Saint François d’Assise, producció de Emilia e Ilya Kabakov que va costar 3.572.560€ al Teatro Real, quan es va presentar al Madrid Arena l’any 2011
Fa uns dies llegia a Facebook unes declaracions que el baríton Leo Nucci va fer a l’ABC, arran de la seva estada a La Maestranza per cantar l’enèssim Rigoletto i que feien referència, entre altres coses, al cost d’un muntatge operístic. El titular deia “El cost d’una òpera és un disbarat. A l’època de la Callas no era aixi, ni falta que feia“. No estic del tot d’acord amb algunes de les coses que diu Nucci a l’entrevista, si premeu l’enllaç i llegiu l’article ho esbrinareu, però en això del cost si que cal fer una aturada i reflexionar.
Avui he llegit una altra noticia, més econòmica, analítica i preocupant, i no tan visceral com les opinions del baríton italià, a El Confidencial, i el titular diu: “Aquesta òpera és una ruïna: més del 90% de les funcions del Teatro Real deixen pèrdues“.
Resulta que en el regnat del Senyor Mortier i que consti que no hauria de ser cap sorpresa ja que per allà on ha passat sempre ha succeït el mateix, les temporades produeixen més despeses que ingressos. Ja en el primer any de la seva estada al Real, les despeses de de producció van augmentar fins a 45.753.164€. Els ingressos que es van aconseguir aquella temporada van ser de 40.372.708€ dels quals 26.159.845 eren de subvencions. Els ingressos directes van suposar un 31% de la despesa total.
No cal ser gaire expert en economia per adonar-se’n que les xifres són escandaloses i els resultats encara més.
Per què l’òpera costa tants diners? Qui ha fet encarir l’òpera fins a aquests límits i quin sentit té que una representació operística s’endugui tants diners per endavant, la majoria de vegades no recuperables. Per què l’òpera ha de ser deficitària per sistema?, Per què diuen que l’òpera si no fos per les ajudes públiques o privades, no es podria fer, ja que una butaca costaria una xifra astronòmica?. Qui i què encareix aquest preu de la butaca?.
Potser que comencem a pensar en quins son els costos i comencem a canviar les coses, no us sembla?
Quin sentit té que una producció escènica costi 3.572.560 (Saint François d’Assis d’Olivier Messiaen en la producció de Emilia e Ilya Kabakov que Mortier va programar a la temporada del Real l’any 2011)?. Ni que els ingressos superessin aquesta barbaritat, tindria cap sentit destinar tants diners per a una òpera, jo ho crec així. Aquesta òpera cabdal del repertori contemporani, veritable obsessió de Mortier, s’hauria de poder gaudir sense necessitat de llogar el Madrid Arena i fer un muntatge al·lucinant que no sé si es podrà veure en algun altre lloc que no reuneixi les condicions del macro espai de nefast record. Encara que l’experiència fos inoblidable per molts dels seus assistents, té sentit que l’experiència catàrtica d’uns quants privilegiats costi aquesta fortuna?. I l’òpera?, sense aquesta meravellosa cúpula no la podríem gaudir tant o més?. Què és el més important la música de Messiaen o la cúpula de Emilia e Ilya Kabakov?. Ens ho podem permetre, fins i tot si el moment fos de vaques grasses?
Per què s’han de pagar els capricis d’un director artístic que permanentment viu amb el xantatge de plegar, aprofitant-se de la feblesa dels polítics que el van contractar i que mai voldran reconèixer l’error, com Florentino amb Mou?. Però no acaba aquí l’escàndol, ja que esperonat pel responsable artístic de l’equipament de torn, com s’ha de permetre que l’equip artístic encarregat d’aquesta o qualsevol òpera, amb el coixí d’un pressupost en gran mesura pagat per administracions o mecenes, proposi una producció amb uns costos tan milionaris?. Ens hem tornat bojos, l’òpera no necessita de grues, cúpules que pesin 22.000 tones i 1400 fluorescents que canviïn de color i intensitat lumínica segon la música. Aquest concepte operístic tan propi de l’òpera barroca, del gran espectacle que tan sols es podien permetre els grans monarques als seus teatres de palau, mentre el poble no la gaudia i es moria de gana, és el que que impera en més o menys mesura en tots els teatres que viuen de les subvencions, ja que sense elles el poble no les podria gaudir, aquesta és la paradoxa que ens pot portar a l’engany. Estan segurs que el poble que va a l’òpera vol aquests espectacles tan cars i ruïnosos? Non ens ho han preguntat mai, però s’endurien una sorpresa en veure que la gent que va a l’òpera s’estimaria molt més que sobre l’escenari hi hagués un nivell vocal extraordinari, amb una orquestra i cor fenomenal i uns directors (musical i escènic) que oferissin l’òpera al més alt nivell, que no ha de ser al nivell més car i és més, si ens preguntessin que ens estimem més sacrificar d’un pressupost, estic convençut que seria la partida de les produccions.
De la mateixa manera que fa uns anys es va establir en molts teatres un catxet màxim per cantant, per què no es pot fer el mateix per producció?, i no tant sols això, per què no es poden rebaixar ostensiblement les xifres actuals destinades a les produccions?. Si un director escènic és boníssim, ho serà amb molts i pocs diners. Amb poc et ens podrà oferir molt, l’enginy, la imaginació i el art no han d’anar lligats a la cartera. No ens han de distreure, no volem que ens distreguin, som prou bons, cultes i crítics per saber valorar un espectacle i emocionar-nos, sense necessitat de veure un Siegfried penjat com un pernil, de cap per avall mentre li fan cantar un fragment compromès o omplir amb 500 figurants l’escena del Nil amb elefants de veritat, com proposava Zeffirelli en les seves hiperrealistes propostes. No cal omplir l’escenari d’enginyeria informàtica o vestir a la diva de Valentino o D&G, De fet en els moments més econòmicament precaris del Festival de Bayreuth, en la postguerra més crua, va néixer el concepte modern que en gran mesura encara perdura. La revolució que va fer Wieland Wagner amb quatre draps i un ciclorama, però amb molt de talent va durar molts anys. Les produccions s’eternitzaven i no calia cada dos per tres veure un nou muntatge, el criteri de qualitat i rigor era tot un altre. Ara fins i tot les propostes minimalistes de Bob Wilson costen una fortuna. No pot ser.
S’ha acabat el bròquil, si volem que els teatres continuïn programant, que no s’aturin les temporades i que l’activitat no disminueixi s’hauran de refer els pressupostos, s’hauran de rescindir contractes als directors artístics que no estiguin disposats a sacrificar el seu ego i la seva megalomania, demostrant la seva vàlua, rigor, creativitat i productivitat, amb pressupostos sota mínims que no sacrifiquin mai el nivell musical i vocal, per pagar grans xifres a aquests directors que s’han fet d’or gràcies als pressupostos públics sense aturador en mans d’uns polítics que han volgut emular als grans monarques i mecenes de l’òpera barroca, pagant un altre.
Que ningú es pensi que estic fent un gir cap a les produccions de paperets pintats, tradicionals i gens provocadores, no és això el que estic dient, no estic fent de Nucci. No s’ha de donar un xec en blanc a ningú i sobretot cal donar la justa mesura al que és una representació operística. Aquestes xifres que la majoria de vegades serveixen perquè l’òpera es representi dos o tres vegades més si és una coproducció, o en el cas que no ho sigui, moltes vegades mai més (fer la llista de produccions que ha pagat el Liceu i no tornarem a veure és massa llarga), no són acceptables. Un teatre d’òpera no pot ser un fàbrica de perdre diners, encara que el resultat final de la temporada sigui positiu, ja que el cost excessiu de les produccions podria anar destinat a altres partides, a mantenir una orquestra amb més músics, un cor propi del que es pugui treure benefici quan no es necessitin els seus serveis, o a programar més títols, que sé jo!. Segurament els números de Mortier no són repetibles a cap altre teatre, però el concepte si que és idèntic. El cost actual de la immensa majoria de les produccions escèniques són desorbitats, no són assumibles i són escandalosos, fan mal. Insisteixo que no parlo de l’essència artística i del concepte escènic, aquí entraríem en un altre debat que en a ara no em em ve de gust encetar, parlo exclusivament de costos, de model de gestió, d’ètica artística. Algú ha pensat mai en l’ètica artística? Tantes subvencions i diners caiguts del cel han generat aquí i arreu veritables desfetes. Sort que Mortier no és de Vilanova i la Geltrú o Guth de Camprodon, sinó pensaria que els maldestres sempre són del sud. En altres països encara que siguin més rics, també han implantat el mateix sistema, de fet l’han exportat i nosaltres l’hem copiat. Amb el que costa una producció a Salzburg o a Bayreuth (al menys allà les amortitzen quatre o cinc estius, siguin horroroses o no) aquí podríem fer tota una temporada .
El primer teatre que es planti serà el guanyador, el primer que estableixi un nou model i concepte serà seguit per tots els altres, serà lloat, alhora que valent i sensat. Fixeu-vos que aquest mal està estès arreu, per tant que ningú tregui allò de la bona gestió, és a dir si hi ha una bona gestió que es gasti el que faci falta, no, jo estic dient que la partida més gran d’una representació d’òpera no pot ser la producció escènica i els honoraris del director de torn. Tanta retòrica per acabar-ho en una frase de resum!!!
Com m’agradaria que aquest teatre fos el Liceu.
Us deixo amb un youtube que mostra el sorprenent muntatge de la cúpula de Saint François d’Assise
IN FERNEM LAND 
Com m’agradaria que aquest teatre fos el São Carlos.
M'agradaM'agrada
Anem apuntant teatres a la llista i això ho acbaem amb un tres i no res 🙂
M'agradaM'agrada
Reblogged this on julianen multi aventures.
M'agradaM'agrada
Caram! aquest no el coneixia i digue’m que l’estreno, un honor i gràcies.
M'agradaM'agrada
Sin ir más lejos se ha dicho que el montaje de “Lucio Silla” ha costado una barbaridad y mira que es feo! Tanto dinero para algo que con suerte nunca volveremos a ver!
M'agradaM'agrada
El problema no és que sigui lleig, això és qüestió de gustos, el problema és que és un muntatge car per a una òpera que no tornarem a veure i aquesta em sembla que no és la bona manera, encara que surti més econòmic si és compartit, una producció pròpia s’ha de tornar a reposar i amb Lucio Silla no ho crec possible que això passi,. Amb una vegada que es piquen els dit n’hi haurà ben bé prou.
M'agradaM'agrada
Hi ha massa ‘divo’ dins la direcció dels espectacles i possiblement, molts interesos econòmics darrere.. Jo he fet els meus càlculs particulars i un 65% d’escenografies, més o menys, per temporada, em sobren, no em calen, quan més reduït l’entorn, millor, i aquí podríen apendre del TEATRE: la darrera producció del Lliure, ‘Els ferèstecs’ era absolutament minimalista i va ser el millor projecte de la temporada.. Total, un gran muntatge escenogràfic és un homenatge als que paguen més (100% de visió, normalment), mentre els que la tenim la visió més o menys reduïda, gairebé tot el Liceu sempre ens perdem parts d’aquest costossísim complement. Escenògrafs i directors d’escena es deurien preocupar més de l’important. que tothom veiés i disfrutés de l’espectacle, que els cantants ACTUESIN 8més o menys) i que no es passesin gairebé tot el temps, apareguent i desaparaguent als angles morts de l’escenari. La ferradura és una arquitectura desagradable, no funcional, i per tant, aquests profetes de la despesa incontrolada deurien preocupar-se molt més d’aconseguir la màxima visió de quasevol òpera des de qualsevol lloc de l’edifici.
Molts cops tinc la sensació de que els muntatges estan fets per uns pocs i els demés tenim de buscar-nos la vida girant-nos, aixecant-nos, seguint els cantants, etc…renunciant, molts cops a veure. Aquesta, la visibilitat és una regla d’or del teatre, i l’òpera és teatre, no?
Doncs bé, menys pasta i més Bayreuth a cada muntatge. Missió impossible, no?
M'agradaM'agrada
Hi ha molts aspectes a tractar refrenets a les produccions.
El primer que cal és abaixar costos, oferir un preu tancat als directors que estiguin interessats, després cal que el muntatge s’adequí al teatre que el produeix. Copodruir amb teatres que no són de ferradura pot tenir conseqüències nefastes i després obligar als directors a moure el cul d ela seva privilegiada butaca de la fila 7.
El problema de les produccions no és del Liceu, són tots els teatres que pateixen aquesta síndrome, però el Liceu a més a més, cau en errors tàctics com fer una nova producció de Lucio Silla, que val molts diners i no es podrà amortitzar. No és una òpera de repertori i ni el Liceu la tornarà a programar i tampoc hi haurà una allau de teatres que ho vulguin fer, a part que el muntatge mastodòntic no ajuda a engrescar al personal.
Cal fer moltes revolucions i algunes són més senzilles del que sembla.
o hem de renunciar mai a l’òpera escenificada, però cal exigir, contenció, rigor pressupostari i sapiència teatral. No és un impossible
M'agradaM'agrada
El Lucio Silla, és d’escàndol. És una aberració sense cap sentit, tant estètic com narratiu. Un espant visual i gratuït
M'agradaM'agrada
No comparteixo aquesta opinió, però si em dius que és un malbaratament de recursos, t’haig de donar la raó. La resta és una opinió més.
M'agradaM'agrada
Heu pensat que a casa nostra sí que tenim muntatges fets molt dignament i amb pressupost reduït? Parlo dels Amics de l’Òpera de Sabadell. A banda de fer un repertori popular, promocionen els cantants de casa nostra. Ja sé que no es poden comparar amb els gran teatres del món mundial, però per a mi són un excel·lent model que cal valorar molt.
M'agradaM'agrada
És una opció que ja existeix, el Liceu ha de fer altres coses, malgrat que ells poden ensenyar al Liceu com gestionar els recursos.
M'agradaM'agrada
Total de acuerdo. Es un escándalo de proporciones inadmisibles.
Gracias post!
M'agradaM'agrada
I aquest problema té fàcil solució, si tots fossin com aquest rai!
M'agradaM'agrada
Ben be et dic que llegir-me tot això i en dejú no ha estat fàcil. però no puc per menys que fer això.
plas!plas! plas!.
Llegint-te m’ha vingut al cap aquella walkiria de fa uns anys, el Tamerlano o les representacions de Bayreuth. En sortir era fàcil sentir frases que s’adiuen com anell al dit al que acabes de dir. M’agraden les posades en escena innovadores, no soc de “miriñaque” però no soporto la desmesura i en temps de crisi encara menys.
Apa vaig a esmorssar que el dia ha començat accelerat.
Bon dia.
M'agradaM'agrada
Llegir-ho té el seu mèrit, no et diré que no, fer-ho en dejú és una opció personal, quasi com una novena, però jo en els vicis personals no hi entro 🙂
Ara bé t’agraeixo les teves paraules
M'agradaM'agrada
Me adhiero a la indignación y más en los momentos actuales, a estas escandalosas producciones que casi nunca se amortizan salvo en los teatros alemanes
Y con lo dicho por Nucci en el ABC ( pese a que cada vez me guusta menos el Nucci cantante y showman por “sus bises”), sí estoy de acuerdo : repito lo de casi siempre, la ópera es música y voz, antes que regías o producciones caras y a veces sin sentido
M'agradaM'agrada
Y teatro Alex, y teatro. Hay que racionalizar, simplemente y dejar los montajes faraónicos. És sencillo
M'agradaM'agrada
¡Genial! y necesaria reflexión.
Aunque parezca obvia no lo es tanto y los teatros de ópera siguen programando montajes monumentales, desproporcionados y ruinosos.
M'agradaM'agrada
En molts casos és qüestió de temps, els teatres en la seva majoria acabaran per donar-nos la raó. Això no vol dir negar muntatges moderns, vol dir acabar amb el malbaratament dels diners, siguin públics o privats.
M'agradaM'agrada
És L’estúpida cursa de ” a veure qui la té més grossa”……. L’arrogància, és clar!
Quatre llestos que han sabut fer bon calaix a base de “la premissa que una producció, quan més estranya, és igual a més intel•ligent i més cara i… a veure qui és el guapo que diu que és una merda i no la contracta! I passar per un teatret de províncies i demodé?.. Ni hablar!
Tot plegat sona a.. “ Traje nuevo del Emperador”…..
M'agradaM'agrada
Cal destriar el gra de la palla, però hi ha molt del que dius, encara que hi ha produccions modernes, trencadores i magnífiques, l’únic que cal és, sota el meu punt de vista, estalviar molts més diners en produccions que en cantants, per exemple.
Llegir-te per aquí saps que sempre és un motiu de joia. 😉
M'agradaM'agrada
Estic d’acord amb tú, cal fer alguna cosa, però també cal que aquesta cosa no siga (com tú també dius) tornar als papers pintats o fer només versions en concert, ja que la part escènica no és la més important però sí que és important i mai es deuria renunciar a ella alegrement. Entre el Saint François i el paper pintat hi ha tot un món de possibilitats, i més ara quan gràcies a les projeccions i a la tecnologia audiovisual és relativament barat omplir un escenari amb només un ordinador i un projector.
M'agradaM'agrada
No, no, només cal posar-hi seny, sense renunciar a res, el teatre ha de ser un art viu i per tant les re-lectures sempre són possibles, però el que no pot ser és una producció costi el que no està escrit, és inadmissible i insostenible.
M'agradaM'agrada
Encertadíssima reflexió que comparteixo de l’A a la Z. No es pot dir més ben dit. El cas del St. François és especialment lacerant, per tot l’enrenou addicional que va comportar fins i tot en perjudici de la pròpia òpera: pavelló esportiu, amplificació i manipulació de so, etc. I a més per veure els suposats efectes místico-lisèrgics de la ditxosa cúpula s’havia d’estar no ja centrat, sinó centradíssim (em refereixo a la ubicació). Dubto que el propi Sant Francesc hagués estat gaire d’acord amb tanta moguda.
M'agradaM'agrada
Quan s’accepta passar del Real al Madrid Arena ja és la demència absoluta. Però com que no hi ha ningú que li aturi els peus, ell va fent…i qui sap si cobrant sobresous
M'agradaM'agrada
Molt bona reflexió, Joaquim.
Es poden fer bones posades en escena sense tantes despeses. I s’ha pogut veure i comprovar que això és cert.
No volem “divos” si no bons cantants, bons directors i hem d’aguantar les barbaritats de directors d’escena que són considerats “divos”, amb escenografies cares, que els proporcionen molts diners a ells i a tots els que fan treballar.
M'agradaM'agrada
Sembla senzill oi?, de fet és senzill d’entendre, però ja ho veus, tossuts que tossuts.
M'agradaM'agrada
Estic amb tu, Joaquim. Em sembla una aberració lo de st. Francesc d’Assís!!!! No és comprensible!
Jo el que no entenc és: perquè agafen a aquest paio si ha arruinat tants teatres??? Que s’ho facin mirar eh!!!
M'agradaM'agrada
Però no és un problema de Mortier. Què costa un muntatge de La Fura, o de Guth?.És com si estiguéssim vestint en lloc de pret â porter de grans marques, no té sentit estem pagant els capricis dels divos que volen un determinat material per a una tela. Aquell Trovatore de infausta memòria era caríssim ja que aquelles teles que queien de manera precipitada eren d’una seda portada de no sé on. Una bogeria que hem d’acabar denunciant nosaltres, no té cap sentit i no beneficia en res a l’òpera, ans al contrari.
M'agradaM'agrada
Estic completament d ´acord amb tot i també amb Montserrat.Les òperes montades pels Amics de l´òera de Sabadell són sempre molt dignes.l
M'agradaM'agrada
Però hem d’espirar a més, no caiguem a l’altre extrem. El Liceu ha de ser molt més que l’Òpera de Sabadell. és el teatre d’òpera de Catalunya, el que no podem fer és malbaratar i hi ha directors que amb molt menys d’una quarta part del pressupost de Lucio Silla també haguessin fet un muntatge. I encara que aquest porti la signatura de Guth, això no aportarà més diners al Liceu, per tant no ho hem fet bé.
M'agradaM'agrada
Trobo molt assenyat tot el que dius i tens més raó que un sant. Segurament algú hauria de dimitir i tots plegats reflexionar sobre tot això per no haver de continuar tolerant que passi. Tu has deixat uns bons exemples de coses absolutament inacceptables. Bravo. Posem-nos-hi per redreçar-ho. Però que això no ens faci perdre el nord, eh! Una cosa és denunciar, com fas, aquest desgavell, i una altra ben diferent, i sospito que alguns ja s´apuntarien joiosos, aprofitar aquests excessos i mostres clares d´ineptitud per posar en qüestió un model d´òpera que al costat del de sempre fet com Déu mana, també pensi que calen propostes musicals de segle XX (i XXI) i dramatúrgies alternatives. Com diria Laporta, “¡al loro!”
M'agradaM'agrada
Totalment d’acord!! La gent com Mortier fa molt mal a la creació contemporània. I de fet l’òpera del segle XXI pot ser ben rentable, com és el cas de Written on Skin, que va tenir tant d’èxit a la ROH que ja han encarregat una nova col·laboració a Benjamin i Crimp. On està la trampa?? Proposta atractiva, equip artístic de qualitat i entrades a un preu màxim de 65 lliures.
M'agradaM'agrada
Hi ha molt a fer, a Mortier la historia el posarà el seu lloc, ha fet molt en molts terrenys, jo no sóc absolutament contrari, però no és Déu. Tot el que s’ha muntat al seu entorn és una pura falla, per cremar i no indultar.
M'agradaM'agrada
Aquesta no ho dubtis que serà la més fàcil de les lectures, per tant, si, al loro!
M'agradaM'agrada
Estic totalment d’acord amb el que dius. El tema Mortier es veia venir des del primer moment. El que no puc entendre es que el Liceu, estant com està, malbarati amb muntatges prohibitius econòmicament i d’un gust més que dubtós estèticament. Ja se que els muntatges i les òperes es contracten amb 5 anys d’antelació, però quan ha convingut, s’han suspés funcions amb entrades venudes i d’altres que estàven previstes ja no van ni figurar en la programació definitiva. El desori dels nostre teatre clama al cel!
M'agradaM'agrada
Suposo que no tenen pebrots per dir no a coses signades fa molt temps, per no semblar provincians, qui sap, com si tot el que està passant no fos de teatre de províncies.
M'agradaM'agrada
vam ser a fer una “visita tècnica”(molt recomanable, ja que que va a les “entranyes” del teatre) al Real, el gener(o febrer) passat, quan feien una òpera sobre WALT DISNEY. Pel que va explicar-nos un tècnic, la feina que suposava tornar a posar a lloc cada dia de funció una tela que al llarg de l’òpera sortia d’un forat i les projeccions emprades era una tasca fora de sèrie i que el sistema de projeccions havien de costar un c….. El que no se es com va respondre el públic amb aquella òpera.
M'agradaM'agrada
Amb indiferència, com acostuma a passar sempre?
M'agradaM'agrada
Ja fa molt temps que en queixo d’aquests muntatges tan cars. Em sembla recordar que quan aquest senyor va ser contractat pel Real algunes persones van dir: Teatre Real 1 – Liceu 0.
M'agradaM'agrada
Doncs mira no sé que dir-te, el dia que sapiguem el deficit del Liceu potser ens en farem creus.
El problema és el malabaratament, ho repetiré una i una altra vegada i a Mortier se l’ha deixat malbaratar, potser haguessin hagut de posar els punts sobre les i abans de signar el contracte, però i a Madrid volien marxar paquet i ja ho veus. El problema és generalitzat en quasi tots els teatres, algunes economies ho poden suportar millor, però a la nostra és especialment intolerable.
M'agradaM'agrada
Si, intolerable. No anem bé.
M'agradaM'agrada
Jo,de vegades em pregunto si aquests directors d’escena passen per un psicotècnic.Es deuen escoltar la ópera que han de dirigir??Es molesten a saber qué sentía o pensava el compositor mentre l’estava creant.??Pot un director d’escena reventar tan tranquilament el que un autor,music etc.etc.ha construit pels segles dels segles??Sel’s ha de permetre tanta gamberrada??Quins estudis tenan,en qué es basen per destrossar una posta en escena??Es que no ho puc entendre.Estic enfadada,enfadadíssima,en fí “super-emprenyada”.
Perdoneu,avui tinc un mal dia aliviat per cert amb el magnífic Trovatore de Munic.
M'agradaM'agrada
Quan vegis aquest Trovatore no pensaràs el mateix, ens ve com anell al dit a l’apunt d’avui, aviat les proves…
M'agradaM'agrada
Entre los abonados al Teatro Real el montaje de “San Francisco de Asís” hizo correr litros de saliva, hablábamos y no parábamos de comentar el desacierto de la tan anunciada cúpula. Un coste desorbitado para algo totalmente prescindible, que para poder introducirla en la escena nos alejó del Teatro Real para llevarnos a un lugar propio para eventos deportivos o grandes conciertos de música joven con altavoces a todo volumen.
Una ópera tan importante y de tanta duración hay que escucharla con reverencia no en un lugar de enormes dimensiones y asientos incómodos.
En fin… un capricho que el amiguismo y la grandilocuencia de los directivos se permitieron derrochando un dinero que hoy buena falta le haría al teatro. Espero que esta clase de despilfarros sirvan de escarmiento a todos los teatros de opera y que por supuesto que el Liceu se aplique el cuento.
Mejor invertir en música que en grandes alardes decorativos.
M'agradaM'agrada
Qué debe costar despedir a Mortier? con motivos objetivos, claro.
M'agradaM'agrada
¡Acertadísima reflexión!
M'agradaM'agrada
Ma gustaría que sirviera para algo…
M'agradaM'agrada
Totalment d’acord Joaquim.
L’òpera no pot seguir per aquest camí, hem d’aturar aquest despilfarro, s’ha de racionalitzar tot, aquests divins si volen fer grans muntatges que ho paguin de la seva butxaca, segur que s’ho mirarien abans de fer cúpules. On s’ha vist una òpera com aquesta de Mesiiaen a un Palau Sant Jordi, total per satisfer un caprici del nen mimat. Ja n’hi ha prou.
Un pressupost fix per òpera i a espavilar-se. Si no són capaços de fer-ho amb molt menys diners no són tan bons ni tan divins. Ja hi haurà qui demostrarà amb molt menys, molt més.
M'agradaM'agrada
Jo també ho crec això del pressupost fix i espero que no triguin a aplicar-ho.
M'agradaM'agrada
Algú ho havia de dir, i pots estar orgullós de haver-ho dit tan bé. Es una qüestió molt important, que no afecta només al mon del art, i segur que aquest text es molt més que un granet de sorra per que les coses comencin a canviar com cal. Accepta la felicitació d’aquest pobret palan… vull dir, parlador. 🙂
M'agradaM'agrada
Esperem que no s’ho endugui el vent i que algú hi pensi
M'agradaM'agrada
I avui, ERO als traballadors del Gran Teatre del Liceu.
Es veía venir.
·
M'agradaM'agrada
Està pràcticament escripturat, per tant lluitar contra un banc és complicat…
M'agradaM'agrada
Estoy hasta las narices de montajes delirantes, que se tienen que explicar y justificar, porque en realidad no se entiende nada y no pretenden otra cosa que el lucimiento polémico del escenógrafo.
Montajes que precisan de un convoi de trailers para sus traslados.
Es un disparate y un desvarío descontextualizar unos textos en escenografías que no le pertocan y que trasladadas de época rozan lo absurdo y el despropósito.
¿Tiene que seguir ocupando más espacio en los comentarios de las óperas la parte escenográfica que la musical?
Se busca la pureza musical, vocal y el sonido original y por contra se ven con buenos ojos dislates carísimos, en una carrera por conseguir hacer un disparate mayor cada vez
Cada día añoro más a Josep Mestres Cabanes y como mi aprecio es por la música y las voces, ¿qué motivación tendrá la orquesta y el coro para afrontar la nueva temporada con estos nuevos ERES que se les avecinan?
M'agradaM'agrada
El problema son los costes, no los montajes crípticos. No podemos caer en la decoración, el Liceu debe ser un centro de creación no un museo
M'agradaM'agrada
Acertadísima reflexión Joaquim! Es una vergüenza que despilfarren de esta manera nuestro dinero (como hacen con nuestros impuestos en muchos otros ámbitos) aunque cada vez sean menos las subvenciones concedidas a la cultura. Pero justamente por ello habría que empezar a recortar esas partidas tan astronómicas. Aplicando la creatividad de otra manera estoy segura que se pueden encontrar propuestas interesantes y mucho más económicas.
Acabo de ver el impresionante documental “Rhythm is it”, un fascinante proyecto pedagógico de la Berliner Philharmoniker dirigida por Simone Rattle, el coreógrafo Roystom Maldoom y 250 jóvenes hasta ese momento ajenos a la música y la danza que logran bailar una coreografía de ‘Le sacre du printemps’ de Stravinsky.
Para enlazar con tu apunte dejo la reflexión de Simon Rattle en el marco de la situación de crisis econímica es que “La música no es un lujo, es una necesidad, como el aire que respiramos, como el agua que bebemos”.
No es justo endeudar los teatros con producciones carísimas, en consecuencia tener que recortar y no aprovechar los talentos y la creatividad existentes sólo porque no son de ‘renombre’.
¿qué podemos hacer nosotros como público? (aparte de apoyar iniciativas como la ópera de Sabadell)
M'agradaM'agrada
Aquest reportatge de “Rhythm is it” ja va ser motiu d’un apunt entusiasta”ja fa molts anys, a l’inici del blog. És una meravella.
https://ximo.wordpress.com/2007/05/21/rhythm-is-it-aixo-es-ritme/
M'agradaM'agrada
Ets una máquina Joaquim! Infatigable! Quina velocitat de resposta…
Lo de l’apunt m’ho podia haver imaginat…pero no vaig tenir temps de buscar. Gràcies, m’ho miraré aquesta nit. 2007 era “abans” de la meva “era operística” 😉
I si, es impressionant, emocionant. (Una que es bleda)
Yann volia que li anés traduint tot perque encara no sap llegir a la velocitat dels subtitols.
Un projecte per agafar idees i realitzarles!
M'agradaM'agrada
Quan vaig a veure una òpera, voldria veure teatre i escoltar música i veus. La posada en escena és important, no hi ha dubte, però es diria que molts productors, en lloc d’imaginació i creativitat pateixen d’alguna malaltia mental.
Pel que fa al pressupost del Sant Francesc de Madrit… no m’estranya: quants paios (i paies) s’han endut comissions, sobresous, inflat factures, etc., etc.? Tot molt normal.
Salut!
M'agradaM'agrada
Malauradament normal Mercè, ja ho pots ben dir
M'agradaM'agrada
He estat uns dies ocupadíssim i no he pogut entrar al blog. Coneixia l’entrevista d’en Leo Nucci i una altra que va sortir al mateix diari uns dies abans amb en Lorin Maazel on es tractava del mateix tema. Julia Varady diu coses similars en el darrer número de la revista francesa “Classica” igual que ho va fer tenor Zapata a la revista “Òpera actual”. En tots ells es parla de l’excessiu cost de les produccions actuals. El mateix li he sentit dir a Teresa Berganza en una entrevista a la ràdio francesa. Cal una reflexió profunda i seriosa. Jo tampoc vull tornar a l’època del paper pintat i estic segur que es podríen fer espectacles magnífics amb menys pressupost la qual cosa permetria eixugar dèficits i obrir les portes al públic que no pot pagar els preus desorbitants. Mentrestant, en el nostre pais, els gestors podríen imitar altres teatres europeus on el fraccionament de preus es fa amb sentit comú i no val el mateix una fila 1 de platea que la 23, per exemple.
M'agradaM'agrada
No es tracta tant del que diguin els cantants, a mi sincerament el que pensi Zapata m’interessa poc, crec que és un cantant poc rigorós que ha malmès una carrera amb possibilitats a tots els teatres del món, s’ho ha de fer mirar.
Però certament cal revisionar tot el món de les produccions escèniques i les disbauxes incomprensibles i insostenibles. Estic convençut que no trigarem a veure un canvi en positiu i radical
M'agradaM'agrada
No es tracta tant del que diguin els cantants, a mi sincerament el que pensi Zapata m’interessa poc, crec que és un cantant poc rigorós que ha malmès una carrera amb possibilitats a tots els teatres del món, s’ho ha de fer mirar.
Però certament cal revisionar tot el món de les produccions escèniques i les disbauxes incomprensibles i insostenibles. Estic convençut que no trigarem a veure un canvi en positiu i radical
M'agradaM'agrada
No entenc massa bé aquest post. L’he llegit ja dues vegades i no l’entenc. Encara estic molt lluny de casa i no disposso de les dades ni del temps necessari per a una anàlisi acurat de tot el que escrius, però si més no, certes afirmacions no puc compartir-les de cap de les maneres. Obviament hi ha coses en les que estic d’acord, però, no sense certa sorpresa, he llegit unes quantes que no puc estar amb més desacord.
1.- L’afirmació d’entrada de Leo Nucci no té solta ni volta. Com es pot comparar el temps de la Callas amb els d’ara? Els temps canvien, la gent canvia, el mon canvia. Com es poden ignorar els avenços tecnològics? Com es poden ignorar els canvis estètics? Com es pot ignorar que la cultura del fet operístic ha canviat? Com es pot ignorar que l’òpera ha canviat? Potser qui no ha canviat és Leo Nucci, i potser qui li demana la poc inspirada “vendetta” una vegada i un altra tampoc ha canviat massa. Sincerament, prefereixo Mortier. Comparteixo la visió del fet operistic de Mortier. Entenc l’òpera com l’enten ell. Mil vegades Mortier que el cartró-pedra. Mil vegades el risc i l’interés intelectual d’una proposta agoserada que la seguretat d’una escenificació segura però periclitada. Mil vegades grans encerts i gran fracassos abans que la repetició segura de motius i escenes mil vegades vistes. Enfant terrible? Si, i? Al Liceu, sense “enfants terribles”, a l’any passat em/ens van birlar part de la temporada i aquesta any una òpera de Strauss prou apreciada…
2.- Quan una representació es considera cara? A partir de quin valor econòmic? Quin és el pressupost màxim? Quin és valor reprobable èticament? Qui determina que una representació és un excès? Qui ho valora?…i lo més important, com es valora?
3.- Per què es questiona que una representació sigui d’una determinada manera? En relació a l’òpera de Messien dius: …”no es podria fer d’un altre manera?” I tant. De mil maneres diferents, totes amb pressupostos ben diferents, cantants diferents, orquestra diferent i teatre diferent. Però resulta que la de l’any 2011, al Real, va ser d’aquella manera. Agrada o no agrada, provoca entusiasme o es detesta, et quedes fins el final o marxes al primer acte…i? No passa això mateix amb moltes representacions? Entendria, sense compartir-la, una critica severa o negativa, però questionar que podria ser d’un altre manera sincerament no ho entenc. És com dir que la Rusalka vista aquest any al Liceu podria ser una altra Rusalka. I tant. Però era aquella.
4.- Tornant al “Saint François…” dir només que va ser un espectable molt ben montat, que valia la pena viure’l i veure’l, que les condicions acústiques i de visibilitat eren sorprenentment molt bones (si va haber-hi amplificació no la vaig notar, com no noto la del MET per cert, i la visibilitat era fàcilment obtenible però no imprescindible donat que l’acció no passava a dins de la cúpula), que l’informació de caire cultural dedicada al mon del Messien ornitòleg i Messien músic era de gran qualitat, i que els pentagramas manuscrits del mateix Messien fent sonar amb notes clarividents el cant dels ocells era una autèntica meravella… No ho és el fet de llegir en un pentagraqma com canta un determinat ocell, amb notes, girs, entonació, ritme, intensitat i tempo? No és un fet impagable que es mostri les conexions del mon dels ocells, tan ben descrites, amb lo que s’escolta o escoltarà sobretot al segon acte? No és impagable poder constatar, amb conferència de José Luis Tellez, les arrels religioses i ornitològiques de la música de Messien? Mortier va dir: …”…no vull que la gent vingui a veure una òpera…vull que la gent vingui a passar un día d’òpera!…”…(i aixi és, i és que no puc, no puc amb la gent que va a l’òpera o a un concert a passar l’estona i l’únic que fa és molestar, sense viure-la i sense tenir un interés cultural, intelectual i històric minim per a esbrinar el que escoltarà i el que veurà). Si ens carraguem aquesta representació pel seu desajust econòmic…quantes representacions ens hauriem de carragar? Però si ha estat l’òpera més vista, una òpera de Messien!
5.- Les representacions, per se, no són les culpables dels desajustos econòmics. Elles, per si mateixes, no tenen la culpa de ser contractades. Una producció val tant i algú hi ha que està dispossat a pagar-la. Ni més ni menys que amb d’altres facetes artístiques, culturals, esportives i no diguem del mon dels negocis. Un Liceu pot pagar l’Anell del Lepage? Si? No? Tindria viabilitat econòmica? Si? No? Agradaria? Si? No? Jo crec que avui no la podria dur a terme. Però el dia que pogués, per què no? Perquè és massa cara? Què és el que fa que una representació pogui ser opinable en funció del lloc on es representada o del seu pressupost? Li direm al Sr. Gelb que estudii les propostes de Wieland i que es deixi estar de romanços tan cars?
6.- L’òpera és per a mi un conjunt indivisible de música i de teatre. Qualsevol desequilibri entre música i teatre fa que la representació no sigui perfecte. I no estic tant segur de que en els temps actuals hi hagi una preferència tan clara per la veu, per l’orquestra o per el cor. En el subconscient si, i tant, són molts anys en els que la veu ha estat sacralitzada, però fins i tot això avuidia es ben discutible: hi ha qui braveja fins aconseguir el bis de la “vendetta” del Nucci (tampoc s’ha d’insitir massa, bé que si possa enfilat ell), i hi ha qui ho lamenta. Ja veus. Però anant més enllà, i filant molt més prim: per què no deixem l’aspecte escènic i ens quedem en el musical? Vull dir, possat a triar, què és més important, la veu o l’orquestra? Saps per què ho dic? Perquè en els temps de la señora Callas, els que Nucci recorda amb tanta nostalgia, no era massa important l’orquestra, oi? Aleshores, perquè som tan primimirats amb les orquestres si lo més apreciat a l’òpera són les veus? Què mes i dona si amb una musiqueta de fons ja en tenim prou i lo important és escoltar la veu de la Callas sr Nucci? Sr. Nuci, miri, la propera vegada ja ni orquestra, li posarem una grabació i vosté canta al damunt, que amb la seva veu en tindrem prou! Oi que no, Joaquim? Abans potser si, però ara no s’enten una funció sense un minim de qualitat orquestral, i quan aquesta qualitat orquestral és de primer nivell oi que dona gust? Es pot disfrutar d’una Elektra sense un minim de qualitat orquestral?. I qui diu l’orquestra tambè diu la direcció escènica, perquè tan important és una com l’altra. Aquesta temporada vaig disfrutar molt amb la Devia i el seu pirata. Si. Estem parlant de una senyora cantant, amb la que vaig disfrutar de bel canto. I tanques els ulls i disfrutes, perquè hi ha qualitat, hi ha lo que el bel canto demana, hi ha de tot…si, però tambè amb òpera no escenificada la Netrebko, que tambè canta lo seu, em va fer veure que era cega…ja veus, òpera no escenificada però em va fer sentir i veure que era cega, i amb no masses moviments, i en no masses metres quadrats, només amb el gir del cos, només amb el gest de les seves mans, només amb la seva mirada perduda…I fa ben poc la Petibon, en un paper que amb altres mans i peus seria una castanya escènica, em va fer sentir i compendre lo que avui dia, sr. Nucci, jo i molts entenem per òpera.
7.- Una òpera que m’estimo molt es “Les troyenes”. Una òpera com aquesta no la vull sense escenificar. I una òpera com aquesta és impossible que no costi un ronyo d’un costat i mig de l’altre. Si, potser es pot fer molt barateta, però una vegada que ve la farem barateta…? I evidenment espero i desitjo dels nous gestors que amb la seva representació no hipotequint tota una temporada o la mateixa existència d’altres òperes. Espero de la seva bona gestió. Però si poden portar-la, si algun dia, a curt, mig o llarg termini el Liceu pot pagar-la, porteu-la si us plau, encara que sigui “cara”, i tots veurem que si la cosa surt rodona ben poquet es parlarà d’economia i balanços.
M'agradaM'agrada
Amigo, Josep, tu razonamiento es válido para tí y para unos cuantos a quienes voy a calificar de elitistas, sin ánimo de hacerlo en sentido peyorativo, pero no para un público que ama el género operístico de una forma “visceral” -tampoco dicho en sentido peyorativo-, con pasión y no basánsose únicamente en la intelectualidad ya que la ópera nació para agradar a varios sentidos y no sólo al intelecto. Con tu razonamiento a la Opera asistirían tan pocos que con un Romea ya habría bastante y lógicamente los gastos aún se cubrirían menos.
Sientes una predilección por la ópera de Messiaen y la respeto, pero yo me compré con mucha ilusión el DVD que existe y la proyecté y la encontré sumamente indigesta y supongo que también respetarás mi opinión aunque no la compartas.
En cuanto a Maria Callas debo decirte que era sumamente exigente, no sólo en cuanto a vestuario y dirección escénica (tuvo a los mejores directores escénicos del momento, incluído Luchino Visconti), sino vocal, musical y orquestalmente y fue dirigida en vivo por los más grandes, incluídos Carlo Maria Giulini, Leonard Bernstein, Herbert von Karajan, Tullio Serafin, Georges Prêtre y muchos más. Por lo tanto no digas que la orquesta no importaba mucho en la ópera; en el Liceu no se conseguía un gran nivel, pero en los grandes coliseos dirigían Klemperer, Furtwängler, Mitropoulos, Böhm, Solti, etc. y supongo que exigirían el máximo de las orquestas bajo su batuta. De Solti puedo dar fe porque lo pude disfrutar en los años 60’s del siglo pasado -1966, creo- en una maravillosa función de “Die Frau ohne Schatten”. Eso aparte de que Leo Nucci diga la suya.
En cuanto a Mortier cuanto más lejos esté del Liceu mucho mejor, lo agradeceremos muchos.
M'agradaM'agrada
He olvidado mencionar el teatro donde vi a Solti: Covent Garden.
M'agradaM'agrada
Hola Fede…párrafo a párrafo, y seguro que al final nos entendemos… o al menos nos iremos aproximando… 🙂
1.- Un teatro de òpera debe estar abierto a todos los gustos y tendencias, no puedo estar más de acuerdo.
2.- Tanto como predilección…mmmm… Me gustó la función, la obra y su muestra documental, es decir, el espectáculo operístico en si mismo y su envoltorio. Ahora bien, es obra dura donde las haya, repetitiva hasta la saciedad sobre todo en su largo segundo acto, y requiere, eso si, cierta predisposición a dejarse llevar. Ya he dejado escrito que o se llegaba hasta el final o se salia corriendo después del primer acto. Ambas opciones son perfectamente asumibles y respetables.
3.- Me referia al entorno del Liceu. Creo, si no estoy equivocado, que el Liceu siempre ha primado la voz a la orquesta. Si no fuera así no entiendo como era tan discreta antes y como lo sigue siendo ahora. Y cuando digo Liceu me refiero no solo a los gestores, sino también al público. No debería ser así. Un gran teatro debe tener una gran orquesta. Y tener una gran orquesta es caro, y aqui entramos otra vez en el tema económico. Pero si mi ciudad y mi pais quiere mostrar que el Liceu es algo más que un bonito teatro de cinco pisos entonces su teatro debe tener una buena orquesta y un buen coro. Tampoco pido la luna. Nivel OBC ya firmo.
4.- Nada que objetar a que no guste Mortier. Pero aún así, aunque sea para refutar sus planteamientos, es personaje que en el mundo de la ópera vale la pena saber lo que dice y lo que piensa. Podrá no gustar, pero sabe de lo que habla.
M'agradaM'agrada
Ja em perdonareu que em posi al mig com el dijous, però només una cosa important Josep:
Caldria afegir al teu comentari “es personaje que en el mundo de la ópera vale la pena saber lo que dice y lo que piensa” Y LO QUE GASTA.
M'agradaM'agrada
Lo que diu i lo que pensa és coneixement. Lo que gasta es gestió, i en aquesta gestió hi intervenen molts altres factors a afegir als que pogui proporcionar el mateix Mortier. És obvi que jo em refereixo al coneixement, i si el personatge no cau bé pel que sigui no es obligat llegir-lo ni escoltar-lo.
M'agradaM'agrada
És senzill d’entendre. El que costen moltes de les produccions que veiem i fins i tot aquelles que ens agraden, no cal, no és bo, no és aconsellable, és una aberració, és un dispendi, és gastar-se una suma de diners que ja no tenim i que ves a saber si la tornarem a tenir algun dia i com que la resta del teu extens comentari sembla que posi en dubte la participació dels directors teatrals més transgressors en els muntatges operístics, i no és això, et voldria aclarir que el meu argument és que hi participin però amb un pressupost acotat, res de barra lliure, res de muntatges milionaris que hipotequen la viabilitat econòmica del propi teatre i que possiblement no es podran fer a cal altre lloc.
Com que ja he dit d’un bon principi que amb el Sr Nucci no comparteixo pràcticament res, però que el seu article, juntament amb el de Mortier, em va fer reflexionar, és per això que l’esmento, sobretot perquè una gran vetllada d’òpera no ha d’anar lligada al “épater le bourgeois” que sembla imprescindible per omplir les pàgines dels diaris, molt més que la pròpia part musical o vocal.
D’aquest Sant François al Madrid Arena se n’ha parlat molt, però a part de quatre, la resta no sabran ni qui va cantar o dirigir, tothom parlarà del Saint François de Mortier i ni tan sols de Messiaen. Inadmissible, ja que ell ni tan sols és el director d’escena.
A Mortier deixa-li la barra lliure i no li critiques res. Això, més enllà dels gustos estètics, ja hauria de ser un argument per analitzar la seva gestió, ja que si és tan deficitària com diu l’article en qüestió, en cap empresa del món aguantaria un exercici sencer.
Tot el que per a tu és l’òpera també ho és per a mi, i en lloc està escrit que una producció hagi de costar milions. La joguina de Lepage costa una fortuna que a Gelb li ha estat a punt de costar el lloc, sobretot perquè el resultat econòmic de moment resulta catastròfic (de moment) Però els novaiorquesos saben que en el propers 10 o 20 anys els tocarà veure els títols de la tetralogia amb ella, la diferència amb el Liceu és que les produccions que paguem, com a molt les veurem dues vegades si hi ha sort, i això és insostenible i incomprensible.
M'agradaM'agrada
Molt breument, i tambè a mena d’aproximació:
Una producció dita de “les cares” no té per què ser prohibitiva per definició, i el que s’ha de procurar és que sigui valuosa, o sigui, que tingui qualitat per si mateixa. I aquesta qualitat (que mai podrà ser objectiva però si en certa manera prou visible) s’arriba unes vegades amb pocs i d’altres molts recursos. El que això sigui viable econòmicament donarà la mesura del nivell de gestió del teatre.
M'agradaM'agrada
però com que ara no ens podem permetre pagar produccions que hipotequin la viabilitat, haurem de buscar si o si, grans produccions barates. Serà qüestió que el directors d’escena es trenquin el cap. Un exemple, potser a molts els agradaria el Ring de Lepage, però ara toca el de Carsen, i per el Rheingold que ja hem vist et diré que em va molt, però que ,molt bé.
M'agradaM'agrada
Jo Carsen. L’Anell de Carsen. He tret el de Lepage d’exemple de producció cara sense citar si m’agradva o no. No per ser cara m’ha d’agradar. Intento no confondre valor i preu. 🙂
M'agradaM'agrada
Doncs hem d’anat per aquí si volem veure les Troyens, per exemple i sobretot que no se’ls passi pel cap fer la producció de Les Arts, amb la de Àmsterdam, que no és res de l’altre dijous em conformo.
M'agradaM'agrada
La pitxor Fura.
M'agradaM'agrada