IN FERNEM LAND

BAYREUTH 2012: TRISTAN UND ISOLDE


Robert Dean Smith (Tristan) i Iréne Theorin (Isolde) a la producció de Bayreuth dirigida escènicament per Christoph Marthaler en l’edició del 2011. Fotografia: Enrico Nawrath / Bayreuther Festspiele 

Insistir amb aquesta producció, aquest director i el mateix cast, de manera insistent em sembla més aviat un problema de pressupost que cap altre cosa. La producció va néixer malament al 2005 amb una direcció del mestre Eiji Oue, que hauré de repescar un dia d’aquests, ja que per mediocre que sigui no pot ser tan avorrida com la de Schneider, impossible.

Any rere any espero que Peter Schneider, un director que quan ens ve a visitar als teatres de segona, ens acostuma a agradar, però que a Bayreuth, on es paga el que es paga, on es triga tant de temps per aconseguir entrades de manera legal, i en el si del presumpte temple del wagnerisme, hom espera que els directors siguin el millor.

Schneider els ha tret de molts maldecaps, renuncies i baixes, i li deuen estar eternament agraïts, cosa que està molt bé, però no justifica de cap manera una cinquena reposició (2006, 2008,2009,2011 i 2012) del Tristan und Isolde sota la seva direcció i amb la quasi unanimitat respecte a la poc engrescadora versió.

Tampoc ha canviat en les darreres 4 edicions la parella protagonista, el Tristan es manté des de l’estrena, Robert Dean-Smith, i Isolde, tret dels dos primers anys que va ser Nina Stemme, ha estat altre cop Iréne Theorin.

A Robert Dean Smith jo li pronosticava quatre dies de carrera si persistia en fer el repertori de heldentenor, i jo no sé pas com s’ho fa, però on m’agrada més és en el tercer acte, on tots ja arriben morts abans de morir. La tècnica de Dean Smith deu ser molt sòlida, i la col·locació de la veu, així com l’emissió, molt treballada, ja que a part de Tristan, també té en repertori el Tannhäuser, un altre rol extenuant que mai haguéssim dit que podria cantar gaires anys, i ell en canvi, amb una veu menys sòlida i compacte que Plácido Domingo, s’ha atrevit amb els dos rols wagnerians que Domingo va desestimar cantar en escena, obtenint ressonants triomfs en teatres de primeríssima categoria. No m’estranyaria que aviat ens anuncies Siegfried, és un tenor wagnerià tot terreny però deixeu-me dir que de petit format, encara que és molt honest i infinitament millor que aquests que ens venen com a heldentenors i ens maten a cops vocals, normalment desafinats i sense harmònics.

El cas de Iréne Theorin és ben curiós. Jo sempre he defensat a la soprano sueca, malgrat que algunes sonoritats agudes estan més pròximes al crit que a un agut ben emès. va ser aquest març passat, quan vaig veure el que fins ara és el Tristan und Isolde de la meva vida (en escena), quan vaig caure rendit als peus de Theorin. Òbviament si no ho sé i em diuen que la d’ahir a Bayreuth i la que vaig escoltar a Berlín són la mateixa, ho dubtaria. A la soprano sueca se l’ha d’escoltar en directa, la seva veu no és gens fonogràfica i també podria ser que aquell dia a Berlín, cantés la funció de la seva vida, sinó no ho entenc.

Tot i els crits, de Theorin m’agrada la intenció de molts moments, i té la majestat de les grans Isolde, el seu cant mai és avorrit , però comprenc que tan sols a l’audició la veu pugui arribar a crispar a l’oïdor. És ben curiós que hi hagi veus que els micròfons no li fan cap justícia, i una llàstima que a una d’elles sigui a Theorin. M’agradarà veure que passa el setembre al Liceu.

Kwangchul Youn no és un Rei Marke profund, però és un Rei Marke magníficament abatut. A la seva veu li comencen a passar coses que sobrepassen el seu control, però no hi ha cap dubte que és un magnífic cantant al servei d’un rol imponent i que la seva versió no desmereix als grans intèrprets que han fet del gran monòleg del segon acte, càtedra.

Horrorós el Kurwenal de Jukka Rasilainen i molt musical la Brangäne de Michelle Breedt, malgrat que a vegades la veu comença a sonar a aviram molt crescudet.

L’etern tercet de secundaris, Martin Snell, Arnold Bezuyen i Clemens Bieber molt correctes i el cas de Ralf Lukas, em desconcerta, amb dies correctes i altres no tant, a mi m’ha semblat que ahir s’alineava amb els segons.

La representació em sembla que no dóna per a més, be si, els enllaços els teniu garantits i un tast sonor també.

Avui he decidit fer-vos escoltar a part del “Mild und leise”, tota l’escena que el precedeix, amb la darrera intervenció del Rei Marke, ja que em commou especialment aquest comiat a l’amic mort i el retret cap a Isolde. És un comiat desconcertant que presumptament s’esvaeix amb la mort d’amor alliberadora de Isolda, però que en a mi aquesta darrera intervenció de Marke em deixa absolutament descol·locat.

Escoltem des de “Tod denn alles…Mild und leise”, canten Kwangchul Youn, Michelle Breedt i Iréne Theorin. Podreu constatar amb estupor com el públic de Bayreuth no respecta gens al mestre Schneider i abans de fer l’últim compàs ja comencen a aplaudir. Això a Thielemann no li fan, ni a Barenboim, però al mestre Schneider si, senyal inequívoc que li haurien de donar unes vacances i que el públic de Bayreuth s’ho hauria de fer mirar. Ni tot és l’èxit que ens volen fer creure amb els aplaudiments i bravos, ni l’educació i el respecte són el que eren, ni a Bayreuth ni enlloc, malauradament In Fernem Land no se’n salva.

TRISTAN UND ISOLDE
Richard Wagner

Director musical: Peter Schneider
Director escènic: Christoph Marthaler
Director de la reposició: Anna-Sophie Mahler
Escenografia i vestuari: Anna Viebrock
Dramaturgia: Malte Ubenauf
Director del cor: Eberhard Friedrich

Tristan Robert Dean Smith
Marke Kwangchul Youn
Isolde Iréne Theorin
Kurwenal Jukka Rasilainen
Melot Ralf Lukas
Brangäne Michelle Breedt
Junger Seemann Clemens Bieber
Ein Hirt Arnold Bezuyen
Ein Steuermann Martin Snell

La gravació excel·lent, prové de Radio Clásica de RNE, ja que Catalunya Música les emetrà en diferit, coincidint amb les representacions liceistes. Vull pensar que en diferit és més econòmic i com que estem intervinguts per Espanya, i Espanya für Frau Fricka, d’aquesta manera ens estelviem alguns cèntims d’euro.

Que la gravació la tinguem en aquestes condicions de magnificència sonora és gràcies a Colbran

ENLLAÇOS:

https://rapidshare.com/files/2592005021/TuI_Bayreuth12_A1.mp3

https://rapidshare.com/files/1709811769/TuI_Bayreuth12_A2.mp3

https://rapidshare.com/files/2284498174/TuI_Bayreuth12_A3.mp3

Recordeu que aquesta tarda toca Lohengrin, que us deixaré a In Fernem Land un altre dia, ja que demà passat us parlaré de Follies de Sondheim a Peralada, Wotan m’ho perdonarà, i espero que vosaltres també.

16 comments

  1. Edipa Maas

    Benvolgut Joaquim,

    Ja sé que sempre ets més exigent que jo. M’ho he passat molt bé amb aquest Tristany i Isolda. Tots dos han estat magnífics, encara que he d’admetre que la Theorin ha resultat una mica cridanera. És, però, també molt expressiva i, almenys avui, m’ha compensat. En Dean Smith, que ja comença a tenir una edat, és un dels meus ídols, cosa que ja sé que no comparteixes. L’orquestra, no sé si a causa de o malgrat el director, una meravella. Si la interpertació al Liceu iguala la d’avui (ahir), ja em donaré per satisfetala.

    Gràcies, com sempre per la teva crònica i gracies al Colbran pels enregistraments.

    M'agrada

  2. Xavier C.

    Estava jo darrerament una mica preocupat perquè vaig tenir la mala pensada de reduir despeses amb el Bayreuth de setembre, i tinc només entrades per l´Holandès i Lohengrin. Ahir vaig sentir tant sols una part del segon acte i el trosset que avui ens avances, i mal està dir-ho però em vaig quedar una mica més alleugerit. No em va agradar gaire.

    M'agrada

  3. Indudablemente Irene Theorin posee una voz teatral pero no microfónica, esto es bien patente, tal como señala Joaquim. Entre su prestación de ayer escuchada por radio y la vista en directo hace unos meses en Berlín hay bastante diferencia. Las razones pueden ser varias, una de ellas -y fundamental- es que en Berlín estuvo dirigida por Barenboim y en Bayreuth por Schneider, habiendo entre los dos un abismo de calidad favorable al primero.

    M'agrada

  4. Jo vaig trobar el Sr Dean Smith molt correcte, dins del panorama actual. El primer acte, sense massa exigència vocal el va treure força bé. El segon, on ja s’ha d'”enfrontar” amb l’orquestra i Isolda ho va resoldre magníficament.
    Al tercer acte, vaig notar com la veu se li “aprimava” paulatinament i va arribar justet justet, però sense cap desastre.
    Pel que fa a la Theorin, com que en sentir-la recordo a Luanas de Vol Dugger i altres, em va semblar força digna. Quan aprendrem que no hi ha Nilssons, Varnays, Mödls o Flagstadts?. Si més no, de moment.
    Pel que fa al mestre Schneider, no li acabaré mai d’estar agraït per “salvar els mobles” de la producció de l’anell del 83 i portar a bon port la producció. Jo l’he vist vàries vegades en directe i, a voltes, el pobre ja té prou feina amb que tot “rutlli” sense errades ni estirabots. El recordo en la -maleïda producció del Lohengrin-escolars que havia d’estirar el cap per veure i sentir els cantants al fons de l’escenari. Se’l veia patir (està clar que no només per la manca de visió i audició). això. Com a Vienès de formació “clàssica”, crec que s’hi troba millor en produccions on només ha d’estar pendent del desenvolupament musical.
    Salutacions
    Josep

    M'agrada

  5. Jan

    Ja tinc ganes de que arribi el semtembre!!! Espero que això que dieu que la Theorin en viu guanya espero que sigui veritat perque ahir al Liebestod no va estar del tot fina, sobrotot en el moment més electrificant. El Tristan no està mal però li vaig sentir algun gallet al segon acte. La resta bastant bé tots! 🙂

    M'agrada

    • La Theorin és una soprano de cant intens i molt expressiu, esperat a veure-la al Liceu i estic segur que canviaràs d’opinió.
      Dean-Smith treu sempre amb solvència, no exempta de dificultats, com tots els Tristan, aquest rol, això no en tinguis cap dubte que ja és molt, sobretot si al menys el canta dignament, som és el cas.

      M'agrada

  6. Josep Olivé

    Ahír ho tenia complicat escoltar tota la funció, però al menys volia fer-me amb el segon i tercer actes. No va poder ser i em vaig haver de conformar amb el tercer. Això sí, sencer. Doncs musicalment em va agradar, i reconec que li faltava la “desesparació” i el dramatisme que la situació reclama d’un Tristan, però va ser d’agraïr, al menys per a mi, que no em traspassés tot el neguit i trasbalsament de la seva extenuant intervenció. Les sublims cordes i el no menys sublim corn anglés del preludi és el que ahir necesitava, és a dir, tot un bàlsam, i ja em pedonereu tanta subjectivitat.

    Em va sorprendre lo fresc que estava a aquelles alçades de la pel.lícula en Robert Dean Smith i el fet que arribés sa i estalvi fins el final, que en un Tristan ja té mèrit. I d’altra banda m’esperava més d’Iréne Theorin en el Liebestod, sincerement, degut probablement a les bones referències que tenia. Decebut? No. Digna com diu en Josep Mallol? Per descomptat, estic molt d’acord. I si a més, tant Joaquim com Colbran coincideixen en els efectes nocius per a la seva veu de la retransmissió doncs tot em fa pensar en una molt bona Isolde al Liceu. Impossible que parli jo de Kwangchul Youn per la raò esmentada al principi. El que si diré únicament és que crec que va ser el rei Marke al Liceu fa dos o tres anys i va estar sensacional. I finalment Peter Schneider: doncs que sempre l’he hi professat estima. Crec que és director de la mateixa escola que en Michel Boder, és a dir, no els hi veurem actuacions estel.lars, però tampoc els hi veurem trencar plats. Directors molt dignes i que dominen el seu ofici. L’orquestra va sonar meravellosament bé, és a dir, que va estar a l’alçada de la partitura.

    El que sembla un retret de Marke a Tristan…”…tambè avui has de trair l’amic…” jo l’entenc no com un retret explícit, sino més aviat com un acte desesperat de mostrar-li afecte, de mostrar-li que ja en va tenir prou amb una primera traïció, aquesta directament ocasionada per l’amic, i la d’ara, la de la seva absència, impossada per les circumstàncies i evidentment no causada per Tristan. En tot cas, dificil d’explicar-ho, això si. I el que sembla un retret de Marke a Isolde…”…per què m’has fet això?…” al meu entendre sí que és un veritable retret, més piadós que corrosiu, en el que lamenta que aquesta no li hagués revelat el seu amor per Tristan molt abans de que esdevingués, de manera imparable, la tragèdia.

    P.D. En repassar lo escrit me’n he donat que enlloc de Marke havia escrit Merkel per tres cops. En què estaría jo pensant?! Aiiii, subconscient traïdor, com em fas patir! 🙂

    M'agrada

    • El retret és més a Isolde, per a Tristan Marke tan sols li queda el lament, segons ho entenc jo cada vegada de manera més clara.
      A Tristan und isolde hi ha un món soterrat d’amors furtius que en mans d’un regisseur agosarat podria fer saltar guspires.

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: