IN FERNEM LAND

A LATE QUARTET


A late quartet

Avui torna el cinema a IFL, es tracta d’una altre pel·lícula sobre música i d’un altre quartet, aquest cop de corda i si ahir era una comèdia lleugeríssima, amable i intranscendent, avui és un melodrama intens, tant o més ben interpretat que el Quartet de Hoffman i si aquella ens apropava a un telefilm, és probable que aquesta ens recordi en algun moment un culebrot del  migdiada, tot i que hi ha prou punts d’interès  per remuntar els perillosos moments en que la nau trontolla, fins arribar a port en un final brillant, rematat de manera ben digna. La pel·lícula s’anomena A Late Quartet

La trama és simple, un quartet de corda famós trontolla perillosament quan a un dels seus membres, el violoncel·lista (Christopher Walken) li diagnostiquen un inici de Parkinson que l’impossibilitarà a mig termini seguir formant part del famós conjunt de cambra. Aquest fet desencadenarà la perillosa ruptura d’uns lligams que fins aquell moment semblaven fermament solidificats, propiciant escenes de dramatisme intens que amb un guionista més encertat haguessin pogut fer d’aquesta pel·lícula una obra mestra.

No ho és per diferents motius, malgrat que la interpretació és meravellosa, sobretot de Walken bastant més sobri i contingut del que és habitual en ell i de Philip Seymour Hoffman en un recital de recursos i sapiència interpretativa admirable, però el guionista es va encaparrar en fer coincidir totes les desavinences que fan trontollar el quartet, en l’estricta relació entre ells, que és lògic que sigui així en els aspectes musicals, però no en canvi en els personals ja que em va semblar una solució fàcil i matussera. M’hagués agradat que obrís més l’objectiu i encara que tots ells tinguessin els seus conflictes interns i externs, m’hagués semblat més interessant que no tot voltés permanentment al seu entorn, de ben segur s’hagués evitat en gran mesura aquesta sensació esmentada de culebrot, on entre els personatges centrals gira la pràctica exclusivitat dels conflictes.

La pel·lícula tracta de molts temes i tots cabdals: Esforç, superació, harmonia, malaltia, por, amor desengany, fidelitat, soledat, art, música… potser masses coses però que en un quartet de corda poden materialitzar-se perfectament, sense la necessitat de interrelacionar-ho tot. Si al davant tenim l’imponent  Quartet Opus 131 de Beethoven com a repte interpretatiu, tot plegat sembla especialment adient per  oferir un producte tan ben acabat com aquest amb una banda sonora esplèndida, encara que la pel·lícula en tingui una altra deguda a Angelo Badalamenti, que queda eclipsada pel geni beethovenià.

M’ha agradat moltíssim que el director (debutant) Yaron Zilberman oferís una bona recreació de les interpretacions musicals del presumpte quartet, amb una acorada i versemblant aproximació als actors/musics, que han tingut un professor per fer possible que cadascun sembli el que no és. Encara que mai es pretén aclaparar en aquest aspecte, els  plans curts són prou convincents per demostrar sense gaires digitacions, però molt ben suggerides, una versemblança admirable i amb els migs plans i els plans generals, denotar un aprenentatge de posicionament amb l’instrument, molt convincents.

També m’ha semblat molt elegant la fotografia de Frederick Elmes, i la càlida ambientació dels interiors, molt ben associats als personatges i moments, en contrast amb el gèlid hivern novaiorquès dels exteriors. Els interiors de les cases denoten amb sapiència i elegància, la lògica correspondència amb els seus habitants i ajuden a reforçar caràcters i psicologies.

Si Walken (violoncel) i Seymour Hoffman (segon violí) fan un recital interpretatiu, Catherine Keener no és queda curta, encara que li toca una de les escenes més fulletonesques amb la seva filla (l’atractiva Imogen Poots) que posa en perill l’excel·lent interpretació de la viola del grup. Del quartet ens queda el primer violí, Mark Ivanir, que comença molt bé, intrigant, fred, acadèmic i distant líder del grup, però passa també per una escena en el apartament de la filla de la viola i el segon violí, que posa en perill la credibilitat i seriositat de la pel·lícula. Calia aquella coincidència ridícula i aquella fugida vodevilesca?, sort que en la magnífica escena final remunta i ens fa quasi oblidar l’estona que ens han fet passar.

Acompanyant a aquest sòlid quartet i la ja esmentada filla, hi ha una intervenció fugaç de Liraz Charhi fent de bailaora espanyola (Pilar) no gaire afortunada, i en un moment on la medicació pel Parkinson comença a fer efectes secundaris en fer aparèixer al violoncel·lista i de manera fugaç a la seva dóna morta, que no és altra que la egrègia Anna Sofie von Otter cantant el magnètic lied de Marietta a Die Tote Staadt de Kornold.

És impossible romandre inalterable en l’escena final, amb una intervenció estel·lar de Walken que commociona per la càrrega profunda del missatge i la sobrietat interpretativa d’un moment propens a la sobre-actuació. Després.  amb l’entrada en escena de Nina Lee fent de Nina Lee, la pel·lícula hauria de concloure, la petita coda final és innecessària.

Que una altra vegada us hagi de parlar d’una pel·lícula sobre la música i l’art necessari per interpretar-la, i en dos dies consecutius, sembla fruit d’un fenomen paranormal, però la realitat és que han coincidit en la cartellera i cal celebrar-ho, ja que no és normal que la música sigui un motiu argumental, i si és de música de cambra encara menys. Aquesta és una pel·lícula de sentiments, de passió per la música, dels valors i la importància del treball creatiu en equip i del compromís, tot això al voltant d’una obra musical incommensurable com és aquest quartet de Beethoven interpretat en realitat per l’excel·lent Brentano Quartet.

Jo la trobo una pel·lícula de visió imprescindible i gaudi, al menys per la majoria de visitants d’aquest blog, garantit.

 

 

 

29 comments

  1. Roberto

    El día lluvioso de ayer hizo que abandonara la idea de ir al cine a ver esta película, cosa que seguramente haré hoy. ¿Se completará el trío cinematográfico con tus comentarios sobre “La mejor oferta”, o no?

    M'agrada

    • Doncs era el dia perfecte per fer-ho, és una pel·lícula de dia plujós.
      De “La mejor oferta no en parlaré”, tot i que em va distreure molt i té un transfons artístic evident, és tota una altre cosa que s’escapa de l’interès que pugui tenir en fer-li un apunt.
      Ja diràs que t’ha semblat aquest A Late Quartet.

      M'agrada

    • nurpamina, encara que alguns personatges grinyolin una mica, hi ha un nucli d’emocions molt potent i no estem gaire acostumats a que la música sigui tractada d’aquesta manera.

      M'agrada

    • No cobro per l’aprofitament de la plataforma.
      Doncs sembla que si, que sortosament hem vist la mateixa pel·lícula i quasi amb els mateixos ulls.
      Un plaer auditiu i visual, de trets molt woodyallenescos en molts aspectes visuals i de relacions personals i amb NY com a decorat perfecte , al menys del Woody Allen anterior al director de postals publicitàries de ciutats disposades a pagar un espot milionari de promoció, encara que el producte no sigui gaire bo.
      Imprescindible, com sempre, la V.O., m’ho havia deixat a l’apunt

      M'agrada

  2. Encara que sembli impossible, coincidint en tot, la meva qualificació es negativa perquè els errors son per mi molt greus, i em va empipar molt que espatllessin una pel•lícula que te tantíssimes coses boníssimes. I no només els errors de guió que cites, dels que per la teva sort ja t’havia advertit. Hauria matat al director a la escena de von Otter, o al petonejament de la parella a la ultima escena, dos de les millors, esgarrades per un dels nombrosos excessos de la que, efectivament, hauria pogut ser una obra mestre, amb unes estisoretes, eliminant el personatge de la filla i tot el que penja, bailaoras i fugides d’amant per la finestra incloses. I amb un director que no volgués rizar el rizo. ¿Com es puntua una cosa així? Suposo que depèn del dia. O de lo idiota que uno sea 🙂 . Per cert: ¿saps si la anècdota d’en Casals es certa?

    M'agrada

    • Per a mi els errors que té la pel·lícula no són greus i no en totes les escenes que tu voldries jo utilitzar les tisores. A la de la von Otter per descomptat que no, ja que aquesta escena visionaria és la que el fa prendre la decisió final i ens privaria de Korngold i l’emoció que em va envair en aquell moment.
      Possiblement la vida no sigui ben bé com el final de la pel·lícula, tot i que els happy end’s ens fan molta falta.
      Pel que fa a l’anècdota de Casals jo me l’empasso com a totalment verídica, investigaré.

      M'agrada

      • De la escena Otter, l’únic que em sobra es Otter, i com que avui ja he esgotat el cupo neuronal 😉 seguiré amb el mateix que li vaig dir a kalamar a casa meva:

        “Es una escena emocionantísima pero la imaginación es mucho más poderosa que la realidad. ¿Crees que te hubiera emocionado más verla, o que hubiesen seguido con la canción y la cara de Walken?”

        A mi, la visió em va tallar la llàgrima en sec. Per el que fa al final, m’agrada molt Capra i els finals feliços pero no cinc en uno por arte de magia. Sobra el petonejament i la coda que dius, i fant molt de mal a la resta. Amb el que diu el celliste, el tancament de partitura i una mirada de pau entre la parella, perfecte, i a plorar tothom com Deu mana. El excessos embafen. I si Beethoven aixeques el cap… una barbaritat com la op. 131 es mereix un guió més de veritat.

        M'agrada

      • Fixat José Luis que si no hagués sortit la von Otter i només hagéssim escoltat el que ell escolta quan agafa el disc, no ens haguéssim adonat de l’afecte secundari de la medicació, però quan s’apareix de manera fantasmagòrica la seva esposa, aleshores comprens l’abast i transcendència de la imatge i no m’agrada gaire descobrir aspectes i moments cabdals a tots aquells que no l’hagin vista. Pot semblar rídicul, però per a mi, mentre que l’escena final és absolutament prescindible, aquesta no. Altra cosa és l’escena de confrontació mare i filla, de fet tota l’escena de l’apartament és discutible, però en el fons el que més m’importa de tot és el fons dels personatges i les situacions cabdals, i en aquest moment la pel·lícula em sembla esplèndida.
        Si Beethoven aixequés el cap no entendria res, però és que ell no va venir al món per entendre aquests problemes domèstics 🙂

        M'agrada

      • aquí lo dono la raó al JL, la Otter ja és present a les fotos a sobre el piano, i la veu és de la seva esposa. És l’expressió de Walken la que punxa al cor.
        La medicació per l’Alzheimer provoca al·lucinacions?

        M'agrada

      • Però com saps que és una al·lucinació si no s’evidencia com real?
        Jo no en tinc ni idea de les repercussions d’aquests medicaments, però recordo que la metgessa li diu que hi ha una medicació nova que encara no se sap quins efectes secundaris pot tenir, encara que podrien ser al·lucinacions en una fase avançada. No sé si és una llicència o és real, però dóna peu a aquella imatge tan poc real i potser per això impactant i risible.

        M'agrada

  3. Niklaus Vogel

    Efectivament, malgrat és una pel·lícula amb els seus punts febles en el guió, crec que el resultat final val molt la pena, i més tenint en compte que són ben escasses les oportunitats de veure un film sobre el món de la música clàssica i menys encara sobre la música de cambra. Llàstima de no haver-la vist en V.0. Ah! I sí, sembla que l’anécdota de Casals és verídica, al menys així ho diu el director en una entrevista.
    Bona tarda! 😉

    M'agrada

    • Efectivament l’anècdota Casals és verídica i aprofitada hàbilment per la pel·lícula.
      M’interessa, ni que sigui per una una vegada que l’eix vertebrant d’una trama sigui la música i si és música de cambra i un quartet com aquest, molt millor encara. Potser si el grup humà hagués estat un altre, uns científics per exemple, no ho hagués viscut amb la mateixa emoció.

      M'agrada

  4. lluisemili

    Tot i la tendència al culebrot em sembla que, en conjunt, és un film recomanable. Quan el meu fill em va preguntar ¿què aneu a veure? li vaig contestar “una pel·li feta a mida per a nosaltres”. És a dir dels IFLaires.
    Només afegeixo que la sala 4 del Verdi el diumenge 25 d’agost era practicament plena. Ignoro què passava a altres sessions tot i que també feien la pel·li a una altra sala. Sembla bona notícia.
    Això si, com a l’Auditori, públic de cabells grisencs, blancs o inexistents (Diguem que empatia amb el violoncel·lista assegurada)

    M'agrada

    • És lògic que el públic interessat sigui aquest i lamentablement som tots massa grans, quelcom que no treu mèrits a la pel·lícula, ans al contrari li ofereix una garantia de qualitat, crec jo. Que després agradi o no ja depèn d’altres coses i factors.
      Omplir o quasi, un Verdi en un diumenge d’agost no deixa de tenir el seu mèrit alhora que garanteix un consum de crispetes baix i un respecte a la sala per sobre de la mitja. Cal ser positiu i gaudir de les poques oportunitats de veure una pel·lícula així i en aquestes condicions.

      M'agrada

  5. Josep Olivé

    Ondia! Un altra peli! La d’ahir no l’he vist però aquesta sí, i com ja vaig dir la meva a “Ancha es mi Casa” molt recentment tornaré a dir exactament el mateix. El que passa és que uns dies entro en català i d’altres en castellà (m’agrada mantenir un bon estat de forma amb els dos idiomes) aixi que com crec que no ha de ser problema i respectant la co-oficialitat existent m’estimo més mantenir el castellà. Espero no sigui problema.

    Vi esta película durante un larguísimo viaje en avión. No había manera de conciliar el sueño así que de entre toda la oferta esta era sin duda la que me atraía más. Pero bueno, aunque afectado por el quiero y no puedo (dormir) que te hace estar en una rara y espesa bruma y aunque me considero un ignorante en arte cinematográfico, aún así me atrevo a dar mi opinión.

    Al principió percibí cierta atmósfera Bergmann. Ya digo, cierta atmósfera, que de tratamiento sicológico ya sabemos que es difícil igualar al genial cineasta sueco. En lo bueno y en lo no tan bueno (o pesado, con perdón). Poco a poco esa atmósfera iba precipitándose hasta el suelo a la misma velocidad que ganaba terreno un guión ciertamente de culebrón. Aún así, lo que tienen los culebrones, que enganchan, tontamente, pero enganchan. Te quedas ahí mirando, sabes que nada puede aportarte lo que ves, pero esperas a ver que pasa. Al mismo tiempo, y en paralelo, discurría un pretendido hilo conductor basado en una sin par página de Beethoven. Y digo en paralelo con toda intención, dado que para que ese hilo conductor tuviera efecto trascendente debería haber sido esqueleto y parte genética del propio guión, y éste prescindir de historias que francamente estorbaban.

    Que duda cabe que la parte de la película que tenía relación directa con la obra de Beethoven, con la música y sus interrelaciones de carácter humano sí me interesó y me gustó. Lo que ocurre es que esta parte tuvo poco contenido, poco peso. Una lástima, porque había buen material, buena ambientación y muy buenos intérpretes.

    Nota: la contestació no cal que sigui en castellà. 🙂

    M'agrada

    • Si noi, en dos dies seguits dos pelis de música, no em diguis que no és un fet extraordinari.
      Jo no deslligo el tema musical de la trama personal, m’interessen tots dos, i la part més estrictament musical trobo que ha estat molt ben filmada i tractada, s’arriba a parlar de música a uns nivells pocs habituals i mai de manera pedant ni difícil, és un art, com ho pot ser qualsevol altre i està tractat amb molt de respecte, amor i normalitat. Fantàstic!
      Les relacions personals podrien haver estat tractades amb la mateixa cura però amb una mica més d’originalitat, sense anar a forçar tant les interrelacions dels protagonistes, però tret d’algunes coses millorables i mai primordials, crec que la pel·lícula és notable i en a mi em va remoure coses importants, quelcom no gaire habitual a les sales de cinema actuals.
      L’idioma ja saps que mai ha estat un obstacle per comentar a IFL i encara que el “corta y pega” denota una mandra estiuenca notable, te l’agraeixo, ja que és un comentari esplèndid, com és habitual a casa Oliver.

      M'agrada

      • Josep Olivé

        Tu juro tu juro…de veritat, que no és mandra estiuenca… 🙂 Encara que mantenint obviament el contingut i el criteri no m’agrada clavar lo mateix en diferents escrits… Més aviat ha estat el col.lapse total, agreujat per l’acabament de les vacances. Treballo amb gent que uns van 6 hores endavant, i d’altres sis hores endarrera, i no tinc més remei que portar tres rellotges i tot sovint haig de mirar on està el sol per a saber quin és el meu… Agobiat com estava perdo l’horemus quan a IFL surt un tema que hi puc participar activament…encara que sigui amb un no desitjat “corta-pega”… 🙂

        M'agrada

  6. Roberto

    En momentos en que el cine deriva hacia dudosos derroteros espectaculares tipo blockbuster, resulta gratificante encontrar alguna película como esta. Para ser un director novel, ya que solo había dirigido un documental, creo que sale bastante bien parado. Evidentemente arropado por los 4 intérpretes, a cual más comedido y sin histrionismos, no he encontrado que los errores fueran tan garrafales. No sé si porque casi toda la crítica había coincidido en la escena vodevilesca del apartamento de la hija, la escena en sí la pasé sin problemas (además es corta), lo que sí podría haberse resuelto de otra manera es la escapada por la ventana, que eso sí que es vodevil. Podría haber caído fácilmente en el melodrama o en los trazos gruesos, pero creo que todo está bastante contenido. Totalmente recomendable.
    Wikipedia dixit: La anécdota sobre Pablo Casals aparece en el libro titulado “Violoncelista”, que es la autobiografía del violoncelista Gregor Piatigorsky. Solo se han cambiado las circunstancias del encuentro y los momentos musicales interpretados en la película, pero las palabras de Casals son esencialmente idénticas a las relatadas por Piatigorsky.

    M'agrada

    • Me n’alegro que en aquesta coincidim.
      Jo crec que a l’escena de l’apartament, el director intenta fer una aproximació massa evident a Woody Allen i no s’atreveix del tot i no li surt gens bé, ja que mentre Allen hauria jugat tota l’estona entre la comèdia i el drama, Yaron Zilberman deixa la situació isolada enmig d’escenes que res tenen a veure.
      Gràcies per la cita de la Viqui.

      M'agrada

  7. gloria aparicio

    Tot i amb els seus defectes segons alguns de vosaltres dels qui confio força….m’esteu fent dentetes i aprofitant que la passan al meu poble, (a Arenys i en V.O .els dimecres) demà penso en disfrutar-la, tenint les vostres avançades referencies, potser
    es fàcil que la disfruti més que vosaltres mateixos, no…..?
    Fins Dijous amb el meu parer……..

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: