Salome, producció de Stefan Herheim
Si no ho porto mal comptabilitzat, el primer comentari que em va deixar en Wimsey va ser el 12 de novembre del 2007, ha plogut molt ja.
Ha fet aportacions molt valuoses, tot i que cal dir que és molt guadianesc. Ara per sort ens ofereix tot un apunt que espero que us agradi i que li agraeixo molt, alhora que espero que no sigui el darrer, gràcies a la seva especial vinculació amb l’OperahuseT d’Oslo. Normalment no traspassem més enllà de Berlín, i més enllà hi ha molta òpera, molts teatres i no cal dir que una pedrera de cantants que sempre ens han nodrit de veus wagnerianes, QUASI SEMPRE LES MILLORS.
UNA SALOME A OSLO per Wimsey
L’Operahuset d’Oslo és probablement l’únic teatre d’òpera del món que es fa servir més per fora que per dins. El brillant i modern (2008) edifici de l’estudi d’arquitectes Snøhetta està col·locat sobre una plataforma a la zona del port, just darrera de l’estació de trens i a quatre passos del centre. No només l’entorn de la plataforma és acollidor i perfecte per parar-hi el sol els dies d’estiu (o fer-hi l’entrepà), sinó que l’edifici està dissenyat de tal manera que la gent pot caminar-hi pels laterals inclinats i enfilar-se a la teulada, i allà veure les vistes del fiord.
L’Operahuset d’Oslo
Per dins el teatre està completament basat en la fusta, amb uns dissenys molt interessants i originals. En canvi la sala té la clàssica forma de ferradura, i com a punt negatiu una distància entre seients bayreuthiana i totalment insuficient.
L’edifici és el símbol de la renovació total que ha de viure Oslo, una ciutat que no ha tingut mai aristocràcia (Noruega no es va independitzar fins el 1905, via referèndum) ni burgesia industrial, i que per tant arquitectònicament és força horrible.
Per cert, us atreviu a endevinar l’adreça del teatre? La solució de l’enigma, al final de l’article.
* * *
El passat 18 de juny vaig tenir l’oportunitat d’assistir a la penúltima de les funcions de Salome que s’hi han representat enguany. Al marge que es tracta de la meva obra straussiana preferida, l’interès principal era la producció del noruec Stefan Herheim, autor del celebradíssim Parsifal de Bayreuth i de la recent Rusalka del Liceu. La mateixa producció es va estrenar a Salzburg el 2011.
La direcció musical va anar a càrrec de John Helmer Fiore, el director titular de la casa. Fiore va optar per deixar l’orquestra en un paper secundari respecte els cantants, una decisió força incomprensible en el cas d’aquesta òpera; i tot i que a vegades va ressaltar els elements més aspres (violoncels que xerriquen, fagots que gemeguen), mai no va treure el suc a les infinites possibilitats de la partitura. Això sí, l’orquestra tècnicament va estar impecable.
Elizabeth Bancke-Biggs (Salomé), Thomas Hall (Jochanaan), David Johansson (Narraboth) a L’Operahuset d’Oslo , en la producció de Salome de Stefan Herheim
La protagonista de l’òpera va ser la soprano Elizabeth Bancke-Biggs, que debutava en el paper. La seva prestació va ser desigual, com sol passar quan es té un greu artificiós però impactant i uns aguts sòlids, però un centre molt dèbil. Va destacar en els moments més exigents i sobretot en el final, però en canvi va fluixejar en els diàlegs. Totalment inaudible l’Herodias de Hege Høisæter, i en canvi molt bons el Jochanaan de l’americà Thomas Hall, sòlid com necessita el paper, el Narraboth de Daniel Johansson i el patge de Sabrina Kögel. Insuficients els dos natzarens, que em van espatllar una de les meves escenes preferides. L’Herodes de Thor Inge Falch en canvi no el puc valorar: quan el concepte d’un personatge està molt condicionat per la direcció d’escena, un no sap si el que experimenta són les limitacions del cantant o les directrius que li han marcat.
Passem doncs a Herheim.
La Salome segons Stefan Herheim
La producció està ambientada en un espai intemporal, amb una enorme lluna a la part superior i un cel estrellat a la inferior. El terra té unes formacions rocalloses que semblen pissarres. Al mig de l’escenari hi ha un enorme telescopi que també serveix com símbol fàl·lic i com a canó.
Herheim homogeneïtza els tres personatges masculins, i Narraboth, Herodes i Jochanaan van vestits de manera gairebé idèntica (aquest darrer més ronyós, això sí). La patge i Herodias també són similars (cabell i vestit negres), i només Salome destaca amb el seu vestit, primer blanc i després vermell.
La primera part de l’òpera m’ha semblat un absolut despropòsit. Salome pot generar descàrregues elèctriques i convulsions eròtiques als seus companys de repartiment, i és una mena de deessa que controla les voluntats dels altres. Es juga fins a l’extrem el triangle entre la protagonista, Narraboth i el patge, i fins i tot Jochanaan està a punt de caure rendit als seus encants. Jo sempre he pensat que la gràcia del personatge és que és el més monolític de la història de l’òpera, però vaja. Tot plegat acaba amb una escena necrofílica entre la patge i el cadàver del jove tinent, i la noia llançant-se a la cisterna (!)
Salome a L’Operahuset d’Oslo. Producció de Stefan Herheim
La cosa millora a la segona part, amb l’entrada d’Herodes i Herodias. Els convidats a la festa són grans dictadors històrics: Juli Cèsar, Felip II, Boris Godunov, Lluís XV, Atila, etcètera. Herheim té la bona idea de convertir l’escena dels cinc jueus en una massiva discussió entre tots aquests líders, la religió com a motiu de discòrdia.
Però el moment més bo de la representació és precisament el més perillós, el de la dansa dels set vels. Salome “dispara” el telescopi, que forada la lluna. En el nou cràter s’hi dibuixa el perfil d’una ballarina, que comença a seguir la música fins que “cau” i apareix de carn i ossos a l’escenari, vestida com Salome però d’un altre color. Això es va repetint fins que les Salomes són sis, i executen una magnífica coreografia en què primer sedueixen els líders històrics i després els “maten” traient-los un mocador vermell del coll. Clar que la matança dura poc en escena, perquè més tard els cadàvers ressusciten (Narraboth inclòs!), agafen ganivets i baixen a la cisterna per executar Jochanaan.
La decisió més important que pren Herheim en aquesta segona part és treure tot l’humor del personatge d’Herodes, i convertir-lo en un ésser repugnant (i covard, és clar) que viola i maltracta sistemàticament la seva esposa. És una opció legítima i la comprenc, però sense la seva part humorística l’espectacle es torna molt més monòton i feixuc.
Escena final de Salome. Producció de Stefan Herheim
El final està marcat pel cap de Sant Joan, aquí de mida gegantina, i evidentment Salome acaba el seu monòleg dins de la boca. Ara bé, Herheim fa que al principi Salome no canti al cap sinó a Herodes, canviant la intenció del fragment. I us podeu imaginar com acaba l’òpera: amb Herodias pujada al telescopi… i matant el seu marit d’una canonada! Deu ser un exemple d’”empoderament”, aquesta paraula que s’ha posat de moda.
Tot plegat es pot resumir dient que, al marge de tres o quatre grans idees, el creador d’un Parsifal imprescindible aquí ha fet un nyap. No passa res, li perdonem, Robert Carsen també té produccions de reclinatori i altres de jutjat de guàrdia. I encara que no m’hagi agradat, no em provoca el sentiment de ràbia i mala llet que encara em surt quan penso en aquella cosa que vam veure perpetrada al Liceu fa tres o quatre anys.
Una altra vegada serà.
* * *
SOLUCIÓ A L’ENIGMA: Evidentment l’adreça del teatre és Plaça de Kirsten Flagstad 1.
IN FERNEM LAND 
Gràcies Wimsey. Molt bona crònica. Potser la proposta de Herheim no t´ha acabat d´agradar gaire, però a jutjar per l´atenció que li dediques és evident que no t´ha resultat indiferent, ni t´ha semblat tan nefasta com per enllestir-ho amb un “un cagarro” i deixar-ho estar. Això només, ja no és mala cosa.
Tu diràs el que vulguis, Joaquim, però aquí, quan arriben els festius, poses els negres a treballar i tu te´n vas de revetlla. Quina barraaaa!!!
M'agradaM'agrada
La producció de Herheim té alguna idea bona, fins i tot molt bona (no he explicat que la sang de Narraboth taca el vestit blanc de Salome, per exemple), però en conjunt no em convenç. Com dic al text, res a veure amb la fúria que em va provocar l’engendre que vam veure al Liceu. I això que teníem la Nina Stemme!
M'agradaM'agrada
Si m’ho envien amb temps ho aprofito, és clar que si. Amb el temps s’aprèn a gestionar una tasca com aquesta, que no deixa d’esclavitzar una mica.
Ara, quan responc a tots els comentaris endarrerits, ja tinc fet l’apunt que es publicarà a mitjanit, i és que no hi ha com tenir uns dies de festa i a sobre que en un dels dies hi hagi algú que treballa per a tu.
Finalment en Wimsey seria un negre si no signés l’apunt, però d’aquesta manera… 🙂 no cola ni mulat
M'agradaM'agrada
Es muy interesante conocer el resultado de un espectáculo de otras latitudes a través de un asistente al mismo y además acompañado de las fotos pertinentes. Estupendo post, Wimsey, sobre tu ópera preferida de Strauss.
Stefan Herheim parece tener una fijación por las pelucas rubias de cabello largo para la protagonista y como siempre visualmente su producción es colorista y atractiva, otra cosa es que viéndola no se encuentren licencias e incongruencias que puedan provocar cierto rechazo por no coincidir con lo que escuchas, pero ya estamos acostumbrados.
La Operahuset de Oslo está situada en una zona impactante, tan próxima al mar y con un aspecto exterior moderno; es curioso que hayan optado por un interior en forma de herradura, ahora que los teatros que se construyen para ópera disponen de una distribución frontal respecto al escenario. Supongo que a pesar de ello habrán procurado que se vea bien desde cualquier asiento, no como sucede con el Liceu reconstruído.
M'agradaM'agrada
Merci, Colbran! Als laterals part de les cadires estan orientades en la mateixa direcció que la platea, i al costat hi ha les localitats de peu. Vaig comprovar però que malgrat el respecte per les normes que impera a Noruega, el “moviment de localitats” just abans de començar l’òpera és universal!
M'agradaM'agrada
Una mica com Les Arts. també a València han col·locat les butaques laterals de cara a l’escenari.
No deixa de ser un contrasentit utilitzar una distribució anacrònica en aquests temps.
la ferradura era la tergiversació classista del teatre grec.
M'agradaM'agrada
A jutjar per les fotografies sembla atractiva, quan llegim l’apunt i segons en Wimsey, la cosa no acaba d’encaixar, com és normal en Herheim.
Jo la voldria veure ara mateix.
Tot el que fa Herheim provoca enuig, sorpresa o admiració, no deixa mai indiferent i sobretot fa pensar, tan sols per això els seus espectacle mereixen ser vistos.
En canvi si a una Salome no funciona la protagonista, ja pot ser bona la producció, que aleshores si que és un nyap total.
M'agradaM'agrada
tal i com ho ha explicat Wimsey sembla que aquesta vegada Herheim no hgai fet molte shistories paral·leles, com va fer a Parsifal, Rusalka o Onegin
M'agradaM'agrada
Joaquim, gràcies per publicar-ne la crònica! La temporada que ve espero enviar-ne alguna des d’Estocolm i Copenhaguen, també.
M'agradaM'agrada
Serà un plaer compartir aquestes vivències de teatres que aquí quasi són “exòtics”.
Gràcies per aquest excel·lent apunt que enriqueix IFL.
M'agradaM'agrada
Les fotografíes les trobo molt interessants, a l’estil Herheim, plenes de colors i suposo també de simbolismes. Altra cosa és si no funciona musicalment, recordem que la producció és un complement dins l’espectacle, però en l’òpera el més important és la música i sobretot el cant, sense aquests elements, per més bonica que sigui l’escenografia,aleshores si que pot resultar un nyap.
M'agradaM'agrada
Una Salome sense Salome…
M'agradaM'agrada
Desconec la versió que fa del Parsifal, però amb Herheim sempre haig d’anar amb compte. És una altre que monta la seva propia fantasia i que costa molt seguir-lo. El que passa tambè és que té l’habilitat de treballar amb un escenògraf brillant i fa que l’estètica t’atrapi. Constato que la versió musical no desplega tot el potencial straussià, i això amb Salomé doncs no deixa de ser estrany. Tampoc la part vocal va ser per llançar coets, però bé, conèixer un nou i interessant teatre (de línea arquitectònica ben original) gràcies a la teva crònica doncs que ja és un motiu d’interès (i de futur), entre d’altres coses per si torno a trepitxar Oslo algún dia.
M'agradaM'agrada
No has vist el Parsifal de Herheim?
M'agradaM'agrada
Aquesta producció va decebre molt quan es va estrenar al Festival de Pasqua de Salzburg, amb Magee i Rattle dirigint.
S’esperava molt de Herheim després de grans produccions que van impactar, però de tant buscar la sorpresa pot acabar per defraudar. Potser tot és més senzill, no ho creieu així?
M'agradaM'agrada
La meva germana hi va ser uns dies més tard i va ser menys exigent. Atès que Salome és la seva òpera preferida i, em temo, que no només d’Strauss, deu caure fascinada.
Interessant la crònica, senyor Wimsey. A veure si fa el què promet i ens posa al dia de l’òpera que es veu a Escandinàvia. I, de passada, en Joaquim reposa una mica.
Salut!
M'agradaM'agrada
Va anar fins allà dalt per la Salome?. És com una col·lecció, segurament no conec a ningú més que faci el que ella fa per aquesta òpera.
M'agradaM'agrada
Sí, aquí la germana de la Glòria, que va anar a Oslo a veure Salome, justament el dia de l’estrena. A mi em va agradar més que al cronista, però no la vaig trobar rodona ni de bon tros. Em va semblar molt curiosa la presència dels “grans dictadors” (diria que Franco també hi era), molt bonic l’observatori amb les estrelles de fons, molt espectacular la dansa; però massa obvi el caràcter fàl·lic del telescopi, francament kitsch el cap gegant del Baptista i força irregulars les interpretacions, amb una Salome de veu poc agradable i, això sí -tal com ja apunta Wimsey- amb un Jochanaan molt dotat. D’altra banda, també vaig veure la Salome de Rattle, versió concert (a Berlín, abans que s’estrenés a Salzburg), amb una Magee que no em va acabar de convèncer. En tot cas, recomano a tothom una anada a l’òpera d’Oslo, un edifici magnífic, que am va resultar còmode com a espectadora, i que em va complaure molt com a visitant sobretot per la seva bona comunicació amb l’exterior.
Fins ben aviat.
Edipa Maas
M'agradaM'agrada
Caram Edipa, ja no ho recordava, però després en fer-ne memòria crec que si, que ens ho vas comentar.
Trobo que Oslo, de moment, em queda una mica lluny, però no perdo l’esperança de pujar-hi.
Molt content de llegir-te, ja ho saps que sempre ets benvinguda
M'agradaM'agrada