooooltes gràcies
M'agradaM'agrada
Segueix igual “màquina” ! Ja saps que moltes vegades discrepo i d’altres coincideixo.Espero amic que la meva sinceritat que m’esfoço sempre en raonar no molesti (massa ji ji) .De totes maneres has de reconeixer que un blog que tot fos:” que guapo ets” i “que be ho fas” seria gairebe insoportable( i provocaria una devallada en picat de visites) .Sempre és bo que qualsevol art desperti controvèrsia,vol dir que ens fa reescoltar,replantejar…..viure.
M'agradaM'agrada
Joaquim: m’agradaria saber expresarme millor , peró aquesta no ès precisament la millor virtud que ting, només vull que sàpiges que des que vaig descobrir el teu bloc m’he prés la llibertad de tindret com un amíc molt apreciat, que cada matí cuant poso en marxa l’ordinador espero tobar , com espero trobar les opinions de tots el amics que et són fidels i que penso que ja formem una familia anomenada INFERNEMLAIRES , que per molt de tems ho pugem ser amb tú al cap d’avant. Disculpes per les moltes errades d’escriptura . Una abraçada per tots, i Joaquim endevant i rep tot el meu respecte per la tasca que estàs fent
M'agradaM'agrada
Bon dia, estimat Joaquim i infernemlandaires tots.
Doncs, mira, a mi em ve de gust donar-te un copet a l’espatlla (“redemptor” no podrà ser, perquè no tinc dots parsifalians), perquè t’estic molt agraït per tot el que tan generosament has volgut sempre compartir amb nosaltres i el dia que decideixis deixar-ho espero (i creuo els dits perquè això no passi) que no sigui per controvèrsies com les d’ahir, que, com a mi, t’haurien d’importar un rave. Penso que està molt bé que t’hagis aturat un moment a mirar enrere i reflexionar sobre el teu treball al blog. Sempre és saludable. A més has volgut fer-ho públicament i això també t’ho agraeixo sincerament, cosa que faré sempre que em doni la gana, perquè va amb el meu caràcter. Una abraçada.
M'agradaM'agrada
Yo creo que el problema está en que lo escrito queda y no es comparable con lo dicho en persona, ya que en este caso puedes matizar más e incluso rectificar de inmediato, si es oportuno.
Joaquim expone un tema, lo desarrolla y lo entrega a nuestra lectura, audición o visualización. El tema lo expone porque le parece interesante y de actualidad, pero no puede prever las reacciones de los que acceden a él. Estas reacciones pueden ser favorables o adversas -nadie está obligado a estar de acuerdo con todo-, pero lo que es innegable es el esfuerzo que Joaquim ha puesto en el empeño.
El comentarista puede exponer la opinión que quiera, pero creo que hay que tener cuidado con ser demasiado categórico, ya que nada es totalmente blanco ni totalmente negro y lo que a mi me gusta puede desagradar a otro/a y viceversa. Por esta razón cuestionar a un intérprete que tiene seguidores ha de ir acompañado de un razonamiento, lo bastante explícito y convincente que lo justifique. Yo ví a Wilhelm Kempff en el Palau hace…100 años y fallaba algo en el teclado (la edad?), sin embargo me dejó un recuerdo imborrable por su expresividad. Si sólo me hubiera fijado en sus fallos hoy diría que era un intérprete garrafal, lo cual, evidentemente, no era cierto. Otra cosa es el “me gusta o no me gusta”.
Lo importante es que Joaquim siga aportando sus opiniones que tantos seguidores tienen y que interesan a todos cuantos acceden a este blog que son millares.
M'agradaM'agrada
Como bién dices Colbran, millares felices i muy,muy, agradecidos, que menos que demostrarlo no ……?
M'agradaM'agrada
Joaquim
Segueixo el teu blog desde fa un any aproximadament i, per tant, em falta perspectiva per valorar-ne l’evolució.
Per a mi Infernemland és i ha estat una font d’informació, de crítica raonada (i honesta, com ha dit Jordi Català) i de descobriments meravellosos… També em serveix per compartir i reviure concerts i òperes o músiques molt i molt estimades. Tenint en compte que ho fas “gratis et amore”, només puc dir gràcies, endavant i que duri!
Les opinions o aportacions dels que fem comentaris també em semblen sempre dignes de tenir en compte. Algunes m’han fet aprendre moltes coses, n’hi ha de divertides (va per tú José Luis) i d’altres són més polèmiques. També que n’hi hagi i força. Tampoc cal excitar-se molt quan hi ha algú que entra a cavall com ahir…
I jo confesso que: primer em prenc el cafè… i després, miro el blog i … una de les primeres coses que comento amb el que es lleva més tard és: “Avui a Infernemland parla de …” o demano “m’hauries de baixar el que avui ha penjat el Joaquim”
T’escric el comentari escoltant el Faust de Liszt que vas penjar abans d’ahir. Ja ho veus! …Així que, com he dit abans, gràcies, endavant i que duri!
M'agradaM'agrada
Jo no puc entrar amb el café del matí i també diré que vaig retrassada en les lectures del blog però disfruto com una “vaca” amb els teus comentaris,”crítiques ec.etc. perqué entenc que ho fas des del teu punt de vista.Faltaria més que no ho puguessis fer.Penso com Juli Carbó quàn diu que de vegades els que critiquen no tenan “ni els signes de coneixements bàsics” amb els quals m’identifico però em guardo com d’escaldar-me de dir la meva.També estic d’acord amb Juli bcn quàn diu que s’estalvia el psicoanalista.
Joaquim,haver trobat aquest blog,llegir els teus comentaris i els dels altres companys i escoltar la música que ens poses també m’ha servit per asserenar-me de les meves cirumstàncies personals i a deixar i pensar que la vida es quelcom més que la lluita diària que de vegades ens pot arribar a fer molt de mal.
No sé si m’he explicat,tinc mala redacció però ho escric des del fons.
Segueix com ara,Joaquim i sempre que puguis ens fas l’ullet.
M'agradaM'agrada
Kàtia, no saps el que m’has fet riure amb això de “disfruto com una vaca”!! Encara m’eixugo les llàgrimes! 😀
M'agradaM'agrada
Joaquim, un abrazo, virtual (lástima), y muchos ánimos y buenas vibraciones para seguir adelante. Yo personalmente soy un poco perezoso para escribir pero también es cierto que no hay día en que no lea tu post y los comentarios de los aficionados al blog. Es una costumbre que he adquirido y que representan 5 minutos muy estimulantes que comparto con todos aquellos que amamos la música clásica en general y la ópera en particular. A veces uno se encuentra un poco sólo en su afición… Muchísimas gracias y que sepas que siempre estoy ahi detrás como aficionado, especialmente de lo germánico (una debilidad, ya ves) aunque sin despreciar nadie ni nada…
M'agradaM'agrada
Ego te absolvo. I de penitencia, llegiràs deu vegades el comentari de David. (No cal que sigui de genolls)
M'agradaM'agrada
aniré a l’infern
M'agradaM'agrada
jajaja! tots al infern…..emland.
Joaquim, moltes felicitats i com ja está tot dit nomes afegir que a mi personalment m’emcanta el teu blog i apart de totes les sabiduries qu ‘en vesses tu i els que deixeu comentaris m’agrada que sigui tan personal (e intrasferible). Sigeuix aixi o com vulguis. Una abraçada ben forta.
M'agradaM'agrada
Ja,ja,ja……jo crèc francament que amb escoltar aquesta pregaria ja em complert amb la penitencia ,que el pecat a la fí tampòc mereixia tanta crueltat, no ? jo que et tenía per una persona sensible i tolerant…! tot i aixó t’envio una forta i amigable abraçada.
M'agradaM'agrada
M’agrada més la versió que cantava, de petit, quan no entenia la meitat de les paraules (coses de la immersió en la llengua que mai no va ser imposada…) “no estés eternamente MOJADO…”
M'agradaM'agrada
Doncs jo no sé què li trobeu a l’apunt d’ahir. L’he llegit ràpdi i, be, si que hi ha algunes opinions exacerbades, perè entenc que es diuen sense ser conscients que allò queda, com en una tertulia de café. I desprès quan un ho veu escrit…
Però a mi em sembla que una flor no fa estiu i aquests petits episodis no desmereixen el conjunt de la feinada que fas, Joaquim. Ni et pots fer responsable de les opinions dels demés.
Per mi aquest és un dels millors blogs sobre la música que es fa a Barcelona. Tan per les entrades com pels comentaris.
M'agradaM'agrada
Benvolguts:
Jo no em queixo de res, com podria fer-ho amb aquests números i aquestes adhesions que em fan enrajolar? No m’he ofès de res.
Em confesso, m’explico i reflexiono en veu alta, no és la primera vegada que ho faig. No hi ha queixa de res i de ningú, però m’agrada de tant en tant aturar-me i tornar a dir-me i a dir-vos el que sóc i el que faig.
Imagineu que tots els que ens apleguem diàriament al voltant del blog, altrament dits infernemlandaires, ens trobéssim al sortir d’un espectacle operístic o d’un concert, a part d’engrescador, la difícil i quasi impossible conversa que s’establiria, amb arguments a favor i en contra del que acabéssim de veure i escoltar, seria per sucar-hi pa, amb opinions i valoracions segurament hilarants, sortides de mare i exagerades, tot dependent de qui les digués, però les meves quasi segur, m’agrada fins i tot provocar, els que em coneixen ho poden acreditar.
Al blog la cosa canvia, i en això penso que tots estem d’acord, hi ha una mesura i control en les formes, senzillament perquè el que diem queda escrit i les paraules com diu la dita, se les endu el vent.
Jo no puc debatre dos arguments com falsa o especuladora, si al darrere no hi ha res més que ho sustenti i si hi és, segurament no estic a l’alçada per debatre-ho, Insisteixo, no sóc cap crític, opino, que és bastant diferent, molt diferent, i la meva opinió es sustenta en elements empírics i algun coneixement adquirit, res a veure amb el que hauria de ser el treball d’un crític o al menys el treball que jo demano a un crític. Si ells no ho fan o no en saben, és un altre cosa.
Així doncs, com que no sóc crític, insisteixo, puc fer les meves exposicions com en vingui de gust, traient i posant arguments que per un crític no serien vàlids o acceptats, al menys per a mi. Opinions, maneres d’entendre i de VIURE la música, exposades en un blog on aprofito, per no avorrir-vos gaire, amenitzar-ho amb audicions i regals que us mantenen fidels, en una gestió que algú podria atrevir-se a qualificar d’especulativa.
Aquesta confessió no és tan sols fruit de l’apunt d’ahir, tot i que em va venir bé, és més aviat la conseqüència de comentaris escrits i verbals, opinions, missatges, e-mails, expressats al voltant del que és i com ha evolucionat el blog.
Ara que em replantejo el meu futur, penso en moltes coses i el blog, com a part important de la meva activitat, també és motiu de reflexió.
In Fernem Land és sovintejat per molta gent i també envejat, crea simpaties i alguna que altre antipatia, segurament perquè assolir les xifres assolides, no és fàcil i no està a l’abast de mitjans més poderosos que un blog solitari d’un il•luminat. Mèrit del meu treball, i la vostra dedicació i fidel seguiment. Ens retroalimentem.
Darrerament el blog és motiu d’interès per a persones que jo ni tan sols sospitava que poguessin dedicar part del seu temps a llegir-nos, a tots, a mi i els comentaris que hi feu vosaltres.
Lamento que algú hagi pensat que jo em sentia personalment ofès o qualsevol cosa similar amb els comentaris que es van fer a l’apunt d’ahir, no, en absolut. Certament les formes, com en altres vegades, podien ser millorables per part de tothom, però tan sols volia que sabéssiu per enèsima vegada, que si algú i per la difusió que ha assolit el blog, es pensa que està parlant o debatent amb un crític, s’ho tregui del cap. Ahir va quedar ben palès, no vaig tenir CAP argument, ni tan sols un, per debatre el ja “famosos” falsa i especuladora, i a fe de Déu que m’hagués agradat, i les meves limitacions tan sols em van deixar l’argument m’agrada.
Hi ha crítics, musicòlegs, professors, catedràtics, músics, que tenen blogs, però això no vol dir que darrere de cada blog hi hagi l’opinió d’un professional amb més o menys empatia, ja que a vegades i sovint, com és el cas, hi ha l’opinió d’ algú que paga una entrada (a vegades me les regalen, sense que sigui un condicionant, eh?) i al sortir ho comenta amb els meus amics, que sou vosaltres. Que el mitjà, gracies a les noves tecnologies, sigui una plataforma tan vistosa com aquesta, no hauria de fer-nos perdre a tots plegats el món de vista, per molt lluny i molt alt que arribi, a mi el primer.
Sincerament vostre
M'agradaM'agrada
Gràcies Joaquim,
El teu blog, m´alegra una mica més la vida.
M'agradaM'agrada
Benvingut Marco
M'agradaM'agrada
No deia que et queixessis o que t’haguessis sentit ofès sinó que semblava que demanaves disculpes pel “mal rotllo” d’ahir. Deia que no havia estat culpa teva i que a ningú no ens va caure la vena dels ulls perquè ahir no tinguessis millor resposta que “a mi m’agrada”.
D’altra banda deixa’m dir-te –i no vull espantar-te!– que independentment del teu currículum musical, quan portes anys llegint, escrivint i pensant sobre la situació musical a Catalunya i al món, fent apreciacions públiques, raonades i constants d’actes musicals i d’artistes, i quan, sense voler-ho, et converteixes en tot un referent a la xarxa (la qual cosa vol dir que alguna empatia deus crear amb qui et llegeix), vulguis o no esdevens més influent que molts crítics! Altra cosa és que no siguis musicòleg o crític professional, però vols dir que el títol és indispensable? En Pompeu Fabra no era pas lingüista…
M'agradaM'agrada
Això d’enrajolar és una broma? una al·lusió a l’afer maó? o un lapsus?
Vinga, posa’t allò d’All you need is joke (Tot el que et cal és humor) o “…allways look on the bright side of life”
M'agradaM'agrada
He llegit tots els posts que has publicat, no sempre el mateix dia de la publicació,ni a l’hora del cafè. Hi ha temes com el cinema i els musicals de Broadway que no me interessen gaire, o d’altres com l’OBC que no conec. De vegades coincideixo amb el teu parer i altres no, però sempre està escrit amb passió per lo que escrius, i acabes engrescant els seguidors del teu blog. El numero de visites diari demostra l’interes… i es d’opera. Fa temps que no escrivia un comentari. Avui era obligat. Espero seguir llegint el blog, com moltes vegades a l’habitació d’un hotel de NYC o AD, per la nit.
Endevant crack!!!
M'agradaM'agrada
Discrepando o no lo cual es muy sano a veces, tus confesiones son innecesarias porque el trabajo y tu blog son muy buenos
M'agradaM'agrada
Un bello texto (una confesión?) para enriquecer el día de cada uno. Lo que se encuentra en Fernen Land es la pasión y es lo mas importante. A veces me gusta a veces no… y que…a mi de saber por que. Cada día me alegra encontrar una reflexión inteligente y emocionante sobre música arte…o cosas sencillas de la vida. Para mi así debe ser un blog.
Entonces gracias con pasión, emoción…y algunos días rabia 🙂
M'agradaM'agrada
Confieso que el día ha sido horrible para mí y que incluso he tenido que avisar a la policía en mi trabajo;así es esta loca sociedad en que (mal)vivimos. Mi remanso es la música y la lectura de este blog(como el de Nina y Mei)que me encanta y por él te felicito,mientras escucho el Faust de Schumann. Saludos!
M'agradaM'agrada
Jo com sempre arrivo a mises dites però per no atabalarte més ,penso
el mateix que en David però com que ja es hora de preparar el sopar et deixo amb una abraçada i un carretó de gracies,ara aniré a llegir el
post de ahir.Bona nit i fins demá si Deu vol
M'agradaM'agrada
Hace tiempo que no piso esta tierra, pero hoy me gustaría decirte que lo importante, lo trascendente, es ser uno mismo, y hacer del blog un reflejo, aunque sea mínimo y reservado, de nuestra propia personalidad.
Luego si gusta más o gusta menos, resulta intrascendente; el éxito no aporta ni siquiera pasión, esa que a ti te sobra, al igual que personalidad.
Unha aperta, amic
M'agradaM'agrada
completo la frase: segeuix aixi o com vulguis … però si et plau segueix!! (el temps que vulguis, ben entès). Sembla que no estas sol al teu infern…emland 😉
M'agradaM'agrada
que te mando un abrazo Joaquim, que estoy cansada y me voy a dormir
M'agradaM'agrada
Confessió per confessió. Jo només sé que, des de fa uns anys, abans de cada funció del Liceu a la que assisteixo (tu sempre hi vas abans que jo), m’agrada acostar-me a casa teva i llegir una opinió ben escrita, ben argumentada i documentada. I no hi busco ni estar-hi d’acord ni en desacord, només sé que llegir-te m’agrada i m’enriqueix.
I…, a més, hi trobo cada perla!!!!
M'agradaM'agrada
IMPOSSIBLE TOCAR DE PEUS A TERRA !!!
petons i abraçades reverencials a tots i a totes.
M'agradaM'agrada
M’ha agradat molt el teu article, Joaquim.
Confeso que de vegades llegeixo el teu blog amb endarreriment, com avui. Però sempre vull saber què dius tu de la música que es fa a Barcelona i a molts altres llocs que ens fas arribar amb els teus “viatges musicals”.
Ara estic impacient per saber què diras de les “Escenes del Faust”d’aquest vespre al Liceu.
Moltes gràcies per tot el que ens expliques i ens comuniques. Una forta abraçada. Rosa
M'agradaM'agrada
Ara que ja saps el que dic i penso de les escenes de Faust, et saludo amb efecte, benvolguda Rosa.
M'agradaM'agrada
Aquest bloc és terriblement addictiu. El Doctor Rauschenber von Schneider de Viena ja ha creat la teràpia, no per deixar-lo perquè el científic sap que això és impossible, però sí per quedar-hi menys hipnotitzat. Una de les primeres disciplines és desavesant-se de dir, quan comentem òpera o simfònica: “En Colbran diu que no és la millor versió” o bé “En Joaquim ha penjat l’ària per una gran cantat i ara ja no me n’agradarà cap altra”. Ho sento. Demà no tinc permís per anomenar In fernem Land fins a les nou del vespre i només un quart d’hora.
Fidel com sempre!
M'agradaM'agrada
HaHaHaHaHa
Ves en compte amb en Rauschenber von Schneider de Viena, és perillós.
Un petó
M'agradaM'agrada
Bon dia Joaquim, soy el lector fiel que un dia se salio de la linea y usó el anonimato para criticar de mala manera. Solo añadir que el blog sigue siendo igual de adictivo que el primer dia, keep on the good work. Lo que pasa es que el mundo este de la opera, del liceo, y en general de las personas humanas, es muy especial. Es que somos raros, todos. Me sigue pareciendo absurdo comparar un fragmento cantado por diez personas, una aberración musical, un disparate, que no puedo dejar de leer y escuchar, muy irritado y entretenido, pero votar me parecería como robarle a una viejecita. Recuerdo de niño, hace 35 años más o menos, en el cuarto piso del liceo, dos ancianos discutiendo sobre pertile y fleta, el planteamiento habitual, quien es el mejor, quien dura más, quien llega más arriba, antimusica, antiarte, el disparate cronico marujil del peor critico musical del mundo, Alier. Hay un derecho inherente a la persona, está en el codigo civil, creo, que es no leer la Vanguardia los dias que hay cronica de Alier o Radigales. Es un derecho, no una obligación. Algo que tiene que ver con ese absurdo, eso es (para mi, que tambien soy raro) este blog (solo algunas veces) un absurdo, diez cantantes cantando un aria que a fuerza de repetirla se convierte en un salto de pértiga y que en ese momento (solo a veces) pierde de vista el resto de la musica que hay alrededor, dicho con mucho afecto y fidelidad de lector diario, pero es la mejor crónica del liceo y una lectura adictiva. Soy uno de esos digitos que salen en el contador diario de vistas, cada dia, solo un numero pero con todas mis rarezas, intolerante pero fiel. Sigo con mi cafe con leche después de leer, como cada dia el blog, antes de enterarme de lo que demonios vaya a pasarnos por la recapitalización de los bancos y además llueve… Animo, felicidades por todo esto, y adelante, no?
Miguel
M'agradaM'agrada
Apreciado Miguel, In Fernem Land intenta ser en esencia lo que yo soy y un poco de lo que quieren sus visitantes y lectores.
Todo lo que hago o digo me gusta, por lo tanto, incluso la búsqueda de vuestra participación a través de la elección de un cantante entre varios o cualquier otra cosa que me “invente”, son de mi responsabilidad.
Entiendo que algunas de las prácticas, aun las más participoativas y aceptadas, no sean del agrado de todo el mundo. Entiendo tus razonamientos, que tampoco creo que sean para dejar de participar en otros temas sugeridos, por eso me alegra enormemente que dejes en este muro de las lamentaciones que ha terminado siendo este apunte, un nuevo comentario.
De momento adelante, si, claro. EStp solo ha sido una confesión, no un testamento.
Un abrazo
M'agradaM'agrada
Hola!
Fa temps que no hi participo (qüestions logístiques dels últims mesos) i em sap greu. Això sí: sempre que he pogut també, una de les primeres lectures diàries, és la d’aquest bloc i, si no el mateix dia, la lectura acumulada quan pugui, És una mina i un referent, a banda d’agenda i moltes altres coses. Òbviament, el bloc deixa molt clar i des del primer dia que es tracta d’un conjunt d’opinions personals, filtrades per un bagatge, per uns gustos, amb una objectivitat remarcable però també amb un grau de subjectivitat que el fa honrat i sincer i, justament per això, molt valuós. I, en no dependre de ni deure res a ningú, amb un nivell d’independència que fa molt més entenedora i objectiva la crítica i la valoració. Si algú el llegeix d’una altra manera, com si fos un tractat de musicologia o l’obra d’un jutge imparcial que ha de crear jurisprudència críticomusial, el problema no és de l’autor, sinó del lector que no sap interpretar-ho ni posar-se en un context determinat. Com que hi ha pares de l’Església que ja t’han absolt, no només no has de fer penitència, sinó que hauríem d’imposar la recitació de deu Liebestod i tres monòlegs de Kurnemanz a tots aquells que no n’han sabut copsar l’esperit únic d’aquest bloc: si no és mala penitència, els ocuparà una bona estona per reflexionar sobre la sensibilitat de les pells.
Ja posats, i un cop més, moltes gràcies per tots aquests moments que, només amb la lectura –tan del missatge com dels comentaris de tothom– em reporta IFL: de bo de bo que, en circumstàncies com les que he passat ara (que no és res de greu, però que descentren una mica), ajuden a mantenir illes “de normalitat” i serveixen per continuar al dia de tot aquest univers musical i no només musical. Això sí que és un servei de primera necessitat i sense retallades.
Endavant, doncs i continua (continueu i, espero que a partir d’ara, ja, continuem) en la mateixa línia, que és molt vàlida, sempre respectuosa i francament útil, interessant i ben bonica.
M'agradaM'agrada
Me’n alegro de tornar-te a veure per aquí, em tenies amoïnat, ni tan sols treies el nas amb els concerts de l’OBC i vai pensar que això no era normal.
Salut Bocachete!
M'agradaM'agrada
Joaquín el teu blog és magnífic. A vegades el trobo massa “professional” perque jo no capto la quantitat de coses que tu sents, veus o interpretes, però m’agrada molt i el llegeixo cada dia a la tarda , que és quan obro l’ordinador. És el primer que faig. Desitjo poder-ho fer molt de temps i com ja t’he dit altres vegades, no sé com tu fas per tenir tanta energia. La veritat és que t’envejo. Felicitats pel teu entusiame.
M'agradaM'agrada
Ostres anna, jo també tinc aquesta sensació de “massa professional” i em fa una enveja!!! però m’encanta llegir-lo. A més moltes vegades coincideixo amb la sensacio general que desprenen les entrades. No sempre, però. I trobo que això és genial.
M'agradaM'agrada
Quan ja s’han fet tants comentaris i tots en la mateixa línia costa molt no tornar a repetir el que han dit d’altres, però amb una confessió com aquesta no volia deixar de comentar.
Com a addicta que sóc al teu blog una de les primeres coses que faig al matí és mirar quin apunt has penjat, molts dies he d’esperar a tornar a casa per acabar-lo de llegir bé, o si és el cas baixar el què has penjat, procuro donar quasi sempre les gràcies.
Des de que una amiga ja fa més de tres anys me’l va ensenyar t’he anat seguint. El que m’agrada del teu blog és que parles amb total llibertat, no ets cap crític que disposa d’un espai limitat i ha de seguir una línia editorial, ets un més dels nostres: el públic que omple sales de concerts, teatres o cinemes, quan opines ho fas de manera argumentada i raonable. Evidentment ens expliques el que t’agrada, t’interessa o et neguiteja, per això és el teu blog, però vés per on, això interessa a molta altra gent, només cal veure el nombre de visitants i d’on provenen. Per un blog tant especialitzat i en català, això és molt de mèrit.
Lògicament no sempre podem estar en tot d’acord amb tu, quan es tracta de gustos hi ha molta subjectivitat. De tant en tant, com en l’apunt sobre la pianista Katia Buniatishvili hi ha qui es manifesta d’una manera molt contundent, pontificalment, en diria jo, però crec que una flor no fa estiu. Si una noia de 24 anys, de Geòrgia, té tants bons padrins, ha guanyat tants concursos i la conviden a tants festivals de prestigi, alguna cosa vol dir. De nois i noies que toquen el piano al món n’està ple. És necessiten anys per madurar artísticament i per una pianista, 24 en són molt pocs. Com ja saps, tinc artistes de diverses disciplines a la família i de comentaris d’aquest estil n’he sentit més d’una vegada.
Bé, acabo que he d’anar a fer el sopar. Et desitjo a tu i a tota la família d’infernmlandaires (en la qual m’incloc) molts anys d’apunts i comentaris virtuals.
Una abraçada a tots!
M'agradaM'agrada
Estoy muy aturdida con todos los comentarios que acabo de leer, por supuesto estoy de acuerdo en todos sus contenidos, los ratifico, a todos. Me duele no saber en estos momentos no hacer un comentario
sobre el tema. Joaquim, estoy completamente convencida y agradecida por tu excelente aportación en el magnífico bloc que nos hace tan felices a todos, yo ya no sabría estar sin el.Amigo,adelante no cejas y no nos dejes huérfanos de tu sabiduría,tu amistad,toda tu inteligencia,todo en fín para alegrar y complacer a tus fieles seguidores en INFERNEMLAND Abrazos Mercedes.
Voy a ver si puedo sacar algo en limpio………
M'agradaM'agrada
🙂
M'agradaM'agrada
Bé, no havia llegit aquest post fins ara. I la veritat és que m’he perdut, sincerement. No l’entenc. Gens. Ho sento. I obviament demano disculpes a qui s’hagi sentit malament o ofés per comentaris meus (Manu, David, Maac, potser tu tambè Joaquim, i d’altres). Ho lamento de veritat.
M'agradaM'agrada
És normal que no ho entenguis: crec que molts no ho han entès i s’ha generat una confusió tremenda. De vegades costa saber exactament de què s’està parlant perquè alguns comentaris no lliguen amb el post d’en Joaquim; el post no lliga de la manera en què alguns creuen que lliga amb el d’ahir… En fi, tot plegat, una gran confusió.
La cosa va anar així: ahir en Manu va qualificar de “falsa” i “especuladora” la Khatia B. i això va donar peu a dues “línies argumentals” paral·leles: per una banda en Joaquim s’ha sentit amb l’obligació de clarificar-nos que no és un crític musical “de debò” i que les seves aportacions són personals, de manera que si no té més remei que dir que un artista li agrada “perquè sí”, sense cap altre argument, ho farà i punt. I que si hipotèticament li vingués de gust lloar un determinat artista que majorment fos criticat, també ho faria i punt. Aquí es tracta de compartir amb nosaltres allò que a ell li agrada. Que ningú s’esperi d’ell una actitud de musicòleg o de crític professional perquè no ho és. Per això l’endemà ens va delectar amb aquest impressionant “Jo confesso”.
Per altra banda, els adjectius triats per en Manu han generat una reacció apassionada per part d’alguns comentaristes. Alguns li qüestionen el perquè dels adjectius però però no tots saben mantenir el nivell i n’hi ha que acaben generant un cert malestar general. La ironia està en què en Manu, precisament aquell que aparentment crea la polèmica, ha estat (al meu entendre) elegant i contingut en tot moment. Per cert, si us fixeu, en Manu no ha tornat a obrir la boca…
La confusió s’ha generat quan entre tots hem relacionat malament aquest post amb l’anterior. Crec que al començament molts hem pensat (jo m’hi afegeixo) que en Joaquim s’havia sentit culpable del mal ambient que s’havia generat al post anterior i d’alguna manera s’expiava, però ell després va aclarir que no es tractava d’això. Molts altres sembla que hagin entès que en Joaquim s’havia sentit ofès perquè algú ahir li portés la contrària, cosa que és absurda. Si una cosa existeix aquí, a can Ximo, és espai de diàleg i debat. Només cal rellegir altres entrades per confirmar-ho. I altres potser hauran vist en aquest post un Ximo una mica abatut i han aprofitat per fer-lo saber com n’era d’important el seu blog per a ells.
I ja està. Cadascú s’ha fet la seva pel·lícula, però la vida continua i mentrestant en Joaquim ja ha publicat dues entrades noves.
M'agradaM'agrada
Ja és ben bé això. Gràcies David
Molt sovint tinc la impressió o bé que m’explico fatal o que hi ha una tendència bastant generalitzada a la vida, de no escoltar o llegir el que s’escriu o escolta (ambdues possibilitats, per complicar-ho més, són perfectament compatibles).
Un matís, en manu ha tornat a obrir la boca a l’apunt següent per deixar un altre perla “subtil” dedicada al mestre Pons., pel que fa a “l’elegància formal” de les seves, meves o vostres apreciacions, són absolutament discutibles i ara no pretenc encetar res o tirar més llenya al foc.
M'agradaM'agrada
….llenya no…recoi Joaquim…llenya no…benzina!!! …hahahahaha…i amb lo sensible que estic…buf…en fi…m’estarè callat, que de tant en tant va molt bé, no sigui que hagis de fer de bomber altre vegada… .-) 🙂 🙂 Bé, aviam si un bon Don Giovanni tant adient en aquets dies m’aixeca la moral infermenlandaire… 🙂
M'agradaM'agrada
Mozart, sempre Mozart. Com diu l’amic Amfortas, Mozart ho cura tot i encara que no fos el Don Giovanni de les nostres vides, que molt possible no ho sigui, ens anirà de perles per passar pàgina a confessions i escenes de Faust.
Mira que ho intento 🙂 , però vinga a regirar i regirar sobre el tema.
Saps que després de mi ets l’infernemlandaire que més comentaris fa?, un dia d’aquests he de publicar el rànquing.
Si-us-plau, lluita per aquests segon lloc, ja que en el primer sembla que per lògica i obligació sempre hi hauré de figurar jo.
Gràcies i ens veiem al MET
M'agradaM'agrada
David, ara no t’entenc jo a tu. Vas deixar escrit que alguns ens varem llançar sobre Manu. I vas deixar escrit que algu ho va fer irònicament i sarcàsticament de manera desagradable. Es evident que jo vaig en vaig ser un. Bé, ja he demantat disculpes. Però dues coses: queda pendent la pregunta que et vaig fer i segon, sincerement David, molt sincerament t’haig de dir mentres admets calificatius que poden ser molt discutibles (al menys això si, no?) d’altre banda no admets ironies i sarcasmes. Home, no es just.
M'agradaM'agrada
Abans, en un comentari anterior, demanes “què consisteix en ser fals”. No t’he contestat perquè en tot cas qui ho hauria de fer seria en Manu. De tota manera crec que aquest problema el tenim sovint amb els adjectius perquè no tenen significats concrets, com els noms, sinó que són plàstics, per dir-ho així. Es refereixen a apreciacions i valoracions personals i subjectives i tot sovint s’expliquen per ells mateixos. Si et digués, per exemple, que la Khatia B. em sembla una pianista artificial i populista (que no és el cas), em sorprendria que em demanessis aclariments. Per mi, els adjectius “artificial” i “populista” són prou clars. M’imagino que en Manu haurà pensat el mateix relativament als adjectius que ha triat, però això t’ho hauria d’aclarir ell.
Jo vaig criticar les formes, i en cap cas em vaig referir a tu perquè conscientment no em vaig referir a ningú en concret (però si rellegeixes la discussió al voltant de la Khatia B. em sembla que veuràs clarament a quins comentaris em refereixo). Les formes són tot sovint pitjor que els continguts, són el que fa més mal i crea els problemes de més difícil solució, perquè un argument es pot rebate però una resposta sarcàstica, irònica, desagradable, demostra falta de respecte per l’interlocutor i és una forma de fer mal a nivell personal. És degradant, lleig i contraproduent, perquè l’únic que aconsegueix és crear mal ambient i entorpir el debat.
Per últim, jo no he d’admetre res. Això no és casa meva. Ara bé, em sento més còmode llegint els comentaris dels altres mentre són respectuosos, per molt distants que siguin les seves apreciacions de les meves. Quan el registre canvia i passa a l’atac personal o al menyspreu (i no estic dient que tu ho hagis fet), home, què vols que et digui? A mi, personalment, no m’agrada.
M'agradaM'agrada
Bé, no hi estic gens d’acord David. Els calificatius poden ofendre. I tant. I poden ser molt poc respectuosos. I tant. I s’han d’explicar. I tant. Altre cosa és que no se sàpiga com. I saps per què s’han d’argumentar quan es fan per escrit? Molt sencill, perque no tothom els enten de la mateixa manera, i tothom es mereix un respecte.
M'agradaM'agrada
Bé, doncs, que te’ls expliqui en Manu. Amb respecte es pot parlar de tot. Jo només patia per si en Ximo se sentia culpable del mal ambient que es va crear i volia que sabés que no en tenia cap culpa. Aquest és l’únic motiu perquè vaig dir el que vaig dir.
M'agradaM'agrada
Tot aclarit doncs.
Per mi no cal patir, jo ja m’he confessat i fins hi tot he fet la penitència amb escreix 🙂 🙂
M'agradaM'agrada
Un consell final.
Deixeu de sentir-vos culpables d’alguna cosa, llegiu el contingut del post i del comentari llarg que faig després i ja està. És una confessió meva, motivada per les coses que explico i alguna que no cal, fruit de reflexions necessàries i terapèutiques per la meva integritat.
Com ha dit l’Emilio, en una de les reflexions més encertades i lúcides, això del blog és més econòmic que un psicoanalista.
Gràcies a TOTS, de tot cor.
Malgrat els esforços esmerçats per tots vosaltres, per tenir-me levitant una llarga temporada, ja torno a tocar de peus a terra.
M'agradaM'agrada