IN FERNEM LAND

LICEU: RIENZI


rienzi 001 (2) Estem condemnats  a veure el Rienzi en versió de concert, i potser és una de les òperes wagnerianes amb més acció i per tant que justificarien la producció escènica pertinent. Fins i tot amb el nyap que ha suposat veure la versió de concert amb el decorat de Lucio Silla al darrere, m’ha fet pensar que hagués estat bé aliar-se amb la penúria econòmica que ha motivat no canviar la complexa escenografia per instal·lar l’habitual caixa escènica i fer bellugar els personatges en mig de l’escenografia mozartiana.

L’any passat a Les Arts van utilitzar la mateixa escenografia per a Medea i Il Trovatore, que ja m’explicareu que tenen en comú, almenys Lucio Silla i Rienzi comparteixen la ciutat de Roma.

Sense acció escènica i amb els intèrprets palplantats quasi a la vorera del fossat, amb l’orquestra on pertoca en un teatre d’òpera i la massa coral (Cor del Liceu i Polifònica de Puig-Reig) estèticament molt mal distribuïts, he comprovat una vegada més que Rienzi m’agrada  i que el gran problema que té és que la música és d’un tal Richard Wagner, que uns quants anys més tard va escriure Tristan und Isolde o Parsifal, casi res, però de la mateixa manera que a molts contemporanis de Mozart ja els hagués agradat tenir en el seu opus el Lucio Silla, a molts romàntics alemanys que es van fer un tip d’escriure òperes i de totes elles molt poques es representen, ja els hagués agradat tenir aquest Rienzi en propietat, sense el nom de Wagner al darrere ens agradaria a tots molt més.

És cert que la partitura està farcida de marxes, himnes, concertants esgotadors, corals grandiloqüents i una orquestració propensa a la banda militar, però si al davant de l’orquestra hi posem un director creatiu, brillant (no confondre amb sorollós), amb un sentit i instint teatral i dramàtic desenvolupat, és possible que de tota la quincalla se’n pugui treure una magnífica bijuteria que passi per un joiell autèntic. Cal traça i enginy.

El Liceu amb col·laboració amb l’OBC, en els intercanvis saludables que cada temporada fan ambdues institucions, va pensar en l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, per fer front al repte del Rienzi. Una elecció magnífica ja que l’orquestra està en un moment de forma esplèndid i la brillantor dels metalls, tan imprescindible en aquesta obra, garantia si més no que aquest Rienzi no corres el perill de esdevenir quincalla. Pel que fa a la elecció de Pablo González suposo que va associat a l’orquestra, tot i que no necessàriament hauria de ser així, encara que el mestre no desaprofita ocasions com aquesta per lluir titularitat.

Crec que es va equivocar i hagués hagut de deixar el repte per a un director més experimentat en el món operístic. Al mestre González se li ha vist el llautó  dirigint aquesta obra i no ha estat capaç de fer res mínimament interessant.  Al costat de les seves habituals exageracions decibèliques en els moments més pomposos, ha volgut ser molt curós en altres, com  si volgués fer una versió detallista, quelcom que s’allunya de l’esperit èpic de l’obra, però sobretot quelcom letal, ja que li ha quedat una versió avorrida. En masses moments el ritme ha caigut quasi a un estat letàrgic, Passàvem de l’exaltació militar amb aires de revista del Paral·lel, (Rienzi ja ho té això), a recreacions atmosfèriques fora de lloc, com tot el final del quart acte, d’una morositat inexplicable, o la mateixa celebèrrima pregaria de Rienzi, on ha destrossat (no tan sols ell) la magnífica línia melòdica a la recerca de sonoritats quasi diria que debussinianes. Inexplicable. Com també ha estat inexplicable que al final, quan han sortit a saludar tots els cantants, ningú l’hagi anat a buscar amb tots ells sobre l’escenari, com acostuma a passar sempre. Quan han marxat tots, ha sortit ell sol a saludar, rebent protestes i després bravos que han intentat tapar les primeres i que no estic gaire segur que s’haguessin produït de no haver-lo protestat. A mi no m’ha agradat gens, no l’hagués protestat, però no m’ha estranyat que hagi succeït el que ha succeït.

Amb el rebombori no me n’he adonat si ha fet aixecar l’orquestra, però el que si m’ha estranyat encara més, és que no fes sortir a José Luis Basso i Ramon Noguera, directors del Cor del Gran Teatre del Liceu i la Polifònica de Puig-Reig, que acabaven de cantar una de les partitures més llargues i difícils del repertori, de manera més que digne. El Cor no ha pogut rebre l’ovació que jo crec que mereixia, i tot plegat ha quedat en un batibull final que ha propiciat que els aplaudiments acabessin quasi de immediat.

A l’OBC l’hem sentit sempre millor que avui. Ha tingut moments magnífics, i sobretot Mireia Farrés ha tornat a demostrar la seva extraordinària categoria, però el fossat del Liceu és complicat i la sonoritat i cohesió que sortia ahir no era la mateixa que estem acostumats a escoltar a l’Auditori. Manca d’assaigs, col·locació, altres problemes potser, no ho sé, però la globalitat de direcció i orquestra no va funcionà.

Ja he comentat que la dificultat de la partitura a la part coral és extraordinària. L’exigència i resistència que han de demostrar és enorme, i tret d’alguns extrems aguts una mica anèmics per part de les sopranos en el segon acte, crec que volums i contrasts deguts a ordres directorials a banda,  la feina feta era digne de rebre l’ovació que jo crec que mereixien ells i els seus directors, i que desconec el motiu per el qual no han sortit a saludar. La part vocal és esgotadora, i això que la versió era molt estisorada com és habitual, però tot i així quasi tres hores de agilitats, força, aguts, centre si greus que han de sobrepassar murs corals imponents, és una tasca que sembla fer fàcil les partitures meyeerberianes. Wagner de jovenet ja era tota una peça.

El que s’emporta la pitjor part és el tenor, que després de cantar durant quatre actes de manera quasi inhumana, ha de cantar una meravellosa pregària a l’inici del cinquè acte, recollint la veu, mostrant una línia melòdica, un legato i una sensibilitat, que cap cantant capaç d’haver resistit fins aquell moment, ho pot fer amb la tranquil·litat que suposa gravar-ho en un estudi i deixar constància de que estem davant d’un dels fragments més inspirats de l’opus wagnerià. El tenor lituà de cognom papal, Kristian Benedikt  va ser rebutjat per Zubin Mehta per fer l’Otello a Les Arts en substitució d’Antonenko, cosa que va propiciar que Gregory Kunde ens enlluernés a tots, això diu alguna cosa, però no tot. Benedikt va fer el que va poder per acabar Rienzi, i el va acabar. Demanar-li que cantes la pregària com Kollo ho feia en els millor anys, per no citar a Kaufmann o qualsevol altre tenor dels històrics, seria tan absurd, com meritori és que acabés l’obra tenint encara veu, jo creia que acabaria sense. Dosifica com pot els esforços evidents, que en algun concertant de final d’acte semblava que acabaria amb ell, però es va anar mantenint. No és un tenor destacable, però no és quelcom poc presentable. A vegades queda una mica tapat, el seu registre greu és anecdòtic, el parla i la veu és…lletja, i acabo abans. Té mèrit el que fa, però és clar, a tots ens agradaria que ho fes millor, que ho cantés bonic, heroic, de manera musical, clavant uns aguts ben impostats i de manera trompetejant, però no és el cas.

Irene és un altre rol impossible, però el pitjor és que no té cap ària per poder lluir. Canta en molts moments, i el que canta és molt complicat, sempre són fragments més aviat curts, frases de dificultat extrema, amb aguts imponents, coloratura de caire belcantista al cinquè acte, que també són ganes de martiritzar al personal, i tot en passatges que necessiten d’una força d’emissió capaç de traspassar-ho tot, sobretot si ho dirigeix Pablo González. La soprano portuguesa Elisabete Matos, que al Liceu ha fet coses magnífiques (no oblidaré mai la seva  Katia Kabanova), darrerament està fent front a un repertori dramàtic dificilíssim. Matos no es reserva, canta sense xarxa, és molt valenta i emet la poderosa veu com un canó. Pot passar que aquest cant tan franc faci que algunes vegades les notes voregin el crit, però és una cantant de molt impacte i no conec a cap soprano de l’actualitat que canti el duo del cinquè acte, que no havia sentit mai amb aquelles coloratures tan poc comuns en cantants d’aquestes característiques vocal. La seva veu omplia tota la sala del Liceu i m’ha semblat admirable, tot i que segurament a molts els haurà ferit la contundència vocal d’una veu que ho ha superat tot i superar tot allò que aquesta partitura demana ja mereixia un des bravos que li he llençat, pretendre que el seu cant fos el d’una soprano líric coloratura seria irreal.

La fantàstica Michelle Breedt va cantar un Adriano de disc. És una cantant magnífica, amb un registre de mezzosoprano molt ric, amb aguts esclatants i un centre ple. La seva ària va ser una exhibició de sensibilitat musical i expressiva i sense cap mena de dubte ella va ser l’autèntica triomfadora de la tarda.

Excel·lent el Steffano Colonna del baix Peter Rose i una mica més diluït que a Das Rheingold, el Cardenal Orvieto de Friedemann Röhlig. La resta de rols van estar molt ben defensats per Àlex Sanmartí (Paolo Orsini), Josep Fado (Baroncelli) i Werner Van Mechelen (Cecco del Vecchio).

M’agradaria veure representada, ben representada, Rienzi, però potser que ja va sent hora d’escoltar a la sala del Liceu: Die Feen o Das Liebesverbot, que sent també quincalla, si es fan bé poden semblar bijuteria fina.

Aquí teniu a Michelle Breedt cantant de manera magnífica la gran escena d’Adriano “Gerechter Gott…Wo bin icht?”

Us deixo els enllaços de la transmissió de Catalunya Música en format mp3

http://rapidshare.com/files/1162295097/01%20RIENZI_Liceu300613_1.mp3

http://rapidshare.com/files/2407488684/02%20RIENZI_Liceu300613_2.mp3

M’oblidava, un mòbil ha trencat el preludi de la pregària de Rienzi, i mira que hi ha moments que no ho haguéssim notat, però els mòbils sempre sonen en els moments millors.

44 comments

  1. La durada. Segons la wiki, Medea i Il trovatore tenen en comú que totes dues duren 2h i 15 min. M´ha costat trobar-ho, però donde pongo el ojo… Quan quedem per recollir el meu premi?

    M'agrada

  2. bocachete

    Més o menys vaig arribar a una conclusió similar: vaig trobar que és una òpera francament interessant i que valdria la pena veure-la representada. I, ja posats,alguna altra del gènere: uns Huguenots, un Profeta, una Juive… L’escena no ha de ser problema, en els nostres temps: al cap i a la fi, no costaria que ens penséssim que un mur despullat és el Capitoli i una llum al fons el Laterà, o sigui que… i l’incendi final, amb un efecte de primer d’escenografia ja estaria resolt.

    Llàstima del tenor: no cantava malament,però no tenia projecció i, realment, la veu era lletjota… En fi… I sí, sí: el que li faltava a ell li sobrava a la Matos. No té ni una ària, ni en la part retallada? Pobre dona… De fet, ben poquetes àries hi ha, hi totes cap al final.

    M'agrada

  3. rosetapiccina

    Intentant buscar alguna cosa que no hagis escrit (difícil), diré que vaig trobar a faltar l’alemany emfàtic que em resulta tan atractiu en els cantants masculins com a tu les r’s arrossegades del Carreras (crec que a Tosca): les k’s guturals, les p’s i b’s ben explosives, aquelles t’s de final de paraula al darrera d’una s gairebé escopides… Una forma d’articular que encaixa molt bé en el militarisme d’aquesta obra.

    Sobre l’òpera en general, m’agrada molt. Com diu el Colbran, té una gran riquesa de melodies precioses (l’allmächtiger Vatter punt culminant). Pot ser els problemes li vinguin per estar tan retallada. Moltes vegades és apoteòsica, d’altres crispada, però gairebé mai no es relaxa. Com el símil de l’hamburguesa, que si li treus el greix no lliga. Un dia vull sentir la versió llarga de la BBC Orchestra, del 76, per comprovar si és aquest el problema.

    I gràcies per deixar-nos el magnífic gerechter Gott!!!!!!

    M'agrada

  4. Niklaus Vogel

    Bon dia, estic bastant d’acord amb el que dius, especialment amb el fet que encara no puguem gaudir d’un Rienzi en escena (ja seria hora!), realment no és Parsifal però té prou interés… Respecte a l’orquestra, no puc opinar massa perque, com vas poder comprobar, estava massa lateral i la percusió i els metalls em tapaven les cordes però en qualsevol cas no em van semblar justes les protestes a en González, de fet personalment les protestes gairebé mai no em semblen justes, quan alguna cosa no m’agrada em limito a no aplaudir i punt. Estic d’acord amb que Benedikt té un veu lletjota però el paper, com heu dit, és inclement i lo difícil és arribar a la pregària fresc com una rosa, cosa que solament deu passar en comptades ocasions, a part, obviament d’enregistraments d’estudi. La Matos va fotre uns quants esgarips que devien fer que s’amaguéssin totes les rates del clavegueram de la Rambla (quina por). La perla, efectivament, va ser la Breedt (incontestable) sense oblidar-nos del magnífic Colonna. Ves per on, un pare i un fill(a)…

    M'agrada

    • Doncs la regidora d’escena ho va resoldre molt malament. Si el mestre Basso no hi era, que surti el seu ajudant (la seva ajudant) i el mestre Noguera. A vegades sembla que no es pugui fer pitjor

      M'agrada

  5. Jan

    Jo el 1er acte el vaig trobar avorridíssim! Sols els últims 5 minuts em van “despertar”. Aquella nit havia dormit poc (camp nou!) i clar… Eñ 2n acte la cosa va canviar i vaig trobar que hi havia parts molt més vibrants, em va agradar bastant.
    Doncs a mi en Benedikt no m’agrada… em va semblar que s’implicava però que no… no podia… tot i això s’ha de reconeixer que té valor arribar a la pregària com ho va fer ell, però no em va agradar, tots tenim al cap King, Kaufmann, Kollo, … (coi tots amb K!) jeje
    La Breedt ja la vam poder escoltar al Tristan de la Theorin, però ahir em va agradar moltíssim més! Quina intensitat i musicalitat! Molt bé!
    La Matos doncs a mí em va semblar que el paper el feia perfecte, 2 aguts un pel crispats, doncs sí. Però les agilitats, la projecció, … a mi em va entusiasmar! Jo li vull escoltar la Isolde ja!
    En Peter Rose fantàstic i la resta molt bé.
    El sr González… doncs no. Es va carregar l’obertura, sense matisar, i molt lenta! En la obertura ni en un sol moment vaig sentir res.I durant l’òpera doncs molt soroll! Però bueno… va passar…
    El cor em va agradar moltíssim! En un moment se’m va escapar el riure, perquè no sabien quan s’havien de seure, i es van anar mirant, i van fer com un dòmino… em va fer gràcia.
    Doncs al final m’ho vaig acabar passant molt bé!

    M'agrada

  6. teresa

    Jo hi entenc poc i aquesta obra no l’havia escoltada mai, però puc dir que gairebé estic del tot d’acord: la Breedt i el Rose genials, i els cors tot i que potser havien assajat poc…? L’obra m’ha agradat, l’he trobada massa farcida de marxes militars. La partitura del tenor és molt dura i estic d’acord que se li notava el cansament, i que la veu no domina prou per un personatge com Rienzi. I he trobat molt emotives i ben interpretades les escenes de la pregària perquè han contrastat amb les parts cridaneres de les marxes i himnes que m’han arribat a saturar.
    Jo també he trobat a faltar veure-la representada!!

    M'agrada

  7. rosetapiccina

    Una pregunta per algun expert en alemany o en Rienzi. Quan Adriano, a “gerecheter Gott”, diu “in seiner Blüte bleicht mein leben, dahin dahin ist all mein rittertum”, què enteneu???

    O pel Jaume_T, je, je, je

    Jo entenia que la vida de l’Adriano s’està esfumant-se en plena joventut, i que la seva condició de cavaller està exhaurida, però al Liceu estava traduït com que la seva vida i la seva cavallerositat procedeixen de la sang del pare.

    M'agrada

    • tristany

      Doncs ho entenies perfectament, perquè la traducció que cites del Liceu jo no la veig en l’original de cap de les maneres, però tampoc sóc cap expert.

      De tota manera no em sorprèn perquè m’hi he trobat sovint al Liceu i arreu. Pitjor encara quan alteren el text per fer-lo “casar” amb la proposta escènica, cas de la recent Rusalka. De txec sí que no en tinc ni idea, però m’havia llegit les traduccions del llibret i es veia d’una hora lluny. Ara no ho recordo, però va haver-hi un parell de frases que ni al doblatge castellà de Mogambo.

      M'agrada

  8. simone

    Totalment d’acord Joaquim, ho expliques a la perfecció. Dijous va ser tal cual. Una llástima perque a mi tambe m’agrada molt aquesta opera.
    L’unic va ser que no vam tenir lo del móbil, pero si una senyora dues cadires mes enllá de la meva que portava unes polseres amb cascabells i va sortir el ventall !!!! T’ho juro! I al altre costat un altre que no arrivaba a desembolicar el caramel i quan finalment ho va aconseguir va tenir que ficar el papelet a dintre de la bossa de caramels (crispejant) i aquesta a dintre del bolso de ma… *evil*
    Sabeu que aquest estiu sera la primera vegada que Rienzi sera escenificada a Bayreuth? A la Oberfrankenhalle, dirigida per Thielemann. (a qui per cert he afegit als sants i santes de la meva devocio). Quina tentacio, perque encara queden places… 🙂

    M'agrada

  9. Aunque es lógico que esta ópera se la considere “meyerbeeriana” -incluso el propio Meyerbeer hizo cuanto pudo para que se estrenase en Dresde- a mi me recuerda mucho el estilo del Spontini de “Agnes von Hohenstaufen” (1829) que para muchos es uno de los títulos que dieron origen a la Grand Opera Francesa -en realidad este estlilo nació con “La muette de Portici”-1828-, es decir grandes coros, grandes marchas, ballets y gran espectáculo.

    Ofrecer “Rienzi” sin escena es un crimen, pues contiene mucha acción, ballet, etc…ya que se trata de Grand Òpera a la alemana. Está repleta de bellas melodías y de múltiples dificultades vocales que solistas, coro y orquesta han de saber sortear y que no siempre se suele lograr. Por ejemplo, Pablo González consiguió algún momento de control, pero su amor por los excesos de volumen orquestales diluyó su prestación y convirtió las innumerables marchas -yo creo que es la ópera con más marchas por “metro cuadrado”- en momentos pachangueros y no es así como deben sonar.

    A mí esta ópera me gusta mucho y considero que bien dirigida -como es el caso de la versión DVD con Torsten Kerl- puede ofrecer unas satisfacciones plenas, pues contiene hermosas melodías y enfrentamientos vocales entre los protagonistas que les obliga a ser sumamente expresivos.

    Me gustaron los solistas principales (especialmente Breedt, Matos y Rose) y poco el tenor Benedikt, aunque hay que reconocer que su rol es extenuante, pero su voz es pequeña, de escasa calidad y se le queda “atrás” en muchas ocasiones.

    A ver si aún me queda vida para verla algún día escenificada.

    M'agrada

  10. Marta B

    És dificil afegir qualsevol cosa més a les que ja heu dit i amb les que coincideixo. De la primera part em va molestar l’excessiu volum, a part que se’m va fer una mica pesada, cap al final se’m tancaven els ulls, però després la cosa va millorar. Tot i que Benedikt no em va agradar gaire em va sorprendre que arribés a la pregària fresc, lamentablement li vaig trobar la interpretació molt plana. Em va agradar moltíssim M. Breendt, seguida per Peter Rose. Em va impressionar el volum d’Elisabete Matos, llàstima que no tingués més paper on es pogués lluir. La resta de cantants prou bé.
    La direcció la vaig trobar irregular. Molt ximba-ximba al principi per ser molt detallista al final. L’orquestra i el cor molt bé.

    Em va fer molta il·lusió poderi-vos tornar a saludar, per cert Fede, com te trobes? Tonta de mi no vaig pensar de preguntar-t’ho,

    M'agrada

    • També em va fer il·lusió saludar.vos, encara que fos tan ràpid. Un Rienzi millorable que no va ser capaç d’omplir dues úniques funcions al Liceu, continuo pensant que el wagnerisme de Barcelona ja és història.

      M'agrada

  11. Josep Olivé

    Vaig anar el primer dia i va ser una versió que no em va captivar, com tampoc em captiva aquesta òpera. No diré que no tingui moments de qualitat, que els té, i moments que m’agraden (la pregaria, l’ària d’adrianno del tercer acte…) però s’ha de tenir en compte que ens l’ofereixen gairebé sempre molt retallada, i per tant, el percentatge de moments bons amb moments no tan bons baixaria molt i la sensació d’obra moooolt i maaassaaaa llaaarga encara sería més clara. D’altra banda jo li donaría una mica la volta a la teva argumentació tot dient que si no portés el nom de Wagner seria obra que no la veuriem tant sovint en les programacions dels teatres d’arreu i no estic tan segur de que ens agradés molt més. Obres comparables, les de Meyerbeer per exemple, ben estranyament es donen. I és que escoltant-la ningú podría profetitzar al portentós/majestuós Wagner del futur. Que l’Holandès la tingués enllestida al mateix temps que Rienzi dona una idea de que aquesta obra és de circumstàncies, feta i pensada per enlluernar al públic parisenc amb paràmetres de la “grand òpera” i lluny, molt lluny, de les premises artístiques i dramàtiques de l’Holandès, obra aquesta que si ja ens anuncia trets clars de per on aniría la cosa. Si a més resulta que l’OBC, amb el seu director Pablo Gonzàlez, ens l’ofereixen plana, lo que es diu ben plana, curiosament començant prou bé amb l’obertura però desprès perdent-se en la densitat oceànica de notes i de veus, la sensació resultant de que la cosa va anant de més a menys no és massa agradable. Les veus no van ajudar. Si, la Matos omplia la sala amb els aguts, sobretot cap al final de la obra, però li va faltar “finezza” i lirisme quan calia, crec jo. Sens dubte la millor Michelle Breedt, i el gran Adriano que ens va regalar. L’ària del tercer acte (crec) va ser una meravella total. Bé, tot esperant veure aquesta obra d’una vegada en versió d’òpera, és a dir, representada, i que una bona representació me la faci pujar esglaons en el meu nivell d’estima, us envio una salutació des de Buenos Aires.

    M'agrada

    • Y “Lucio Silla” no es larga y reiterativa? Y también te digo que si no estuviera compuesta por Mozart probablemente sólo se recordaría la obertura y el aria del final de la primera parte. La encontré aburrida de solemnidad. Y las comparo no porque tengan nada que ver -bien, pasan en Roma- sino porque han sido interpretadas en el Liceu una después de la otra. Una te ha entusiasmado y la otra te ha decepcionado. Estamos en las mismas condiciones, pero al revés. Ya ves cómo pueden disentir los gustos personales, lo cual encuentro muy enriquecedor. Así cada uno disfruta con lo que le satisface. Incluso muchos de los que han asistido a ambas representaciones han disfrutado con los dos títulos. Eso sí que es magnífico!

      Te devuelvo los saludos y que disfrutes en Buenos Aires! Hasta pronto!!!

      M'agrada

      • Josep Olivé

        Lucio Silla era la primera vez y me gustó mucho, efectivamente, y veo en ella el sello inconfundible de Mozart, y puedo vislumbrar al Mozart que posteriormente fué. Tienes razón, no sería ópera representada hoy en día de no llevar la firma que lleva, pero a mi entender esto no es contradictorio con lo que acabo de exponer. Por el contrario, Rienzi hace años que la conozco y mi aprecio por ella sigue bajo, estable, pero bajo, y por tanto poca decepción puede haberme producido, y ya digo, intentaré acudir al teatro donde la representen para ver si cambio de parecer. Pero creo sinceramente que Wagner en ella apuntaba maneras (muy buenas, por cierto, en el motivo de la pregaria en la obertura y la pregaria misma en el quinto acto), pero poco rastro hay del Wagner que fué. Esa es, a mi entender, la gran diferencia. Y no es que un astro me guste más que otro, no, o le otorgue más méritos que otro, tampoco, simplemente es que analizo lo escuchado y llego a la conclusión que llego.
        P.D. Precioso e histórico teatro el Colón (visita guiada…por el momento)
        🙂

        M'agrada

    • Hi ha una versió amb Wolfgang Sawallisch que en gran mesura no et dóna la raó en la teva teoria. És una llàstima que el desaparegut director alemany utilitzes un baríton per cantar el rols d’Adriano, però la direcció és tot un altre món que permet trobar en aquesta partitura molt més interès del que Pablo González va ser capaç de mostrar.

      M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: