Ahir L’Auditori tampoc es va omplir, però caram quina diferència amb el dia anterior en el concert de Les Arts Florissants. Una vegada ressituat, després de la mitja part, tot el públic que va voler, la platea i el primer pis van quedar plens i al segon amfiteatre hi havia molt més públic que el dia abans.
Cecilia Bartoli arrossega al públic malgrat l’escandalós tarifari dels seus concerts i recitals, té carisma i el seu públic espera d’ella que sigui precisament ella, amb tot l’esplendor que utilitza i tot allò altre que depenent de qui ho valori, seran grans virtuts i per altres, irritants defectes.
El concert era com ja sabíem, un graó més de la gran operació de màrqueting que envolten sempre els projectes d’aquesta artista singular, inquieta i fenomenal. No comprendria que a algú que no li agradi la cantant romana s’hagués personat a L’Auditori senzillament pel morbo de destrossar-la, però tampoc entenc la rendició ecumènica a qualsevol cosa que faci, ja sigui una giragonsa vocal, un saltiró escènic o un desplante tipus folklòrica encausada, en sortir de l’escena. Però els (ens) té als seus peus.
El concert estava integrat per les obres d’Agostino Steffani, el “nou” descobriment de la Bartoli, que tal com diu en les excel·lents notes del programa de ma, Bernat Dedéu, “ressuscitant un compositor que -passi el que passi- acabarà essent, per a la majoria de melòmans, un nom molt més desconegut que el de la mezzo romana”.
Si en l’excel·lent disc ja em va semblar que Steffani potser no és mereixia tants honors, la versió en concert de la majoria de les obres gravades, encara m’ho ha semblat més. El disc sona esplèndid, tant pel que fa als magnífics I Barocchisti sota la direcció de Diego Fasoli, com per la mateixa cantant, amb molta més presència vocal i acurat treball, que el que m’ha semblat en directa.
Tots sabem que la projecció de Bartoli és limitada, i ara amb els canvis de registres tan acusats, hi ha zones que queden més apagades, això el disc no ho denota gens però les actuacions en directa si. És una qüestió tant de projecció com d’emissió, ja que els son guturals que sovintegen en el seu, queden més frenats que quan la veu s’expandeix de manera més lliure i sense tant predomini tècnic, això és en la zona central, pròpiament la de la mezzosoprano que mai ha deixat de ser. En aquesta zona la veu és esplèndida, bonica i lliure, en la zona greu, que sovinteja poc, les notes sonen més artificioses i de pit, i en les agudes que ara són de soprano quasi líric lleugera, la sonoritat és molt menys natural i sovint entubada. Bartoli que és molt intel·ligent i té un domini tècnic de dimensions siderals, sap quan, com i de quina manera ha d’utilitzar tots els seus mitjans per enlluernar i aquells sons que ella és la primera en saber que són fins i tot ingrats, o bé els acompanya de les vertiginoses coloratures que l’han fet famosa, o fa sons flotants i eteris en pianíssim, que a part de tallar com un estilet el silenci sepulcral d’un auditori subjugat, contraresten aquelles “a”, “e” i “i” que (m’) irriten.
Potser per això on ara em fa gaudir més Cecilia Bartoli, és quan canta els lamenti, que alenteix fins al hedonisme més obscè però que tenen un impacte garantit en la bellesa que assoleix. En aquest sentit potser no hi ha cap cantant que sàpiga combinar l’espectacularitat virtuosística d’uns recursos tècnics inigualats, amb la bellesa extasiant de l’expressivitat musical. Això deu ser el barroc en l’essència més fidel, oi?, jo em penso que si.
Sense els magnífics duets que ens regala en el disc amb Philippe Jaroussky, el concert no és el mateix, es troben a faltar, ja que potser és en aquest fragments on la inspiració de Steffani brilla més.
La música de Steffani continuo dient que no em diu res. És agradable però quan portes mitja hora escoltant-la no hi ha cap moment que sorprengui o captivi, és agradablement monòtona. La sorpresa la posa Bartoli, però Steffani en altres mans pot ser mortal de necessitat o perdre l’interès que atorga la gran diva. En tot el concert tan sols hi va haver un moment que em va semblar que el compositor brillava de veritat, a punt d’acabar Cecilia Bartoli ens va cantar “Dell’alma stanca…Sfere amiche”, un lament és clar, i aleshores tot es va trasbalsar. No era pas el primer lament que cantava durant la nit, a la primera part en va fer tres de seguits, entre ells l’adorable (en el disc) “Amami , e vederai” acompanyada de la tiorba, potser pel fet de cantar-los seguits em van semblar poc rellevants i en canvi en aquest darrer va aconseguir la catarsi. Es respirava aquell deteniment del temps i l’espai que ja hem comentat algunes vegades, i que tan sols està en mans dels grandiosos com Bartoli.
Si en el disc l’acompanyament és virtuosístic gràcies a I barocchisti i Diego Fasolis, en el concert en directe, amb la Kammerorchesterbasel dirigida per Julia Schröder no m’ha semblat, ni de lluny, el mateix. Potser és que l’experiència d’abans d’ahir amb Les Arts Florissants va ser tan extasiant, que la comparació, sempre odiosa, li va fer més mal que bé. El cas és que allà on els anglesos hi posaven vellut, els de Basilea ho embolcallaven amb un so esquerp i sec, fins i tot en els moments més elegíacs, lírics i seductors, les sonoritats que brollaven de l’orquestra eren massa nervioses, com contagiades de la frenètica vitalitat de la diva. Tampoc els solistes tenen el mateix nivell i tant el trompeta com la oboè, amb destacats solos obligats, de virtuosístic combat amb la solista, van patir la inclemència d’unes exigències, al menys ahir, massa severes. En totes les confrontacions de l’instrument amb Bartoli, va guanyar ella i no és que es deixessin, és que van fallar notòriament.
L’èxit assolit va ser enorme, catàrtic, de cridòria inflamada de fans desaforats, més pròpia de concerts d’altre tipus de música, que no pas de barroc redescobert. El poder, el magnetisme i l’art de la cantant italiana és enorme i pot amb tot. És una cantant que ofereix molt i que gaudeix i fa gaudir del que fa. És excessiva (barroca), de contagiosa vitalitat (potser una mica estudiada) i sobretot única, tots els altres que fan el mateix l’imiten, ella és la que crea escola i ningú com ella sap generar al seu voltant tanta admirable veneració. Segurament la seva simpatia, la franquesa i la proximitat que assoleix amb el públic són la clau i el secret, la DECCA fa la resta.
A la tanda de les propines el gran Händel va tornar a L’Auditori, 24 hores després del Belshazzar, ho va fer amb tres àries, la primera de Teseo i la darrera d’Amadis, ambdues de vertigen explosiu i al bell mig un altre moment catàrtic amb “Lascia la spina” de Il trionfo del Tempo e del Disinganno, amb la que Cecilia Bartoli es va saltar qualsevol tempo marcat a la partitura i la va fer durar al que a ella li va venir amb gana, amb uns silencis i uns calderons no escrits, però d’un subtil i mestrívol hedonisme musical tan sols a l’abast de les divines dives.
Händel am tres àries va destrossar els més de 90 minuts dedicats a Steffani.
Avui i demà no tinc previst cap concert, necessito descansar després de tants dies seguits d’esdeveniments i aprofitaré per deixar-vos algunes coses que de ben segur espereu amb delit. Començarem demà
IN FERNEM LAND 
No m’ho puc creure que sigui el primer!.
La Barloli ahir va fer de Bartoli, es a dir virtuosisme i espectacle. Sobre el grup que l’acompanyava no em van semblar tan malament, ara bé, la secció de vent s’ho haurien de fer mirar. Tot plegat però, ens va fer passar una gran nit, això si, sense oblidar antigues actuacions de la diva romana a Barcelona.
M'agradaM'agrada
Els senyors d’Orange, que avui m’han deixat una mica tirat.
Joaquim: si lo de “desplante tipus folklòrica encausada” era per fer riure, amb mi ho has aconseguit (i molt). Si era per fer seguir tot l’apunt a la recerca del “desplante”, també m’ho has fet fer. Ara be: si es tractava d’introduïr això del desplante per més endavant explicar què va passar exactament… jo no he sabut trobar 😦
M'agradaM'agrada
Per fer riure, no en tinguis cap dubte, i a més a més intentava descriure les sortides (poques ja que quan tocava l’orquestra ella s’asseia a una butaqueta amb tauleta i begudes com si estigues a Da Bartoli) ella enfilava la porta lateral i quan era a punt de passar el llindar, girava el cap lleugerament tirat enrere i mirant amb un ampli somriure pantojil al públic. Si hagués portat una mica més de cua al vestit (com aquell que portava per la Malibran) tan sols li hagués faltat un cop de culet, per fer girar la cua com si fos una sargantana. Realment és una diva que controla perfectament tots els mitjans de comunicació.
M'agradaM'agrada
Josep entre el tan malament i el fer-s’ho mirar….
Una nit barroca com Bartoli mana, si senyor!
M'agradaM'agrada
No comparto algunas de tus ácidas valoraciones, pero resumiendo yo hubiera hecho venir a I barocchisti con Jaroussky y Fasolis,
Lo verdaderamente grande hubiera sido tener a Bartoli acompañada por Les Arts Florissants con Christie, seguramente se hubiera llenado y agotado las localidades, en un único concierto.
Sin duda la de ayer fue otra gran noche musical
M'agradaM'agrada
Estaria bé que ens diguessis més arguments per no compartir la meva opinió, jo t’ho agrairia, ep! si et ve de gust, és clar.
M'agradaM'agrada
“Potser una mica estudiada”, que subtil ets…
M'agradaM'agrada
Sempre ho intento, deu ser l’edat 🙂
M'agradaM'agrada
Una mica de empatx, pero que te quiten lo bailao, oi?
“Allà on els anglesos hi posaven vellut, els de Basilea ho embolcallaven amb un so esquerp i sec”. Jo em pensava que m’agradaven aquests sons secs, i també, però desprès dels Florissants… mmmmmmm… 😉
M'agradaM'agrada
Un abans i un després? Jo penso que si, no sé si aquells sons afilats em tornaran a agradar com abans després d’haver escoltat que es pot ser genuí sense ferir res de res.
M'agradaM'agrada
Bartoli s’ha de prendre amb mesura si no vols caure en el risc d’atipar-te en excés.
A petites dosis m’està molt bé però tot un concert o un recital no el suporto, tanmateix els discs com que els pots parar i engegar quan i com vulguis, fan de més bon pair.
No vaig comprar entrada per anar a l’auditori i amb el que vaig estalviar en tinc per a dos o tres cocerts. Aquests preus fan molt mal a la música i l’artista no s’ho val, es digui Bartoli o com es digui.
M'agradaM'agrada
Si no t’agrada vas fer bé de no anar.
M'agradaM'agrada
Joaquim, como bien dices al final de tus comentarios, me parece más que razonable tu pequeño descanso de unos días, je..je.. ( CARMEN por los Cinesa el jueves y AIDA por los Yelmo el sábado , pròximos puntos de atención. Ya me direís lo que os parece, la parcialmente estrambótica reggia de la CARMEN )
Del Concierto Bartoli de anoche, leo con interés todos los comentarios pero como se trata de una cantante que no me gusta nada, ni tampoco me interesa este tipo de repertorio, muy respetuoso diría como los british ” no comment”
M'agradaM'agrada
Una mica de mandra si que em fa tant la Carmen com l’Aida, que és com la de Mestres Cabanes però made in USA, o sigui Cecil B. de Mille.
Maaaaaaaaaaaaandra molta mandra. 😉
M'agradaM'agrada
La CARMEN es bastante novedosa, un poco “almodovareña”, pero escenicamente y en su conjunto, inferior a la de Bieito que tuvimos aqui
M'agradaM'agrada
El de ayer no ha sido, ni mucho menos, uno de los mejores conciertos de Cecilia Bartoli. Yo soy un fan absoluto de ella desde hace 27 años, cuando la oí en un concierto-homenaje a Maria Callas que tuvo lugar en París donde participó cantando el rondó de “La cenerentola” y que fue retransmitido pot la TV francesa, pero cuando se dedica insistentemente a las agilidades en la zona aguda su “ametralladorismo” me saca un poco de quicio y llega a hastiarme, aún cuando valoro su precisión y rapidez. Me gusta mucho más cuando centra la voz y canta como auténtica mezzo-soprano. Por esta razón el momento cumbre del concierto fue para mí cuando interpretó magistralmente la serena aria de “Niobe, regina di Tebe” que ha citado Joaquim y que era la antepenúltima del concierto, propinas aparte.
Ella sabe lo que “engresca” al personal y yo creo que abusa de ello. Me gustaba mucho más cuando cantaba Rossini. Tengo todos sus discos y todos sus DVDs -excepto su intervención en “Die Meistersinger von Nürnberg” que grabó en Hungría y salió a la venta hace muchos años- y he seguido toda su evolución. Valoro extraordinariamente su ansia de investigación y su extraordinaria versatilidad, pero yo creo que ya ha llegado el momento de frenar y volver a la serenidad, de lo contrario puede llegar a convertirse en una atracción casi circense; parte del público -sobretodo el sajón- ya suele mostrarse así cuando la vitorea con aullidos caninos, bastante molestos por cierto.
Resumiendo, prefiero la calidad del disco “Mission” a su plasmación en vivo. Quizás haya influído a esta valoración mía la orquesta que la acompaña, con tantos fallos sonoros, ya que en el disco no se aprecia ninguno e “I Barochisti”, dirigidos por Diego Fasolis, son muchísimo mejores que la “Kammerochesterbasel” y su directora Julia Schröder.
M'agradaM'agrada
I no serà la saturació dels darrers dies?
M'agradaM'agrada
Una pregunta: Per què a l’Auditori es tus menys que al Liceu?
M'agradaM'agrada
Ui! depèn del dia. Jo he assistit a concerts de tísics en un delicat moviment de piano que eren per desesperar a qualsevol.
M'agradaM'agrada
això és un tema que em fa molta gràcia, recordo que a la última funció de les bohèmes del passat febrer-març, a l’entrada al 3er acte de la Mimí (gheorghiu) hi va haver un allau de estossecs que deu n’hi do! Era un moment adecuat no? jajajaja
M'agradaM'agrada
Bé, molta gràcia no em fa, però en aquell cas si!
M'agradaM'agrada
No m’estranya que l’Auditori no s’omplís: La web de Teleentrada és un desastre: targetes retornades o penjades,, telèfon que no contesta (ni ells ni l’Auditori), etc etc.
Tan bé que funciona Ticketmaster!
M'agradaM'agrada
No, no crec que fos per la Teleentrada, més aviat per la Teleatracamentamarmada. 🙂
M'agradaM'agrada
Celebro que gaudíssiu. No puc opinar, ja que no conec les obres de Steffani i, com ja vaig dir, ni tan sols m’agrada el barroc. Però vosaltres mateixos dieu que musicalment no tenen gaire valor i només el talent de Bartoli fa que valgui la pena el concert. I això passa sovint amb altres reconeguts cantants, com en el cas de Florez insistint en cantar una obra menor com Linda di Chamounix, per exemple. No us sembla una mica trist i deshonest tot plegat?
M'agradaM'agrada
Quin repertori s’hauria de fer segons tu?
Deshonest? Vols dir que no ho fas una mica massa fort?
M'agradaM'agrada
Una mica fort potser sí, però ja saps que m’agrada exagerar 🙂
El repertori no l’he pas de dir jo, però és indubtable que hi ha obres de més qualitat que d’altres. En aquest cas jo no puc jutjar, però per alguns dels vostres comentaris sembla que les obres de Steffani no valen un concert monogràfic. Si Bartoli creu fermament que val la pena desenterrar aquest compositor de l’oblit, aleshores allà ella. Ara, si es tracta d’una simple excusa per treure un nou disc amb material inèdit i fer una gira per lluiment propi, això és el què em semblaria deshonest. Un artista ha de procurar que les obres que ofereix tinguin també un valor, i com més bo és l’artista més exigent hauria de ser en aquest sentit.
M'agradaM'agrada
En qualsevol cas que una artista de la categoria de Bartoli, estudiosa, inquieta i gens adotzenada, es dediqui en un treball de investigació important, a donar-nos a conèixer un repertori diferent, per a mi en aquest cas poc interessant però hi haurà qui pensarà que molt, em sembla més estimulant que no que es dediqués a cantar el que canten totes, abans que ho canti ella.
Si això li serveix per lluir les seves específiques habilitats em sembla normal i gens censurable, més val que canti això que no pas que volgués cantar Verdi, barbaritat que va jan cometre veus similars no fa gaires anys.
M'agradaM'agrada
Doncs jo ahir vaig difrutar moltíssim! perquè era el 1er cop que escoltava a la Bartoli en viu i m’ha agradat molt! l’única cosa que li retrec és que no tregui m’es veu, però qui no té un all té una ceba! 😉
Em va impressionar quasi tota la estona, tant en els moments més emotius com en els moments més “graciosos”. Aquesta dona està com un llum, mira que entrar en escena tocant els cascavells i fent saltirons… però és molt graciosa i té una capacitat de comunicació unica!
En fi, una gran nit!
PS. En persona és molt simpàtica!!! 🙂
M'agradaM'agrada
Me’n alegro molt que gaudissis tant
M'agradaM'agrada
Realmente pocas veces se ve, a la salida de un concierto, tantas sonrisas!, es que transmite un entusiasmo que solo unas pocas saben transmitir. Además me gusta su canto con todas sus virtudes y sus carencias muy bien disimuladas. Su canto es amado por los micrófonos y esto a veces puede ser una desilución si uno se encuentra a mucha distancia en vivo. Recuerdo que Regine Crespin comentaba un día que su gran enemigo siempre habían sido los micrófonos, y a Nilsson se la escuchaba mejor en vivo que en disco. Creo que estamos hablando siempre de grandes y a mi personalmente, esas vocecitas blancas muy filológicas y perfectitas de grandes grabaciones barrocas de nuestros días, me aburren mucho…y ni siquiera me hacen sonreír…me aburren, y afortunadamente fue abucheada en la Scala como a las mas grandes!
Un lindo fin de semana musical!
M'agradaM'agrada
Contagia entusiasmo, eso es muy cierto y aleja el mal rollo, eso es muy importante.
Las voces grandes, lo hemos comentado muchas veces, acostumbran a no casar bien con los micrófonos.
M'agradaM'agrada
¿He dicho ya que os envidio? A mí me encanta Bartoli, el Barroco y el nuevo disco me parece de gran belleza. En fin, me alegro por los que la pudisteis disfrutar…Alguna vez podré yo…¡Saludos, infernems!
PD: si aparecieran audios… 😀
M'agradaM'agrada
Yo lo tengo, pero en los aplausos, antes de los bises, la dejé al suelo para ponerme de pié, y el Sr que tenia al lado me la recogió para darmela, se pensaba que se me había caido, y va y el hombre sin querer, puso el dedo encima del boton “Stop” y paró la grabación, osea que los bises no estan 😦 y fue de lo mejor…
M'agradaM'agrada
Tu estas una mica tocat de l’ala, això mai es pot dir en públic 👿 Què t’has begut l’enteniment? 😉
M'agradaM'agrada
La habrás disfrutado alguna vez en directo, ¿no?
M'agradaM'agrada
Perdona la tardanza; no, nunca la he podido disfrutar en vivo, esa es una de mis espinitas. Me emociona mucho(menos en experimentos que sobrepasan de largo su tesitura como la Elvira de Puritani) y me encanta como persona la Bartoli. Algún día, quizás…¡Saludos,afortunado!
M'agradaM'agrada
Un post bellíssim en el que es veu la llum que t’ha transmès la romana, vaja que t’ha deixat agitatto! Ho celebro. Jo la prefereixo moderada però sempre reconec com n’és d’arrolladora fins i tot calva.
Ciao.
M'agradaM'agrada
I això que no va ser el concert que m’ha agradat més….però la Bartoli ja ho té això, és pura vida!
M'agradaM'agrada