Sense proposar-m’ho i fruit de les causalitats ahir per la tarda es va emetre a Una tarda a l’òpera, el programa de Jaume Radigales que s’emet tots els diuemnges a partir de les quatre de la tarda per Catalunya Música, l’entrevista que em va fer Pere Andreu Jariod el passat 1 de març per la secció Opera Mundi de periodicitat mensual, i on s’acostuma a parlar de temes musicals al voltant de l’òpera.
Pere Andreu Jariod va publicar l’entrevista sencera en el seu blog El quadern de l’apuntador, entrevista que també podreu escoltar sencera al final de l’apunt i ara us deixo l’àudio dels fragments que es van emetre ahir:
És una bona cloenda a aquest cinquè aniversari del blog que va començar amb un Tristan und Isolde a Berlín per no oblidar mai i els cinc regals que us he anat deixant, entre Bohèmes de poca volada amb l’excepció de la de divendres passat que avui es tornarà a repetir (no hi aniré!) i tenint com a just reclam a una Gheorghiu resplandent.
Aquí us deixo l’entrevista sencera que em va fer en Pere Andreu, una entrevista distesa que va tenir un interessant i llarg cafè en finalitzar.
Moltes gràcies a en Jaume i en Pere Andreu per fer-nos una mica més visibles, i també a tots vosaltres per fer-ho possible amb la vostra insistència en ser infernemlandaires.
Demà IFL seguirà el seu camí…
IN FERNEM LAND 
Felicitats pels 5 anys i per la difusió. Portes una ratxa que surts més a Catalunya Música que el Messi a l’Sport.
Si el Marco no es fa posar el seu nom al saló dels miralls (tot podria ser… la sabeu aquella dels vitralls a renovar i la de la fotocopiadora molesta?), t’hi suggerirem com a liceista de la dècada ;)))
M'agradaM'agrada
Que el Liceu no està en el seu millor moment ja ho sabem, però que proposis en Joaquim per liceista de la dècada…llardoner, que per escriure això a les quatre de la matinada s’ha d’estar molt fotut!
Perquè… què serà el següent? Proposar-lo per català de l’any? 😉
M'agradaM'agrada
Ah!? Doncs no és una mala idea, no ho és, no
M'agradaM'agrada
Algunos hay que se lo merecen menos.
M'agradaM'agrada
Esto iba como réplica a Xavier C., pero WordPress juega malas pasadas últimamente. Me han vuelto a pedir el log in. Qué pesados!
M'agradaM'agrada
Una entrevista molt interessant que ja vaig poder escoltar fa uns quants dies al bloc “El quadern de l’apuntador”. A més, està plenament justificada tenint en compte els cinc anys d’IFL i la gran quantitat de seguidors diaris que tens gràcies a un treball curòs, intens i tremendamnent atractiu.
Una abraçada
M'agradaM'agrada
Felicitats, Josep
M'agradaM'agrada
Amb l’amic que em precedeix coincideixo no tan sols amb el nom sino tambè en lo que ha escrit: que l’èxit d’IFL no és flor d’un dia, sino el resultat d’un treball continuat i molt ben fet. I crec que la fidelitat de molts dels que sovintegem IFL es deu no sols a que ens satisfà musicalment i intelectualment fer-ho, sino tambè perque val la pena contribuir, encara que sigui amb una ínfima part, a la teva dedicació i esforç en mantenir-lo viu i interessant cada dia…tots els díes!
M'agradaM'agrada
I felicitats, Josep
M'agradaM'agrada
Moltes gràcies Xavier!
M'agradaM'agrada
Ara suposo que el blog continuarà la seva vida, i per tant ja no us obligaré més a “lloar-me” amb aquests autohomenatges.
Una abraçada a tothom
M'agradaM'agrada
Aunque es menos frecuente en conciertos sinfónicos me viene a la memoria un concierto de la OBC (OCB en aquella época) en el Palau de la Música, tocábamos una obra contemporánea minimalista en la que se repetía persistentemente una única nota, de repente alguien del público gritó “cambia la nota!”. Entonces otros comenzaron a manifestarse a viva voz, no recuerdo exactamente lo que decían pero era una clara protesta por la cantidad (y presumiblemente calidad) de música contemporánea programada esa temporada…
Aparte de esta anécdota en mi opinión el público tiene la mejor arma para manifestar su descontento con lo escuchado: no aplaudir o marcharse, el mensaje para el artista será tan o más contundente que los abucheos.
M'agradaM'agrada
Magnífic apunt, magnífiques les reflexions i intel”ligentíssims els raonaments. Jo també m’havia qüestionat què hi ha rere determinades actituts que se m’antullen denigrants. Tens molta raó quan medites sobre la preparació, facultats i coneixements artístics del que hi actuen, en general, i ja no diguem, en relació amb la immensa majoria del públic, jo el primer. Crec que hi ha quelcom de pornofràfic, un intent de cridar l’atenció a costa d’enfonsar-ne algú públicament, al qual, com dic, en la majoria dels casos no li arriberm (jo el primer, insisteixo) a la sola de les sabates (artísticament i en algun cas, també humanament). Crec que és pura i simple crueltat gratuìta.
I que consti que considero, potser a l’igual que tu, que hi ha algun que altre escenógraf que es comporta amb total i absoluta deshonestat artística, per bé que tingui més que acreditada la seva capacitacio. Però com molt bé dius, el silenci és, per aquests casos i per a qualsevol altre que ho així ho estimi, una resposta infinitament més contundent i plena de dignitat.
El que ja mai no m’havia parat a pensar és aixó que esmentes en relació a que determinades mancances interpretatives no són ni de bon tros tan reprobables en les sales de concert o en els teatres (de teatre parlat, per a entendren´s). Interessant reflexió.
M'agradaM'agrada
Diumenge no varem escoltar el programa érem al Liceu, quina llàstima no haver-ho escoltat en directe i sense saber-ho, la sorpresa hagués estat doble.
Ara ja ho he escoltat tot i és molt interessant el que dius, però penso que tu ets una mica més que públic.
M'agradaM'agrada