La Royal Opera House Covent Garden de Londres també està portant a terme el seu Ring wagnerià amb un títol per temporada. El 2023 va ser Das Rheingold, l’any passat Die Walküre i enguany toca el Siegfried. El cicle conclourà el 2026 amb Götterdämmerung, en la producció escènica de Barrie Kosky i la musical d’Antonio Pappano.

El 27 de maig de 2025 vaig publicar l’apunt de Die Walküre i ara, després de l’emissió pels cinemes, el dia 31 de març, us parlaré de la segona jornada, el sempre difícil Siegfried.

Antonio Pappano deixarà una petjada enorme del seu pas per la ROH, un teatre que ha tingut la fortuna de comptar amb directors musicals estables de grandíssim nivell. La seva adequació a tots els repertoris i el gran sentit teatral i dramàtic de les seves direccions, més enllà de les genialitats d’altres, deixen grans moments per a recordar en una època on els espectacles operístics es recorden més per les produccions escèniques, malauradament, que no pas per les direccions musicals, amb honorables excepcions, està clar.

Siegfried, la més “optimista” de les òperes que integren el Ring i també la més convencional i la més reconcentrada, necessita d’una direcció àgil i amb un gran sentit dramàtic que no faci decaure la tensió i l’interès musical de la llarga narració. L’orquestra de la ROH és magnífica i no defalleix mai, amb gran claredat i un tempo molt fluid, accelerat, fins i tot, potser per insistir en aquest optimisme de la partitura, amb l’embogida jovialitat del malcarat Siegfried empenyent a la resta. Pappano sap distingir bé cadascuna de les escenes atorgant sonoritats esplendoroses, líriques o amenaçadores, és clar, amb una paleta de colors orquestrals extraordinària, però predomina en tota la seva direcció un entusiasme lluminós, molt contagiós, que agraeixo, especialment en aquesta òpera.

El cast tenia la novetat del debut al Covent Garden del tenor Andreas Schager, que jo crec que és el millor heldentenor del moment per assumir aquest rol fins que Michael Spyres no decideixi fer-li front. Schager canta amb entusiasme juvenil malgrat els seus 55 anys i una panxeta cervesera que l’allunya del adolescent impertinent i que no coneix la por. Li costa poc escalfar la veu i oferir una interpretació molt convincent de l’esgotador rol, fins i tot amb detalls de lirisme i introspecció en el segon acte, que molts tenors son incapaços de fer. La veu encara és ferma, no hi ha oscil·lacions perilloses, tot i que hi ha moments que la fatiga fa acte de presència i escurça alguns aguts amb ardits de cantant experimentat i bregat en aquestes batalles, sabent administrar bé el seus recursos per arribar a l’extenuant duet amb Brünnhilde molt més que dignament. Obté un merescudíssim triomf.

El Mime de Peter Hoare, és histriònic, escènica i vocalment parlant. Kosky el porta al límit com a “mare” adoptiva de Siegfried. L’actuació escènica és brillant i no para ni un moment quiet mentre està en escena. Vocalment, fa un desplegament dels tòpics d’aquest rol amb resultats reeixits, però potser excessivament caricaturitzats. Jo a vegades desitjaria que el Mime no fos tan histriònic, però encara no he trobat cap director escènic que vulgui canviar l’estereotip.

Sensacional el Vianant de Christopher Maltman. Sap dir extraordinàriament el text, com a gran liederista que és, i aquest Wotan vianant podria ser perfectament un apèndix del winterraise schubertià. En aquesta segona jornada ja no veiem aquell executiu agressiu del pròleg i la primera jornada. El canvi és radical i aquí ja mostra la decadència del deu que s’enfronta amb Erda i es derrotat per la insolència verbal i física del net. El registre greu ja vaig dir a Die Walküre que era poc contundent, però ho resolt amb classe i sense exagerar, ni forçar la veu, no li cal. És un cantant excel·lent que es corona com un gran Wotan, amb musicalitat, fraseig i veu plena de baríton.

Menys interessant m’ha semblat l’Alberich del baríton Christopher Purves, amb un bon centre però curt en els extrems.

El Fafner de Soloman Howard està tan ben cantat com el seu Hunding, però allà i aquí li manca una veu de baix cavernós, la famosa veu negre dels baixos històrics dels millors anys del cant wagnerià. La seva aparició en el segon acte, més vestit del que acostuma a anar per lluir hores de gimnàs han desaparegut i aquí llueix un vestit de lluentors daurades que deixarien en ridícul a Liberace, potser el volen associar a l’or que custodia, però ho he trobat excessiu i fora de l’austeritat tèxtil que caracteritza la proposta.

Bé Sarah Dufresne com a pardalet del bosc i insuficient l’Erda de Wiebke Lehmkuhl, en un rol que demana una contralt de veritat. Ella en prou feines sona a mezzosoprano i quan ha de fer ostentació del registre greu, obre l’emissió i fingeix, com tantes altres mezzosopranos que canten un rol que no els correspon.

Finalment, i com ja ho va ser a Die Walküre, la Brünnhilde va a càrrec de la soprano Elisabet Strid, que amb una veu massa lírica fa front a un rol de dramàtica, si bé és cert que en el duo final del tercer acte on ella intervé, la volada lírica té més protagonisme que no la heroica i aguerrida de la Brünnilde revolucionària de la primera jornada o la ultratjada, ferida i venjativa a Götterdämmerung. Així i tot la seva veu té poc pes específic per omplir tot el ventall vocal exigit per Wagner i no només els seus aguts esdevenen aproximacions valuoses a allò que seria desitjable. Inicia amb una veu desagradable i acaba dignament i prou.

Pel que fa a la producció de Barrie Kosky ja puc dir després de veure tres de les quatre òperes que conformen el Ring, que decep, tot i la brillantor de certs moments, les picades d’ullet a l’humor sorneguer del director australià o el meravellós treball amb els cantants/actors per fer la narració creïble. Per què decep? Decep perquè encara no sé el que em vol dir. Com era d’esperar, torna a ser l’eix central el personatge d’Erda interpretat per l’actriu octogenària Illona Linthwaite, que continua exhibint-se sense roba i en aquesta segona jornada no només observa sinó que participa en l’acció. El streaming permet veure en primers plans el gran treball de l’actriu només amb la mirada expressiva, veritablement un treball memorable, però que no s’acaba d’entendre , sobretot quan ella és la presència del pardalet (fa playback, és clar), com també el fa quan surt la cantant que interpreta veritablement el rol. Masses interrogants per aquest protagonisme des de que s’alça el telò gronxant-se fins que s’amaga en la freixe que presideix un esplendorós camp florit.

L’esplèndida escenografia de Rufus Didwiszus planteja també alguns dubtes. El primer acte és molt escuet, amb un tronc d’arbre que presideix el bell mig de l’escenari, on hi ha la cabana on viuen Mime i Siegfried, que si accedeix per una empinada escala, que sobretot Siegfried haurà de pujar i baixar amb enèrgica decisió. A mida que avança l’acció escènica apareixerà l’instrumental que haurà de fer possible la forja de l’espasa, que acabrà amb una mascletà visual absolutament exagerada.

El segon acte podria ser el tercer acte de La Bohème ambientada en l’actualitat, sobretot pel xalet, el banc i el fanal, que concreten l’escena nevada a l’espera del “Ohé, là, le guardie! Aprite!” que inicia l’acte puccinià. Alberich i Wotan asseguts al banc, mentre el segon li ofereix patates fregides al primer, que les rebutja, provoca la rialla del públic londinenc. Semblen dos sense llar a la recerca d’un lloc on passar la nit, però no hi ha més transgressió. Les caracteritzacions dels rols són molt treballades, però no hi ha manera d’entendre el perquè l’Erda envellida i nua també és la personificació del ocellet.

L’imponent escena que inicia el tercer acte és fosquíssima i només hi veurem a l’opulenta Erda de la cantant, vestida amb unes faldilles que fan de muntanya amb contrast inexplicable amb l’Erda omnipresent de l’actriu ja esmentada. No he estat capaç d’esbrinar la dualitat i la distància que separa l’una i l’altra imatge d’un mateix rol. Una vegada Siegfried s’ha enfrontat amb l’avi i li ha trencat la llança, tornem a la freixe que va tancar Die Walküre però ara enmig d’un camp esplendorosament florit. No veiem a Brünnhilde ajaguda, la frondositat floral l’amaga i no serà fins abans del seu hipnòtic despertar amb l’esclatant “Heil dir, Sonne! Heil dir , Licht!” que veurem el seu braç nu  alçant-se, després que haguem vist a Siegfried ajupir-se i com aquell que busca bolets primaverals i suposem que li fa un bes. El que segueix sota la mirada discreta de l’Erda amagada fins desaparèixer en el tronc de l’imponent arbre, és un esclat juvenil de vida, natura i exaltació amorosa, amb un disseny de llums preciós de Alessandro Carletti que encara fa més penós el discret vestuari de la parella protagonista. És clar que si la veu de la Strid hagués estat més sensual i sucosa no m’hagés fixat en aquestes coses supèrflues.

No sé com acabarà aquest Ring de Kosky i si la llarga espera ens posarà llum a la foscor d’aquesta Erda nua, més enllà d’una obsessió gerontofília que pugui tenir Kosky.

És una proposta que no molesta, ni inquieta, ni escandalitza, en tot cas despista i juga entremaliadament amb el públic, i potser el joc serà pretensiosament genial o quedarà en un no res, que en cap cas pot motivar cap de les escandaloses reaccions viscudes en el Turo Verd en les darreres edicions. L’èxit és total, excessiu sense cap mena de dubte.

El proper any la solució i espero explicar-ho aquí mateix.