Ahir dissabte va tenir lloc el primer concert del cicle del Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana d’aquesta temporada i que aquest any es centre a l’entorn de diferents aspectes del repertori europeu.

El concert es va distribuir en les habituals dues parts, la primera sota el títol d’Europa pels camins de la natura, aplegava obres de Antonín Dvorák, Ildebrando Pizzetti, Claude Debussy, Joan Maria Thomàs i David Azurza, i la segona., sota el títol de l’Europa els pobles, a Frederic Mompou, Francis Poulenc, Eduard Todrà, Vaclovas Augustinas i Béla Bartók.

S’ha de dir que Josep Vila i Casañas actual director del prestigiós Cor i de l’Orfeó Català, després de que Jordi Casas fos “amablement” acomiadat, va programar un concert magnífic, amb un repertori variat, atractiu, i d’interès.

Tot i la situació ja anunciada a l’apunt d’ahir, podia fer previsible un estat anímic, vocal o de motivació, no gaire engrescador, us confessaré que vaig trobat al Cor de Cambra molt millor que la darrera vegada que el vaig escoltar, amb un bon equilibri, un so magnífic i una precisa afinació, i tan sols, si és que cal fer algun retret, diria que les sopranos van mostrar alguna lleugera tibantor en el extrem màxim de la tessitura, però en moments molt puntuals i d’extrema exigència, en canvi el Cor, en la seva globalitat es va mostrar dúctil, d’emissió potent però també subtil, dolç i molt expressiu, per tant cal felicitar als membres del cor, que van demostrat un cop més la seva professionalitat i malgrat la immediata incertesa del seu futur van donar el màxim. Ahir, de ben segur, la processó anava per dins, com ha de ser, però de cara al públic que omplia dos terceres parts del Petit Palau, van mostrar la seva millor cara i el resultat va ser molt brillant.

La primera part es va iniciar amb cinc cançons per a cor a capella, op 63 d’Antonin Dvorák reunides sota el nom de V Priode (A la natura) amb poemes de Vitezslav Hálek, totes elles precioses, però potser la que em va agradar més va ser la segona Quan arriba la nit, al bosc repiquen les campanes. Ja es va apreciar des de un bon inici que hi havien moltes ganes de mostrar el millor.

Tot seguit van interpretar “Cade la sera” (Cau el vespre) de les “Tre composizioni corali” amb text de Gabriele d’Annunzio, d’Ildebrando Pizzetti. Aquesta cançó em va agradar molttíssim, ja que tot mirant  al passat, està plena de petites troballes que miren sense remisió cap al futur, amb harmonies elegants que a vegades semblen arcaiques però que denoten amb claredat l’aposta de Pizzetti per un nou llenguatge, lluny de l’artifici, utilitzant la forma neoclàssica i quasi minimalista, potser austera, però de resultats garantits.

Després vam tenir l’oportunitat d’escoltar una peça per a piano sol de Claude Debussy, “Cloches à travers les feuilles” de l’obra Images (segona sèrie) per a piano, a càrrec de Jordi Armengol, el pianista del cor, que amb la delicada interpretació que correspon a l’obra i al compositor va donar un petit respir alhora que donava pas a l’últim i espectacular bloc que va concloure la primera part.

Es va iniciar amb l’estudi coral “Campanes sobre el mar” de Joan Maria Thomàs, una composició de brillants efectes tímbrics i harmònics, i on les veus a manera d’obstinat recurs, imiten el so de les campanes i on en especial els baixos van començar a lluir el seu bellíssim poder d’emissió, pocs però excel·lents, mai tapats o coberts, com succeeix sovint en moltes formacions corals on queden diluïts per la magnificència de les cordes més agudes.

La primera part va acabar en punta gràcies a l’espectacular, brillant i efectiu Oihu hau (Aquest crit) del compositor basc David Azurza. Una obra de difícils i agraïts efectes tímbrics i dinàmics, acompanyats per el ritme que ofereixen uns bastons  que portaven sis o vuit membres del Cor i que tot picant al terra de fusta del hemicicle,  anaven conferint a la rítmica peça un caire arcaic  i ètnic molt atractiu,. alhora que vocal i tècnicament agosarat  i d’una exigència extrema. Cal dir que va ser resolta de manera molt satisfactòria per un Cor de Cambra pletòric, motivat i també, per què no dir-ho, inspirat. Bravos espontanis i lògics per part del públic en finalitzar la primera part.

A la segona part ens esperava la  Cançó i Dansa número 7 per a piano de Frederic Mompou, una peça de caràcter popular que alterna de manera deliciosa dues melodies catalanes tan conegudes com Muntanyes regalades” i “L´hereu Riera”. Magnífic altre cop Jordi Armengol.

La part coral s’inicià amb Tres cançons populars franceses de Francis Poulenc. La Margarideta va a la font, La Formosa asseguda al peu de la torre i Els teixidors. Totes tres mostrant el Poulenc més extravertit i fins i tot divertit en la primera de les tres, i totes elles carregades de la deliciosa distinció que aquest compositor francès atorga a la seva obra. El Cor de Cambra, canviant totalment el registre sonor en que va acabar la primera part, va lluir subtilesa i fins i tot humor.

Tot seguit van interpretar una obra magnífica d’Eduard Toldrà, L’estudiant de Vic, escrita per a l’Orfeó Català que la va estrenar l’any 1928. L’aparent senzillesa melòdica, la sensibilitat i l’emotivitat directa del compositor vilanoví, no amaga una complexa i elaborada arquitectura sonora, que el Cor de Cambra va aixecar amb convicció i seguretat, obtenint un gran efecte sonor i expressiu. Cal dir que tot el concert va ser sobretitulat, cosa que és molt d’agrair, ja que és molt important poder seguir el text de les cançons i en el cas de la que ens ocupa, malgrat ser en català, no sempre resultava fàcil, entre les diferents harmonies, entendre a la perfecció el text. No cal dir res de totes aquelles cantades en altres idiomes i especial aquells menys propers a la nostra influència cultural.

La perla del concert va ser una cançó popular lituana “A l’altre marge del riu” del compositor Vaclovas Augustinas (1959) que el cor va cantar envoltant el pati de butaques de la platea i encerclant al públic, tan sols deixant a la magnífica soprano solista sola, a dalt de l’escenari. El mestre Josep Vila els dirigia des de el passadís dret. L’efecte estereofònic va ser sorprenent i el cor cal dir que es va superar. L’obra és harmònicament molt impactant i és un crescendo sonor de grandiós impacte, ja que s’inicia amb un lleu murmuri que van oferint els cantants, quasi a mode de solistes, per acabar sent una gran explosió on dóna talment la sensació que hi han tantes diferents combinacions harmòniques com membres té el cor. Altre cop els baixos, que els tenia al darrere, van fer una absoluta i perfecte demostració de bellesa i afinació sostinguda en unes notes pedal de gran efecte, així com sopranos i tenors amb les seves segurs i incisius atacs a les zones més extremes de l’escala aguda . L’esclat del públic en acabar va ser tan lògic com esperat. Sensacional!

Després d’aquella exhibició quedaven les quatre cançons eslovaques de Béla Bartók, magnífiques i imponents, com tota l’obra d’aquest grandiós compositor que tant va fer per la recuperació del folklore, així com pel cant coral. Però tot i ser complicat, després de l’obra de d’Augustinas, tot semblava senzill.

Un gran i merescut triomf del Cor de Cambra que va premiar el nostre entusiasme amb dues propines, la primera “El rossinyol” la cançó popular catalana en la coneguda harmonització del mestre Antoni Pérez Moya  que hem escoltat (i alguns cantat) mil vegades, però quasi mai l’hem escoltada tan bé com ahir, amb sentiment,  sensibilitat i perfecte comunió amb el text, amb els justos matisos i efectes de les delicades sonoritats, en especial els tenors, que havien tingut una petita però notòria distracció en el bloc Bela Bartók.

Encara una segona propina, l’espectacular Oihu Bau que havia finalitzat la primera part, va tornar a fer esclatar l’auditori amb nombrosos bravos que es van incrementar per dues vegades quan el cor es va quedar sol a l’escenari, tot i que ambdues vegades el mestre Vila es va afanyar a sortir a compartir els aplaudiments. Jo, sincerament i amb el que ara els ve a sobre, els hagués deixat ser durant uns segons més, els únics mereixedors, tot i sabent la importància del director, dels gran aplaudiments i bravos que el públic els oferíem de manera tan sincera com emocionada.

Espero que el futur, però sobretot els seus responsables, siguin tan benignes com agraïts amb el Cor de Cambra i que no l’abandonin a la dissort d’unes mesures que de confirmar-se, estic segur que el condemnaran irremeiablement a la més absoluta de les mediocritats. No s’ho mereixen i no ens ho podem permetre.