IN FERNEM LAND

DIE WALKÜRE (Pape-Stemme-Kaufmann-Kampe-Gubanova/Mariinsky-Gergiev)


walkure 001

Ara que ningú aposta per les gravacions discogràfiques i que pràcticament les noves versions apareixen en format visual de DVD, el totpoderós Mariinsky de Sant Petersburg sota un segell propi, com altres formacions orquestrals estan duent a terme, inicia la publicació d’una nova Tetralogia amb l’orquestra de la prestigiosa institució sota la direcció imprescindible de Valery Gergiev i uns solistes d’atractiu internacional indiscutible, tot i mantenir artistes de la casa.

La gravació té com a base uns concerts oferts al Concert Hall de Sant Petersburg durant els mesos de febrer i abril del 2012 i també juny del 2011.

Havia escoltat alguna cosa, però fins ara i gràcies a un generós regal no he tingut l’oportunitat de fer-ho en la seva integritat i en més d’una ocasió. El repte que s’inicia és fascinat encara que no amaga alguna que altre decepció.

La gravació té un so extraordinari i sumptuós, d’una nitidesa i transparència espectacular, que ens permet escoltar amb claredat, diferencia de plans sonors i distribució exemplar, les magnífiques prestacions d’una orquestra que sempre respon amb la mateixa vehemència impetuosa a la que Gergiev la sotmet en els millors moments, en altres, sobretot durant el segon acte, el discurs dramàtic  perd en alguns moments el interès discursiu i es denoten defallences. La riquíssima paleta de colors i sonoritats de l’Orquestra del Mariinsky és sensacional i la presa de so de la gravació la transmet amb fidelitat. Gergiev m’ha despistat una mica amb unes pauses i un silencis que en el teatre poden ser molt efectius acompanyats de la corresponent acció escènica, però que en una audició m’han fet més d’una vegada apropar-me a l’equip de so a veure si havia passat alguna cosa. Els tempos són més aviat amplis, els ritmes expansius, les sonoritats profundes i el lirisme és intens i expressiu durant un luxuriós primer acte de difícil oblit. Després d’un cert desconcert discursiu al segon, el tercer s’inicia amb una cavalcada poc espectacular, molt menys del que preveia, és contundent però sòbria i Gergiev ens reserva en els grans moments emotius del comiat de Sieglinde i sobretot la gran escena de Wotan i Brünnhilde, un gran trasbals emotiu, gràcies sobretot a una resposta orquestral enlluernadora i a un enginyer de so (Vladimir Ryabenko) que han justificat amb escreix la seva nòmina.

Llegint el repartiment no cal dir que el segell Mariinsky ha reunit el bo i millor, jo hagués fet algun canvi important, però ningú pot discutir que les veus reunides són les que compten en el panorama wagnerià actual i que aquestes són les que justifiquen la gravació del Ring que cada generació intenta amb més o menys encert deixar a la posteritat. La DG ja anuncia la seva proposta extreta del Ring a la Staatsoper de Viena amb un altre equip vocal i Thielemann comandant el projecte, per tant de imprescindible d’audició. Veurem qui acaba guanyant la partida, tant de bo siguem nosaltres tenint dos nous Ring d’excepció.

De moment el primer acte de Die Walküre serà molt difícil de superar, ja que la versió de Gergiev, amb Kaufmann, Kampe i Petrenko em sembla de somni, i res a envejar a totes aquelles que tots tenim com a indiscutibles.

Avui no hi ha cantant que pugui cantar millor el Siegmund que Kaufmann. La dicció claríssima, el fraseig intens, l’heroïcitat de la veu o la convicció i seducció de la interpretació, són inqüestionables. Aquest Siegmund supera, per a mi, al de la valquíria del MET. Al seu costat la Sieglinde commovedora de Anja Kampe no desmereix en absolut, exhibint una veu generosa amb un registre central sense discussió possible i d’una intensitat contagiosa, ja que és una interpretat molt convincent. La Kampe té problemes en el registre agut, la veu perd qualitat quan emet les notes més altes que acostumen a sortir més obertes i crispades, sobretot en el tercer acte i en el gloriós comiat “O hehrstes Wunder” intensament cantat i acompanyat, però on l’emoció no amaga la tibantor no desitjable. No és la meva Sieglinde predilecta, però no hi ha dubte que és una de les millor possibles avui.

René Pape, a part d’una certa fredor o distanciament en moltes de les seves prestacions, posseeix una veu extraordinàriament bonica. Potser no és la bellesa de la veu el que jo demano a Wotan, ja que m’estimo més que sigui contundent en la seva majestàtica presència i autoritat, així com commovedor en el comiat dolorós del tercer acte, per tant comunicatiu i intèrpret. Wotan ha de imposar i mai hauria de mostrar febleses vocals, al menys en el pròleg i la primera jornada quan encara els seu poder i orgull es fa valer. És un repte complicat ja que necessita d’una veu rotunda amb aguts imponents i greus severs. Per a un baix o un baríton purs és una tessitura complicada i els millors Wotan sempre els hem trobat en en la tessitura d’un baix-baríton i els que ho són de veritat, acaben dent patir per a dalt o baix. Pape és un baix cantant, no un baix profund, però no té un registre agut prou consolidat o sa per poder situar-lo en la corda de baix baríton, com si ho era el mític George London o més recentment James Morris i no cal dir Bryn Terfel, que malgrat el desgast vocal continua sent per a mi el referent actual de tots els Wotan possibles. Pape pateix massa en els aguts que la partitura li demana, no en un en concret o de manera esporàdica en altres que es vagi trobant, pateix en tots, ja des de la seva imponent entrada del segon acte “Nun zäume dein Ross”, com en el llarg monòleg amb Brünnhilde, tots són emesos amb dificultat i això condiciona una interpretació que també oscil·la en la vesant dramàtica, poc emotiva en un comiat del tercer acte ben llegit, però res més.

Nina Stemme és la soprano dramàtica wagneriana per excel·lència, no la única però la que posseeix una veu més rica, segura i sana. Una autèntica soprano wagneriana que s’apropa a un centre de mezzosoprano i posseeix els aguts penetrants i acerats que Wagner demana a les seves heroïnes i especialment a Brünnhilde. Ja en la seva sortida, Stemme prova amb més o menys encerts de fer el trinat en els Hojotoho! final, quelcom rarament escoltat i que no deixa de ser una declaració d’intencions, una proesa. Ella és la Brünnihlde més capaç i poderosa i lluny de intentar passar amb rapidesa per un fragment sempre compromès, s’entreté amb enjogassades vocals adients a l’optimisme i joventut de la filla predilecte de Wotan, és digna d’elogi, encara que no li acabin de sortir del tot polides. Ella és una Brünnhilde poderosa i molt convincent amb una escena de l’anunci de la mort, amb Siegmund, com possiblement cap altre soprano pugui fer com ella avui en dia, amb una veu càlida i que moltes mezzosopranos voldrien per a elles. La rèplica de Kaufmann és magnífica. En el tercer acte està radiant en tota l’escena final i signa una prestació que ens deixa tranquils per les properes jornades d’aquest Ring que s’haurà de concloure el 2014. És la més humana i emotiva de les Brünnhilde d’avui?, jo diria que no, però la més complerta si.

La part russa de l’elenc la cobreixen, a part de les vuit punyents valquíries, el Hundig de Mikhail Petrenko, més sibil·lí que brutal i per Ekaterina Gubanova en la seva coneguda Fricka ( a la Scala o Berlín amb Barenboim) aquí més contundent que senyorívola i una mica més oscil·lant.

Si bé després d’escoltar el primer acte creia que estaríem davant d’una grandíssima versió de la primera jornada de la Tetralogia, una vegada escoltada sencera, les expectatives van baixar i tot mantenir-se en l’esperança d’un Ring d’alta categoria, alguns cantants i l’alternant direcció del gran Gergiev em fan mantenir.me en una prudència aspectant.

Us deixo escoltar 3 fragments:

El final del primer acte des de ” Siegmund heiss’ich” amb Kaufmann i Kampe

L’anunci de la mort amb Stemme i Kaufmann des de “Du sahst der Walküre sehtrenden Blick”

I finalment del tercer acte escoltem el comiat de Wotan amb René Pape i Nina Stemme. Des de “Nicht strb’,o Maid”

Ja s’anuncia la sortirà a la venda Das Rheingold i durant el 2014 Siegfried i Götterdämmerung, les esperaré amb ànsia tot desitjant que acabi sent el Ring que a tots els wagnerians ens agradaria que fos, el de tota una generació.

DIE WALKÜRE (Richard Wagner)

Siegmund – Jonas Kaufmann 
Sieglinde – Anja Kampe 
Hunding – Mikhail Petrenko 
Wotan – René Pape 
Brünnhilde – Nina Stemme
Fricka – Ekaterina Gubanova 
Gerhilde – Zhanna Dombrovskaya 
Ortlinde – Irina Vasilieva 
Waltraute – Natalia Evstafieva 
Schwertleite – Lyudmila Kanunnikova 
Helmwige – Tatiana Kravtsova 
Siegrune – Ekaterina Sergeeva 
Grimgerde – Anna Kiknadze 
Rossweisse – Elena Vitman
Orquestra del Teatre Mariinsky 
Valery Gergiev 

Gravat al juny de 2011, i febrer i abril de 2012 al Mariinsky Concert Hall de Sant Petersburg

Més informació sobre aquest àlbum

http://mariinskylabel.com/page/wagner-die-walkure

http://www.amazon.co.uk/Wagner-Walkure-Mariinsky-Orchestra-Gergiev/dp/B00A655N8I/ref=ntt_mus_dp_dpt_3

https://itunes.apple.com/gb/album/wagner-die-walkure/id599794301

 

15 comments

    • És una versió que comença 10 i acaba amb un 8 sent generós, però el primer acte és gloriós.
      Tinc i conec la Tetralogia de Kuhn, ja t’ho vaig dir a Facebook, però crec sincerament que estem jugant a lligues diferents. És una Tetralogia digna, això si.

      M'agrada

  1. Jan

    Jo ja l’he escoltat a trosos i a mi m’agrada molt, jo no en se gens al costat teu i llavors doncs no li veig tan els defectes. A mi em sembla una molt bona versió!
    Jo ja espero el Siegfried… qui serà??? Kaufmann ja s’haurà atrevit? serà Kerl? Qui?? Un rus?? jeje jo estic impacient! mentre no sigui Ryan… jajaja 😀

    M'agrada

    • T’ha agradat Pape? i la Kampe al tercer acte? i la direcció del segon?, ummmmmmmmmmmmmmmmm tu quan vols files molt prim, i en altres ocasions et tornes com el Titus, clement.

      M'agrada

    • I jo que després ens diguis la teva.
      Per a mi el primer acte és magnífic a tots nivells, però a Gergiev no sé que li passa i decau el discurs i l’interès, és clar que el sòmines de Pape no s’implica gaire com és habitual en ell, i fins que no tornen a aparèixer Kaufmann, kampe i Stemme, el segon acte no remunta, massa tard.
      El tercer és discutible, però el final és molt colpidor.
      Una versió irregular però esperançadora per tot allò que pot venir.
      No és Thielemann, però aquest a Viena no té els cantants de Gergiev, tot i que la direcció de l’alemany és indiscutible.

      M'agrada

  2. simone

    Moltes gràcies per aquesta entrada, Joaquim. Coincideixo amb el que dius de Pape i Kampe, de la direcciò no puc dir res perque no en se prou. Encara estic encallada al 1er acte 🙂

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: