IN FERNEM LAND

FESTIVAL DE PERALADA: FOLLIES


Tothom ja n’havia parlat, pràcticament tothom l’havia vist al Teatro Español de Madrid i finalment hem tingut la possibilitat de veure aquest espectacle gràcies al Festival de Peralada, que ha traslladat l’extensa companyia madrilenya (quasi tots catalans), per oferir dues úniques representacions del fastuós musical de Stephen Sondheim, Follies.

Portar aquest musical, potser el millor musical de Sondheim (Sweeney Todd és una òpera) a un teatre és una aventura complicada, complexa i molt cara. Tan sols un geni embogit del teatre com és Mario Gas, principal avalador del teatre de Stephen Sondheim a l’Estat Español, podria atrevir-se amb aquesta obra, que requereix grans actors-cantants, una companyia extensa, una orquestra de vint músics i una escenografia i vestuari a l’alçada del repte. Ell s’ha envoltat d’una grandiosa companyia, plegada de noms, no tots adients, i sobretot per un equip tècnic i artístic de primeríssim nivell. El resultat és magnífic, sense discussió possible si parlem del conjunt i és pot dir categòricament que Follies s’ha representat de manera digníssima, però cal puntualitzar algunes coses per situar-nos davant d’aquest èxit, ja que hi ha en aquest espectacle algunes coses que grinyolen i que s’haguessin pogut engrassar degudament.

La tradició musical al teatre espanyol té poc bagatge i encara que les noves generacions d’actrius i actors estan molt més preparats a nivell de cant, ball i interpretació, si anem pocs anys enrere ja trobem unes mancances gegantines, que algunes actrius i actors han intentat superar amb molt esforç i voluntat, però tots sabem que mai podran emular la grandiosa tradició dels països anglosaxons, on la majoria d’actors i actrius passen de Shakespeare a Cole Porter, sense despentinar-se.

A l’Estat Espanyol es diu el text amb una prosa emfàtica i una cantarella molt característica, que fa que el discurs dramàtic perdi naturalitat. En el teatre musical això encara s’evidencia més ja que s’hauria de passar del text parlat al cantat amb tota naturalitat, com succeeix al West End o a Broadway, i en canvi el pas d’un registre a l’altre acostuma a ser forçat. Suposo que ens manquen molts anys de pair el gènere i qui sap si amb el temps, ens el farem propi, però avui per avui el discurs és poc natural.

Follies, com la majoria sabreu, és una reunió de velles glòries del teatre musical novaiorquès que es troben la darrera nit en la vida d’un teatre abans que l’ensorrin per construir-hi un aparcament. L’antic empresari, Dimitri Weisman, un alter ego de Ziegfield, reuneix a les seves antigues vedetes i coristes, en una festa de comiat, i totes elles arrossegaran en un moment o altre de l’espectacle, fragments de la seva vida, en un joc amarg, irònic, sarcàstic i fins i tot cínic (tot molt propi del ideari Sondheim), de tal manera que els somnis i desenganys d’allò que amb el pretext del teatre musical, no és res més que un bocí de vida, de qualsevol de les nostres vides.

Sondheim dóna oportunitat en aquest espectacle, de fer pujar a l’escenari a velles glòries, i a totes elles els regala com a mínim un gran número musical. Aquí rau el primer problema d’aquest muntatge dirigit per Gas, ja que les nostres venerades vedetes i/o coristes, en realitat quan eren joves no havien fet teatre musical o revista, és més, quan eren joves la majoria no sabien ni cantar, ni molt menys ballar, i fins i tot m’atreviria a dir, que moltes menyspreaven el gènere de la revista, el més proper al teatre musical anglosaxó, com un subgènere. Per tant, trobar veritables estels del teatre que quan baixen l’escala al inici de l’obra, facin posar en peu al públic, en senyal de reconeixement, no en tenim. Si feien passarel·la eren incapaces de dir un text tan afilat com el de Godmann, i molt menys cantar les exigents partitures de Sondheim i si sobre l’escenari demostraven aptituds sobrades per la interpretació, no podien fer dos pasos de ball, ja no dic ballar claqué.

Per l’ocasió Mario Gas ha triat a la seva gran musa, Vicky Peña per interpretar a Phyllis Rogers, Muntsa Rius a Sally Durant, Massiel per fer Carlotta Campion, Asunción Balaguer, Linda Mirabal, Teresa Vallicrosa i Carme Conesa (substituint a Mónica López). Òbviament totes elles magnífiques però no ens enganyem no són Carol Burnett, Alexis Smith, Dorothy Collins, Yvonne de Carlo, Lee Remick, Barbara Cook, Diana Rigg, Julia McKenzie, Dolores Gray, Bernadette Peters, Jan Maxwell o Elaine Paige, totes elles en un moment o altre integrants de diferents produccions d’aquest espectacle, totes elles noms gloriosos del teatre musical i que tan sols amb la seva presència a dalt de l’escenari, provocava en el públic un efecte esclatant quan les veies baixar les escales mentre sonava “Beautiful Girls”.

El repartiment del Teatro Español és més modest, perquè la nostra tradició és molt més modesta i en realitat d’aquest gènere, aquí la tradició s’inicia ara, però amb musicals que malauradament res tenen a veure amb els que Sondheim homenatja en aquest gran musical sobre la mateixa nostàlgia del gènere, amb recurrències a George Gershwin, Frank Loesser, Sigmund Romberg, Irving Berlin, Jerome Kern o el mateix Cole Porter, amb el que suposa un pastitx que alterna el glamur dels grans temps, amb la nostàlgia i la sensació de pèrdua d’un temps irrepetible. Per tant un dels grans efectes aquí no es produeix.

Assumida aquesta insalvable diferència, hom podrà discutir la idoneïtat de triar a Asunción Balaguer per fer Hattie Walker, o el que és el mateix, fer-la cantar Broadway baby (traduït per soy corista), o el cas clamorós de Massiel per interpretar a la supervivent Carlotta Campion, un rol que sembla ideal per les vivències vitals de la pròpia artista, però que a l’hora de cantar, es mostra absolutament incapaç de fer i dir una frase de manera correcta, quelcom inadmissible sota el meu punt de vista.

El Follies dirigit per Mario Gas és un espectacle molt bo en el seu conjunt, i a estones excel·lent, però pateix de clamoroses, per bé que poques, errades individuals.

Lorenzo Valverde, Mamen García, Muntsa Rius i Massiel a Follies, direcció Mario Gas.

Jo destacaria a Massiel, ja que “I’m Still Here” no es pot cantar pitjor de com ho va fer ahir a Peralada, i encara que la força i la personalitat de Massiel són ideals, ja he dit que ella mateixa es Carlotta, la seva musicalitat no li permeten, ni ara ni mai, ja que sempre ha desafinat de manera escandalosa, fer front a una cançó com aquesta. Em va semblar patètica

Carlos Hipólito, molt celebrat, crec que no es creu el paper, de fet mai dóna la sensació que sigui el gran triomfador, en el fons un fracassat. Diu i canta de manera correcta,però no m’emociona, ni em transmet res. Passa de puntetes vorejant el rol, però mai s’imbueix de Bejamin Stone.

Muntsa Rius, amb algun problema d’impostació en el pas de la veu de gola a les notes més líriques, canta molt bé, però li manca una mica més de compromís, i sobretot en el seu gran i preciós moment, la climàtica i meravellosa “Losing My Mind”, va desaprofitar el moment per fer-nos agafar calfreds en un crescendo obligat, que ella es va limitar a cantar de manera perfecta, amb pianíssim final inclòs, però sense ànima.

El Buddy de Pep Molina és bo quan canta i “teatrero” quan actua, però sap molt bé combinar els registres de text i cant. Brilla en els seus números musicals.

Linda Mirabal i Joana Estabanell broden “One More Kiss”, ambdues cares d’una mateixa moneda passats els anys, en aquest genial joc de flashbacks que Sondheim s’inventa per fer més cru el pas del temps.

Magnífica la Solange Lafitte de Carme Conesa, reemplaçant a la també magnífica Mónica López que ho va estrenar, com també magnífica va estar Teresa Vallicrosa cantant i ballant, acompanyada de totes les coristes, a l’engrescadora “Who’s That Woman?”, si bé a ella és a qui més em va costar entendre, potser degut a una tessitura excessivament greu per la seva veu. Aquest número ahir es va repetir degut a un problema amb el so.

Mamen García i Lorenzo Valverde, i sensacional el tenor Josep Ruiz, en l’episòdic però decisiu Roscoe amb la gran introducció de “Beautiful Girls” i la demostració d’un fiato i agut saníssim.

Les dues parelles joves que desdoblen als personatges principals, Marta Capel, Julia Moller, Diego Rodriguez i Ángel Ruíz, van estar perfectes cantant i ballant

Carlos Hipólito i Vicky Peña a Follies dirigida per Mario Gas

Deixo per el final a Vicky Peña, la gran Vicky Peña, la única de tot l’extens repartiment que va ser capaç de interpretar i cantar una cançó com jo crec que s’ha de cantar el musical.

A la primera part Vicky Peña té intervencions parlades aïllades, totes elles excessivament emfatitzades d’una manera que no vaig saber interpretar si es tractava d’una excentricitat de l’actriu o un enfotre-se’n de si mateixa. A la segona part, quan ella li canta al seu marit (Benjamin) “Could I Leave You?” la Peña em va fer deixar anar un BRAVO com cal, i és que no es pot cantar i interpretar millor. Després d’aquest moment gloriós, la resta van quedar a un segon nivell, ja que cap dels altres integrants de la companyia estava a l’alçada d’aquella grandiosa demostració de com cal interpretar i cantar sobre un escenari. Fins i tot diria que Vicky Peña, que a vegades canta de manera discutible i això si, sempre amb resultats excel·lents, va tenir una especial cura en no falsejar la partitura.

Encara ens regalaria una altre perla amb “The Story of Lucy and Jessie”, exhibint aquí, sentit del ritme, dalt de l’escala acompanyada dels boys que la secundaven de manera brillant. Un altre gran moment de teatre musical al 100%.

Com que Peña ens demostra que malgrat no tenir tradició és pot aconseguir, encara estic més convençut que amb un treball de recerca més acurat, s’hagués pogut arrodonir el cast amb resultats individuals més reeixits.

Excel·lent el cos de ball i l’orquestra.

Pel que fa a l’escenografia, molt eficaç i climàtica, hagués pogut ser una mica més imaginativa en el Loveland, l’únic moment que es permet fer volar els records dels grans números de les revistes de Ziegflied, com va ser el cas en la producció a Londres dirigida per Mike Ockrent l’any 1987 que vaig tenir el goig de veure i fruir. En la producció de Mario Gas, sembla un número de José Luis Moreno per a Tele5.

La traducció de Roser Batalla i Roger Peña, em fa una mica de mal a les orelles, ja que com ja hem dit multitud de vegades, el castellà és bastant negat pel teatre musical, i buscar d’encabir la traducció perfecte entre pentagrames, a vegades resulta excessivament forçat.

M’ho vaig passar molt bé i agraeixo en primer lloc al Festival de Peralada que l’hagi portat , ja que amb el cost que té aquesta producció, dubto que acabi fent estada a un teatre de Barcelona i tal i com estan les coses, cap empresari arriscarà a fer-ho.

També agraeixo enormement als amics que ens han ofert les entrades per assistir-hi.

Sondheim és grandiós!

18 comments

  1. Xavier C.

    D´això que dius dels actors amb bagatge, el millor amb diferència de l´espectacle d´anit van ser Kenneth Branagh i Rowan Atkinson, amb permís d´un pebeter certament molt maco i del meu molt estimat Sir Paul McCartney, que faci el que faci li tinc tot perdonat.

    M'agrada

  2. Josep Olivé

    Els musicals…la meva asignatura pendent. No sé que tenen que no m’agraden i em fan molta mandra. Però que quedi en acta que m’he llegit de dalt a baix la crònica! Per cert, la Massiel?…la Massiel?…la que surt en la fotografia?…no serà la versió patètica d’Emily Marty?

    M'agrada

  3. Mª Teresa Mir

    Jo, és un gènere que no domino, per tant no m’atreveixo opinar. N’ he vist pocs, dos a l’estranger, alguns a Barcelona, i la resta. que són la majoria en cinema.
    Malgrat tot vull dir la meva sobre (opinió personal) el gran director de teatre Mario Gas. Gran professional, bon coneixedor del mon del musical, sap quines són les possibilitats del personal contractat, coneix les seves limitacions, però creu en ells, els anima i al mateix temps, els assebenta de la complexitat que comporta interpretar i cantar una obra anglosaxona, escola i estil que mai dominaran per estar molt lluny de l’interpretació habitual del nostre país. Els convenç que és important però imprescindible per fer fer un bon espectacle. Li encanta els riscos, és animat, comunicatiu, sensible, entusiasta, qualitats que transmet als seus col·laboradors, i aleshores que surt? Doncs surt un FOLLIES digne de veure’s. Amb els ingredients ja explicats i en època de crisi, ha estat un mirecle haver-la pogut representar.
    Nosaltres també vam estar invitats. Tenim uns amics que ens estimen molt…

    M'agrada

    • Mario Gas va fer una elecció errònia Massiel, la resta pot ser més o menys discutible, però sacrificar una única i meravellosa cançó per una interpretació esquinçada, em va semblar un sacrifici massa gros.
      Massiel la va cantar MOLT malament, et deixo a Elaine Stritch sense veu, amb molta classe i uns quants anys més que Massiel fent aixecar al públic de les cadires.

      M'agrada

  4. Se trata de un espectáculo muy digno que reune a grandes profesionales del teatro y a otros que no lo son tanto. La primera parte se me hizo pesada y el descenso de las “beautiful girls” me resbaló por la piel como si nada, mientras en Londres me hizo llorar a lágrima viva.

    Las melodía de Stephen Sondheim son una auténtica maravilla y sus rebuscados y eruditos textos no consiguen perdurar en su enquilosada traducción castellana, con tantas “As” y “Os” que nada tienen que ver con el líquido sonido anglosajón repleto de “Ss”, con lo que pierden la musicalidad textual original. Indudablemente el catalán es un lengua mucho más “líquida”, con lo que una posible adaptación a la misma se acercaría mucho más a la idea y a los sonidos originales concebidos por Sondheim.

    La segunda parte la encontré mucho más lograda que la primera y en ella además Vicky Peña tiene dos fabulosas intervenciones, con lo que no sólo consigue ser la mejor intérprete vocal del espectáculo sino que también eleva su calidad a un nivel comparable con Broadway y el West End. No es tan guapa como lo era Alexis Smith que estrenó este rol en Broadway, ni tan sexy como Diana Rigg que lo estrenó en Londres, pero puede ponerse a su altura por talento y dominio de la voz y de las evoluciones de baile.

    Massiel -que como tertuliana es brillante y sabe casi siempre lo que ha de decir con contundencia- como cantante nunca me ha gustado (le ví en el Palau un programa Brecht junto a Fernando Fernán-Gómez, hace muchos años, donde estuvo garrafal, aparte de mal educada) y en su maravilloso solo (“I’m still here”), para mi gusto el mejor tema de todo el espectáculo -repleto de fabulosos temas-, no acertó ni con la entonación ni con el punto irónico del texto más difícil del show. Yvonne de Carlo que estrenó este número consiguió con el mismo rehacer su declinante carrera y Carol Burnett, Ann Miller, Elaine Paige y Dolores Gray -epecialmente esta gloriosa dama del musical-, entre muchas otras, lograron antológicas creaciones que perdurarán en sus graciones discográficas.

    La intervención de Asunción Balaguer entrañable y emocionante, “cantando y evolucionando” a sus muchos años en su propia tierra que abandonó por su matrimonio con el “faldiller” y buenísimo actor Francisco Rabal. Came Conesa bien, pero no tan acertada como Mónica López que no ha venido a Perelada. Linda Maribal y Joana Estabanell muy bien en “One more kiss”, el nostálgico vals que han interpretado tanta famosas voces líricas “caducadas” como Licia Albanese, Adele Leigh o Rosalind Elias -entre muchas otras-, al lado de jóvenes sopranos que cantan el rol de Heidi en su juventud.

    El resto del reparto no me ha interesado tanto, pero he de destacar a Muntsa Rius, Pep Molina, Marta Capel y Diego Rodríguez, si bien todos los intérpretes escogidos han puesto el máximo interés por su parte, al servicio de las directrices de un inspirado Mario Gas que ha conseguido lo que yo creía que era imposible: montar “Follies” en España con auténtica dignidad y momentos brillantísimos. Incluso como intérprete -bajo seudónimo- ha estado estupendo.

    Coreografía, bailarines y orquesta excelentes. No se puede pedir más.

    Una mención muy especial para nuestro tenor Josep Ruiz que tiene que hacer gala de agudo y fiato y lo resuelve espléndidamente.

    M'agrada

  5. Olympia

    No em sap greu haver-me-la perdut però he gaudit molt llegint la teva crònica, Joaquim.
    Peña no té tradició però ha heretat els gens del seu pare Don Felip l’únic actor que la productora de My Fair lady va autoritzar a doblar la pel·lícula sencera des del principi fins el final. Aquest hivern passat vaig poder veure la immensa Viky fent una Blanche Dubois al Teatre Tívoli. Va estar grandiosa i això que jo sempre dic que com Vivien Leigh…

    M'agrada

  6. Roberto

    En un programa de “Ánima” Mario Gas, insinuó que había posibilidades de traer “Follies” a Barcelona. Supongo que quería ser muy optimista, en vista de la actual situación, pero crucemos los dedos y esperemos que se cumplan sus predicciones. Gracias por el vídeo de Ivonne de Carlos y Elaine Strich que siempre es un deleite volver a verlos.

    M'agrada

  7. Jaume de Peralada

    Jo me’n vaig anar a la mitja part. No podía aguantar-ho mes (era a 1a fila!!)
    El espectacle de la Massiel, vomitiu, de jutjat de guardia, … i vaig veura com els músics se’n enfotien….. etc

    M'agrada

  8. Jo ho vaig veura a Madrid al Teatre Español i em va a gradar moltissim. Trovo que l espectacle es molt entretingut i molt ben resolt. Pot ser que les condicions de Peralada no fossin tan optimes com a un teatre convencional.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: